marginàlies

Deia que estava cansat de cansar-se; de ser aiguamoll, de no veure lluir com cal les albes que s’ofereixen a la passió i al deliri: cara alta i amb l’ànim dins el butxacó dels ulls. Deia que estava cansat de veure passar els colors a l’atropellada, com un tren bala; de fer aire amb les mans per apagar els focs del silenci quan s’assilvestra. I d’ofrenar traus sense botó a la vida que grimpa i s’enfila sense cordes ni protecció. Estava cansat, deia, de parlar només amb ell i no d’ell a qui li ho demana per cortesia, i de confondre la llengua amb la parla dels ocells i dels insectes; i de no saber on comença tot i des d’on i quan tot s’acaba. Deia que estava cansat del cansament que esvaeix l’ànima estesa amb la determinació del napalm; fart de la docilitat de les portes empeses i de les sabates  entapinades que malmenen i rebenten els peus i les caminades. Fins als nassos estava de no poder badar boca ni de gosar badocar per no espantar qui vol i vola; de viure a càpsules de fugacitat i glopades fugitives d’aire pur i de vidre en suspensió. Dubta que amb cent perdigons pugui matar la mosca que des de fa una eternitat s’ha instal·lat rere l’orella i que amb un esput pugui fer caure l’escut de l’aranya o el fibló de la abella que el persegueix com si fos un facinerós. No sap com ho ha de fer per no embrutir el llenç del silenci que ens vigila cada passa, cada mot, cada mirada. Sent endins la remor de l’agulla, l’enyor dels drogoaddictes, l’encantament de l’esclavatge. I torna a cansar-se d’estar quiet, d’estar enredat de no fer res.