Bloc de notes

Sovint he criticat Renfe i Adif i el servei de tren que ofereixen, però a vegades penso que si ho fessin bé potser no ens ho mereixeríem. Avui, a l’estació, faltaven pocs minuts per sortir el tren de Barcelona i hi havia cua de gent (separada com cal per les circumstàncies virals). Tothom nerviós i queixant-se de Renfe perquè només hi havia una persona despatxant; és veritat, molt malament per part de Renfe, però…

Però és que just al costat hi ha unes quantes màquines de bitllets que només un senyor fa servir. No cal fer cua i encara menys quan el tren està a punt de sortir!

En aquest article, en Xavier Díez reflexiona sobre el que la crisi del coronavirus ha comportat en el món de l’ensenyament. Tot l’article és sucós i carregat de bones raons però aquesta vegada deixeu-me ensenyar dos dels meus carnets, el de docent i el de “Mou-te en bici”, per recomanar un dels últims paràgrafs:

“I, efectivament, no em puc sostreure a la meva dosi diària de demagògia política. Un dels problemes del sistema és la insuficiència i obsolescència dels espais educatius, que el setembre posarà en evidència. Dinamarca té un parc d’edificis escolars impressionant i, per contra, una xarxa viària millorable. En contrast, Catalunya té unes autopistes i carreteres de bona qualitat, amb un excés de barracots i escoles en pèssimes condicions. Cada quilòmetre d’AVE costa uns vint-i-cinc milions d’euros de mitjana, que equival a vuit edificis escolars moderns i plenament equipats. En unes altres paraules: on són les escoles i edificis escolars que hi manquen? Quan agafo l’AVE de Girona a Barcelona, cada 125 metres hi ha una escola i un institut que no s’han construït. Per estalviar-me trenta minuts de viatge, hem deixat de construir vuit-cents centres. Tot l’AVE que passa per Catalunya permetria duplicar els centres existents. La política real no es fa mitjançant declaracions, sinó que es reflecteix en les lleis de pressuposts.”

Ja fa temps que la gent entesa ho veia a venir (de fet, al casal en parlàvem fa uns dies) però tot just ahir la direcció de Nissan va fer públic que la sucursal catalana de l’empresa tenca la fàbrica; no pas perquè tinguin pèrdues sinó perquè no guanyen tants de diners com voldrien. No crec pas que el govern tingués en compte els avisos i per tant tingui preparada cap sortida per la situació que ara és oficial, però han tingut temps per pensar-hi. Potser el tancament de Nissan és una oportunitat per fer alguna cosa? Ja m’agradaria.

El capitalisme no vol saber res de persones si no són treballadors o clients, i només per treure’n profit. Cal un altre sistema econòmic que posi bancs, empreses i infraestructures al servei de la gent i cal que anem fent via de pressa cap a aquest altre model econòmic si no volem que el capitalisme ens enterri.

En qualsevol cas, aquest tancament comporta conseqüències de molts tipus. Sincerament, que una fàbrica catalana de cotxes tenqui té una pega important però moltes coses bones. La pega important és la pèrdua de feina de les persones que hi treballen, i aquest és un problema que les famílies dels acomiadats no tindríen si directius i governants tinguéssin escrúpols.

Per altra banda, que una fàbrica de cotxes plegui em sembla genial perquè això vol dir, i poca broma, que el lobby de l’automòbil serà a partir d’ara més feble a Catalunya; aquesta és una bona notícia, i si no compteu les fàbriques de cotxes que hi ha a Holanda o Dinamarca, que són dos dels països als quals m’agradaria que s’assemblés la república que tard o d’hora tindrem. I de la potència del lobby motoritzat depenen moltes polítiques que el govern ha de decidir, no només sobre el model industrial de país sinó també model de Medi Ambient, model social i model de drets (a casa i a l’estranger). Continuarà

La pedalada d’avui també m’ha servit per pujar a un d’aquells llocs que feia temps que tenia a la llista de “destinacions pendents”: les Encies. Els ciclistes de carretera s’ho deuen conèixer de sobres però jo no hi havia pujat mai, encara. Déu-n’hi-do, tot i que la pujada me la feia més dreta i més llarga.

També he tornat a passar per Font-Sabeu, lloc habitual de les històries vora del foc (històries no gaire edificants) de l’avi Tià.

Per cert, un comentari sobre el tram d’abans de la Cellera: he llegit missatges de gent queixant-se que estan asfaltant la via verda però en realitat es tracta de sauló, un sauló supercompacte que no porta gens de petroli ni tampoc no és formigó. No en sé el nom tècnic però és el mateix material que ja recobreix tot el llarg de la via només que processat d’una altra manera. A Salt, a la sortida de Quart cap a Llambilles i a la baixada d’Alou (entre Llagostera i Sta Cristina) també n’he vist d’aquest “supercompacte”.

Ajustar-se a lleis absurdes té el seu què, també. A la fase 1 de confinament no podem sortir del municipi per fer esport, però sí que podem sortir-ne si és per haver quedat a fer el toc amb algú. Doncs això, que he quedat amb un amic. Ja no recordo si a Madremanya, Juià o Celrà però la qüestió és que si consumeixes pots traspassar límits municipals. I jo, que no tinc ni vull tenir cotxe, he hagut d’anar a Juià en bici. Have you got any questions?

I goita, repassant el post d’ahir sobre aprofitar aquest temps de poca activitat per repensar què és el que podríem fer més bé em ve al cap que alguns ajuntaments han aprofitat l’avinentesa per fer obres o al menys aprovar normatives que donen més de  protagonisme a vianants i ciclistes. Avui he passat pel carrer del Carme de Girona i he recordat la proposta (promesa?) municipal d’implantar-hi una Zona 30. No només no s’ha fet res al respecte sinó que s’hi han eliminat els ressalts que obligaven a reduir la velocitat.

Penso això de Girona tot passant pel carrer del Carme però l’equip de govern municipal de Salt tampoc no és que s’estigui lluint gaire (ai, i jo somiant en uns Països Catalans lliures…).

Més sobre aquest recorregut d’avui: una abraçada a la gent de St Martí Vell. Els pobles mai no ens deceben!

Notícia en un diari japonès: Nissan probablement tancarà la fàbrica de Barcelona. En parlem al casal.

M1: Des dels governs no s’ha fet RES per reconvertir el sector (ni planificació, ni reubicació dels treballadors… Vaja, desídia…). Això sí, any a any s’hi ha injectat diner públic. I quan a la multinacional no li surten els números, marxa sense contemplacions.

R1: i mira que, amb això de la globalització fa temps que deslocalitzen empreses.
Però no hi ha hagut cap govern que digui simplement “NO, l’empresa no se’n va”. Si vol, que marxi l’amo però l’empresa es queda amb la seva maquinària, els fons que hi ha en entitats financeres del territori, tot. Després ja veurem com ens ho muntem, però l’empresa no se’n va.

R2: Potser no cal que arribem a la planificació econòmica com feien els soviètics, però carai, tu… una mica ens aniria bé.

X1: Es va apostar pel turisme i pels cotxes.😲 Cada dia em recordo d’en Pujol.

C1: I els porcs, X! Gran negoci d’en Pujol amb els holandesos. Som uns dels principals subministradors de carn elaborada. La banca també fa el negoci, no en el territori però si per damunt.

Jo no m’ho acabo pas de creure però n’hi ha que diuen que és el vehicle preferit de tothom. Podria ser veritat perquè pedalar és divertit, arribem on volem, fem esport i a més a més no contaminem gens ni mica, però si és que és cert que tothom n’està enamorat, n’hi ha que ho dissimulen molt bé! Només cal veure els resultats dels plans d’urbanisme de les nostres ciutats per constatar-ho. En qualsevol cas, aquest article presenta les 10 grans fites de l’evolució de la bicicleta al llarg dels darrers dos segles.

L’Ajuntament de Salt accelera el projecte per construir un nou equipament educatiu i en el ple d’ahir a la tarda es va aprovar una modificació de crèdit per finançar l’adquisició dels terrenys amb un préstec de 480.000€. Volen ubicar el nou centre en uns terrenys situats entre el Parc Monar i l’escola La Farga, al darrere de l’aparcament que hi ha ara.

No ho entenc perquè ara mateix ja hi ha problemes d’accés al Vallvera i a la Coma-Cros, que són en el mateix sector. Com pensen fer que professorat i alumnat accedeixin al nou centre sense fer nosa al veïnat que ara ja es queixa de manca d’aparcament? La solució no és pas crear més places d’aparcament sinó fer possible que es pugui accedir als llocs fàcilment sense cotxe; l’Ajuntament hi fa alguna cosa? Em sembla que no i l’edificació del nou equipament en aquest lloc només farà (ai, que simples que som a vegades!) que s’aixequin més veus a favor d’accedir-hi en cotxe. No sé si l’objectiu encobert d’aquesta ubicació és acabar asfaltant una part de les hortes, en primera instància perquè sigui més fàcil arribar en cotxe a tots els equipaments del sector nord.

La disminució del nivell de contaminació atmosfèrica d’aquestes setmanes demostra clarament que la raó principal que respirem merda és l’activitat econòmica i la mobilitat de persones i mercaderies que genera. Totes les dades (com per exemple aquestes de la ciutat de Girona) reflecteixen que la pol·lució atmosfèrica ha caigut en picat des de la declaració d’estat d’alarma.

El planeta ens sobreviurà i nosaltres ens extingirem però això no ens ha pas d’amoinar, és de calaix i inevitable. Aquesta no és pas la qüestió. En canvi, que la qualitat de vida baixi per culpa de la contaminació que nosaltres mateixos generem sí que hauria de preocupar-nos i mobilitzar-nos.

Cal buscar alternatives al sistema capitalista.

(Ui, perdó!)

Avui he hagut d’anar a Girona i això m’ha servit per tornar a fer-me una idea de com es podria aprofitar el Passeig dels Països Catalans (i també el Passeig d’Olot) si s’hi restringís l’ús del cotxe, al menys dissabtes i diumenges. El coronavirus ha fet que molta gent s’hagi de quedar a casa i, per tant, el trànsit és molt reduït.

Al mateix temps, he trobat un article que en Jordi Borràs ha publicat de Girona. Molt bonica, la ciutat sense gent, i les fotos per emmarcar, però hi trobo a faltar imatges del tros de ciutat que tinc al cap. Aquí en deixo quatre d’una part del camí que he fet avui.

El problema de la buidor (la inutilitat) d’aquests espais desaprofitats és que habitualment (vull dir abans de la pandèmia) ja ho és 22 hores de cada 24. Cada vegada que veig aquestes imatges em fa mal el cor de pensar en l’abús que ha exercit el lobby de l’automòbil per acaparar tanta part de la ciutat només per al cotxe, i total per no aprofitar-lo realment. Somio en aquest espai i hi veig paradetes d’un mercat enorme, pistes de bàsquet o futbol, gent fent running, mainada jugant, ciclistes passejant, skaters fent piruetes…

Hi ha fets puntuals que sembla que desbloquegin alguna cosa, que destapin propostes que algú havia desat en un calaix o que teníem endormiscades al cap, arrecerades en algun replec del cervell. Algunes de les propostes són ben esbojarrades i d’altres plenes de seny, i també n’hi ha que són velles i assenyades però que no s’acaben de dur a la pràctica encara que tothom hi estigui d’acord, sovint pel cost elevat que suposen. Una de les propostes més velles i assenyades però diuen que de preu desorbitat ha tornat a sorgir a resultes del temporal de fa poc més d’un mes: el projecte d’allunyar de la costa la línia de tren del Maresme.

La línia de Barcelona a Mataró es va projectar i construir fa gairebé 200 anys, i es va decidir de fer-la arran de la costa perquè en aquell moment les poblacions costaneres no valoraven gaire la seva façana marítima, el terreny vora mar era barat i així s’estalviava en expropiacions. Avui per avui, però, les platges són una mamella que tots els municipis que en tenen volen munyir al màxim, i això s’afegeix a l’emergència que els trastorns climàtics dels darrers anys estan provocant al terreny vora mar. Potser el trasllat de la línia aviat serà urgent a més a més d’interessant econòmicament.

Mollet és, en alguns aspectes, un exemple a seguir. M’agradaria veure aquesta ambició en qüestions de mobilitat a Salt.

Vinga, va, regidors i regidores, decisió, valentia! Quan penseu -per exemple- tallar el trànsit del Passeig Països Catalans cada cap de setmana?

Fa més de 80 anys es va produir l’accident ferroviari amb més víctimes de la història de Barcelona. Ens ho recordava fa un parell d’anys aquest article d’El Nacional que no sé com és que avui m’he trobat a la pantalla del portàtil.

Cada dos per tres arriben notícies relacionades al mal estat de la xarxa ferroviària. La setmana passada va passar això, per exemple. El mal servei guarda una relació directa amb la manca d’inversions de l’Estat en el manteniment i millora de les línies; ho denunciava fa poc aquest altre article.

Cal dir que tot això s’arreglaria si fossim independents? Potser tot no, però si disposéssim dels recursos que se’n van a Castella i no tornen segur que s’arreglarien unes quantes estacions i vies de ferrocarril.

Es veu que el Gremi de Comerciants de Bicicletes té moltes esperances posades en un acord amb els Mossos que diuen que dissuadirà de debò la gent que es dedica a guanyar-se la vida robant i venent bicicletes que no són seves.

Em diuen de bona font que ara sí, que ja s’han posat d’acord a impulsar de debò un Registre conjunt per fer possible la traçabilitat de totes les bicicletes comprades i venudes legalment a Catalunya. La mesura s’anunciarà a la Mesa de la Bicicleta del Dpt de Territori i Sostenibilitat i s’inclourà en el Pla Estratègic 2025.

La idea és vella i retorna cíclicament. Es tracta que totes les bicicletes que es venguin a Catalunya tinguin un número que formi part d’un registre policial que relacioni la bicicleta amb el seu propietari, per si hi ha un robatori. Diuen que aquest fet té una gran importància però no acabo d’entendre que això eviti robatoris. Quina diferència hi haurà amb el que es fa ara? Les botigues i tallers ja registren ara totes les bicis que tenen perquè (diuen que) totes tenen ja un número únic que figura en el contracte de compra-venda. Si el número ja existeix només es tractava que els Mossos el tinguessin controlat? Sí, quan compris una bici i facis papers sabràs d’on ve però quan un particular vengui a un altre particular no crec pas que canviï gaire el costum d’ara: res de papers, o ben pocs, i del número de sèrie ni rastre. Què canviarà, doncs?

Veig a la premsa que avui hi ha hagut un altre descarrilament. Justament avui al Casal hem estat molta estona parlant de mobilitat, i a la feina, també aquests últims dies, hi ha hagut debat entre la gent que demana més aparcament i els que demanem més bon accés.

És important i no sé fins a quin punt també urgent posar la mobilitat al damunt de la taula quan parlem de Salt, i esmentar-la explícitament quan parlem de millorar tant les condicions de vida com l’entorn.