marginàlies

Encegat pel sol que cau a plom sobre el migdia, amb la boca resseca i accelerant el pas per ser aviat al bar de sempre i clavar-se dues cerveses a punt de glaç –una en boca i l’altra en vena, sol dir a la madona del bar-, pensa que tanta calor, tant d’aire calcinat, no pot ser altra cosa que un càstig còsmic per ser tan deixats a l’hora d’atendre els altres, de cuidar el patrimoni material i immaterial que hem heretat, el paisatge i la decència col·lectiva en la seva mínima expressió.

No sap ben bé per què pensa coses així en un moment tan asfixiant, però no pot defugir la idea que la majoria dels vianants amb els que es topa porten tatuada al front la marca de Caín. I per això creu que ja no viu a la Ciutat amable de les primaveres i els hiverns -on les persones, enlloc de saludar-se acalant lleugerament el cap i dedicant-se un mig somrís-, sinó a l’est de l’edèn, a l’aridesa homicida de la terra de Nod.

Intenta fer les passes llargues però no en veu el profit: com més s’afanya a accelerar el pas enfebrat, el bar amic més s’allunya i tot el que abasta la seva mirada a punt d’ebullició s’ha convertit en una mena de vela a mercè d’un oratge que no vol tocar terra i que li indica la direcció a Henoc, la primera ciutat terrenal fundada per Caín per honorar el seu fill primogènit del mateix nom.

Pràcticament no és a temps de llegir el nom de la Ciutat: l’onatge suau i hipnòtic de la vela que té davant els ulls com si fos un antifaç de tortura, ben aviat li fa tombar el cap i el cos. Sent que cau a plom però no nota que cap part del seu cos s’hagi fet gens de mal. Només veu una llum molt càlida color de cel amb tres figuretes de fang que s’assemblen a trugetes joves assegudes com si fossin persones que parlen entre elles talment bestioles humanes, fent-se confidències. També sent veus estranyes que diuen com els trons llunyans de les tempestes d’estiu que li volten la mollera sense deixar-li res clar, en tot cas un murmuri incomprensible i distorsionat.

Són les tres figures que li criden l’atenció i s’esforça per sentir els seus secrets. Li costa molt prestar l’atenció necessària però endevina que una de les figures nom Lilit i sembla que conta a les altres dues les seves cuites amb un tal Samaël, que simultanieja amb un altre de nom Asmodeu, o semblant. I les altres dues figures fan escarafalls sobre el llenç cel i riuen incansables, i diuen que ja els agradaria, a elles, tenir una vida tan sexualment alegra i activíssima com la de Lilit, que no pot dissimular la parenceria que li vessa de la boca i de la mirada.

I en imaginar-se tanta activitat lúbrica, va recobrant el coneixement i es troba de sobte amb una llum més blanca i potent, i una cara amb ulleres negres, rodones i de cul de tassó que li demana protocolàriament com es troba, que s’ha desmaiat enmig del carrer fa cosa d’una hora. I li demana també com si fos una criatura si sap quin dia som, i ell que amb el cap afirma i tot d’una diu que dijous, ves, i que li agradaria molt prendre dues cerveses a punt de glaç, una en boca i l’altra en vena.