Fa uns dies en R ens va compartir aquest article d’en Carles Castellanos que no havia tingut temps de llegir. Ja de normal en Castellanos escriu bons articles i aquest també ho és: ens situa i fa propostes per avançar, cosa que s’agraeix. A escampar-lo!!!
Un dels meus ídols, en Sánchez Piñol, expressa molt bé com em sento:
Ja no cal ni que el Règim-78 ens reprimeixi, ja ens reprimim nosaltres mateixos.
A qui posem de cap de la poli? A ell, al paio que ens va explicar, amb tot detall, que tenia un pla per segrestar al president. Un individu vil i servil, que mai ha tingut cap altre interès que salvar el cul. Ah, i demostrar, al seu judici, que és ultraespanyolíssim… (Per què creieu que el van absoldre?) I qui el torna a fer cap de la policia CAT? Un govern independentista!!! Jo estic per plegar. Sobretot quan veig tants indepes… que el consideren un heroi!!! A aquest paio!!!! Si fos un ministre espanyol estaria contentíssim: els catalans reprimits per ells mateixos, i a sobre feliços. Ens peguen i nosaltres pagant la porra. “Jugada mestra”.
I ara que vinguin a demanar-me que els voti…. Aneu a cagar.
Som molts els que veiem la deriva que ha anat fent l’ANC i ara són els seus “pares” que escriuen conjuntament un article on ens diuen que l’Assemblea ha esdevingut, o les circumstàncies l’han portada a ser, una criatura tan diferent de la que van pensar que cal decidir si val la pena de continuar, canviar-la radicalment o plegar per començar de bell nou un altre projecte que ens porti a la independència.
Un altre llibre que val la pena de fullejar. L’Alfons Salellas recomana un assaig d’un sociòleg italià que no coneixia en què analitza els populismes que patim i el populisme que patirem.
En Xavier Díez va publicar fa pocs dies un altre article que diu coses que cal tenir presents i no oblidar.
“Cazeneuve i la revenja dels desvalguts” és una d’aquelles sorpreses que de tant en tant trobes a les llibreries i t’alegren els dies que dura la seva lectura.
És la primera entrega del que diuen que serà la sèrie protagonitzada, segons la publicitat, per qui va ser “el primer detectiu de Barcelona”, un tal Enric Cazeneuve. En sortirà una saga de llibres, d’aquí?
L’acció de la novel·la té lloc pels voltants de la Setmana Tràgica i tot i que no s’aprofundeix en les sacsejades socials, polítiques i econòmiques d’aquell temps sí que s’hi fa referència i tot plegat es desenvolupa en el context social suposadament revolucionari, o al menys d’activisme febril, de l’època. Un dels protagonistes de la novel·la és redactor de La Vanguardia (sí, en aquells temps ja la patien!) i la veritat és que l’ambientació del que devia ser el diari en aquells temps és prou convincent. Les olors i pudors de la ciutat, el clop-clop dels cavalls i els carruatges que estiraven, els tramvies i ferrocarrils, els serenos, els reservistes al port, la corrupció del funcionariat, la vaga del 26 de juliol… tot això surt a les pàgines del llibre. Inclús hi ha un parell de referències a un senyor baixet i geniüt que dirigeix les obres d’una certa basílica que tot just comença a aixecar-se a l’Eixample de la ciutat.
La trama del llibre gira entorn de la investigació d’una sèrie d’assassinats entre els quals els investigadors no troben cap relació però que nosaltres, lectors del segle XXI, veiem d’una hora lluny. És una ficció de manual: sense sorpreses ni atreviments narratius agosarats però enginyosa, amena i ben estructurada, amb algun punt de denúncia social.
Tot i això, i posats a criticar, trobo al llibre una cosa que fa de mal dir perquè són rastres o indicis que en realitat no proven res però fan sospitar, i és un biaix ideològic totalment lícit però que m’és antipàtic. Jo diria que els autors… respiren pe-essa-ce. Sí, ja ho sé, i això no té res a veure amb la qualitat literària del llibre, evidentment, però la veritat és que tinc una mica de tírria a aquest partit i també potser tinc la pell massa fina. La qüestió és que aquesta sospita ha fet que em costés pair alguna pàgina.
Això que tants personatges facin servir paraules en castellà, per exemple. Ja sé que a la Barcelona de l’època, com ara, hi vivia molta gent provinent d’Espanya, però per mi això no justifica pas l’abús (més que l’ús) de tant de castellà en un llibre en català. Canviar de llengua a mitja conversa i fer servir l’idioma dels ocupants és propi dels que no creuen gaire en la llengua pròpia, o menyspreen la llengua indígena quan la seva és al costat del poder. Pe-essa-ce.
Més: això que un dels personatges respongui «Diuen, diuen, diuen» a una pregunta, igual que va dir la Ferrusola amb allò de «els meus fills anaven amb una mà al davant i una al darrere», frase que també surt. N’hi ha que estan obsessionats amb el pujolisme, entre ells el pe-essa-ce. Esclar que ells podrien dir que la tírria que ells tenen amb en Pujol jo la tinc amb ells, però la cosa no és ben bé recíproca perquè jo no he votat mai Convergència.
Ja han passat tres anys de l’1 d’octubre, la repressió continua desfermada i nosaltres continuem estabornits, aclaparats, desconcertats.
Però encara tenim memòria i aquest vespre ens hem vist a la plaça. Baldats i desorientats, continuem.
Tal dia com avui al 1973 el feixisme pinochetista torturava fins a la mort el cantant Victor Jara.
De tornada a casa, cap sorpresa: les forces d’ocupació encara hi són; per tant, tornem a algunes de les rutines de la resistència a què ja ens hem acostumat. Avui: parada al passeig, com cada primer dissabte de mes.
Es tracta de mantenir-se ferms no només perquè la injustícia nacional continua sinó perquè a més a més ara hem de fer front a més de repressió. Les formes de la lluita van canviant i s’adapten a la situació; ara cal que fem calaix per als companys i companyes que estan essent investigats pel tall de la Jonquera. Ells no van fallar; nosaltres tampoc no ho farem, però l’Estat se’n surt perquè mentre estem distrets ajudant els companys, l’Estat continua fent la seva feina de repressió i desnacionalització.
Diuen que demà hi haurà el cerimonial en què es presentarà oficialment el nou hospital i que l’agraciat pel sorteig serà Salt! Collonut, però haurem de llegir la lletra petita.
Avui s’ha sabut que la visita que el rei d’Espanya tenia previst de fer aquest cap de setmana a Girona i l’Empordà no es farà. Diuen que és perquè les mostres populars de rebuig que s’estaven preparant l’haurien deixat malament. No sé si acabar de creure-m’ho, ni la no-visita ni que sigui per por de les manis de rebuig, però això és el que ha sortit a la premsa.
La monarquia espanyola està cada vegada més mal vista per més de gent i cal aprofitar-ho per desmarcar-se del règim, no només del seu cap visible. A més, cal rebutjar també tot i tothom que des de Catalunya li dona suport o hi contemporitza, des del Círculo Ecuestre fins als germans Roca.
Que malament, a Hong Kong. El règim de la Xina continental se n’està sortint i sembla que acaba de clavar el toc de gràcia a l’oposició democràtica; espero que no sigui el que sembla. A Catalunya sabem per experiència que lluitar contra un gegant imperialista és difícil; Espanya (i França) no són tan gegantins com la Xina, d’acord, ni Hong Kong és cap nació com nosaltres, vale, però costa no trobar semblances ni identificar-se amb ningú en aquestes batalles geopolítiques de davids i goliats.
Tanmateix, 300 anys de resistència també ens ensenyen que la capacitat de patiment dels pobles pot ser formidable i que la regeneració pot arribar quan tot semblava dat i beneït. Ànims!!!
I no ho dic pas només per les pluges d’aquest juny: a Marsella i a una colla de ciutats més el moviment ecologista (“Printemps Marseillais” per exemple) ha guanyat algunes de les alcaldies més importants de l’Estat francès. La veritat és que no conec pas de primera mà aquest moviment; espero que no sigui una cosa de l’estil de Podemos, l’últim invent reeixit del Sistema per evitar que des del govern es puguin fer polítiques d’esquerra i, sobretot, perquè l’independentisme pugui guanyar cap elecció a Catalunya (de moment).
Malgrat tot, si tot això és el que sembla el pas enrere ha estat a Perpinyà, on la ultradreta ha guanyat la batllia amb més de la meitat dels vots; una victòria que es veia a venir de feia temps però que no pas per això és menys decebedora.
Avui ha caigut una de les grues que fa temps que estan plantades entre els blocs del costat d’Espai Gironès (feia temps que les veia aturades). N’hi ha per explicar-ne moltes coses però trobo que el fil de piulets que la Mari-ETA té penjat públicament està prou bé i el transcric aquí perquè explica detalls que crec que val la pena de conèixer:
Aquesta obra fa anys que dura, concretament més de 10. L’Ajuntament de Salt li va renovar la llicència (construeixen amb la normativa antiga) fa aproximadament un parell d’anys. I fa uns quants anyets més, un alcalde de CiU li va permetre canviar el projecte original dividit en tres fases i en sòl residencial per dues fases residencials i una altra zona comercial amb hotel i tot.
Els ulls grossos o embenats de l’Ajuntament de Salt amb aquesta empresa constructora no es limiten als polítics. Davant hi ha la comisaria de la Policia Local que cada dia, i quan dic cada dia em refereixo a CADA DIA, permet que dos cotxes de l’empresa estacionin sobre la vorera. Mai han estat ni avisats ni multats ni retirats (i sí altres cotxes de tercers). Us poso exemples. Tinc més dies.
Durant els primers dies del COVID van aturar l’activitat però en reprendre-la els treballadors es passaven les mesures pel forro (ni una visita de la Policia Local ni de Protecció Civil, que cada dia veien l’obra 100 cops).
A les fotos també es pot apreciar que CAP TREBALLADOR utilitza el casc, tot i estar-hi obligats per normativa. Ni una visita dels inspectors del Departament de Treball en almenys dos anys.
I per què faig el fil? Doncs avui hi ha hagut un accident greu: ha caigut la grua!
Sort que pel que sembla no hi ha hagut ferits. Han aparegut els Bombers però només han fet posar una cinta i santes pasqües. Ni els tècnics de l’Ajuntament ni la Poicia Local han paralitzat l’obra, ni han demanat documentació, ni res de res. Els paletes han seguit treballant sense casc, el gruista ni sabem qui era en el moment de l’accident ni se li han fet presentar
els papers de les revisions i inspeccions diàries ni res. I la grua segueix penjada de l’edifici… A mi m’ha costat 15 minuts trobar la normativa del RD 836/2003.
Farem alguna cosa o continuarem fent la vista grossa amb aquesta empresa a costa de possibles accidents o negligències més greus?
Encara em torna al cap Tiempo de Silencio. Aquests dies de relaxament confinatori es torna a moure la protesta al carrer, i això em fa pensar en el fanatisme religiós que amb intransigència obcecada, obstinada, va portar els castellans de les planes de Bureba a intentar sotmetre el món -també a nosaltres.
Precisament aquests dies la gran de casa està llegint “Luces de bohemia”. Tant Martín Santos com Valle Inclán semblen compartir desilusions doloroses sobre Espanya i estar-ne molt decebuts. Em pregunto fins a quin punt els catalans també formem part d’aquesta idea de l’Espanya profunda, estructural, de socarrel, que neguitejava tots dos autors. Tants anys de domini espanyol bé ens deuen haver inoculat alguns dels virus castellans.