marginàlies

A cinc mil nou-cents metres sobre la mar mediterrània occidental, importunant la nit amb deixants de querosè, les metàfores cobren valor.  Ho proclamen les llums intermitents de les ales de l’avió, un parpelleig nerviós i hipnòtic, avís de navegants aeris i punt de distracció per a passatgers neguitosos. I més s’apreuen, els símils, dins un avió enlairat estant, si véns de diades en què quatre dits fan senyera. Les paràboles més innocents i tot, tan amunt i lluny de remeis, prenen volada evangèlica.

Com aquella, inconclusa, que parla del porc estugós que impedia, per enveja, que els porcells de la guarda menjassin a plaer. Diu la faula inacabada que quan el porc triat pressent que li ha arribat l’hora del sacrifici per improductiu i tocacollons, decideix emprendre-les a queixalades amb els garrins de la  cort per arruïnar el porquer. I aquí, metafòricament i intel·ligent, acaba la contarella.

Però tan a l’aire i a plena nit, el passatger del seient 18B deleja sentir, de part de la seva amant que seu vora ell amb el cap arrebatat al finestró, una altra narració. Anhela que la seva estimada li parli de la parella d’esparvers que, aquest matí, en aixecar-se del llit,  s’estimaven ben davant la finestra de la seva cambra, a la casa de foravila.

Vol –en volar amunt- que li descrigui amb la precisió que acostuma cada moviment de cap de les aus, el batre d’ales de cada instant, el vol el·líptic i gens erràtic de la parella. Vol, sobretot, que li dibuixi amb les paraules que tan bé maneja com es miraven, què es deien i com s’ho deien el esparvers. Perquè fa massa dies que els passatgers dels seients 18A i 18B es parlen a colzades, que l’estranyament de tots dos comença a pudir. I pensa ell que si ella, en la narració del ball de festeig dels esparvers, no estalvia detalls, podrà trobar la pedra de toc de la discòrdia.

Li ho ha dit moltes vegades: és quan ella diu, que ell hi veu. Per això, de la manera com li conti la dansa esparvera que tan detingudament ha observat, en podrà descobrir per què  el defuig, per què no l’atén. Pensa que quan li expliqui com baixa l’esparver femella sense perdre de vista l’esguard desitjant del mascle que, amb la màxima prudència i curull de juguera, s’enlaira uns pams per millor abastar la seva completa voluntat de ser estimada, podrà entendre per quin forat gater se li han escapolit l’encant i les manyes per crear desig.

Si em contes l’acoblament sense estalviar-te modulacions i detalls, li diu amb la mirada retuda, aconseguiré trobar el camí de retorn. Serà en l’arrossegament de les vocals i en el temps que t’hi entretens, que hi veuré l’espessor d’aquesta boira que ens ofega, pensa que li ha de dir sense atrevir-se. I si calles a l’hora de contar de quina manera les ales de l’esparver prenen el cos de la femella, entendré que caminar amb el llapis dins la sabata no és la millor manera de dibuixar l’assertivitat dels teus llavis. A cinc mil nou-cents metres sobre la mar mediterrània occidental, importunant la nit amb deixants de querosè i venint de celebrar derrotes, tot es fa tan clar que tot és possible.