marginàlies

De bon matí és quan més s’aprofiten els intercanvis d’informació i més a Can Gazà, que som matiners de mena i el casal i la granja estan en plena marxa quan l’alba encara ha de lluir.

En aquestes hores tan desvetlladores i receptives avui passava comptes de les novetats gazanenques amb el síndic general i coc en cap de l’exemplar comuna, Jaume Santandreu. Són dies de molta activitat perquè ja se sap que per Nadal la generositat es desferma i són legió les persones que vénen a casa a portar-nos els present, que compartim amb els altres centres que atenen persones necessitades.

Això no obstant, durant aquest temps tan bonifaci, l’absurditat amb la que ens veim obligats a conviure no signa treves i segueix mostrant la cara més fosca de l’ésser humà en destret. Sol passar que qui més necessita la casa i la companyia per refer-se, en el moment més inesperat, sense respectar nadals ni altres festes, aixeca el cul, com qui diu, i dóna el vent per escampat sense cap explicació i, encara pitjor, sense cap  raó amb dos dits de front. Qui no té cap altra armella per mantenir la dretura que la gazanenca; qui va més amb les emocions de gambirot; qui no pot pus amb les seves mancances, abandona el recer i es torna a exposar voluntàriament i lliure –segons la seva eixelebrada racionalitat- a la intempèrie més severa i agressiva. I res no li farà amollar el mac en terra; res ni ningú no aconseguirà retornar-li la unceta de seny que requereix per no tornar a caure de folondres.

Són aquestes sortides de l’eima més elemental que desesperen el coc  i la resta de l’equip gestor. I en aparèixer tots tornam a caure en el compte que viure i conviure amb la humanitat més naïf –per expressar-ho en termes amables- no és bufar i fer ampolles; que, a voltes, sembla que feim més vidre que no vida, en aquet succedani de paradís que és Can Gazà.

Tristesa pregona però irreversible, malauradament. Mai no ens hi avesam, a aquestes recidives, que dirien els metges, en uns malalts crítics i crònics tan mal malalts. I tanmateix, retornats a la quotidianitat més desesperant i amarga, encara treim punta a qualsevol acudit i qualsevol fotesa ens fa plorar de riure. I no és, precisament, l’esperit de Nadal qui ho fa possible.