Bloc de notes

El mòbil s’ha mort; és veritat ja té gairebé quatre anys però tot i així jo em pensava que me’n duraria uns quants més. Quant dura la vida mitjana d’un mòbil?

Segons un enllaç que he trobat (al web de MasMovil), la vida mitjana dels telèfons depèn del país: 9 mesos al Japó, 15 mesos a Europa i 18 mesos a Estats Units. Els telèfons deuen ser molt semblants a tots els països, de manera que el fet que es canviïn més aviat o més tard deu dependre de factors que no tenen res a veure amb el funcionament del mòbil, no?

En un altre web (de la BBC) s’aclareix que els usuaris europeus solen canviar de mòbil cada 15 mesos però que la vida útil del terminal és una mica més llarga: entre 18 i 24 mesos. En aquest mateix article llegeixo unes paraules del portaveu de Fairphone on diu que l’empresa “espera poder allargar la vida dels smartphones fins a tres o cinc anys”.

Una pàgina que es diu Valorvortech explica que la major part de problemes es deriven de la bateria, que perd funcionalitat amb el temps. També diu que que el sistema Android deixa d’actualitzar-se al cap de 3 anys de cada sistema operatiu (això lliga amb el que m’han explicat de FairPhone, que diu que desenvolupa pel seu compte les actualitzacions dels telèfons més vells). Aquesta pàgina dona unes mitjanes de vides útil curioses; diu que els iPhones d’Apple poden durar entre 6 i 10 anys de mitjana, per exemple. Sincerament, conec uns quants usuaris habituals d’iPhone i cap d’ells fa més de 2 anys que té el que fa servir ara.

L’agència tributària espanyola, evidentment. Em sembla que no cal que ho aclareixi perquè tothom sap que encara no en tenim de catalana. És a dir, sí que en tenim però no en treiem gaire profit perquè tot el que recapta se’n va a Madrid i és allà on es decideix si els diners tornen a Catalunya o s’inverteixen a Espanya. Per cert, trobo que darrerament ja no es parla de l’espoli fiscal de què tant ens havíem queixat quan el procés encara bategava.

De fet, en el meu cas no hi fa gaire res que declari la renda aquí o allà perquè sempre em tornen diners (al menys fins ara), de manera que no importa si la faig aquí o allà. Si em toqués pagar, si pogués decidir on van els meus diners, sí que voldria fer la declaració a l’agència catalana (encara que a la pràctica servís de ben poc però podria tenir l’esperança posada en un govern que no claudiqués i deixés d’enviar tots els diners a l’Estat). No sé si cal però així de passada diré que aquests diners que em tornen sóc en realitat una part petita comparada amb els que m’han retingut cada mes i que se’n van a la “capital del reyno”. Sí, em tornen diners però només me’n tornen una petita part, la de la declaració de renda de cada any, i cada mes l’Estat se’m queda una part del sou.

Doncs això, que avui m’han notificat que aviat em tornaran els diners que a la capital consideren que l’any passat vaig pagar de més. La veritat és que els criteris que fan servir em desconcerten perquè les quantitats que en tornen cada any són sempre diferents tot i que  jo sempre declaro el mateix: tinc un sou mensual, sóc funcionari i cada mes guanyo exactament el mateix, i tampoc no compro ni venc res que faci variar gaire el còmput total. Doncs bé, alguns anys em tornen uns pocs centenars d’euros, a vegades unes desenes, i excepcionalment (aquest any, per exemple) uns pocs milers. Com s’explica això? Canvien les lleis d’Hisenda cada dos per tres? No hi sé trobar cap altra explicació.

La SEAT està en ERTO i Toyota anuncia que aquest setembre abaixarà un 40% la seva producció mundial de cotxes. Sembla que totes dues tenen problemes per rebre el subministrament de microxips que els cal i hi ha experts que afirmen que això és només el començament del que a partir d’ara serà habitual.

De debò anem cap al desastre? L’Alicia Valero ho pinta molt malament i potser té raó però estem tan acostumats a les falses alarmes que moltes crides al canvi o a la resistència ja no ens fan ni fred ni calor. Com podem distingir les emergències raonables o ben fundades de les que no ho són? Si no en som tècnics o no hi entenem, com podem contrastar la credibilitat de cada clam? En un món cada vegada més tecnificat i especialitzat és difícil que la gent del carrer puguem prendre decisions basades en el que realment sabem i només responem al que ens arriba de boca de “savis de confiança”.

Aque

Ja fa uns dies que he acabat Quality Land i no em puc estar de dir que és un dels llibres més divertits que han passat per les lleixes de casa i una de les millors sàtires que recordo haver llegit.

He començat a llegir “QualityLand“, un llibre que està complint totes les expectatives que hi vaig posar quan en vaig llegir la ressenya en un prestatge de la llibreria: “QualityLand és una sàtira futurista i corrosiva sobre les promeses i les trampes de la digitalització. Profètica, profunda i molt, molt divertida”.

L’he començat a llegir quan encara no he acabat el que tinc entre mans, un recull de narracions d’en Cortázar. Normalment llegeixo un llibre després de l’altre, rarament dos al mateix temps. L’única excepció és, de vegades, quan em costa d’avançar en un llibre i en començo un altre per pair més bé el que em costa. Em va bé per esbargir-me i airejar les neurones. O només per tenir la sensació que avanço en alguna cosa, no ho sé.

En Maradona. Avui s’ha mort i els diaris i noticiaris en van plens; n’han creat una icona i això els ha ajudat a vendre.

És una més d’aquelles persones de qui no sabria fer-ne una valoració objectiva perquè em genera sentiments físics importants i enfrontats. Sí, sentiments físics, no sé com expressar-ho. Vull dir que no és simplement que em caigui bé o malament sinó que el meu cos segrega alguna cosa que fa pair Maradona de tal manera que produeix plaer, literalment, com quan el veus jugar a la tele, i al mateix temps un rebuig gairebé dolorós quan hi veig drogues, males companyies, violència i excessos verbals. Pot haver estat moltes coses, algunes indiscutiblement bones, i també té un costat fosc que em causa rebuig.

Sempre passa que és difícil de separar l’obra de l’artista. Va ser un jugador extraordinari, potser el millor de la història del futbol, però també és un exemple d’inadaptació, del mal que fan les males companyies i un model a evitar pel que fa a la gestió tant de la fama com dels diners. No puc evitar de pensar en alguns dels meus alumnes, fills com ell de la penúria econòmica i sovint també de la dissort familiar.

Ei, veig que TV3 es posa les piles i aviat oferirà una sèrie sobre medi ambient i sostenibilitat, no sé si en la línia del Capità Enciam.

El Capità em va enganxar ja una mica gran (devia tenir més de vint anys) però sempre recordaré que “els petits canvis són poderosos”!

En Rafa ens convida a llegir aquesta entrevista i avisa: “Més enllà del titular, atenció als apunts sobre neoliberalisme”.

Una “experiència comercial” (ara es diu així?) pot ser molt diferent segons amb qui t’hagis d’entendre. Ahir, quan vaig recollir el cotxe, l’home que em va formalitzar el lloguer ni tan sols em mirava quan expressava els meus dubtes pel fet que estava a punt de llogar un cotxe quan hi havia molts de números que el govern acabés prohibint els desplaçaments entre municipis.

Avui, quan he tornat el vehicle, la noia que se m’ha adreçat de manera simpàtica i agradable quan ni tan sols havia entrat a l’oficina m’ha explicat amb tot d’ets i uts (i de manera clara) les normes de l’empresa i ha mostrat empatia, es posava en el meu lloc i m’entenia quan li deia que no havia pogut utilitzar el vehicle i per això el tornava al cap d’un dia per comptes dels cinc que l’havia llogat. El noi d’ahir em va fer venir ganes de buscar una altra empresa de lloguer de cotxes, i en canvi la noia d’avui m’hauria pogut llogar el que hagués volgut.

Per cert, en un altre moment escriuré com és que torno a l’aeroport a buscar cotxe de lloguer després de l’enganyifa del servei de Goldcar.

I dit de passada: com que he tornat de l’aeroport en bici he tingut l’oportunitat i la sort de trobar un caminet que hauré d’explotar d’alguna manera.

Ui, que malament que m’ha quedat això d’explotar. Rendibilitzar? Tampoc. Vull dir que miraré de fer-hi passar algun dels itineraris que enllaço en bici. Es tracta d’una drecera entre la carretera d’Aiguaviva i la carretera de St Roc que passa pel costat de can Saüc i de la Torratxa i acaba a tocar del cementiri de Vilablareix. Sí, aquesta dèria pels mapes…

Avui l’Arxiu Municipal ha publicat una entrada sobre les cooperatives que anys enrere hi havia hagut a Salt. No sé si és excessiu dir que “Salt i Oli” representa la continuitat d’aquest moviment però jo crec que entra dins el mateix esperit i manera de veure el món encara que les circumstàncies socials i històriques siguin tan diferents.

Doncs al final he comprat i llegit el llibre que deia l’altre dia, el d’en Bruno Patino.

Digueu-me malpensat o paranoic però no m’acabo de refiar d’aquest llibre. Sembla que digui d’internet el que tothom espera que digui: que hi dediquem massa temps i sobretot que ja no és l’espai lliure que al començament se suposava que seria sinó que els continguts arriben només des de quatre o cinc macroplataformes que són en realitat les que controlen internet. O les que controlen els continguts d’internet.

Una altra raó per mirar-me’l amb suspicàcia és que he vist que l’autor està patrocinat -entre altres- per El País i Telefónica. Què es pot esperar d’aquests dos puntals del règim? No són dues de les peces clau del sistema? Llavors, on porta aquesta crítica del sistema per part del llibre?

L’he desat a la tauleta del llit per repassar-lo quan tingui temps. Hauré de tornar a llegir-lo per pair més bé tot el que s’hi diu, que de bones a primeres sembla molt encertat, sobretot pel que fa a la dependència. Diu que no és pas un efecte secundari dels nostres hàbits de connexió sinó l’efecte volgut i buscat pels que gestionen les xarxes socials. De fet, una de les poques coses que vaig aprendre a la carrera de Psicologia és que des de la dècada de 1930 els “laboratoris de conducta” de les facultats de psicologia coductista de les universitats americanes estudiaven els comportaments associats a les addiccions i assessoraven a la indústria del joc; si ho feien al segle XX amb els casinos no ho fan ara amb internet?

Food for thought.

Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya, deien abans. Ara es tracta d’Ikea, que ha complert els pronòstics de la gent assenyada, no pas dels demagogs, i no ha vingut a instal·lar-se a Salt.

Fa temps que busquem un moble i com que per aquí no el trobem (o el trobem caríssim) hem optat per anar a ca l’Ikea. Hem anat al de Sabadell, que segons el Sr Google és el que queda més a prop de casa.

Aquest article m’ha fet venir ganes de llegir un llibre: La civilización de la memoria de pez (Alianza Editorial, 2020), subtitulat: Pequeño tratado sobre el mercado de la atención.

L’autor es diu Bruno Patino i diu que ha “deixat de creure en les virtuts d’una societat de la informació digital més lliure i igualitària”. Es veu que ha treballat a primera línia digital amb grans empreses del ram, plataformes digitals, etc., i diu que aquesta experiència professional l’ha fet arribar a la conclusió que ens han enganyat.

Segons ho explica en Xavier Montanyà a la seva ressenya, les grans plataformes digitals –Amazon, Apple, Google, Facebook– han creat un sistema econòmic de capitalisme digital depredador que actua sobre la nostra voluntat i el nostre cervell amb l’objectiu de retenir els individus a les xarxes com més temps millor només (o sobretot) per augmentar els ingressos de publicitat. El sistema que han ideat i construït a còpia d’estratègies que generen dependència i addicció ha enganxat molta gent a les xarxes.

Llàstima que el llibre no sigui en català però tot i així el buscaré. Potser el trobaré en francès, ara que estem a punt de passar uns dies a Tolosa de Llenguadoc.

No sé si ho puc dir tan alegrement perquè, en realitat, de l’hort de casa només hi ha les tomates però cal que consti que el pa i l’oli (i el formatge que hi afegiré després de fer la foto) ve tot de cooperatives properes. Quin goig, poder menjar així!

I que bo que és!

Notícia en un diari japonès: Nissan probablement tancarà la fàbrica de Barcelona. En parlem al casal.

M1: Des dels governs no s’ha fet RES per reconvertir el sector (ni planificació, ni reubicació dels treballadors… Vaja, desídia…). Això sí, any a any s’hi ha injectat diner públic. I quan a la multinacional no li surten els números, marxa sense contemplacions.

R1: i mira que, amb això de la globalització fa temps que deslocalitzen empreses.
Però no hi ha hagut cap govern que digui simplement “NO, l’empresa no se’n va”. Si vol, que marxi l’amo però l’empresa es queda amb la seva maquinària, els fons que hi ha en entitats financeres del territori, tot. Després ja veurem com ens ho muntem, però l’empresa no se’n va.

R2: Potser no cal que arribem a la planificació econòmica com feien els soviètics, però carai, tu… una mica ens aniria bé.

X1: Es va apostar pel turisme i pels cotxes.😲 Cada dia em recordo d’en Pujol.

C1: I els porcs, X! Gran negoci d’en Pujol amb els holandesos. Som uns dels principals subministradors de carn elaborada. La banca també fa el negoci, no en el territori però si per damunt.