Bloc de notes

Veig que a l’espai polític veí del meu cada vegada es parla més d’amnistia i no pas d’independència, que és l’objectiu de debò. Sembla que post-convergents i republicans vulguin confondre i fixar una idea al cap de la gent per no haver de lluitar per l’altra. Amnistia no és Independència, i ressaltar-ne una i ometre l’altra genera malentesos. Totes dues coses estan relacionades, segur, però a l’inrevés: l’amnistia no portarà la independència sinó que quan guanyem la independència podrem alliberar els presos.

No hi haurà cap amnistia si no aconseguim la independència, i si l’Estat cedís i hi hagués rebaixa de penes, permisos o alliberaments graduals seria a canvi d’acceptar renúncies; no volem anar per aquest camí.

No té sentit iniciar una lluita que comporti patir la repressió i llavors, quan arriba la repressió, negociar com alliberar-se’n a canvi de fer marxa enrere. Per fer això no calia pas haver començat i ens ho hauríem estalviat.

Per altra banda, un partit ha de parlar clar quan es presenta a unes eleccions. Cal tenir honestedat i si et presentes defensant groc no pots defensar blau quan has estat escollit. 

Malgrat tots els intents i esforços que fan per mirar de desmobilitzar la gent, ningú no té autoritat per decidir si el poble s’ha de rendir.

L’únic camí és anar enfortint la nostra lluita i anar debilitant l’Estat. Lamentablement no hi dreceres.

Un apunt més per acabar: tot fa pensar que la sentència que es prepara té l’objectiu de redefinir els límits de la llibertat per establir-los encara més avall que no són ara. I això, per cert, afecta tant la gent que creiem en la independència com la que no; no som pas els únics que ens hem de posar les piles.

Avui que s’han constituït els ajuntaments ha quedat encara més clar que Podemos i totes les formacions que se’n deriven va ser un altre dels invents per intentar fer descarrilar l’independentisme. L’única possibilitat de ruptura a l’Estat passava i passa per lluitar per la independència de Catalunya, i les elits prou mans i mànigues han fet perquè no tiri endavant mal que sigui donant escons i batllies a la gent que el 15M va omplir places demanant la ruptura. Potser es van arriscar però han guanyat una altra batalla perquè els que van esdevenir líders d’aquella gent avui han acceptat els vots de fatxes per retenir l’alcaldia de Barcelona i evitar que la capital del país tingui batlle independentista.

Espero que la gent tingui memòria i aquesta sigui la fi de Colaus, Podems, Comuns i Confluències diverses perquè les martingales que s’han fet perquè Barcelona no tingui un alcalde indepe deixa clar que després de les properes eleccions catalanes només hi podrà haver un nou govern independentista si l’independentisme repeteix la majoria absoluta; s’ha demostrat que qualsevol combinació serà vàlida perquè intentin evitar-ho. Després, que ningú no se senti enganyat. Qui vulgui ruptura, ja sap què és el que no ha de votar.

Mentrestant, a Salt, continuem fent feina de formigueta i treballant humilment però tenaçment per la independència dels Països Catalans i sobretot per donar veu al poble. Avui ja podeu llegir el Discurs_Presa_De_Possessio_Legislatura_2019_2023 a la constitució de l’Ajuntament de Salt. Marta i Cris, Cris i Marta, gràcies i endavant!

Avui a l’assemblea hem acabat de parlar dels resultats de les municipals, de l’escenari que ara tenim al poble, de quina mena de consistori tindrem i de què hi farem.

En primer lloc, ha quedat clar que ens sap greu l’actitud d’ERC. Després de quatre anys de compartir govern ni tan sols s’han acostat a parlar amb nosaltres tot i la lleialtat que hem mantingut durant els quatre anys en què hem governat junts. Segurament tampoc no ens hauríem entès perquè tenim idees diferents del que volem per a Salt, però ha quedat clar que des del començament han descartat cap mena de pacte amb nosaltres, i això després que en aquests quatre anys ens haguem menjat molts de marrons seus (començant pels càrrecs de confiança) i ells s’hagin penjat medalles que corresponien a la nostra feina (ateneu, centre cívic, consells de barri, 400 habitatges regulats, política de residus i entorn natural…). Si busquen i troben altres socis, ja compararan. Ja en deuran trobar, perquè ja hi ha prou gent al consistori que no té pas gaires escrúpols per asseure’s a una cadira a la primera oportunitat; ara bé, que en diguin «soci» de govern… Per altra banda, potser es pensen que no en necessiten; ja ho veurem. Si no s’entenen amb nosaltres hauran d’entendre’s amb algú altre, al menys a les votacions, i suposo que compten que JxS o PSC acabaran cedint si cada vegada que han de votar contra el govern coincideixen amb Vox; no una o dues vegades: sempre. En això tenim avantatge perquè som els únics que tenim una idea clara de quina mena de poble volem (i vull creure que els nostres votants ho saben), mentre que els altres van variant a les votacions en funció del benefici que poden treure per al partit respectiu (i caldria que els seus votants ho sabessin).

I què me’n dieu del populisme i la demagògia? Encara ric de quan al debat del maig a les Bernardes (campanya municipals 2019) al candidat del PSOE se li va anar l’olla i va criticar que al candidat d’ERC se li veia més el llaç groc de la solapa que l’escut de Salt. Literal.

A banda d’això, està clar que no serem al govern i que farem oposició sense demagògia ni atacs personals ni ganes de buscar cadires, entre altres raons perquè no sabem fer-ho d’aquesta manera. En això dels atacs personals la gent del PSC en són especialistes. Com que només entenen la política com una manera d’arribar al poder i tant se’ls en fot la gent que els ha votat, es dediquen als atacs personals; encara recordo el començament del mandat, quan públicament insinuaven coses poc elegants de la regidora d’Entorn Natural. Ara, que els convers tampoc no queden enrere;la campanya personal que van fer contra en Ferran va ser indecent, cal no oblidar-ho mai.

En fi, que tenim feina i continuarem endavant tot mirant de prendre les decisions com sempre: amb transparència i basades en el programa. Volem un poble actiu, volem participació, volem preservació de l’entorn natural, volem república catalana; no volem ciutat dormitori, no volem alta mobilitat de població, no volem clientelisme.

Com que aquest matí he hagut d’anar a treballar no he pogut participar a la “palanganada” que cada any organitzen Aigua és Vida i els Natus de Girona tant per protestar contra el transvassament d’aigua del Ter a Barcelona com per conscienciar de la importància de la gestió pública de l’aigua. L’aigua és font de vida però per desgràcia també és font d’interessos i conflictes. Avui l’accés universal a l’aigua està en qüestió perquè per a moltes empreses no és res més que un negoci. I perquè unes poques empreses, a la pràctica, en tenen el monopoli de la gestió i en treuen molts de beneficis.

A Catalunya no estem tan malament com a llocs on la gent mata o mor per accedir o per no poder accedir a l’aigua, però el 80% de la gestió està en mans privades, i el 70% d’aquesta gestió privada en mans d’una sola empresa. Si l’aigua és un bé comú, i crec que ho és, penso que cal que l’administració pública en gestioni l’accés i l’ús per garantir que sigui realment universal i cap empresa amb ànim de lucre en reguli l’accés tot seguint només criteris empresarials. Aigua és Vida ho explica molt bé aquí.

I com que l’aigua és de tothom i per tant cal garantir-hi l’accés lliure i universal, és de calaix que un dels objectius de qualsevol govern d’esquerres ha de ser remunicipalitzar el servei d’aigua. El neoliberalisme ha intentat inculcar-nos que la gestió dels serveis públics és més eficient si està en mans privades, però aquesta afirmació fa aigües si tenim en compte l’historial de corrupció i poca transparència associat a la gestió privada de l’aigua (per exemple: 1, 2 o 3).

Quina vergonya, l’Estat, amb el corredor ferroviari mediterrani. Jo ja no sé si el problema és que tota la gent implicada té la mà massa llarga i en vol treure profit o és simplement incompetència.

Com cada vegada que tenim eleccions municipals, hi ha gent que tot just ara s’adona del que tenim a Salt i s’escandalitza perquè existeixen aquesta colla de PxC i ara VOX amb representació a l’Ajuntament. «Com és possible? Per què us passa això?», et diu la gent de fora. Potser no ho saben però se’ls ha d’explicar que ja fa anys que el nivell dels polítics electes a Salt ha baixat a un nivell esgarrifós -excepte honroses i comptadíssimes excepcions. La major part de partits polítics utilitza el tipus de discurs demagog de l’extrema dreta per mirar d’arribar al poder. No lluiten contra el feixisme sinó que adopten el seu discurs per mirar d’esgarrapar vots. Que si inseguretat al carrer, que si pisos ocupats per indesitjables, que si pisos pastera, que si merda per terra al voltant del contenidor, etc. El típic discurs populista de “porres i escombres” carregat de demagògia. I normalitzar el discurs de l’extrema dreta és fer-li un favor i donar-li protagonisme.

El súmmum d’això va ser la infame propaganda que tots els partit favorables al projecte del Sector Sud van fer arribar a totes les cases. Tractar els feixistes i el seu partit com si fos “normal” fa justament això: normalitza actituds i accions que no tenen cabuda en una societat democràtica.

Una altra de les conseqüències d’aquest ús del seu discurs és que situen els arguments de la ultradreta en el centre del debat, els donen protagonisme i els fan la campanya. Heu vist cartells o propaganda de Vox en aquestes eleccions municipals? No, perquè no els en cal.

Si la majoria de partits de Salt fossin honestos reconeixerien que han fet discursos que donen ales a l’ultradreta, centrant-se en els pisos pastera o en la suposada inseguretat en el carrer. Si fossin honestos acceptarien que les dades desmenteixen el discurs del feixisme, però malauradament sembla que apel·lar als sentiments per comptes de fer pensar la gent sempre dona vots.

Gairebé 300 persones mortes a Catalunya cada any en accidents de trànsit és una tragèdia i no sembla pas que les autoritats hi facin tot el que s’hi podria fer. Aquesta xifra que fa feredat no justifica un acord en alguns punts bàsics per bastir una estratègia nacional? Com és que els partits polítics no es posen d’acord en una cosa tan senzilla com limitar la velocitat? Dos terços dels accidents són a ciutat i la majoria comparteixen un fet recurrent: l’excés de velocitat. Cal límitar la velocitat a 30 km/h a tots els carrers i fer-ho complir, i si no hi ha una norma estatal que ho indiqui, el propi Ajuntament pot i ha d’establir límits de velocitat a cada municipi; cal fer-ho.

Tothom es desplaça amunt i avall per les necessitats del dia a dia. No entenc que les dinàmiques partidistes portin els partits a no acceptar que la prioritat en mobilitat som les persones que ens hem de desplaçar i no pas els cotxes que porten algunes persones. Què vol dir això? Doncs que hem de deixar de gastar diners per construir ciutat per als cotxes i crear infraestructures i equipaments més pensats en les persones: menys ampliar carreteres i més transport públic, menys rondes i circumval·lacions i més zones 30, menys aparcaments a dintre ciutat i més aparcaments dissuasius als afores.

Sembla que algú encara pensa que la gent que anem en bici no gastem prou o directament no comprem. Estaria bé que hi hagués més places per a ciclistes a Espai Gironès. I si fossin cobertes encara millor, no?

Per altra banda, cal felicitar SomEnergia per haver crescut ja fins als 13.700 socis i comercialitzat un 53% més d’electricitat respecte l’any passat.

Han trigat poques hores a trencar-nos la cara… en el poster. O són uns brètols o quatre desgraciats que es guanyen la vida fent les misèries que el poder no gosa fer a cara descoberta. És igual: som un projecte col·lectiu i no tenen prou ràbia per tanta gent amb dignitat.

Poder guardar la bicicleta en un espai tancat i vigilat és un plus per fer servir aquest mitjà de transport. Totes les escoles i instituts n’haurien de tenir, i els edificis públics en general. A més, a molts països també els blocs de pisos en tenen; recordo que quan era a can Vasek vam anar un dia a passejar pel seu barri, Řepy, i em va cridar l’atenció precisament això: a cada escala de pisos hi havia una sala a peu de carrer per guardar-hi bicicletes i cotxets.

Convocatòria de l’Espai Antiracista al Teler de l’Ateneu: debat entorn el racisme amb algunes candidatures. Malauradament, no pas totes; qui és que no s’acaba de creure el discurs anti-racista? O qui té por de perdre votants si en parla massa clarament?

La manera de veure les coses fa que ens fem unes preguntes i no pas unes altres. En el segle XX preguntavem «quants cotxes es poden conduir per aquest carrer?» però al XXI diem «quanta gent pot desplaçar-se per aquest carrer?». La resposta a la segona pregunta guanya espai per a 10 vegades més persones. Què veieu en el diagrama? Jo, present i futur del Passeig Països Catalans!

És tan fort que ara mateix no sé què dir.

Si vols que t’escoltin, espais per al jovent, més cultura popular, que tota la mainada tingui les mateixes oportunitats, reduir residus, un entorn més saludable, que Salt creixi en qualitat… Si entens que TOTES SOM DE SALT, no et tallis i vota IPS-CUP.

Ara que es parla de la guerra comercial entre el govern d’EUA i Huawey és un bon moment per recordar que les opcions no es redueixen a capitalisme bèstia o capitalisme salvatge. Jo he triat Fairphone, un telèfon fabricat amb criteris d’ètica, sostenibilitat i justícia social.

Una altra batalla és la de l’aigua. L’accés a l’aigua i al sanejament són drets humans que nosaltres volem assolir amb la municipalització del servei, vist que la privatització ha resultat en la pèrdua d’aquest dret per a unes quantes famílies. Com que l’aigua del nostre poble està gestionada per la mateixa empresa que la de Girona i Sarrià, cal votar Guanyem Girona, Poble Actiu i IPS per guanyar una gestió pública i democràtica de l’aigua.