Bloc de notes

Sembla ser que la situació covid-19 a Salt és molt pitjor que la mitjana del país. Diuen que aquí es viu molt la comunitat i està demostrat que el contagi del virus evoluciona molt de pressa quan s’està més acompanyat. En conseqüència, el Departament de Salut ha decidit de fer uns cribratges massius a tots els centres educatius del poble. La data d’inici no se sap del cert però la cosa serà aviat i ràpida.

Es veu que les proves seran del tipus frotis nasal (“poc invasiu”, van repetint) i fins i tot s’està plantejant de fer la prova d’autopresa. Es veu que aquests PCR són igual d’efectius perquè el que es busca és tallar cadenes de contagi. És per aquest motiu, diu que comenta el Dr. Argimon, que el govern de Catalunya ha optat per fer les PCR de seguida que es coneguin casos positius. Hi ha països que els fan al cap de 7 o 8 dies del contacte, però fer-ho al principi facilita trobar “assimptomàtics” i tallar les cadenes de contagi. Avui, a Salt, tenim molts casos i “dispersos” en el territori; força grups i força persones a l’espera de PCR.

Pel que fa a la prova, serà a tota la comunitat educativa: alumnat, professorat, PAS, PAE, personal de neteja i famílies (això de les famílies no m’ha quedat clar com es durà a terme). Pel que fa a l’autopresa, està pensada per als adults però segurament provaran que l’alumnat de CCFFF també hi participi.

A les persones que els surti positiu se’ls farà a posteriori un test d’anticossos per saber si és actual o si la infecció ja ha passat, i si és una persona que el test demostra que ja ho ha passat no caldrà confinar.

Acabem aquest dijous de la segona setmana de classe amb 7 casos confirmats de Covid-19 a l’institut i un grup de 2eso que demà s’ha de quedar a casa mentre es fan proves a l’alumnat perquè en aquest grup hi ha un cas positiu conegut que s’havia d’haver quedat a casa però va assistir a classe. També ens hem de fer les proves dos professors i dues professores que vam estar en contacte amb aquest grup; dilluns en sabrem els resultats.

De tant en tant arriben bones notícies. Aquesta ho és: a l’Alguer ja poden escolaritzar la mainada en català.

Aquests dies en què es torna a parlar de si l’escola pública o l’escola privada fa de bon recordar “l’obscura història de la sisena hora“, explicada prou bé en aquest article que deixa ben clara l’estafa que ha representat i representa aquesta jugada del lobby privat i els seus aliats al govern.

Un article brutal que m’havia passat per alt (és del gener) sobre els dèficits del sistema educatiu. Transcric un paràgraf que m’ha impactat especialment:

Mentre els think tanks del capitalisme busquen sotmetre completament l’educació a les seves necessitats, el sistema educatiu ignora que estem en una època crucial en la història de la Vida en el planeta: l’antropocè, l’era del supremacisme humà. Estem traspassant molts dels llindars de seguretat ecològics i socials globals. Però el jovent de 16, 18 o 25 anys pot sortir del sistema educatiu amb notes fins i tot boníssimes sense conèixer quatre dimensions que són i seran vitals per a la seva generació, unes vertaderes “zones cegues” de l’educació actual.

No sabrà res sobre l’explosió demogràfica de la nostra espècie, que s’ha triplicat des del 1950 i que assolirà 2.000 milions més d’aquí a 30 anys. El currículum no li haurà cridat l’atenció que el 80% de la població humana serà africana o asiàtica a finals de segle. No coneix res del món africà, xinès o indi.

Tampoc no hi ha hagut espai per copsar que hi ha una creixent, colossal, desigualtat arreu: ni idea que a penes 26 persones acaparen més riquesa que mitja humanitat. Que si ets dona i neixes a Nigèria, un estat que aviat tindrà més habitants que els EUA, la teva esperança de vida és d’un quart de segle inferior.

Aquesta indiferència dona ales als neofeixismes emergents, és clar. O més a prop: que a l’Estat espanyol la distància entre ser ric o pobre és la més extrema d’Europa, un dubtós honor compartit amb Letònia, Lituània i Bulgària. O que a Barcelona ciutat si en lloc de ser de Pedralbes ho ets de Torre Baró la teva vida s’escurçarà nou anys.

A partir de demà reculem oficialment uns mesos i tornem a les restriccions amb l’excusa del covid-19. Bars i restaurants (amb terrasses incloses) només podran obrir al 50% de capacitat i el govern recomana tothom que no surti de casa si no té una bona raó per fer-ho. Això s’afegeix a la prohibició de les reunions de més de 10 persones, etc.

Aquesta tarda havíem de tenir reunió d’ED i ja no la farem presencial sinó telemàtica. De fet ja s’havia dit a les instruccions de principi de curs que calia evitar reunions presencials però no quedava clar si les reunions amb més de 10 persones estaven prohibides o es recomanava de no fer-les. Ara està clar.

Un company mestre es plany que després d’hores i hores a l’escola demanant que la mainada es posi la mascareta, que es rentin les mans, que les desinfectem, que repetim “no tingueu contacte amb els de l’altre classe”, “la mascaretaaaaaa”, “rentar mans”, “he dit la mascareta si us plau!!”…i arriben les 16.30 i desenes de familiars sense mascareta o amb la mascareta mal posada a la barbeta s’apilen a les entrades suant de toooootes les consignes que matxaquem tot el dia a l’escola. I la mainada? Tal com surten de l’escola també es treuen la mascareta.

La mascareta és com el català, institucionalitzat a l’escola però invisible (inaudible) entre molts veïns i veïnes de Salt.

Avui farem el primer claustre del nou curs, el 2020-2021. El penúltim de la meva carrera docent, si m’he de creure el que em diuen cada cop més sovint; jo procuro no pensar-hi i no m’ho creuré fins que no estigui jubilat i cobrant sense haver de treballar.

Aquest curs es presenta ben bé com un misteri, tota una incògnita. Ningú no sap ben bé com anirà perquè encara no tenim el peu al coll a la Covid-19 i el risc de tornar a confinar al menys part de la població és gran. Em veig fent classe a mig grup a l’aula i l’altre mig grup a casa, és a dir, doble feina.

El meu nebot M fa els deures i ens envia recomanacions de blocs divulgatius en l’àmbit de la Física i les Mates, tal i com havíem quedat.

“Date un Voltio” / “Date un Vlog”: Canals de física (mateix youtuber, Javier Santaolalla, però que té 2 canals). Tots dos son de divulgació. Ara bé, el primer és més “infantil” o si més no més visual, i els temes els tracta amb una mica més de senzillesa i sense tanta profunditat però també amb rigor científic. En el segon canal tracta temes similars al primer però aprofundint una mica més (però segueixen sent per a públic no especialista!). En aquest segon també fa reflexions personals sobre temes d’actualitat i sobre la ciència en general, també molt interessants.

“La gata de Schrödinger”: Un canal on la Rocío Vidal tracta temes de molta actualitat i aportant dades i fonts objectives per explicar per exemple el 5G, crisi covid… no són ben bé “vídeos de divulgació” sinó més aviat d’actualitat, però parla des d’un punt de vista científic, social i crític alhora amb videos molt entretinguts i útils. Molt recomanable, diu.

“Derivando”: Canal de divulgació de matemàtiques i no pas de física però ens el passa per si li volem donar una ullada, a ell li agrada molt. Edu Sáenz de Cabezón fa videos sobre matemàtiques però ho explica tot de forma molt molt planera i assequible. Fa que les matemàtiques no semblin gens abstractes i n’explica curiositats molt divertides.

“QuantumFracture”: Canal de divulgació de física similar al “Date un Voltio” pel que fa a contingut. Tots dos expliquen conceptes i camps de la física de manera molt senzilla i amb recursos molt visuals que ho fan entretingut. En M diu que té la sensació que l’autor, Jose Luis Crespo, té més videos sobre el cosmos, astronomia, etc. que ens poden interessar més (això ho diu sobretot per la MJ).

Aquests quatre són els preferits d’en M i també els més coneguts. Ara bé, n’hi ha molts altres, per exemple:

• “Raiz de Pi”, un altre de matemàtiques però amb videos més aviat casolans que tracta temes de molta actualitat amb moltes dades, una mica com la “Gata de Schrödinger”. El que porta el canal és estadista o similar i actualment està fent un seguiment de les dades que es publiquen sobre la Covid per desmentir rumors falsos o aclarir conceptes de les estadístiques que van sortint sobre el tema.
• “SizeMatters”, dedicat exclusivament a la nanotecnologia però recomanable perquè la noia que fa els videos s’explica molt bé i és divertida.
• “Operador Nuclear”, dedicat exclusivament a la física nuclear. És més actiu a twitter que a youtube però té algun video interessant on tracta objectivament o des d’un punt de vista científic el tema de les centrals nuclears i mites relacionats.

Per últim, ens recomana que fem un cop d’ull a les famoses “Lectures” de Richard Feynmann, un científic singular de mitjans s.XX (tocava els bongos en un club de salsa mentre ajudava al desenvolupament de la bomba atòmica durant la IIGM). Diu que és un divulgador excel.lent i té unes xerrades que va fer a Princeton cap als anys 60 per estudiants de qualsevol grau on fa un repàs de tota la física de forma brillant i molt entenedora. Hi ha les classes penjades a youtube i ben pocs físics no n’han vist els videos… (o llegit, perquè les classes estan transcrites). Diu que són classes de pissarra i guix i per tant “no son tan entretingudes”. En M el troba “molt enginyós i divertit i les classes es fan bastant amenes, apart de tractar temes complicadíssims amb una facilitat que fa por”.

Doncs moltes gràcies! Hi farem un cop d’ull.

En aquest article, en Xavier Díez reflexiona sobre el que la crisi del coronavirus ha comportat en el món de l’ensenyament. Tot l’article és sucós i carregat de bones raons però aquesta vegada deixeu-me ensenyar dos dels meus carnets, el de docent i el de “Mou-te en bici”, per recomanar un dels últims paràgrafs:

“I, efectivament, no em puc sostreure a la meva dosi diària de demagògia política. Un dels problemes del sistema és la insuficiència i obsolescència dels espais educatius, que el setembre posarà en evidència. Dinamarca té un parc d’edificis escolars impressionant i, per contra, una xarxa viària millorable. En contrast, Catalunya té unes autopistes i carreteres de bona qualitat, amb un excés de barracots i escoles en pèssimes condicions. Cada quilòmetre d’AVE costa uns vint-i-cinc milions d’euros de mitjana, que equival a vuit edificis escolars moderns i plenament equipats. En unes altres paraules: on són les escoles i edificis escolars que hi manquen? Quan agafo l’AVE de Girona a Barcelona, cada 125 metres hi ha una escola i un institut que no s’han construït. Per estalviar-me trenta minuts de viatge, hem deixat de construir vuit-cents centres. Tot l’AVE que passa per Catalunya permetria duplicar els centres existents. La política real no es fa mitjançant declaracions, sinó que es reflecteix en les lleis de pressuposts.”

En el discurs al claustre d’avui, la nova direcció de l’institut ha donat per morta una època i ha cantat l’inici d’una de nova, i no em refereixo pas només als canvis que tindrem deguts a la pandèmia que estem acabant de passar. En tot cas, això s’afegirà a la nova manera d’entendre el funcionament del centre que el nou equip intentarà tirar endavant.

A l’equip que plega he vist decepció i fins i tot amargor en alguns, resignació en uns altres i ganes de passar pàgina a tothom. Només un dels exmembres passarà aquesta pàgina amb il.lusió, crec; els altres giraran la pàgina forçats per la necessitat de canviar de medi ara que ha quedat clar que l’actual és més aviat hostil o al menys no tan favorable com havien volgut creure.

A la direcció que està naixent he vist il·lusió per començar però encara no han detallar plans. Tampoc no n’era el moment, crec, però potser sí de fer-ne una pinzellada i animar a començar a treballar a partir d’unes idees (i dates?) concretes. Els que ens sentim més a prop d’aquests que entren que dels que pleguen mirem endavant amb alegria i optimisme.

Continuem.

Ui, ara que m’hi fixo el títol d’aquesta entrada és enganyós perquè on he tornat és a l’institut. De feina n’he anat fent, i molta, aquests darrers mesos. Des de casa.

Una cançó de fa un parell o tres d’anys, lluminosa, sana i alegre, que faré escoltar a la mainada que tinc a classe.

Aquests dies estem tancant l’avaluació de l’alumnat d’enguany. Quina tasca més difícil, aquesta d’avaluar!

Al mateix temps ha circulat per alguns grups de whatsapp un (altre) manifest sobre el món educatiu que ha donat peu a una bona reflexió al Casal. És difícil de copsar la complexitat i importància de l’avaluació, i més encara quan no pertanys a cap de les espècies que habiten algun dels planetes del Sistema Educatiu. La bona voluntat es dona per suposada; el bon criteri ja no tant.

Tota una disjuntiva que ara és més viva i actual que mai per efecte dels canvis a la feina que ha comportat el confinament.

Jo sóc més de Moodle, que va arribar primer i a més és de codi obert. Crec que és molt complet i té moltíssimes funcions, moltes més de les que conec i necessito i potser fins i tot més que el Classroom. Per altra banda, és molt fàcil acostumar-se a l’entorn de Google, que és de fet el que fa servir el jovent, i per això per ells utilitzar el Classroom és gairebé continuar per inèrcia (= menys esforç, més fàcil). El Classroom és molt versàtil i amb moltíssimes prestacions perquè va acompanyat de tota la parafernàlia google, però no m’agrada que internet vagi convertint-se en un monopoli; a més, no m’acabo de refiar de les garanties de privacitat que Google diu que ofereix.

Dues coses més. Una, el preu; no sé quant li costa a l’institut o al Departament cadascuna de les dues opcions i això és una cosa que deu decantar la balança o com a mínim cal tenir en compte.

I dues, la conveniència d’utilitzar totes dues plataformes al mateix temps per comptes d’una de sola. Complica les coses o enriqueix les possibilitats d’aprenentatge?

Fins l’any passat Google Classroom era minoritari al claustre de professorat però aquest curs m’estic adonant que el nombre de gent que fa servir Moodle ha reculat i en el Classroom són molts més que abans; ara mateix no sé quina plataforma es fa servir més.

Alguns companys critiquen que el discurs d’en Xavier Díez “és massa intel·lectual i no arriba a molts docents, hauria de ser més planer“; diuen que estan “molt ok en molts temes que exposa però alguns fa una mica de melting pot“. Com que es tracta d’un articulista prolífic dona peu a que se’n diguin moltes coses, i no pas sempre positives; és difícil encertar-la sempre i quan parles molt també augmenten les probabilitats d’errar.

Tot i això, la majoria dels que conec defensen el que escriu. Per exemple, un que fa de mestre escriu en un dels meus grups de whatsapp que “és dels pocs que ha estat capaç de qüestionar les polítiques educatives neoliberals camuflades en conceptes com excel·lència, autonomia, competències bàsiques, emprenedoria, innovació, etc. Les ha despullat en múltiples articles destriant la part que pot respondre a unes fonts científiques amb l’engany al qual ens van fent caure tot clarificant cada cosa a què obeeix i cap on es dirigeix. En aquests moments de preinscripcions on predomina cert histerisme, on generalment aquesta competició porta a la venda de suposades pastilles màgiques i religions postmodernes, com si la realitat social i les desigualtats no existissin, alguns dels seus articles són molt necessaris“.

Jo també em decanto a favor de la major part del que escriu i per això m’agrada compartir articles seus, com per exemple aquest d’ahir o abans d’ahir.