marginàlies

Avui fa quatre anys que Muriel Casals estrenà eternitat a contracor, la qual cosa no vol dir que ens hagi desatès i que no segueixi dient clarament, ans al contrari: com més lluny ens feim de l’oprobi –malgrat tot- més somni som i més forma li donam.

Tractar-la va ser privilegi i dels molts moments viscuts amb ella en quedarà per sempre la seva participació en la manifestació dels cent mil, la del 29 de setembre de 2013, la de la dignitat, la del poble en revolta que diu prou al greuge i a l’abús, i que va viure amb la camiseta verda posada amb una emoció a moments incontenible.

Muriel Casals gaudia del contacte humà, de parlar amb tothom, de conèixer parers i, sobretot, d’escoltar, la facultat -a voltes desdenyada- que permet estendre diàlegs, enginyar ponts i també fonamentar conviccions. Creia fermament en les persones i en la tendresa com a força revoltadora que permet la dignificació personal i col·lectiva. Per això va ser, és i serà per sempre més un referent per als qui estimam la llibertat i la nostra terra; això és, els que volem estimar la nostra terra en llibertat, en justícia i en dignitat.

I en un dia personalment tan assenyalat rep una notificació de Jordi Cuixart, que ha començat a gaudir d’un permís per treballar. Es refereix a Muriel, és clar, i a totes les lliçons que vàrem rebre d’ella. I torna a recordar el 5 de juny de 2010 en què ens trobàrem tots tres a Palma per homenatjar Jordi Porta, el president d’Òmnium que passà el relleu a Muriel. Aquest dia, anant a sopar amb Eliseu Climent i altres membres d’Òmnium, Obra Cultural i Acció Cultural del País Valencià, en ple vespre, Isidor Marí, que havia participat en l’homenatge, prengué la guitarra a petició d’Eliseu per cantar a cor “Com voleu germans que canti”. La interpretació va ser la més sentida i coral de les que s’hagin pogut fer, sens dubte.

Muriel i Jordi Cuixart estan fets de la mateixa pasta: ho diuen tot amb claror exquisida, amb un somriure i amb una sensibilitat extrema.

Som el somni, sí.