04/62) Hospitalaris i mesquins
Els pares de la Vicky, en Giorgos i en Wassili els estan esperant al moll. Són molt amables i sembla que estan tan contents de veure els seus fills com el company que porten. Hospitalitat grega, suposo. O mediterrània, penso després, orgullós de pertànyer a un poble tan generós (no costa gaire posar-se flors un mateix, he, he). M’ensenyen el seu poble (al costat mateix d’Igoumenitsa i amb un nom que ja no recordo, em sap greu) i em conviden a dinar. Després insisteixen que anem tots plegats a una platja amb molts de còdols i algunes algues. Trenta-cinc graus a l’ombra i m’expliquen que segons l’home del temps demà encara farà més de calor.
Em conviden a quedar-me amb ells fins l’endemà però com que esperen convidats i jo tinc problemes per socialitzar (no m’agraden les festes on no conec ningú, em sap greu fer nosa, m’hi sento incòmode), decideixo acomiadar-me i tornar a la carretera. Som a l’estiu i el dia és llarg; encara tinc temps de fer una colla de quilòmetres. Em sap una mica de greu semblar mal agraït però també tinc moltes ganes de ser a Istanbul. Moltes.
Altre cop el neguit que arrossego d’haver estat treballant frenèticament tants de mesos? No sé estar-me quiet?
Després veig que Algú m’ha castigat per ser mal agraït. Tant de bo els hagués fet cas i m’hagués quedat ca seua perquè comprovo que els grecs poden ser molt simpàtics i agradables però quan porten cotxe no s’aturen per pujar ni Zeus. Quan ja he perdut molt de temps sense que ningú m’hagi recollit decideixo provar el truc que em va ensenyar en Thorkild fa dos anys; en una parada de gelats aconsegueixo una capsa de cartró i la retallo per fer-ne una mà gegant, com la que em va portar a casa des de Londres (aquella que vaig perdre a la Costa Blava). Mentre faig manualitats en el bar del poble sóc l’atracció de tots els avis que hi fan el cafè, fumen i peten la xerrada; llàstima que tothom que ve a interessar-s’hi ho faci a peu i sense vehicle per compartir. Els iaios del bar em miren divertits i comenten coses que no puc entendre; segur que se’n foten. Tots estem de bon humor. Segur que avui mateix o demà la família de la Vicky, en Giorgos i en Wassili sentiran a parlar del jove estranger que es feia una mà de cartró i es plantava amb la motxilla a peu de carretera.
Però avui no és pas el meu dia! Només d’aixecar la mà per fer dit ha vingut un cotxe de la policia i han muntat un control just on jo m’havia instal·lat. Eh, míster! One kilometre away!
L’únic cop que m’ha pujat algú i m’ha portat uns quilòmetres terra endins hem trobat un altre control. Un poli m’ha preguntat on anava i quan li he dit ha fet una ganyota i ha exclamat Ha! Istanbul! Tinc entès que grecs i turcs no s’avenen gaire bé. No sé per què em ve al cap allò que “Patriotism is the last refuge of a scoudrel” però de fet no conec de res aquest senyor que fa de policia i no sé si és cap pocavergonya. A més, què vol dir “patriota”? El sentit canvia molt segons qui el faci servir. Suposo que tant es pot dir dels catalans que volem la independència com dels espanyols que no volen que ens en separem tot i que els altres són, per a cadascú, “traïdors” o “colonialistes” més que no pas “patriotes”.
Mentre vaig fent voltes a tot això, el temps passa i quan es fa fosc encara estic aguantant el tros de cartró a només vint-i-cinc quilòmetres d’Igoumenitsa, de manera que faig un pensament, plego la parada i torno en taxi. Passo la nit a la primera pensió que trobo a canvi de mil dracmes; una clavada, per l’habitació on m’entaforen!