marginàlies

No crec que tots (els traspassats i els presents) siguem sants però no em fa res celebrar que ho podríem ser si hi posàssim un pessic de tenacitat. I tanmateix, ben pensat, no cal assolir la santedat per poder passar amb la màxima honorabilitat possible per la vida dels altres. Cal no oblidar mai, en aquest sentit, que cada bo té la seva clovella, que es pot tenir tanta bondat com les cabres i que massa bo vol dir ase.

Els cementiris prenen avui el protagonisme –pertoca visitar els difunts de cada casa- i demà presidiran les portades del diaris que encara s’editen en paper, seguint una tradició que no estan disposats a trencar, per si de cas.

I demà, dia dels morts (o dels difunts, o de les ànimes) és el dia que els difunts visiten els vius i no precisament per fer-los por; en tot cas per recordar-los que l’eternitat dóna per molt i que mai no tens temps de fer allò que més t’agrada fer i sentir. Temps era temps, la nostra gent creia que les gavines, el dia dels morts, lluïen un collaret de plomes negre.

I en aquest collaret pensava quan he sentit al telenotícies que la Fiscalia espanyola, segons sembla, demà, dia dels morts, acusarà de Rebel·lió els encausats pel “procés” tot i reconèixer que no hi va haver violència. Terrorífic, sí senyor. Por posar-se collaret de vergonya.