marginàlies

Diu el Diccionari de la llengua catalana, segona edició, de l’Institut d’Estudis Catalans sobre la veu:

inquisició
2 f. [HIH] [RE] Tribunal eclesiàstic o estatal que vetllava per la puresa de la fe catòlica, indagant i castigant les doctrines que se’n desviaven.

Si passam a present aquesta definició i substituïm “la fe catòlica” per la “Constitución española” i “les doctrines” per “les idees” o “les ideologies”, obtenim un retrat prou fidel del que està passant a l’Estat espanyol. O, encara millor, com s’està comportant aquest estat –en fallida i fraudulenta- amb el Principat de Catalunya i amb la resta de ciutadans estatals.

A partir d’aquí, els exemples són tan nombrosos com escandalosos: des de l’empresonament dels Jordis i de més de la meitat del Govern Puigdemont, el legítim encara ara; passant per l’intent desesperat d’alguns jutges i jutgesses per fer passar per violentes –i, per tant, delictuoses- les mobilitzacions ciutadanes; i acabant per voler denunciar els pares que el dia de l’aturada de país o vaga del passat dia 8 havien participat en alguns dels actes de la jornada amb els seus fills.

En aquest sentit, la judicialització no sols de la política, sinó també de la participació ciutadana quan ocupa els carrers, que sempre seran seus com les àgores gregues, fa aquesta funció inquisitorial que entre tots pagarem molt car. Així, ja són molt insistents les veus que reclamen la il·legalització de partits polítics o d’entitats socioculturals que “es desvien” de la sacrosanta Constitució.

Per això mateix, l’actitud del Partido Popular, del Partido Socialista Obrero Español y de Ciudadanos d’homogeneïtzar, de concentrar, de constitucionalitzar les alenades i tot, no és una actitud exclusiva vers el Principat, sinó que és i es farà extensiu ben aviat a tot allò que es posa en el sac tan espriuà de “la pell de brau”.