Sempre m’han dit que sóc un softy i sí, finalment decideixo donar una altra oportunitat als grecs: l’autobús que agafo a les quatre de la matinada és només fins a Alexandròpolis, que queda a una quarantena de quilòmetres de la frontera amb Turquia, i provo de fer dit.
I sí, m’agafen, però resulta que no es tracta pas de cap grec sinó d’un ciutadà nordamericà que viu a Turquia who gives me a lift up to Kesar. Kesar queda a uns altres quaranta quilòmetres de la frontera però a l’altra banda, a la Tràcia Oriental, que és com es diu la part de Turquia que forma part del continent europeu. Entremig hi ha “la Jonquera greco-turca”, que es diu Mericnehri. El ianqui és simpàtic, fa anys que viu per aquí i té tres recomanacions per a mi: que vagi a unes illes anomenades Büyükada, que faci un creuer pel Bòsfor i que visiti Eyüp.
A Kesar m’és administrada un forta injecció moral quan el primer cotxe que passa, el primer, s’atura i em carrega fins a Uzunköprü. Xampurrejant el meu miserable turc de manual-de-frases-per-a-turistes miro d’explicar-li al conductor les meves peripècies per Grècia i ell somriu sense parar. No sé ben bé si dels grecs, de mi, de la situació o del dia tan esplèndid que fa. La veritat és que dubto molt que hagi entès res del que li he explicat però potser ha copsat que a Grècia no m’ha anat bé del tot i n’ha mal interpretat un discurs anti-hel·lènic (pel meu entusiasme exagerat i a més perquè la meva manca de vocabulari turc i les meves ganes de fer-me entendre en el primer dia d’autoestop a Turquia en què el primer cotxe que passa em carrega em fa parlar amb un to excessivament alt) i això li ha agradat.
A Uzunköprü, una altra mostra de la generositat o hospitalitat turca: em poso a fer dit i encara no duia un minut amb el braç estès que un manobre d’una obra que hi ha a prop se m’acosta i em diu que no cal que faci dit, que allà mateix on sóc, encara que no hi hagi cap senyal de res, hi para l’autobús, que ja s’acosta. Jo, que encara no havia bescanviat els dòlars que portava, li ensenyo l’únic bitllet que tinc (un que m’havia regalat l’Ilhami a Londres i encara guardava de record): de 10 lires turques, insuficient pel tiquet del bus. Cap problema, diu ell, i va i em paga el viatge! A més, quan arribem a Edirne s’entesta a fer-me de guia i mentre té temps abans de tornar a treballar (és migdia, pausa per dinar) m’ensenya la mesquita, el basar i un parell de carrers del centre. Estic eufòric; aquesta és la idea de tercer món que havia somiat, tan pobre com generós.
Tinc la impressió que el cotxe és aquí, encara, una novetat, com si fossim a la Catalunya dels anys 1960s. El conductor que m’ha pujat abans travessava els pobles reduïnt la velocitat a trenta o quaranta encara que no es veiés ningú enlloc, pitava repetidament quan veia algú que s’acostava a peu de carretera i la gent s’apartava quan veia venir el cotxe encara que fos molt lluny. A Edirne se senten els clàxons contínuament, també.
Feia dos anys que no veia l’Ilhami després d’aquells quinze dies a Eccleston Square i el trobo igual que llavors. Anem cap a casa seva, primer, i de dos amics seus, després; un d’ells, en Zafer, en una d’aquestes reaccions químiques inexplicables, em cau bé immediatament. Descobreixo que els turcs tenen el costum de deixar les sabates a l’entrada de casa seva, bé a dins bé a fora, i passejar-se descalços per la seva llar (tot emmoquetat). Quan pugem l’escala del seu bloc em sorprèn veure els replans de l’escala plens de les sabates que fa servir la gent davant de cada porta.
Dedueixo que els pisos turcs deuen ser petits perquè m’estic en el de l’Ilhami i després en els dels seus dos amics i tots tres són força petits tot i que entenc que ells tres són de classe mitjana-alta (remember som al tercer món i no pas tothom es pot permetre un curs d’anglès a Anglaterra i tots tres van a la universitat). Ho confirma el fet que l’Ilhami em digui que som a la zona més cara d’Edirne, cosa que em sorprèn perquè es tracta d’un carrer a mig asfaltar i les voreres estan plenes de clots i de rajoles esquerdades o que han saltat. Som en el que en diuen un país en vies de desenvolupament i sí, viatjar et fa veure coses: tant ells com jo pertanyem a la classe mitja o mitja-alta però a països diferent; ells viuen en un pis petit d’un bloc sense ascensor en un carrer sense asfaltar i jo, a la seva edat -fa 5 anys- podia estar tots dos mesos d’estiu viatjant per l’estranger amb la meitat del sou guanyat a menys de mitja jornada mentre estudiava.
Anem a fer el toc i m’expliquen coses interessants i que no coneixia de l’Islam (els musulmans han d’estar coberts des de les espatlles fins als genolls, es prega cinc cops cada dia -el primer molt breument de matinada-, un dels manaments estipula que el creient ha de saber llegir…) i de les seves opinions sobre el seu país (gran diferència entre rics i pobres, els militars no són tan dolents com els pinten a occident, Turquia és Europa…).
Es veu que dues de les begudes més habituals quan se surt a fer el toc en aquest país són l’aigua i la gasosa. Es beu cafè, però al contrari del que passa a Grècia és difícil de trobar un lloc on serveixin cafè amb gel. La beguda més popular és te (çay, en diuen) en uns vasos petits que recorden el cos d’una dona. Quan fa fred deu venir de gust agafar el got i tancar la mà al seu voltant però veig que ara a l’estiu també el prenen sempre calent (!).
I així, entre gasoses i tes, recordant els vespres a la vora del Tàmesi i aprenent fragments de conversa en turc acaba de passar el vespre mig asseguts i mig estirats entre coixins i moquetes amb el cos d’una dona a la mà.