Bloc de notes

Hi ha fets puntuals que sembla que desbloquegin alguna cosa, que destapin propostes que algú havia desat en un calaix o que teníem endormiscades al cap, arrecerades en algun replec del cervell. Algunes de les propostes són ben esbojarrades i d’altres plenes de seny, i també n’hi ha que són velles i assenyades però que no s’acaben de dur a la pràctica encara que tothom hi estigui d’acord, sovint pel cost elevat que suposen. Una de les propostes més velles i assenyades però diuen que de preu desorbitat ha tornat a sorgir a resultes del temporal de fa poc més d’un mes: el projecte d’allunyar de la costa la línia de tren del Maresme.

La línia de Barcelona a Mataró es va projectar i construir fa gairebé 200 anys, i es va decidir de fer-la arran de la costa perquè en aquell moment les poblacions costaneres no valoraven gaire la seva façana marítima, el terreny vora mar era barat i així s’estalviava en expropiacions. Avui per avui, però, les platges són una mamella que tots els municipis que en tenen volen munyir al màxim, i això s’afegeix a l’emergència que els trastorns climàtics dels darrers anys estan provocant al terreny vora mar. Potser el trasllat de la línia aviat serà urgent a més a més d’interessant econòmicament.

Mollet és, en alguns aspectes, un exemple a seguir. M’agradaria veure aquesta ambició en qüestions de mobilitat a Salt.

Vinga, va, regidors i regidores, decisió, valentia! Quan penseu -per exemple- tallar el trànsit del Passeig Països Catalans cada cap de setmana?

Fa més de 80 anys es va produir l’accident ferroviari amb més víctimes de la història de Barcelona. Ens ho recordava fa un parell d’anys aquest article d’El Nacional que no sé com és que avui m’he trobat a la pantalla del portàtil.

Cada dos per tres arriben notícies relacionades al mal estat de la xarxa ferroviària. La setmana passada va passar això, per exemple. El mal servei guarda una relació directa amb la manca d’inversions de l’Estat en el manteniment i millora de les línies; ho denunciava fa poc aquest altre article.

Cal dir que tot això s’arreglaria si fossim independents? Potser tot no, però si disposéssim dels recursos que se’n van a Castella i no tornen segur que s’arreglarien unes quantes estacions i vies de ferrocarril.

Es veu que el Gremi de Comerciants de Bicicletes té moltes esperances posades en un acord amb els Mossos que diuen que dissuadirà de debò la gent que es dedica a guanyar-se la vida robant i venent bicicletes que no són seves.

Em diuen de bona font que ara sí, que ja s’han posat d’acord a impulsar de debò un Registre conjunt per fer possible la traçabilitat de totes les bicicletes comprades i venudes legalment a Catalunya. La mesura s’anunciarà a la Mesa de la Bicicleta del Dpt de Territori i Sostenibilitat i s’inclourà en el Pla Estratègic 2025.

La idea és vella i retorna cíclicament. Es tracta que totes les bicicletes que es venguin a Catalunya tinguin un número que formi part d’un registre policial que relacioni la bicicleta amb el seu propietari, per si hi ha un robatori. Diuen que aquest fet té una gran importància però no acabo d’entendre que això eviti robatoris. Quina diferència hi haurà amb el que es fa ara? Les botigues i tallers ja registren ara totes les bicis que tenen perquè (diuen que) totes tenen ja un número únic que figura en el contracte de compra-venda. Si el número ja existeix només es tractava que els Mossos el tinguessin controlat? Sí, quan compris una bici i facis papers sabràs d’on ve però quan un particular vengui a un altre particular no crec pas que canviï gaire el costum d’ara: res de papers, o ben pocs, i del número de sèrie ni rastre. Què canviarà, doncs?

Veig a la premsa que avui hi ha hagut un altre descarrilament. Justament avui al Casal hem estat molta estona parlant de mobilitat, i a la feina, també aquests últims dies, hi ha hagut debat entre la gent que demana més aparcament i els que demanem més bon accés.

És important i no sé fins a quin punt també urgent posar la mobilitat al damunt de la taula quan parlem de Salt, i esmentar-la explícitament quan parlem de millorar tant les condicions de vida com l’entorn.

Torno a les Gavarres i per anar-hi torno a sortir de Salt pel Passeig dels Països Catalans. Que estrany que se’m fa que les entitats ecologistes i veïnals no es fixin en aquesta avinguda tan ampla per rescatar-la dels cotxes i recuperar-la per a la gent. Els quatre carrils estan infrautilitzats la major part del dia i només s’omplen a les hores punta. Crec que s’ha de reivindicar que tota l’avinguda es talli al trànsit, com a mínim tot dissabte i tot diumenge. Paral·lelament, reivindicar una millora del transport públic i a la llarga tenir un tramvia que aprofiti part d’aquest espai.

Ah, i parlant de coses que ens puguin fer la vida més fàcil i agradable, l’estètica també és una part important del que vivim cada dia. Algú dels despatxos de Barcelona no podia haver dit als operaris de la companyia elèctrica que un pal de llum no lliga gaire amb una església romànica i fa mal als ulls? Uf, però ja m’estic repetint, que això del pal de llum ja ho vaig escriure fa poc, i també el malbaratament del passeig dels Països Catalans.

Sort que en aquesta pedalada veig alguna cosa que m’anima: les pluges de les darreres setmanes han tornat l’aigua a l’Onyar i ara ja s’assembla més a un riu. Unes pluges que, per cert, no han anat gens bé al terra de la via verda. Segur que l’eficient maquinària de la Diputació ho arreglarà ben aviat!

I per acabar la jornada, una vista de les que sí que m’animen de debò (encara que la calija faci que la imatge sigui molt pobra): el Canigó nevat vist des de la via verda abans d’entrar a Quart.

Salut!

Darrerament ha tornat a aparèixer un tema de conversa recurrent a la sala de profes: els problemes que el professorat que ve en cotxe té per aparcar el seu vehicle a prop de l’institut.

Em fa ràbia, és veritat, que a aquestes alçades encara hi hagi gent (ben formada!) que es queixi de manca de lloc per aparcar el cotxe per comptes de reivindicar que es pugui accedir fàcilment a la feina sense haver d’estar obligats a fer servir el cotxe!

Feia temps que no agafava el tren ràpid per anar a Barcelona. A vegades agafo l’Avant quan sé que hi ha retards en el tren convencional o tinc pressa per anar a algun lloc. Avui l’he agafat perquè les pluges dels darrers dies han deixat la meitat de la xarxa ferroviària inutilitzada o amb problemes seriosos de funcionament. La meitat de la xarxa vol dir la xarxa convencional, esclar, la que fa servir la gran majoria de passatgers: l’AVE funciona com un rellotge.

A la tornada m’ha tocat agafar un dels TGV que a vegades fa el servei entre Barcelona i la frontera. El TGV és el tren ràpid que va enlluernar els tècnics buròcrates espanyols que finalment van convèncer (temptar?) els polítics perquè el copiessin dels francesos; en teoria un servei més ben cuidat i agraït.

Avui, no sé si per culpa del funcionariat espanyol o del francès, o per culpa de la borrasca, o per quina raó, la qüestió és que l’entrada al tren ha estat un caos i tothom s’ha assegut on ha pogut en una mena de campi qui pugui; res de bitllets numerats. Tampoc no ha passat ningú a revisar res, ni el servei de megafonia ha demanat disculpes. Aviat no hi haurà diferència entre aquest servei i el convencional.

He llegit que els ports de Barcelona, Palma i Venècia són els més afectats del Mediterrani per la contaminació dels creuers. L’article compara la contaminació que ve dels creuers de luxe amb la dels cotxes però m’adono que la contaminació de què parla fa referència a nivells de sofre i altres partícules que normalment no s’esmenten en el reportatges que a vegades llegim a la premsa sobre contaminació deguda als automòbils (habitualment, diòxid de carboni). He preguntat a la meva biòloga de capçalera si la situació és realment tan greu i em diu que sí, que mentre s’apreta i es culpabilitza la gent del carrer per fer servir cotxe (sense promocionar el transport públic ni la bicicleta) es permet que les grans companyies navilieres (i aèries) embrutin el planeta sense haver de patir gaire pels controls que els posen.

Avui tenia ganes de pedalar i quan he deixat el cotxe de lloguer he volgut tornar de l’aeroport a casa per Riudellots i Fornells. La sorpresa ha estat quan poc després del veïnat de Mas Serra he passat per sota la via del tren i m’he trobat el pas barrat:

Resulta que la forta ventada d’aquests dies que hem estat al Pirineu ha fet caure més d’un arbre, i no pas només al Pirineu. Però això no ha estat pas tot. He hagut de carregar la bici a pes per pujar dalt la via i poder continuar, però un cop a dalt m’he trobat que això de “més d’un arbre” anava de debò. Tot el tram que va des d’aproximadament Mas Goy fins a l’ermita de Sta Maria del Castell (però per l’altra costat de via, és a dir, entre la via del tren i l’Onyar), uns 500 metres, era impossible de seguir degut a la gran quantitat d’arbres caiguts. He fet alguna foto des de dalt la via:

Tants arbres en el mateix costat de via és estrany, i suposo que l’explicació és que els operaris de Renfe han arrossegat al camí tots els arbres que el vent havia fet caure damunt la via del tren. Aquests arbres afegit als que ja devien haver caigut al camí han fet un tap de mig quilòmetre que ha barrat el pas pel camí. M’imagino que ben aviat algú l’obrirà al pas.

Més concretament, tot això ha estat al llarg d’un tram de via al voltant d’aquest senyal, que suposo que indica el quilometratge del ferrocarril.

La revista Opcions acaba de publicar aquest desembre una sèrie d’articles a la secció “A fons” que volen explicar com tenim la qüestió de la mobilitat. Encara no he tingut temps de llegir-me’ls però coneixent alguns antecedents d’Opcions tinc l’esperança que siguin són prou recomanables.

Acabo de descobrir una (altra!) pàgina web que mereix la pena de ser visitada. Potser és d’on va sortir la informació que vaig publicar fa uns dies en el post sobre les bosses de plàstic. Es tracta d’un sèrie de videos editats a can BBC i que ofereixen una perspectiva mediambiental del present i també del futur que ens espera. Ja sé que n’hi ha moltes, de pàgines d’aquestes, però els tres o quatre videos que he mirat pel damunt m’han semblat de qualitat i amb un plus afegit: podré fer-ne servir algun a les meves classes d’anglès.

Cal que me’ls miri bé abans de recomanar-los, però. Ja sabem que la BBC, com sol passar amb les grans corporacions de comunicació, no deu pas tenir cap interès especial a fomentar el pensament crític ni tampoc incentivar accions que tendeixin a canviar radicalment les vides de la gent (al menys des del punt de vista social).

Avui he tornat el cotxe que vam llogar per al cap de setmana. Recollit i tornat anant i tornant en bici a l’aeroport, que és el lloc on ens estem acostumant a llogar el cotxe perquè els preus de lloguer són molt més baixos que a qualsevol altra oficina propera que coneguem. També perquè anar a l’aeroport és una oportunitat per estirar les cames i fer una mica de l’exercici que normalment només tenim l’opció de fer el cap de setmana.

Per cert, el temps de fer el viatge en bici de porta a porta va ser d’uns quaranta-pocs minuts a l’anada (per recollir el cotxe) i uns trenta-molts minuts a la tornada (per tornar-lo). Si fa no fa, el mateix de sempre.

Una de les conseqüències de la temptativa de revolta popular d’aquests dies és la suspensió de les barrakes de les Fires. La proximitat física de l’espai de barrakes a l’edifici dels jutjats i la gran quantitat de jovent que s’hi aplega en fan un risc per a aquells que no veuen amb bons ulls la revolta. Per altra banda, si tot aquest jovent no té un lloc espaiós i ben organitzat per sortir de festa, no es revoltarà? Què farà?, on anirà? Farres (concentracions) improvisades a qualsevol lloc? Em sembla que totes dues opcions comporten risc i l’Ajuntament de Girona ha optat per la que comporta menys risc immediat perquè s’ensuma que la gent no està prou calenta per tirar endavant una autèntica revolta i no vol facilitar res a base d’organitzar concentracions.

Un dels efectes col·laterals d’aquesta decisió és la suspensió del bus nocturn que habitualment porta el jovent de Salt (i altres pobles) a Fires. No és pas que em sorprengui perquè això d’afavorir la mobilitat amb transport públic no és pas una cosa que trobem gaire sovint a l’agenda de cap administració pública, i ara el jovent ho tindrà més complicat per assistir a les altres activitats de Fires que no s’han suspès, com ara les Fires Alternatives o algun concert. O per aplegar-se per aixecar barricades, és clar.

Viure a prop de l’aeroport comporta avantatges i inconvenients. Un dels avantatges és que estàs a prop d’un lloc on s’hi lloguen cotxes a preu més baix que no pas a ciutat. A més, anar a recollir o deixar un automòbil no deixa de ser una bona excusa per poder fer una bona passejada en bici.

Un altre dia parlarem de fins a quin punt surt a compte llogar un cotxe a l’aeroport però aquest divendres passat en vaig anar a buscar un, de cotxe, i ahir dilluns vaig anar a tornar-lo:

Hi ha moltes rutes entre casa i l’aeroport i en un altre post ja en vaig descriure una.  N’hi ha moltes més que potser un altre dia explicaré però la qüestió és que això de no estar lligat a la possessió d’un cotxe te avantatges en què potser no penses quan et planteges de prescindir de l’automòbil privat (o de la seva possessió, més exactament). Per exemple, poder fer uns quants quilòmetres de passeig en bici cada cop que has de menester un cotxe.