estereofònicx

Això és el subtitel

Més aire (Monegre)

Publicat el 27 de gener de 2010 per frap

M’agrada, m’agrada, m’agrada, sí! Cada cop hi ha més gent que s’ho curra, cada cop hi ha més opcions, més diversitat, més creativitat, més aspiracions, més entusiasme, més ànims, més aire! Més aire!

I què bo que és tenir de veí blocaire el periodista hipèractiu i musical (entre altres), Roger Palà. El vaig llegint i gràcies a ell de tant en tant un va descobrint i coneixent nous grups i cantants d’aquest país. L’última descoberta que ens ofereix m’agraaaaaaaada molt!

Ell és en Monegre (bloc) i bé, de fet no cal que expliqui molt perquè ja hi ha bastant explicat aquí.

El disc de l’any, que és seu, de Monegre, un EP amb llicència Creative Commons que contè set cançons, es pot escoltar i descarregar des de la seva web, i també es pot comprar! Jo, mentre l’anava escoltant he anat fent la compra i ja l’estic esperant.

Cargol, treu banya

Idiomes, fulles i ocells (Anímic)

Publicat el 16 de gener de 2010 per frap

Nota: com m’ha fet saber en Zuma en un comentari, el cas d’Anímic no sería un exemple del que comento en aquest apunt ja que tenen una cantant anglesa. Així doncs, n’hauría d’haver posat un altre. Com també li comento a la resposta al seu comentari, la reflexió és generalitzada en casos de grups que canten en anglès i tenen com
a idioma propi el català (o el castellà). Hauría d’haver furgat més en el cas d’Anímic. No és excusa però és possible que no ho hagi fet perquè això passa força sovint, i m’ho continúo
preguntant en molts altres casos.
En tot cas, disculpeu-me Anímic! :-p

Quan un grup d’aquí canta en anglès em fa com cosa, no ho sé, no hi estic en contra, que cadascú fagi el que vulgui, i no ho dic en el sentit político-patriòtic, si no que ho dic en un sentit diguéssim “creatiu”. Quan m’hi trobo em pregunto varies coses: com és que un grup d’aquí s’ha decidit a escriure una cançó en un idioma que no és el seu? Quins són els motius? Ara he d’escoltar aquesta gent que han escrit una cançó amb un idioma que no és el propi? (em fa mandra), la seva creativitat és la mateixa que si escrivissin en el seu idioma o es veu límitada?

A vegades tant me fa i la música m’agrada tant que no li dono tanta importància si passa això, però, per exemple, l’altre dia, em vaig posar a escoltar l’últim disc d’Anímic, “Himalaya”, que hi tenen cançons en anglès i en català. Doncs sense adonar-me’n el que faig fer va ser posar en el reproductor només les cançons que canten en català, no ho sé, em va fer mandra posar les que són en anglès. I així em passa a vegades amb altres grups, i amb discs sencers, la meva predisposició a escoltar-los minva.

De totes maneres, Anímic estan molt bé, ara, que sàpiguen que a un que li agrada el que fan a vegades li passa això :-p

“No ploren els dies, no plouen els nens […]
Els arbres no pensen, però jo penso en ells”

El cel blanc del nord, Anímic

Les fulles fan d’ocell

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Àngels (J. Tillman)

Publicat el 11 de gener de 2010 per frap

Collons, jo si escolto aquesta cançó que hi ha més avall: Firstborn, si l’ecolto allò bé, atent, escoltant-la bé, concentrat; se’m posa la pell de gallina, tinc la sensació que uns àngels baixaran del cel per endur-me a fer un tomb pels núvols que ells tant bé coneixen. Collons. Aquest Tillman és un crack, tot ho fa bé? Fa bé això de tocar la bateria amb els Fleet Foxes però és que potser fa millor això de tocar la guitarra, escriure i cantar cançons ell solet. Ha nascut un nou fan d’aquest senyor: jo. Sempre el seguiré, allà on vagi, fagi el que fagi, peti qui peti, esperant que algun dia baixin de veritat uns àngels a buscar-me.

Mmmm… em sembla, podria ser, qui sap, que m’estic deixant endur una mica per l’eufòria del descobriment, potser és l’emoció que m’embriaga, potser, no ho sé, podria ser, qui sap, que hi farem, és possible, tot està per fer, el temps dirà, això és tot, quedem així, que vagi bé, molt bona nit, 3/24…

Firstborn

I la torna, en directe:

Master’s House

Enamorat (Los Planetas)

Publicat el 7 de gener de 2010 per frap

Estic enamorat de les lletres de Los Planetas. Espero que no em deixin tirat ara que les necessito.

Per exemple:

Si me diste la espalda
justo cuando te necesité,
ahora ya no tiene importancia
ahora existen mil demonios
ocupando tu lugar.

[…]

Si me diste la espalda

O per exemple:

Di la verdad,
lo que necesito que me des no me lo vas a dar.
Dímelo ya,
para que voy a esperar a lo que nunca va a llegar.

Mi alma sólo para ti
es lo que tú sueles decir,
¿por qué entonces me siento solo cuando estás aquí?

Dime de quién
es el trozo de tu corazón que no puedo tener.
Dime porqué
por más que lo estuve intentando nunca lo encontré.

Lo tengo escondido en el mar
para que no puedas llegar
para que te ahogues cansado de tanto nadar.

No voy a ir,
lo que tú me pides nadie se lo puede permitir.
No voy a ir,
me voy a quedar en casa acordándome de ti.

Si tú no te quieres venir,
pues mucho peor para ti,
seguro que alguien entrega su vida por mí.

Si tú no me quieres tampoco te quiero yo a ti.

Y además es imposible

La recepta de l’àvia (Arab Strap)

Publicat el 5 de gener de 2010 per frap

– Ingredients:
Tristesa, amor, desenganys, decepció, molt alcohol, molts cigarrets, altres drogues varies, melangia, hiverns, sexe, solitud, 4 llàgrimes, misantropia, precarietat, por, independència.

– Preparació:

Posar tots els ingredients esmentats a dintre d’una olla i remenar, remenar molt, fins no poder més.

– Resultat:

Arab Strap

Here We Go

How am I supposed to walk you home when you’re at least fifty feet ahead?
Cause you walked off in a huff and I’m that pissed I can’t even remember what it was I said.

And I don’t doubt you wouldn’t touch him now, but let’s face it, you always use to go for that kind.
And if you ever really wanted two men at once, all I’m saying is I better be one of the guys you’ve got in mind.

Here we go same time, same place.
I don’t like the way you kiss his face.
It’s not that there’s no trust as such.
I’d love to make up but I’ve had to much.

Now you know fine well I’m staying, I’ve only ever carried out that threat once before.
And even then I coudn’t get far and you’re mum came and called me back before I’d even made it to the door.

Here we go same time, same place.
My embarassment versus your damp face.
We could down here or we could talk in bed.
But I’m afraid that’s all, as I’ve already said.

El Sistema (Enrique Morente i Lagartija Nick)

Publicat el 2 de gener de 2010 per frap

Suposo que hi ha alguna excepció però tinc la sensació que els polítics, la política, està tant podrida, el sistema, les persones, que si per exemple li ofereixen un càrrec polític a un professional honest, competent, vàlid, preparat per aquell càrrec, una persona que faria les coses bé, amb il·lusió, sense buscar el benefici propi sinó el de la comunitat, aquesta persona rebutjaria la plaça ipso facto, fotria el camp corrent i preferiria anar al sector privat o a qualsevol altre lloc abans que estar envoltat de voltors incompetents que només hi són per obtenir beneficis propis i passar per damunt de qualsevol per aconseguir-los.

I que em perdonin tots aquells que llegeixin això i es sentin part d’aquest grup d’honestos. Que formen part de l’excepció.

“Me he metido en política para forrar-me.”
Eduardo Zaplana

Per tant la sensació és que cada cop més les nostres institucions s’estan omplint de polítics tecnòcrates incompetents i deshonestos, ambiciosos, corruptes, incultes i males persones. Per tant, la sensació és que estem governats per aquest tipus de gent i que són ells els que prenen les decisions.

Aquells que volen canviar realment les coses, homes i dones honestos de bona fe
que volen canviar l’injust món que els envolta i es posen en política i
acaben tenint un càrrec, o bé ho deixen al cap d’un temps tristos i
decebuts, o bé no són prou honestos, i acaben engolits per la freda i
immensa maquinaria teranyinosa, alguns observant impassibles el seu voltant i altres essent part activa de les “malifetes”.

Però em fa l’efecte que molta gent vàlida i honesta, davant del paisatge que sel’s hi mostra als ulls quan miren dintre de les institucions ja ni ho intenten. Desmotivats, desganats, espantats, marxen corrent, per salvar-se abans d’hora del malsón, abans d’hora del naufragi, que a més afectaria el prestigi de la seva carrera personal, veient des de fora com a vegades les coses es podreixen sense remei.

I així anem, a veure fins on s’arriba? A veure que passa? Jo, per si de cas, vaig tirant al confessionari.

Enrique Morente i Lagartija Nick, cançó que es troba en el disc “Omega” que van fer conjuntament el cantaor i el grup de rock, i que és una versió de la cançó de Leonard CohenFirst We Take Manhattan“:

Manhattan

Guerres justificades (Bruce Springsteen)

Em cau bé en Bruce Springsteen, no en sóc un gran admirador però m’agrada. És un cantant que, com suposo passa gairebé sempre, cal situar en el moment i context històric en que va aparèixer per entendre’l millor. A més, personalment, el primer concert de masses en el que vaig assistir va ser un concert seu al Camp Nou.

El que passa que això de ser d’esquerres i progre, com en Bruce(?), és fumut tu, a vegades fins i tot feixuc i pesat, una llosa.

Durant les últimes eleccions a la presidència dels EEUU en Bruce i una colla d’artistes van fer campanya a favor de l’actual president Barack Obama. És cert que l’horitzó que s’albirava en aquells moments si guanyava Barack Obama era molt millor que el el present que hi havia, i també és cert que fer campanya per algú no vol dir estar-hi totalment d’acord.

Dic tot això perquè en el discurs que Obama va pronunciar durant la gala d’entrega del premi Nobel de la Pau que se li va atorgar va dir coses com:

“Still, we are at war, and I’m responsible for the deployment of thousands of young Americans to battle in a distant land. Some will kill, and some will be killed.”

Com aquestes:

“There will be times when nations – acting individually or in concert – will find the use of force not only necessary but morally justified.”

I aquestes:

“So yes, the instruments of war do have a role to play in preserving the peace.”

Un cop recordades algunes de les frases que Barack Obama va dir, tot seguit, alguns fragments de la lletra de la cançó “War” de Bruce Springsteen que Bruce Springsteen versionava. Fragments com:

“War, what is it good for absolutely nothin.”

O com:

“Is an enemy to all mankind the thought of war blows my mind,
war has caused unrest within the younger generation induction then destruction who wants to die”

I com:

“They say we must fight to keep our freedom
but lord knows theres got to be better way oh”


Ser d’esquerres és molt fumut.

War

La lluita continua (Songs: Ohia)

Jason Molina, nord-americà, fill d’emigrants espanyols, nascut a Lorain, Ohio. Músic i cantautor amb influències del blues i el folc.

Jason Molina, humil, ferm, potser és agosarat dir-ho però també pur, sí, Jason Molina és pur, és com és, és com vol ser, sense més, sense voler més.

Jason Molina és un resistent. Sí, un membre del reduït grup de la Ressistència contra les malefíques forces del mal que intenten conquerir-ho tot amb els seus inacabables, inabastables i omnipresents tentacles. Jason Molina, la lluita continua (almenys de moment).

Back on Top

A cau d’orella (Lisa Germano)


Lisa Germano
és una cantautora nord-americana amb molt terreny recorregut, ha publicat molts discos, el primer l’any 1991, i ha col·laborat amb un bon grapat d’artistes reconeguts. La seva és una veu melancòlica i desesperançada que parla de les coses de la vida, les més fosques (d’aquelles coses i aquells llocs on hi ha ombres i dubtes), i quan ho diu sembla que t’ho digui a cau d’orella.

Quan canta:

Love can hurt, love
Love is weird, love

(Cry Wolf – Geek The Girl, 1993)

Dius, “bé, això ja ho he escoltat molts cops”. Però ella ho diu i sembla que encara tingui les ferides obertes. Desprén sinceritat i angoixa vital, no t’ho diu per dir, t’ho explica, t’ho expressa, ho sent. La Lisa Germano, si és alguna cosa, és sincera.

Una curiositat: en el disc “Geek The Girl” hi ha una cançó, “.. A Psychopath“, en la que tota l’estona s’escolta de fons una trucada telefònica real a un telèfon d’urgències d’Estats Units en que una dona totalment terroritzada explica com un desconegut a entrat a casa seva en plena nit. Després d’escoltar-la el cos no se’t queda igual.

Altres:

This stuff it hurts
Always it will
Now I can ask
Now I can say
The things I need to
You’ve gone away
Goodnight

(The darkest night of all – Happiness, 1994)

I així…

PD: Una web amb la biografía i totes les lletres de Lisa Germano.

Cracklin’ Water (Lisa Germano i OP8)

Crackling water
In the crackling light
And the crackling clouds
Here in the crackling night

I want you now
If this is not hate
I don’t know how
I ever over-underrate

Here on earth
Where the wind and the rain prevail
It bends what you build and it rusts what you nail
Here on earth

When the weather is warm
And the cool rains return
When the wind’s fully formed
And the storm we finally earnt

Yeah, i’ll return
When the weather is warm
With the gray i’ve earned
And my heart now fully formed

Here on earth
With the bends and the rust
You hide from the rain and the winds you mistrust
Here on earth

I hate you now
If this is not love
Then i don’t know what
I’ve been a party of

Here on earth
With the wind and rain
They love to erode what you love to sustain
Here on earth these things remain

Crackling water
In the crackling light
Crackling clouds
In the crackling night

I want you now
If this is not hate
I hate you now
If this is not love

If this is not love
Well, i don’t know what
I’ve been a party of
I want you now

I want you now
I hate you now
I hate you now
I want you now

I want you now
Hey…
I hate you now
If this isn’t love

(Cracklin’ Water – Slush, 1997. Lisa Germano i OP8)

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Un ocellet s’acosta (Shearwater)

Avui he fet una petita visita rutinària a la web de Shearwater i he vist que tenen a punt de solfa un nou disc pel febrer de l’any que ve. Es titularà “The Golden Archipelago” i ja estic ansiós per escoltar-lo (aquí avancen una de les cançons que en formarà part). A més, venen a Barcelona, tot i que encara queden uns dies, el 7 de març de 2010.

De moment, per anar fent boca, he trobat aquest vídeo gravat el novembre de l’any passat en el que toquen quatre cançons en format “acústico-domèstic”. Les cançons que interpreten són “Rook”, “Leviathan Bound”, “North Col” i “I Was a Cloud”.

Aquesta grabació es troba dintre d’una sèrie de concerts anomenats “Tiny Desk Concerts” creats per una organització productora de continguts nord-americana anomenada NPR (National Public Radio) que no la coneixia i que sembla interessant.

Bé, en tot cas, Shearwater de sobre taula:

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Un gat i un geni (Adrià Puntí)

Darrerament es parla molt de l’Adrià Puntí (Josep Puntí, o com es digui). Arrel del concert que va fer a Barcelona l’han entrevistat a diversos mitjans. Tothom diu que és un geni. Que és tant bo, que és un geni incomprès (com tants i tants genis) i com que és incomprès (com tants i tants genis) la gent “normal” no l’entèn, però sí, es veu que és un geni i és la re-hòstia. Bé, jo, que sóc d’aquesta gent “normal” (si se’m permet dir-ho) actualment no l’entenc, l’entenia, però ja no. L’entenia quan feia coses que es podien escoltar. Ara, sincerament, i sense ànim d’ofendre, quan el veig, als concerts, a les entrevistes, se’m remou alguna cosa per dintre, se m’entristeix l’ànima, en definitiva, em fa llàstima. I no ho dic despectivament, és que més que un geni, el que veig és una persona malalta que necessita tractament.

Quan es va separar d’Umpah-pah i va començar a treure els seus primers discs en solitari (per mi el millor és el primer: “Pepalallarga i…”, 1998), no se’n parlava tant com ara d’en Puntí, per què serà? Potser és que no estava prou boig? S’ha d’estar malalt per què et fagin més cas?

A vegades tinc la sensació que la gent confòn morbositat amb un mal entès intel·lectualisme cruel i sense escrúpols que l’única cosa que fa és xuclar encara més l’ànima a una persona que està malalta. En aquesta actitud hi ha una mica de moltes coses: una mica de morbositat, una mica d’extremisme (si un tiu està boig, mola, si no ho està, no mola), una mica d’esnobisme, una mica de l’intel·lectualisme mal entès que comentava, una mica d’egoisme, i una mica d’elitisme. Sí, així m’ho sembla.

En tot cas, tot això ho dic amb molta pena, perquè a mi el que em passa és que pateixo per ell, bé, pateixo per ell i per qualsevol persona que veiès en el seu estat.

Potser el que cal és acceptar que en Puntí “era” i que ja no “és”, deixar-lo tranquil i desitjar i esperar que, si pot ser, algun dia torni a “ser”.

A més, m’han dit que pels terrats de Girona hi ha un gat observant atentament tots els seus moviments, un gat que el coneix des de fa temps i l’entèn (ell sí) i que, pacient, esperarà fins que calgui.

Miau