Cotxe verd? Oximoron! Els elèctrics resolen la contaminació per l’ús de benzina però… i la contaminació durant el procés de fabricació? I l’origen de l’electricitat amb què es carrega? Què hi ha de l’ocupació de l’espai? Què hem de fer amb les bateries quan ja no circulen? Etc.
Avui he tingut temps per tornar de la feina a casa en bici, de Sils a Salt. Quin luxe! I abans no comencés a ploure!
Quin bon invent, això del BlaBlaCar. Llàstima que el català encara no sigui una de les llengües del seu web, hauré de recordar-los-hi.
El tren em porta fins a la cantonada on hem quedat la Sílvia i jo i després fem 640 quilòmetres d’una tirada gràcies a la seva generositat. És una metgesa terrassenca que els dies feiners treballa a Bilbo i cada cap de setmana torna a casa (!). Jo no sóc gaire xerraire però no em costa gaire ni escoltar la gent ni seguir el corrent de la conversa; ella tampoc no és cap cotorra precisament i els quilòmetres passen fluïdament i amb tots dos de bon humor. M’ofereixo a portar una estona el cotxe perquè pugui descansar en un viatge tan llarg però no en vol ni sentir a parlar.
Som dilluns; no recordo per què però és important que sigui dilluns i no pas un altre dia. Potser per horaris d’alguna cosa? La qüestió és que em deixa a Donosti, que li ve de pas cap a Bilbo, i aquí agafo un tren que em porta a Irun.
Després camino d’Irun a Hondarribia, que és un passeig comparat amb els quilòmetres que m’esperen a partir de demà. Tinc llitera reservada al “Capitán Tximista”, un alberg ple de jovent amb tantes ganes de gresca com de muntanya. M’adormo plàcidament i il·lusionat amb la travessa que començaré demà.
Els pitjors quilòmetres pedalats fins ara: assetjats pels cotxes, busos i camions, respirant fum, sentint tones de ferralla pudent a tota velocitat a uns pams de nosaltres, sense conèixer cap ruta alternativa. La decisió d’agafar el tren per pujar a Montserrat és més perdonable si se sap això, no? Tot i això, em queda una mica de mal regust per no haver ni tan sols intentat de fer la pujada en bicicleta.
Com que acabem aviat la feina, podem anar a passejar una mica per aquestes muntanyes. La vista deu ser molt bona en un dia clar, però ensopeguem un dia bromós en què la boira no ens deixa veure gaire res a la llunyania.
Tampoc no havíem comptat que el Papa s’acosta a Madrid i molts de catòlics van fent trobades per fer ambient. Aquí dalt ens trobem una mena de congrés de joventuts benedictines o alguna cosa així. Música a la nit.
Per sort, trobem allotjament barat; només faltaria que dos pelegrins com nosaltres que van cap a St Jaume de Galícia no en trobessin aquí! Passemla nit als dormitoris comunitaris i tenim dret a fer servir la cuina (en realitat, el microones) i la nevera, però no hem de pagar res. Hi coneixem un canadenc que ve en bicicleta des de Madrid; demà arribarà a Barcelona i acabarà la seva pedalada particular abans d’agafar l’avió cap a casa.
Una de les meves combinades preferides, que dec fer tres o quatre diumenges a l’any.
Pedalo per les hortes de Salt i Santa Eugènia, travesso la Devesa de Girona i tiro cap a Sant Daniel. Lligo la bici al costat del cementiri i pujo a peu cap al castell de Sant Miquel; hi ha el camí principal i tot de pistes i corriols que permeten variar l’itinerari cada vegada que hi pujo. Després baixo a Celrà per alguna de les dues pistes que conec més bé (cadascuna amb dreceres i marrades per corriols que fan una veritable teranyina) i faig un cafè a la plaça o a l’Ateneu de Celrà.
Sempre he fet la tornada tot combinant a peu i en bici, però algun dia provaré de deixar la bicicleta a l’estació de tren de Girona, i a Celrà agafaré el tren per tornar.
Aquesta nit m’han robat la senyera que tenia penjada al balcó. Encara hi ha els cordills a la barana, de manera que està clar que l’han estirada des de baix per arrencar-la. He trucat la policia perquè en quedi constància en algun lloc, però qui sap on para l’estelada. Es veu que la victòria d’Espanya d’ahir (4-0 contra Bòsnia) va escalfar alguns caps més del compte.
Una mica per esbargir-me i perquè em passi l’emprenyada, intento començar el dia d’una altra manera; agafo la bici i decideixo fer camí, per exemple fins a l’aeroport. Hi ha moltes maneres d’arribar-hi; jo surto de Salt pel camí dels Carlins en direcció a St Roc, però just abans d’arribar al trencant que cap a la dreta duria a St Menna i el cementiri trenco a l’esquerra com si anés cap al Perelló. No cal pas que hi arribi: passo de llarg el següent trencant que hi portaria i continuo (per la GI-V-5332) fins al polígon Mas Aliu, que està a tocar de la carretera de Santa Coloma.
M’incorporo a la carretera (GI-533) cap a la dreta i de seguida, al cap d’uns 200 metres, hi ha un giratori. Aquí tinc dues opcions; si agafo la primera sortida, la carretera porta a Aiguaviva, on puc agafar una carretera secundària amb poc de trànsit (GI-V-5331) que també duu a la terminal.
M’estimo més no trobar cap cotxe, i per això agafo la segona sortida de la rotonda, que és un camí que està asfaltat només en els primers metres i que de seguida es converteix en pista de terra. Cal anar-la seguint paral·lelament a l’autopista, que em queda a l’esquerra (sempre direcció sud).
En un moment donat arribo una cruïlla una mica particular. Cal travessar l’autopista per sota i un cop a l’altre costat tirar cap a la dreta de seguida, de manera que continuo altre cop paral·lel a l’autopista però ara la tinc a la dreta.
De seguida es veu (a la dreta) una àrea de descans. Si els espanyols no haguessin guanyat la Guerra del Francès hi hauria una porta a la tanca que separa el nostre camí de l’àrea de descans, però les coses van anar com van anar i per això tenim el que tenim: algú ha esbotzat la tanca per poder passar de costat a costat. Avui veig que hi ha un parell de camions i una senyora que ha sortit del cotxe per aguantar un nen que fa pipí. D’acord, els francesos tampoc no porten gaire bé la qüestió higiene personal.
De cop, el camí se separa de l’autopista però no cal patir perquè torna a acostar-shi al cap de molt poc, fins al punt que un pont permet de passar a l’altra banda. Només de travessar hi ha dues pistes a mà esquerra i una a mà dreta. Jo agafo la primera cap a l’esquerra i torno a anar paral·lelament a la nostra estimada mare de totes les carreteres (que torno a tenir a l’esquerra) fins que trobo una carretereta asfaltada que agafo cap a la dreta. Uns pocs centenars de metres i ja sóc a la carretera que ve d’Aiguaviva i va cap a l’aeroport (la GI-V-5331). L’agafo cap a l’esquerra tot recuperant la direcció general que portava i al cap de poc ja tinc la pista d’aterratge a la vista. Passo per davant de l’entranyable restaurant Cal General (queda a l’esquerra) i continuo endavant fins a la terminal.
Total porta a porta de la plaça de les Llúdrigues a la terminal: vint-i-cinc minuts mal comptats.
En arribar-hi volia saber si les obres que s’hi estan fent per ampliar l’aparcament (de cotxes) inclouran algun espai per guardar-hi bicicletes, però sempre he estat respectuós amb la llei i per això no entro quan veig el cartell que dóna la benvinguda a ciclistes i altres despistats.
Sí, això potser també seria diferent si Napoleó hagués guanyat la guerra.
Tornada en tren fins a Girona (Besiers-Portbou i Portbou-Girona, SNCF i RENFE, 23’8€ tot plegat) i en bici fins a Salt. Normalment no hi ha problemes per carregar bicis, ni als regionals francesos (TER) ni als de Renfe (els Catalunya Exprés tenen un departament per a bicicletes, i en els Regionals les bicis es poden deixar a la plataforma, al costat de la porta que normalment no s’obre perquè s’obriria a la via, no pas a l’andana).
Les dues fotos són de dos TER que vaig agafar. Ja es veu que l’espai per desar-hi la bici és el mateix, només que en un devien oblidar els ganxos. D’espai, però, n’hi ha, encara que en altres trens pugui ser diferent. De fet, a la primera foto es veu que el “condicionament” del compartiment per guardar-hi bicis es limita a un parell de ganxos que pengen del sostre. El sistema dels TER més moderns és millor perquè tenen més d’espai i és més fàcil col·locar-hi les bicicletes.
El que em feia patir era el remolc perquè és bastant més gran que una maleta, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir cap problema per encabir-lo als vagons.
Avui he punxat quatre vegades i ja estic ben tip de tot plegat, la veritat. Per sort, poc abans de Besiers trobo el que diuen que és una de les meravelles del canal du Midi: el túnel de Malpas, i contemplar-lo em puja una mica la moral. Suposo que déu-n’hi-do pels mitjans que m’imagino que devien tenir al segle XVI.
Al mateix Besiers, una altra meravella de l’enginyeria: les Nou Rescloses, totes seguides una després de l’altra, que fan que el Canal salvi un desnivell considerable (21 metres) només d’arribar a la ciutat del principal responsable de la construcció del Canal, precisament,el baró de Riquet.
Malgrat tot, a Besiers ja estic molt cremat (pel sol i per les punxades) i decideixo un canvi en el plànning: per comptes de continuar com havia previst (anar fins a Marselhan amb tot l’equipatge per agafar el tren a Agde) busco hotel a Besiers, hi deixo el remolc i me’n vaig més lleuger al far de la punta de Los Onglós (Pointe des Onglous). Com que estic cansat, trio l’hotel més proper a l’estació que puc i no em fixo gaire en el preu: el Terminus (dues estrelles i servei correcte però 41’50 €).
El camí continua sent molt bonic però més feréstec com més cap al final. El carril bici que sortia de Besiers esdevé pista, després camí de carros i al cap de poc corriol, a vegades temeràriament proper a l’aigua.
Al cap d’uns pocs quilòmetres més, però, el far dels Onglós, dins l’estany de Taur (Bassin de Thau), a Marselhan (entre Agde i Seta), ens espera al final del camí.
Veig moltes algues a l’aigua de l’estany i em fa cosa banyar-m’hi, de manera que torno a Agde i em capbusso al Mediterrani, que de fet aquest era l’objectiu del viatge: banyar-me primer a l’oceà i després al mar tot anant de platja a platja en bicicleta! Quan acabo és fosc, i no sé si més contents o més cansats, la bici i jo agafem un TER i arribem a Besiers. Per cert, l’estació d’Agde ja havia tancat, i com que en el tren no ha passat cap revisor, el viatget m’ha sortit de franc.
Agafo un bus cap a Ank
Sempre m’han dit que sóc un softy i sí, finalment decideixo donar una altra oportunitat als grecs: l’autobús que agafo a les quatre de la matinada és només fins a Alexandròpolis, que queda a una quarantena de quilòmetres de la frontera amb Turquia, i provo de fer dit.
I sí, m’agafen, però resulta que no es tracta pas de cap grec sinó d’un ciutadà nordamericà que viu a Turquia who gives me a lift up to Kesar. Kesar queda a uns altres quaranta quilòmetres de la frontera però a l’altra banda, a la Tràcia Oriental, que és com es diu la part de Turquia que forma part del continent europeu. Entremig hi ha “la Jonquera greco-turca”, que es diu Mericnehri. El ianqui és simpàtic, fa anys que viu per aquí i té tres recomanacions per a mi: que vagi a unes illes anomenades Büyükada, que faci un creuer pel Bòsfor i que visiti Eyüp.
A Kesar m’és administrada un forta injecció moral quan el primer cotxe que passa, el primer, s’atura i em carrega fins a Uzunköprü. Xampurrejant el meu miserable turc de manual-de-frases-per-a-turistes miro d’explicar-li al conductor les meves peripècies per Grècia i ell somriu sense parar. No sé ben bé si dels grecs, de mi, de la situació o del dia tan esplèndid que fa. La veritat és que dubto molt que hagi entès res del que li he explicat però potser ha copsat que a Grècia no m’ha anat bé del tot i n’ha mal interpretat un discurs anti-hel·lènic (pel meu entusiasme exagerat i a més perquè la meva manca de vocabulari turc i les meves ganes de fer-me entendre en el primer dia d’autoestop a Turquia en què el primer cotxe que passa em carrega em fa parlar amb un to excessivament alt) i això li ha agradat.
A Uzunköprü, una altra mostra de la generositat o hospitalitat turca: em poso a fer dit i encara no duia un minut amb el braç estès que un manobre d’una obra que hi ha a prop se m’acosta i em diu que no cal que faci dit, que allà mateix on sóc, encara que no hi hagi cap senyal de res, hi para l’autobús, que ja s’acosta. Jo, que encara no havia bescanviat els dòlars que portava, li ensenyo l’únic bitllet que tinc (un que m’havia regalat l’Ilhami a Londres i encara guardava de record): de 10 lires turques, insuficient pel tiquet del bus. Cap problema, diu ell, i va i em paga el viatge! A més, quan arribem a Edirne s’entesta a fer-me de guia i mentre té temps abans de tornar a treballar (és migdia, pausa per dinar) m’ensenya la mesquita, el basar i un parell de carrers del centre. Estic eufòric; aquesta és la idea de tercer món que havia somiat, tan pobre com generós.
Tinc la impressió que el cotxe és aquí, encara, una novetat, com si fossim a la Catalunya dels anys 1960s. El conductor que m’ha pujat abans travessava els pobles reduïnt la velocitat a trenta o quaranta encara que no es veiés ningú enlloc, pitava repetidament quan veia algú que s’acostava a peu de carretera i la gent s’apartava quan veia venir el cotxe encara que fos molt lluny. A Edirne se senten els clàxons contínuament, també.
Feia dos anys que no veia l’Ilhami després d’aquells quinze dies a Eccleston Square i el trobo igual que llavors. Anem cap a casa seva, primer, i de dos amics seus, després; un d’ells, en Zafer, en una d’aquestes reaccions químiques inexplicables, em cau bé immediatament. Descobreixo que els turcs tenen el costum de deixar les sabates a l’entrada de casa seva, bé a dins bé a fora, i passejar-se descalços per la seva llar (tot emmoquetat). Quan pugem l’escala del seu bloc em sorprèn veure els replans de l’escala plens de les sabates que fa servir la gent davant de cada porta.
Dedueixo que els pisos turcs deuen ser petits perquè m’estic en el de l’Ilhami i després en els dels seus dos amics i tots tres són força petits tot i que entenc que ells tres són de classe mitjana-alta (remember som al tercer món i no pas tothom es pot permetre un curs d’anglès a Anglaterra i tots tres van a la universitat). Ho confirma el fet que l’Ilhami em digui que som a la zona més cara d’Edirne, cosa que em sorprèn perquè es tracta d’un carrer a mig asfaltar i les voreres estan plenes de clots i de rajoles esquerdades o que han saltat. Som en el que en diuen un país en vies de desenvolupament i sí, viatjar et fa veure coses: tant ells com jo pertanyem a la classe mitja o mitja-alta però a països diferent; ells viuen en un pis petit d’un bloc sense ascensor en un carrer sense asfaltar i jo, a la seva edat -fa 5 anys- podia estar tots dos mesos d’estiu viatjant per l’estranger amb la meitat del sou guanyat a menys de mitja jornada mentre estudiava.
Anem a fer el toc i m’expliquen coses interessants i que no coneixia de l’Islam (els musulmans han d’estar coberts des de les espatlles fins als genolls, es prega cinc cops cada dia -el primer molt breument de matinada-, un dels manaments estipula que el creient ha de saber llegir…) i de les seves opinions sobre el seu país (gran diferència entre rics i pobres, els militars no són tan dolents com els pinten a occident, Turquia és Europa…).
Es veu que dues de les begudes més habituals quan se surt a fer el toc en aquest país són l’aigua i la gasosa. Es beu cafè, però al contrari del que passa a Grècia és difícil de trobar un lloc on serveixin cafè amb gel. La beguda més popular és te (çay, en diuen) en uns vasos petits que recorden el cos d’una dona. Quan fa fred deu venir de gust agafar el got i tancar la mà al seu voltant però veig que ara a l’estiu també el prenen sempre calent (!).
I així, entre gasoses i tes, recordant els vespres a la vora del Tàmesi i aprenent fragments de conversa en turc acaba de passar el vespre mig asseguts i mig estirats entre coixins i moquetes amb el cos d’una dona a la mà.
Doncs al matí, vistes les dificultats que he tingut per fer dit a Grècia, decideixo no perdre més de temps i anar per feina, de manera que opto per agafar un autocar que em porti cap a Turquia. Malgrat tot, la mala sort em persegueix i resulta que el primer fet destacable del dia és que arribo a l’estació massa tard i perdo l’autobús que volia agafar fins a Tessalònica.
Paciència, agafaré el que surt a les 8.
A les vuit resulta que em trobo en un forn sobre rodes, però és que la temperatura a l’exterior deu ser ben bé de quaranta graus! Per postres, quan arribo a Tessalònica m’assabento que hi ha vaga i no surt cap bus direcció Istanbul fins a les quatre de la matinada (i cap a Edirne, que és on vull anar tot primer, no hi ha cap bus ni quan no hi ha vaga).
Doncs més paciència, i si ho penso bé puc aprofitar l’avinentesa per conèixer una nova ciutat Deixo la motxilla a la consigna de l’estació (gestionada per funcionaris ganduls i fills de puta, perdó però ho he de dir) i passejo sense presses. Tinc molta calor. La suor no és pas que em surti sinó que em raja pels porus; és el dia més calorós que recordo a la meva vida. Aprenc ràpidament com es demana una cervesa i en demano una a l’estació: μια μπύρα, παρακαλώ. Després, un gelat al port. Quan ja me’l conec, una visita a unes ruïnes, un cafè amb gel en una terrassa, un passeig (em perdo) per la ciutat nova, un altre gelat, un cop d’ull a l’estació… Les hores no acaben de passar.
Per les coses que em passen em fa l’efecte que els grecs són molt nacionalistes, per tornar al tema d’ahir. Un taxista se m’ha queixat que tots els turistes parlen anglès per comptes de grec tot i ser a Grècia (si jo li expliqués com ho tenim a Catalunya…!). No sé pas de cap partit de futbol avui però he vist uns quants joves (separats, en moments diferents) vestits amb una samarreta que lluïa la bandera hel·lènica. A la noia d’Informació no li ha agradat (m’ha fet morros) que preguntés per Istanbul i m’ha fet saber que the correct and true name of the city que vull visitar és Constantinópolis perquè anys enrere, diu ella, havia estat grega. Etcètera.
Em fixo massa en aquestes coses? Potser són les diferències amb Turquia? Em cauen bé, els turcs (sense saber-ne res ni haver-ne conegut cap, ja veurem què en dic d’aquí a unes setmanes) i potser la gent que els és hostil em cau malament només per això. Potser també hauria de llegir una mica d’història greco-turca o buscar a les notícies més actuals si ara mateix hi ha algun conflicte pendent.
Els pares de la Vicky, en Giorgos i en Wassili els estan esperant al moll. Són molt amables i sembla que estan tan contents de veure els seus fills com el company que porten. Hospitalitat grega, suposo. O mediterrània, penso després, orgullós de pertànyer a un poble tan generós (no costa gaire posar-se flors un mateix, he, he). M’ensenyen el seu poble (al costat mateix d’Igoumenitsa i amb un nom que ja no recordo, em sap greu) i em conviden a dinar. Després insisteixen que anem tots plegats a una platja amb molts de còdols i algunes algues. Trenta-cinc graus a l’ombra i m’expliquen que segons l’home del temps demà encara farà més de calor.
Em conviden a quedar-me amb ells fins l’endemà però com que esperen convidats i jo tinc problemes per socialitzar (no m’agraden les festes on no conec ningú, em sap greu fer nosa, m’hi sento incòmode), decideixo acomiadar-me i tornar a la carretera. Som a l’estiu i el dia és llarg; encara tinc temps de fer una colla de quilòmetres. Em sap una mica de greu semblar mal agraït però també tinc moltes ganes de ser a Istanbul. Moltes.
Altre cop el neguit que arrossego d’haver estat treballant frenèticament tants de mesos? No sé estar-me quiet?
Després veig que Algú m’ha castigat per ser mal agraït. Tant de bo els hagués fet cas i m’hagués quedat ca seua perquè comprovo que els grecs poden ser molt simpàtics i agradables però quan porten cotxe no s’aturen per pujar ni Zeus. Quan ja he perdut molt de temps sense que ningú m’hagi recollit decideixo provar el truc que em va ensenyar en Thorkild fa dos anys; en una parada de gelats aconsegueixo una capsa de cartró i la retallo per fer-ne una mà gegant, com la que em va portar a casa des de Londres (aquella que vaig perdre a la Costa Blava). Mentre faig manualitats en el bar del poble sóc l’atracció de tots els avis que hi fan el cafè, fumen i peten la xerrada; llàstima que tothom que ve a interessar-s’hi ho faci a peu i sense vehicle per compartir. Els iaios del bar em miren divertits i comenten coses que no puc entendre; segur que se’n foten. Tots estem de bon humor. Segur que avui mateix o demà la família de la Vicky, en Giorgos i en Wassili sentiran a parlar del jove estranger que es feia una mà de cartró i es plantava amb la motxilla a peu de carretera.
Però avui no és pas el meu dia! Només d’aixecar la mà per fer dit ha vingut un cotxe de la policia i han muntat un control just on jo m’havia instal·lat. Eh, míster! One kilometre away!
L’únic cop que m’ha pujat algú i m’ha portat uns quilòmetres terra endins hem trobat un altre control. Un poli m’ha preguntat on anava i quan li he dit ha fet una ganyota i ha exclamat Ha! Istanbul! Tinc entès que grecs i turcs no s’avenen gaire bé. No sé per què em ve al cap allò que “Patriotism is the last refuge of a scoudrel” però de fet no conec de res aquest senyor que fa de policia i no sé si és cap pocavergonya. A més, què vol dir “patriota”? El sentit canvia molt segons qui el faci servir. Suposo que tant es pot dir dels catalans que volem la independència com dels espanyols que no volen que ens en separem tot i que els altres són, per a cadascú, “traïdors” o “colonialistes” més que no pas “patriotes”.
Mentre vaig fent voltes a tot això, el temps passa i quan es fa fosc encara estic aguantant el tros de cartró a només vint-i-cinc quilòmetres d’Igoumenitsa, de manera que faig un pensament, plego la parada i torno en taxi. Passo la nit a la primera pensió que trobo a canvi de mil dracmes; una clavada, per l’habitació on m’entaforen!
La nit dormida a l’autopista em deixa fresc com una rosa però torno a tenir problemes per avançar. Són aquests moments en què et preguntes si això són realment vacances o has vingut a fer el préssec. Ja em van avisar les tres aspirants a mafioses d’ahir que al sud d’Itàlia la gent és molt desconfiada (it will be really difficult for you to get a lift from here, van dir). De totes maneres potser no n’hi ha pas per tant. Deu ser que l’estrés i el neguit, el ritme frenètic de les jornades laborals, encara em dura. Tot just estic al començament de la desconnexió que han de ser aquestes vacances.
De fet, al cap d’una estona uns tiffosi de Napoli em treuen de la gasolinera on m’estic marcint i em deixen a la següent, on tinc la sort de ser recollit de seguida per tres germans grecs: la Vicky, en Giorgos i en Wassili. Tornen de Hannover, on treballen, al seu país. Em porten a Brindisi i passem el dia junts tot fent de guiris mentre esperem amb un gelat a la mà l’hora de pujar al barco que ens ha de portar a Igoumenitsa.
En el ferri ells tenen bitllets en un camarot per a quatre passatgers i com que en són tres i un llit queda buit, em conviden; per comptes de passar la nit a coberta intentant encabir-me en una butaca dormo planer i com un rei.
Realment, no n’hi havia pas per tant!
Després d’una nit reparadora en un càmping de la platja de Savona el dia es presenta malament: m’he d’esperar més d’una hora a l’entrada de l’autopista fins que una parella de jubilats m’hi fan entrar (i només fins poc després de Gènova). Però la qüestió és entrar-hi i ara ja hi sóc!
Avui no tinc pas sort; em passo una altra hora tot repetint a gent que fa benzina si può darmi un passaggio fins que un noi em carrega cinquanta quilòmetres endavant. Normalment no hi hauria pujat perquè dins de l’autopista només pujo si m’asseguren alguns centenars de quilòmetres però ja estic tip d’aquesta benzinera.
Torno a estar estancat altre cop. Passejo amunt i avall de la gasolinera preguntant si a algun automobilista li sobra una mica d’espai per a un xicot i la seva motxilla però tothom diu que de seguida surten de l’autopista o que van molt apretats dins la macchina. Començo a posar-me nerviós quan tincla sort que un paio m’agafi una pila de quilòmetres i em deixi a Roma d’un sol passaggio. És un tècnic de so que diu que volta per tutta Europa (vol dir l’occidental) treballant a macro-concerts. És un xicot que em cau molt bé i per això em sap greu adormir-me al cap d’un parell d’hores de cotxe; no em desperto fins poc abans de Roma. Més ben dit: és ell que em desperta quan s’atura a fer un cafè en una àrea de servei, i a més a més m’hi convida!
Un napolità despistat i amanerat (homosexual?) amb un aspecte molt cansat em carrega a Roma. Diu que no li agrada l’autopista i em deixa que sigui jo que condueixi el seu vell Fiat 127 fins a Nàpols. S’acolloneix una mica quan avancem un parell de camions (potser m’hi acosto un pèl massa) però es refà de seguida i no para de xerrar. Parlem en anglès perquè ell n’ensenya al nord d’Itàlia, em sembla que diu a prop de Torí, i em fa engreixar una mica perquè crec que el parla bastant més malament que jo. No sé si n’hi ha per engreixar-se’n, d’això, però alguns éssers imperfectes ho fem. Torna a casa per vacances per veure els seus pares i em deixa una bossa plena de menjar que duia pel viatge i no s’ha pogut acabar. Fruita, sobretot. Em fa pensar amb en… . Com es deia? El primer company d’habitació que vaig tenir a Londres. També era de Nàpols, també parlava anglès amb un accent fortíssim i també feia fila de gai.
Quina fila fan els gais?
Sembla que Itàlia és un mal país per fer-hi dit i m’he d’esperar una altra hora perquè tres paies accelerades que sembla que tinguin la intenció de menjar-se el món em treguin de l’àrea de servei on estava enclotat. Semblen entusiasmades per alguna raó que desconec, o potser és el seu tarannà, i m’expliquen a crits que van cap a Palerm. Al cap d’una estona de sentir-les ja em semblen unes bledes que no han sortit mai de casa. Sembla que vagin a buscar un mafioso meridionale que posi una vil·la per a cadascuna encara que sigui a costa de no sortir-ne mai més.
Quan ja es fa fosc i estic pensant de muntar la tenda en un tros d’herba esgrogueïda per manca de rec de l’àrea on m’han deixat, un marxant d’oli d’Andria (poc abans de Bari) que em parla de les Borges i m’explica uns acudits dolentíssims em deixa al seu poble. Ell parla italià, és clar, i jo parlo com si també en sapigués. Sorprenentment, m’entén, i gairebé podem mantenir la conversa fins que em deixa en una altra àrea de servei quan ja s’ha fet negra nit. Potser és d’aquelles persones que no t’escolten i així no s’adona que no parlo la mateixa llengua que ell.
Sempre m’ha costat molt llevar-me al matí i avui, tot i les expectatives que tinc posades en el dia, no és pas una excepció. Hi ha coses que l’organisme no pot tolerar i una que el meu no suporta és l’activitat matinera.
És molt aviat i la fresca del matí m’acompanya fins a l’estació. El tren duu la meva pell de gallina fins a Figueres i allà, ja mig despert, començo a fer dit quan són cap a les vuit del matí. El primer que em convida a pujar és un noi que em porta fins a la Jonquera; després li prenen el relleu un valencià jubilat i la seva dona suïssa, que m’acompanyen fins a Montpeller; en tercer lloc, una parella que em fa pensar en l’Elisabet i en Joan, guapos i trempats tots dos, fins a Toló; i a partir d’aquí un grapat de gent diversa fins a Savona, no gaire lluny de Gènova.
No he trigat cap vegada gaire estona a ser recollit, i els cotxes que m’han carregat han anat bastant accelerats; l’últim, el d’un empresari italià que venia d’una exposició a Saragossa, no ha baixat dels 180! No sé, potser és que el velocímetre no marcava bé la velocitat però de debò que semblava que voléssim. Per cert, que aquest senyor m’ha explicat que un cop al mes portava la seva senyora expressament des de Milà a un homeòpata que treballa a Girona.
Vet aquí com ha anat el primer dia de viatge.