Bloc de notes

Acabo de descobrir una (altra!) pàgina web que mereix la pena de ser visitada. Potser és d’on va sortir la informació que vaig publicar fa uns dies en el post sobre les bosses de plàstic. Es tracta d’un sèrie de videos editats a can BBC i que ofereixen una perspectiva mediambiental del present i també del futur que ens espera. Ja sé que n’hi ha moltes, de pàgines d’aquestes, però els tres o quatre videos que he mirat pel damunt m’han semblat de qualitat i amb un plus afegit: podré fer-ne servir algun a les meves classes d’anglès.

Cal que me’ls miri bé abans de recomanar-los, però. Ja sabem que la BBC, com sol passar amb les grans corporacions de comunicació, no deu pas tenir cap interès especial a fomentar el pensament crític ni tampoc incentivar accions que tendeixin a canviar radicalment les vides de la gent (al menys des del punt de vista social).

Avui he tornat el cotxe que vam llogar per al cap de setmana. Recollit i tornat anant i tornant en bici a l’aeroport, que és el lloc on ens estem acostumant a llogar el cotxe perquè els preus de lloguer són molt més baixos que a qualsevol altra oficina propera que coneguem. També perquè anar a l’aeroport és una oportunitat per estirar les cames i fer una mica de l’exercici que normalment només tenim l’opció de fer el cap de setmana.

Per cert, el temps de fer el viatge en bici de porta a porta va ser d’uns quaranta-pocs minuts a l’anada (per recollir el cotxe) i uns trenta-molts minuts a la tornada (per tornar-lo). Si fa no fa, el mateix de sempre.

Una de les conseqüències de la temptativa de revolta popular d’aquests dies és la suspensió de les barrakes de les Fires. La proximitat física de l’espai de barrakes a l’edifici dels jutjats i la gran quantitat de jovent que s’hi aplega en fan un risc per a aquells que no veuen amb bons ulls la revolta. Per altra banda, si tot aquest jovent no té un lloc espaiós i ben organitzat per sortir de festa, no es revoltarà? Què farà?, on anirà? Farres (concentracions) improvisades a qualsevol lloc? Em sembla que totes dues opcions comporten risc i l’Ajuntament de Girona ha optat per la que comporta menys risc immediat perquè s’ensuma que la gent no està prou calenta per tirar endavant una autèntica revolta i no vol facilitar res a base d’organitzar concentracions.

Un dels efectes col·laterals d’aquesta decisió és la suspensió del bus nocturn que habitualment porta el jovent de Salt (i altres pobles) a Fires. No és pas que em sorprengui perquè això d’afavorir la mobilitat amb transport públic no és pas una cosa que trobem gaire sovint a l’agenda de cap administració pública, i ara el jovent ho tindrà més complicat per assistir a les altres activitats de Fires que no s’han suspès, com ara les Fires Alternatives o algun concert. O per aplegar-se per aixecar barricades, és clar.

Viure a prop de l’aeroport comporta avantatges i inconvenients. Un dels avantatges és que estàs a prop d’un lloc on s’hi lloguen cotxes a preu més baix que no pas a ciutat. A més, anar a recollir o deixar un automòbil no deixa de ser una bona excusa per poder fer una bona passejada en bici.

Un altre dia parlarem de fins a quin punt surt a compte llogar un cotxe a l’aeroport però aquest divendres passat en vaig anar a buscar un, de cotxe, i ahir dilluns vaig anar a tornar-lo:

Hi ha moltes rutes entre casa i l’aeroport i en un altre post ja en vaig descriure una.  N’hi ha moltes més que potser un altre dia explicaré però la qüestió és que això de no estar lligat a la possessió d’un cotxe te avantatges en què potser no penses quan et planteges de prescindir de l’automòbil privat (o de la seva possessió, més exactament). Per exemple, poder fer uns quants quilòmetres de passeig en bici cada cop que has de menester un cotxe.

No sé si els amos d’Espai Gironès menystenen la gent que va en bici o simplement no s’han aturat a pensar que també consumim i gastem diners. Si ens tractéssin més bé, no aniríem més sovint i amb més bona predisposició a comprar-hi? Tampoc no és el que costaria posar un cobert o unes quantes places d’aparcament més, i protegir-les de les motos.

Tot passejant per Palamós he vist un altre exemple de coses que crec que no s’haurien de fer. No m’agrada deixar en evidència persones que han comès alguna rucada però penso que quan es tracta d’institucions sí que s’ha de ser crític; si es prenguessin seriosament la seva feina no caldria fiscalitzar-les. A més, l’Ajuntament de Palamós en fa una rere l’altra.

Aquest carril bici bidireccional en el Passeig de Mar a tocar del límit municipal amb St Antoni en un carrer pacificat al trànsit no té cap sentit. L’única cosa que l’Ajuntament en treu és que podrà afegir uns quants metres més al seu llistat propagandístic de quilòmetres de carrils bici construïts.

Una cosa que no es veu a la foto i que tampoc no té sentit és que aquest carril bici comença i acaba aquí mateix, sense solució de continuïtat cap enlloc. Un altre dia en parlarem més.

Quan trobi una mica de temps hauria de fer un cop d’ull a dos articles, aquest de Vilaweb i aquest altre de El Món.

La veritat és que volar en avió m’agrada, però també és veritat que quan ho faig tinc remordiments perquè els costos externs de volar em pesen en la consciència. Si no fos pel dineral -que ve dels nostres impostos- que Diputació i Cambra de Comerç paguen a Ryanair, per exemple, segur que aquesta aerolínia no tindria pas tants d’avions a Girona. El soroll i les emissions que comporten els vols tampoc no són poca cosa. He llegit que un avió deixa anar 20 vegades més de CO2 que un tren, i tot i que no sé fins a quin punt aquestes dades són fiables em pregunto com és que alguns (experts?) es van deixar colar aquell gol que deia que l’AVE (el TGV, dèiem aleshores) havia de servir per reduir dràsticament el trànsit als aeroports perquè la major part de la gent que hauria de viatjar lluny ho faria amb el tren d’alta velocitat.

A més de l’article del paràgraf anterior, aquest altre que acabo de llegir sobre dades de contaminació dels avions farà que tingui més remordiments de consciència si torno a desplaçar-me per via aèria.

Darrerament he llegit un parell d’articles d’en Marc Belzunces sobre el cotxe elèctric. Sempre recomano de llegir el que diu en Marc i en aquest cas també.

7 de juliol de 2019: Quant contamina un vehicle elèctric? És freqüent sentir que un vehicle elèctric contamina tant o més que un de combustió · Què hi ha de veritat en aquestes afirmacions? (https://www.vilaweb.cat/noticies/contaminacio-vehicle-electric/). Entenc que aquest article està centrat en l’anàlisi de la contaminació dels cotxes i no és pas un dossier o reportatge sobre aquest tipus de vehicle ni molt menys sobre mobilitat en sentit ampli. Si hagués estat el cas, jo hi hauria afegit comentaris crítics sobre el fet que el model de mobilitat estigui centrat en els cotxes, siguin elèctrics o no. Aquest fet determina tantes coses, des del disseny de les ciutats i l’espai reservat a cotxes i persones fins a qüestions de seguretat, salut pública, indústria, multinacionals, etc., que condiciona la qualitat de vida de tothom. Això no treu que un cotxe elèctric no sigui menys indesitjable que un amb motor de combustió.

14 de juliol: El cotxe elèctric, amb problemes: no hi ha prou bateries. La hipòtesi més temuda per a electrificar el transport s’ha fet realitat · Hi ha solucions o s’ha arribat a un límit? (https://www.vilaweb.cat/noticies/cotxe-electric-problemes-bateries/). Aquí s’aborda un dels problemes relacionats amb la construcció massiva de cotxes elèctrics, una de les excuses de les administracions per no potenciar més decididament aquest tipus de vehicles.

Cada cop que agafo el tren no puc evitar de pensar com han empitjorat els horaris al llarg dels anys. El mateix trajecte Girona-Barcelona que fa 30 anys es feia en una hora avui comporta un mínim d’una hora i vint minuts, sovint més perquè moltes vegades hi ha retards. Sí que pots fer-ho més de pressa però només si pagues un bitllet d’AVE i no pas de Rodalies, i això és molt més car. A més, no pots pas triar estació i només pots baixar del tren a Sants.

I ja no parlem d’horaris. Com pot ser que no hi hagi cap tren nocturn entre Girona i Barcelona?

M’ha agradat molt llegir l’últim llibre que m’ha regalat la MJ, un llibre de la Melissa i en Chris Bruntlett que es diu Building the Cycling City. M’ha agradat tant que potser intentaré traduir-lo aquestes vacances. Qui no té feina el gat pentina, direu, però trobo el llibre no només distret i de bon llegir, sinó sobretot interessant i amb moltes propostes per fer que les nostres ciutats siguin llocs més agradables per viure-hi.

El títol és enganyós perquè en realitat no va pas només de bicicletes; o sí, depèn de com ho mirem. M’agrada dir que les bicicletes són a la ciutat el que les llúdrigues són al riu: indicadors de qualitat. Una ciutat amb bicicletes és una ciutat agradable i pensada perquè les persones hi visquin; doncs el llibre va d’això: exemples d’accions que s’han dut a terme a diverses ciutats i que, un cop adaptats, podríem posar en pràctica a casa nostra.

M’he animat a traduir les primeres paraules. Diuen així:

…………………….

A l’estiu del 2010, la nostra família de quatre persones va prendre una decisió que transformaria les nostres vides a millor, tot i que no pas d’alguna de les maneres que podíem haver previst. Després de traslladar-nos a viure a pocs quilòmetres de l’estació Commercial-Broadway, a la banda est de Vancouver, i quan al cap de poc vam trobar-nos amb el cotxe covant pols al garatge, vam decidir d’abandonar-lo i fer tots els viatges a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb lloguer de cotxes (en els pocs casos en què havíem de fer un viatge per carretera).

La decisió només era pràctica i no pas ideològica. Viure en un barri compacte i tranquil ens va permetre el luxe de tenir-ho tot a uns 20 minuts a peu o a 10 minuts en tren, cosa que ràpidament vam descobrir que es podia substituir amb un passeig curt en bicicleta. El millor de tot és que això comportava 800 dòlars extra a les nostres butxaques cada mes, un incentiu permès per la varietat d’opcions de mobilitat que ofereix la nostra ciutat. Això inclou cotxe compartit, l’accés al qual ens va convèncer finalment de fer un salt endavant i deixar enrere la propietat de l’automòbil.

En qüestió de mesos vam començar a documentar aquesta nova llibertat, mobilitat i simplicitat a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Potser sense sorpresa, haver de perdre menys temps en desplaçar-nos amb cotxe, fer voltes per trobar aquella cobejada plaça de pàrquing o contribuir als embotellaments de trànsit a la nostra ciutat ens va donar més de temps per compartir les nostres històries. Aquestes formes de transport actives ens van inspirar i van alimentar la nostra creativitat, i continuen fent-ho avui.

Durant els últims vuit anys, aquest treball ens ha portat a llocs que mai no podíem haver imaginat perquè resulta que vam aconseguir una audiència global a les xarxes socials i vam acabar parlant dels (molts) triomfs i (pocs) reptes del nostre l’estil de vida «sense-gaire-cotxe» a ciutats tan llunyanes de casa com Montreal, a Quebec; Filadèlfia, a Pensilvània; i fins i tot Auckland, a Nova Zelanda. També va proporcionar la base de Modacity, la nostra agència creativa multifuncional, que treballa amb diversos socis públics i privats de tot el món.

Al desembre de 2015, després de diversos anys escrivint sobre les cultures de la bicicleta emergents d’Amèrica del Nord, vam entrar a l’oficina dels nostres editors a Daily Hive amb una ambiciosa proposta: una gira de cinc setmanes per cinc ciutats als Països Baixos durant l’estiu de 2016 per recopilar les seves històries inspiradores i compartir-les a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Per la nostra immensa sorpresa, de seguida van dir “sí”, i amb l’ajuda d’alguns patrocinadors corporatius i d’una modesta campanya de promoció, vam començar amb els nostres dos fills el viatge de la nostra vida.

Aquestes cinc setmanes ens van canviar la vida mentre pedalàvem per l’impressionant pont Erasmus i pel Maastunnel de Rotterdam, l’impressionant Hovenring i el Van Gogh-Roosegaarde Fietspad d’Eindhoven, el bulliciós Vondelpark i el Rijksmuseum d’Amsterdam, el vibrant Vredenburg i el Biltstraat d’Utrecht i les impressionants «rutes intel·ligents» i el centre sense cotxes de Groningen. També vam tenir l’immens privilegi de seure al costat de molts experts del país, com Meredith Glaser, l’entrenador de ciclisme holandès Mark Wagenbuur, els coautors de Cycling Cities: The European Experience, Ruth Oldenziel i Frank Veraart, i el «Fietsprofessor» en persona de la Universitat d’Amsterdam, Marco te Brömmelstroet.

De tornada a Vancouver vam escriure una sèrie completa d’articles sobre cada ciutat que vam visitar, un exercici que va ser tan gratificant com frustrant. Això últim per haver de reduir tants de dies atapeïts d’experiències extraordinàries, diversos centenars d’anys d’història socioeconòmica i els nombrosos personatges fascinants que vam conèixer al llarg del camí a només 1.500 paraules. Una quantitat enorme de material que inicialment havíem esperat de fer servir es va quedar atrapat en algun calaix de la sala d’edició. Així, després de completar l’últim treball el setembre de 2016, vam decidir de fer-ne un recull en forma de llibre que va ser la base del volum que ara esteu llegint.

De l’interès aclaparador que ha portat aquell viatge de bojos cap a aquest punt concret, només podem oferir la següent explicació: els nostres seguidors estaven i continuen estant intrigats per veure una ciutat habitable i real a través dels ulls d’un (o quatre) dels seus usuaris. Això ha convertit l’ordinària activitat de la nostra família en una cosa destacable, on el simple fet de moure’s per la nostra ciutat és una experiència memorable, compartida i alegre.

Des d’una perspectiva més personal, la nostra decisió de fa vuit anys d’anar “lleugers de cotxe” va tenir un gran efecte en la nostra relació de família. Pujar la mainada requereix un gran esforç, i dedicar-nos a modes de vida més actius sens dubte ho complica. Però hem trobat que fer la majoria de viatges a peu o amb bicicleta ha portat a converses molt significatives amb els nostres fills, perquè ens centrem més en ells i no tant en el que passa a través del parabrisa. És un resultat que mai no havíem previst, però entenem més bé les seves experiències i el desenvolupament de les seves personalitats, simplement a causa de l’escala humana en què viatgem per Vancouver.

Al cap i a la fi, la nostra família no s’identifica com a “sense-cotxes”, ni som radicals tossuts decidits a salvar el món. Vam escollir mitjans senzills, caminar o anar en bicicleta, per a la majoria dels nostres viatges diaris perquè són formes més pràctiques, eficients i agradables d’arribar des d’A a B. Més famílies com la nostra triaran aquest mitjà més saludable i feliç quan les nostres ciutats el facin no només segur i pràctic, sinó també agradable.

Chris i Melissa Bruntlett

Vancouver, 29 de gener de 2018

Acabo de llegir un article a ElNacional.cat sobre la Setmana de l’Energia. Fa una mica de ràbia veure com compren la idea que el lobby de l’automòbil intenta vendre’ns de fa temps: el millor que podem fer pel planeta és comprar-nos un cotxe elèctric.

Un company de Mou-te en Bici tan apassionat com exaltat em deia l’altre dia que pensava com els cowboys respecte els indis: el millor cotxe és el cotxe desballestat. La veritat és que l’aspecte energètic és molt important entre les raons que fan del cotxe una màquina detestable, però no és pas l’únic. Per mi, potser és encara pitjor l’apropiació de l’espai que ha resultat de la política de promoció de l’automòbil: les ciutats han acabat pensant-se per a la comoditat dels conductors i no pas per a viure-hi.

Cinc trams en aquests aproximadament 45 kms:

• Salt – Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
• Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
• St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
• Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
• Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat, planer.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent se’ls fes seus. Diumenges al matí estan molt buits perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant (“Arrels”) i just abans d’un escorxador industrial (“Coopecarn”). Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu de Montnegre.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu-n’hi-do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més planers. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després, al cap de poques desenes de metres, l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com que estem en un punt elevat (som a les Gavarres!) si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.

Avui he hagut d’anar a l’aeroport. Mentre pedalava tan tranquil i badant una mica, de cop i volta he vist un avió davant meu que volava tan baix que semblava que volia aterrar a la carretera. He tingut una fracció de segon de pànic però de seguida he entès que es tractava d’un efecte òptic, i quan he baixat de la bici per fotografiar el següent avió que aterrava (el de la foto) l’efecte ja costava de percebre.

La vida està plena d’oportunitats perdudes. Algunes et poden canviar la pròpia vida. Altres t’ajuden a passar una tarda distreta.

Aquest cap de setmana som a Palamós i la MJ s’ha alegrat molt quan ha descobert que l’equip municipal de jardineria ha pensat a plantar una xicranda i un ceibo en una de les places, la que hi ha al costat de la biblioteca. Resulta que la flor de la xicranda és la flor nacional d’Argentina (la Maria en diu jacarandá), i el ceibo n’és l’arbre nacional.

No he fet cap foto de cap dels dos arbres i per això n’he buscat a internet per il·lustrar aquest post. N’he trobat una d’espectacular, i si no mireu aquest carrer de Buenos Aires.

Tanmateix, ja em sap greu però tot veient aquest carrer els ulls se me’n van cap a un altre costat per un pensament que em ve al cap: quant d’espai dedicat als cotxes! Si els carrers es dissenyessin per fomentar la convivència i regular la mobilitat de les persones i no pas facilitar el trànsit dels vehicles a motor, quin canvi que farien les ciutats!