Bloc de notes

L’Ajuntament de Salt accelera el projecte per construir un nou equipament educatiu i en el ple d’ahir a la tarda es va aprovar una modificació de crèdit per finançar l’adquisició dels terrenys amb un préstec de 480.000€. Volen ubicar el nou centre en uns terrenys situats entre el Parc Monar i l’escola La Farga, al darrere de l’aparcament que hi ha ara.

No ho entenc perquè ara mateix ja hi ha problemes d’accés al Vallvera i a la Coma-Cros, que són en el mateix sector. Com pensen fer que professorat i alumnat accedeixin al nou centre sense fer nosa al veïnat que ara ja es queixa de manca d’aparcament? La solució no és pas crear més places d’aparcament sinó fer possible que es pugui accedir als llocs fàcilment sense cotxe; l’Ajuntament hi fa alguna cosa? Em sembla que no i l’edificació del nou equipament en aquest lloc només farà (ai, que simples que som a vegades!) que s’aixequin més veus a favor d’accedir-hi en cotxe. No sé si l’objectiu encobert d’aquesta ubicació és acabar asfaltant una part de les hortes, en primera instància perquè sigui més fàcil arribar en cotxe a tots els equipaments del sector nord.

Cada dia que passa està menys clar com s’haurà d’acabar aquest curs. El tercer trimestre no es podrà pas avaluar segons el currículum, això és de calaix, a menys que canviem els criteris sobre la marxa. Potser caldria afegir-hi objectius com per exemple “has estat capaç de col·laborar a les tasques de casa?”, “has après a fer coques?”.

Una de les coses que alguns han entès aquests dies ha estat que els docents no són pas tan fàcils de substituir. Fa 10 o 20 anys hi havia teòrics que asseguraven que la feina dels mestres l’acabarien fent robots i a la mainada no li caldria anar a escola. Bé, estem veient que si és que algun dia arribem a aquesta situació no serà pas precisament aviat, i sobretot que no és pas una situació especialment desitjable.

Per exemple, aquesta setmana he enviat tres missatges a tots els meus 95 alumnes on, a més d’intentar animar-los i fer-los pensar coses positives, els oferia la possibilitat de fer algunes activitats didàctiques. Només 4 han contestat i cap d’ells no ha fet la tasca encomanada. Hi ha dos problemes difícilment resolubles: un és l’accés a internet i l’ús de portàtil, i el segon és tenir un adult al costat que t’orienti i t’ajudi; si no hi ha això, la gran majoria dels meus alumnes (12-13 anys) estan perduts.

Un inconvenient greu que té molta mainada és la incapacitat de moltes famílies per ajudar-los, sigui per manca d’habilitat, de recursos o de temps.

Què es pot fer per ajudar la mainada amb més dificultats? Ja ens trobem amb aquest problema a classe; ara, amb cadascú a casa seva, el problema es fa més gran.

Per cert, què passarà si hi ha una segona onada de virus a la tardor?

Avui divendres s’han suspès les classes per no donar facilitats al coronavirus; en principi per quinze dies però ja es veurà segons com evolucioni la situació. El president del govern espanyol ha sortit a la tele per anunciar que a partir de demà dissabte s’implantarà l’estat d’alarma i la gent haurà de quedar-se confinada a casa i amb moltes restriccions per poder sortir (només es podrà sortir al carrer per comprar productes alimentaris o de primera necessitat).

Estem seguint les passes que ja ha fet Itàlia i que de moment no li han servit per gaire res.

Per cert, avui que s’han suspès classes jo m’he trobat que m’he emportat llibretes que m’havien donat per corregir. Això vol dir que tots els dies que estiguem sense tornar a l’institut aquest alumnat haurà de trobar alguna manera alternativa de repassar i fer deures a la llibreta. Esperem que la cosa no s’allargui gaire.

Amb tan poques hores de confinament ja m’ha arribat un extracte de les “Cròniques de Guerau del Ripoll” amb un dels temes recurrents a les converses telefòniques d’avui:

“Et a la llera del Ripoll, en lo temps de la plaga, les gens agafaren lo costum d’acumular paper de netejar los culs a lo rebost.

Et los mercats de la contrada entraren en carestia de tan preuada mercaderia, et les gens buscaren maneres de suplir la carestia. Los de mala vida, males gens de mal cor, traficaren amb lo paper com si fos or de les mines de lo Rei Salomó; les bones gens, de bon cor, lo compartiren bo i usat. Les gens del camp, tornaren a emprar les fuyes de la bleda borda; les gens de vila, molt menys espavilades, danyaren lo detràs amb bastons i paper d’estrassa.

Amb los dies, les gens, especialment a vila, perderen lo senderi et buscaren fonts, deus et doys per a netejar-se. Et les cues causaren gran disturbi, et los cronistes ho registraren com la “guerra dels cagadors”.

D’aquells dies, mos queda la dita de un frare anònim que exclamà: “Lo cervell estovat es la pitjor de les plagues”

Bravo per la creativitat i l’enginy de la gent.

El títol de l’entrada és enganyós perquè la veritat és que no he entrat al poble i només hi he passat de resquitllentes. Però he fet un passeig al voltant de l’institut i m’ha fet gràcia veure els barracons on vaig treballar dos cursos ara fa quatre anys. En guardo bons records tant de companys com d’alumnes; va ser una experiència enriquidora i em va obrir els ulls a aspectes de la feina en què no havia pensat, en què havia pensat poc o en què feia anys que no pensava. Precisament ahir parlava d’un video motivador; tots dos cursos a Sils van ser una experiència motivadora per a mi, i carregar-me les piles va anar molt bé per continuar en aquesta feina que demana tanta energia.

He tornat a ensopegat amb aquest curtmetratge que m’anirà bé tant per tutoria com per parlar d'”skills and abilities”: The Butterfly Circus. Ja té uns anys però el missatge de motivació, esforç i superació encara es manté ben viu.

Docents per la República, DxR, treballa per fer del català una llengua necessària i imprescindible per viure a Catalunya, i per tant una llengua el coneixement de la qual esdevingui generalitzat, total, a casa nostra.

DxR te una proposta per anar cap aquí a la propera generació, però per una banda encara hi ha massa gent que no veu prioritari salvar la llengua, i per l’altra tenim massa gent decididament en contra de fer-ho. Entremig, massa gent sense idees clares, amb el cap emboirat o amb necessitats massa urgents per donar importància a una qüestió com la llengua, que no es pot pas finiquitar ni resoldre d’un dia per l’altre. És allò dels arbres que tapen el bosc?

Ahir a la feina vam celebrar una assemblea per conèixer (de pressa i pel damunt) els projectes de les dues candidatures que es presenten per portar el centre els propers anys. L’opinió del professorat ja és més o menys coneguda i el que es va veure va confirmar que hi ha aproximadament el doble de docents favorables a un cop de timó respecte els que aposten pel continuisme. Tot i això, les preferències del professorat compten molt poc en aquest sistema educatiu que, com dirien els constitucionalistes, «és el sistema educatiu que ens hem donat entre tots», i la decisió es prendrà lluny de la sala de professorat.

Em va saber greu que immediatament després d’acabar el claustre ja vaig sentir rumors malintencionats que acusaven la candidatura favorita de presentar-se només per interès personal. Alguns no saben perdre (normalment són els que tampoc no saben guanyar) i espero que siguin aquests que perdin de debò.

Bosses de plàstic? “Vade retro, Satanàs!”, ens diu la consciència ecologista que hem anat desenvolupant. Tanmateix, es veu que l’inventor de les bosses de plàstic, un senyor suec que es deia Thulin, estava molt preocupat per qüestions ambientals i en realitat va concebre-les per salvar les vides de molts arbres.

Per entendre bé aquesta aparent contradicció, ens hem de situar a finals dels anys 1950. Com es comprava llavors? Per comptes de bosses de plàstic, la majoria de la gent (al menys a Suècia) feia servir bosses de paper, per la qual cosa s’havien de tallar molts arbres i fer-ne paper. El senyor Thulin va pensar que si creava un tipus de bossa tan lleugera com el paper però molt més resistent i que pogués durar temps encara que es fes servir molt, la gent les faria servir i no caldria tallar més arbres per fabricar bosses de paper.

El problema amb què no va comptar el senyor Thulin va ser que la gent faria servir les bosses de plàstic de la mateixa manera que les de paper, és a dir, les llençava un cop les havia utilitzades un cop. L’enginyer suec sempre anava a comprar amb la seva bossa de plàstic doblegada a la butxaca i la feia servir una i altra vegada, però els seus coetanis van trobar que era més fàcil tirar les bosses de plàstic després de cada ús i per mala sort s’hi van acostumar.

I encara estem mirant de corregir aquest desgavell.

Avui he sabut que tal dia com avui fa una pila d’anys es va inaugurar un lloc on vaig passar moltes estones dels primers anys de la meva vida: la guarderia de la Coma Cros. Es veu que es va inaugurar tal dia com avui fa 65 anys, el 1954!

L’edifici es va rehabilitar ja fa uns anys i ara és una residència d’avis que es diu Les Vetes. Ja seria bo que també hi passés els darrers anys de la meva vida! No se sap mai…

El fet que els recursos dels governs per distreure la gent hagin passat de les lluites de gladiadors als partits de futbol em fa pensar, a vegades, que la humanitat ha avançat molt en els últims 2000 anys. Tanmateix, hi ha alguna cosa d’animal en nosaltres que encara fa que ens sentim impel·lits a cometre, que no puguem evitar de cometre, les barbaritats més espantoses.

No sé per què però quan penso això de seguida em ve al cap l’anomenada Massacre del dia de Sant Bartomeu, que va deixar patent la persistència d’aquest caràcter animal, però encara és més recent la Nit dels Vidres Trencats i tota la maquinària que els nazis van crear per eliminar la gent que no consideraven prou «humana»; ves quina ironia! Fa pocs anys, les matances de tutsis i hutus a Àfrica central van actualitzar aquesta mena de gen bestial que encara portem a dins, i en els Balcans es va demostrar que els europeus podem arribar a ser tan salvatges com qualsevol.

Comparo aquestes matances amb el Mobile World Congress o el projecte StarLink o les últimes novetats digitals i veig tan clar el contrast entre el progrés tècnic, imparable, i l’evolució diem-ne ètica de l’espècie, indolent i parsimoniosa per dir-ne alguna cosa, que no puc deixar de pensar que anem coixos, que la “humanitat” no és encara més que un objectiu que encara no hem assolit. Som homo sapiens, potser sí, però encara no pas homo homo.

Bé, res, cabòries que em vénen al cap avui que he llegit aquest article de la universitat de València.

Quan veig alguna cosa interessant i no tinc temps per dedicar-hi procuro guardar-la al Telegram en forma de missatge adreçat a mi mateix. Trobo que és una manera senzilla i ràpida de guardar material en un calaix fàcilment accessible que obro quan tinc temps. Avui, però, em sembla que m’he buscat massa feina.

Primer he guardat la pàgina que ElNacional.cat edita en anglès. He pensat que podria fer servir el material per alguna classe, només que abans d’utilitzar-lo he de trobar temps per llegir-lo.

Després he ensopegat amb un article d’ElDiario.es en què es parla dels esforços que fan alguns sectors de l’església catòlica espanyola per deixar enrere el llast que representa una part important de la seva elit, uns bisbes ancorats en el passat franquista que no permeten que el papa Francesc tiri endavant algunes polítiques que diuen que són progressistes. Jo poso en dubte tot el que ve de l’Església, retros i progres per igual, però voldria llegir l’article i potser enviar-lo a la meva parella. Potser ella hi trobarà alguna cosa interessant.

A la tarda he llogat un cotxe per la setmana que ve perquè volem anar a passar uns dies a muntanya. He guardat al Telegram el contracte i les condicions de lloguer.

I al vespre encara he desat un article que a primer cop d’ull m’ha semblat molt interessant. És una anàlisi de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que ha fet en Jordi Martí Monllau.

Els calendaris laboral i escolar són el que són i marquen les festes que marquen, però la gent fa festa quan fa festa.

A la primera classe d’avui han vingut quatre dels vint-i-dos alumnes que vaig tenir ahir, i a la segona tres de vint-i-cinc.

S’acaba el ramadà.

Ahir no vaig anar al debat sobre educació i no sé si algú va parlar dels beneficis econòmics cada vegada més alts que tenen les escoles concertades. Ja està bé que hi guanyin diners, és el seu negoci, però no pas que sigui a costa de rebre diners públics que s’haurien d’invertir en escola pública.

La meva gent, el meu poble. Gairebé no m’ho crec perquè la tònica habitual és ignorar les nostres propostes, però avui el diari dóna veu a la Cris: “El pla educatiu és un projecte de ciutat més que de partits”.