Bloc de notes

En Rafa ens convida a llegir aquesta entrevista i avisa: “Més enllà del titular, atenció als apunts sobre neoliberalisme”.

Una “experiència comercial” (ara es diu així?) pot ser molt diferent segons amb qui t’hagis d’entendre. Ahir, quan vaig recollir el cotxe, l’home que em va formalitzar el lloguer ni tan sols em mirava quan expressava els meus dubtes pel fet que estava a punt de llogar un cotxe quan hi havia molts de números que el govern acabés prohibint els desplaçaments entre municipis.

Avui, quan he tornat el vehicle, la noia que se m’ha adreçat de manera simpàtica i agradable quan ni tan sols havia entrat a l’oficina m’ha explicat amb tot d’ets i uts (i de manera clara) les normes de l’empresa i ha mostrat empatia, es posava en el meu lloc i m’entenia quan li deia que no havia pogut utilitzar el vehicle i per això el tornava al cap d’un dia per comptes dels cinc que l’havia llogat. El noi d’ahir em va fer venir ganes de buscar una altra empresa de lloguer de cotxes, i en canvi la noia d’avui m’hauria pogut llogar el que hagués volgut.

Per cert, en un altre moment escriuré com és que torno a l’aeroport a buscar cotxe de lloguer després de l’enganyifa del servei de Goldcar.

I dit de passada: com que he tornat de l’aeroport en bici he tingut l’oportunitat i la sort de trobar un caminet que hauré d’explotar d’alguna manera.

Ui, que malament que m’ha quedat això d’explotar. Rendibilitzar? Tampoc. Vull dir que miraré de fer-hi passar algun dels itineraris que enllaço en bici. Es tracta d’una drecera entre la carretera d’Aiguaviva i la carretera de St Roc que passa pel costat de can Saüc i de la Torratxa i acaba a tocar del cementiri de Vilablareix. Sí, aquesta dèria pels mapes…

Avui l’Arxiu Municipal ha publicat una entrada sobre les cooperatives que anys enrere hi havia hagut a Salt. No sé si és excessiu dir que “Salt i Oli” representa la continuitat d’aquest moviment però jo crec que entra dins el mateix esperit i manera de veure el món encara que les circumstàncies socials i històriques siguin tan diferents.

Doncs al final he comprat i llegit el llibre que deia l’altre dia, el d’en Bruno Patino.

Digueu-me malpensat o paranoic però no m’acabo de refiar d’aquest llibre. Sembla que digui d’internet el que tothom espera que digui: que hi dediquem massa temps i sobretot que ja no és l’espai lliure que al començament se suposava que seria sinó que els continguts arriben només des de quatre o cinc macroplataformes que són en realitat les que controlen internet. O les que controlen els continguts d’internet.

Una altra raó per mirar-me’l amb suspicàcia és que he vist que l’autor està patrocinat -entre altres- per El País i Telefónica. Què es pot esperar d’aquests dos puntals del règim? No són dues de les peces clau del sistema? Llavors, on porta aquesta crítica del sistema per part del llibre?

L’he desat a la tauleta del llit per repassar-lo quan tingui temps. Hauré de tornar a llegir-lo per pair més bé tot el que s’hi diu, que de bones a primeres sembla molt encertat, sobretot pel que fa a la dependència. Diu que no és pas un efecte secundari dels nostres hàbits de connexió sinó l’efecte volgut i buscat pels que gestionen les xarxes socials. De fet, una de les poques coses que vaig aprendre a la carrera de Psicologia és que des de la dècada de 1930 els “laboratoris de conducta” de les facultats de psicologia coductista de les universitats americanes estudiaven els comportaments associats a les addiccions i assessoraven a la indústria del joc; si ho feien al segle XX amb els casinos no ho fan ara amb internet?

Food for thought.

Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya, deien abans. Ara es tracta d’Ikea, que ha complert els pronòstics de la gent assenyada, no pas dels demagogs, i no ha vingut a instal·lar-se a Salt.

Fa temps que busquem un moble i com que per aquí no el trobem (o el trobem caríssim) hem optat per anar a ca l’Ikea. Hem anat al de Sabadell, que segons el Sr Google és el que queda més a prop de casa.

Aquest article m’ha fet venir ganes de llegir un llibre: La civilización de la memoria de pez (Alianza Editorial, 2020), subtitulat: Pequeño tratado sobre el mercado de la atención.

L’autor es diu Bruno Patino i diu que ha “deixat de creure en les virtuts d’una societat de la informació digital més lliure i igualitària”. Es veu que ha treballat a primera línia digital amb grans empreses del ram, plataformes digitals, etc., i diu que aquesta experiència professional l’ha fet arribar a la conclusió que ens han enganyat.

Segons ho explica en Xavier Montanyà a la seva ressenya, les grans plataformes digitals –Amazon, Apple, Google, Facebook– han creat un sistema econòmic de capitalisme digital depredador que actua sobre la nostra voluntat i el nostre cervell amb l’objectiu de retenir els individus a les xarxes com més temps millor només (o sobretot) per augmentar els ingressos de publicitat. El sistema que han ideat i construït a còpia d’estratègies que generen dependència i addicció ha enganxat molta gent a les xarxes.

Llàstima que el llibre no sigui en català però tot i així el buscaré. Potser el trobaré en francès, ara que estem a punt de passar uns dies a Tolosa de Llenguadoc.

No sé si ho puc dir tan alegrement perquè, en realitat, de l’hort de casa només hi ha les tomates però cal que consti que el pa i l’oli (i el formatge que hi afegiré després de fer la foto) ve tot de cooperatives properes. Quin goig, poder menjar així!

I que bo que és!

Notícia en un diari japonès: Nissan probablement tancarà la fàbrica de Barcelona. En parlem al casal.

M1: Des dels governs no s’ha fet RES per reconvertir el sector (ni planificació, ni reubicació dels treballadors… Vaja, desídia…). Això sí, any a any s’hi ha injectat diner públic. I quan a la multinacional no li surten els números, marxa sense contemplacions.

R1: i mira que, amb això de la globalització fa temps que deslocalitzen empreses.
Però no hi ha hagut cap govern que digui simplement “NO, l’empresa no se’n va”. Si vol, que marxi l’amo però l’empresa es queda amb la seva maquinària, els fons que hi ha en entitats financeres del territori, tot. Després ja veurem com ens ho muntem, però l’empresa no se’n va.

R2: Potser no cal que arribem a la planificació econòmica com feien els soviètics, però carai, tu… una mica ens aniria bé.

X1: Es va apostar pel turisme i pels cotxes.😲 Cada dia em recordo d’en Pujol.

C1: I els porcs, X! Gran negoci d’en Pujol amb els holandesos. Som uns dels principals subministradors de carn elaborada. La banca també fa el negoci, no en el territori però si per damunt.

Encara estem confinats a casa, és a dir, que hi ha molt poca gent pel carrer. Tanmateix, en aquesta vorera que passa pel costat d’un supermercat hi ha tot un escampall de guants (usats).

Doncs sí: el virus és només un dels problemes que tenim. D’aquí a un temps el virus haurà passat però encara haurem de pagar algú que reculli el que no som capaços d’endreçar.

Sabem que fa dos anys hi havia unes 500 famílies ocupes a Salt, és a dir, famílies que vivien on vivien sense cap contracte legal. El nombre no deu ser pas gaire diferent del que hi ha ara perquè la situació econòmica no ha canviat pas gaire i les polítiques socials tampoc.

Amb la crisi del coronavirus, a aquestes famílies se’ls afegeix un altre problema perquè des que hi ha confinament és més difícil sortir al carrer a buscar aigua. Sí, aigua. Si no tens contracte de lloguer o propietat tampoc no pots tenir contracte d’abastiment d’aigua potable, de manera que o bé punxes l’aigua d’algú altre o bé vas a la font pública més propera i n’agafes. Segons diuen les autoritats sanitàries, mantenir bones condicions de salubritat i higiene és important per superar aquesta crisi; com es pot fer això sense aigua?

Hi ha ajuntaments que estan instal·lant “comptadors solidaris” per pal·liar aquesta situació però a Salt encara no es fa res, que jo sàpiga. Sí que sé que el regidor encarregat de policia municipal ha assegurat que no es multarà ningú per sortir de casa a la font, però només això i encara de paraula, res per escrit.

Per altra banda, l’estat d’alarma actual només permet sortir de casa per anar a comprar aliments, però què passa amb la gent que té un hortet precisament per treure’n una mica de menjar? No parlem pas simplement d’hortet com entreteniment, sinó font d’abastiment per a famílies que no tenen assegurat cobrar res a final de mes. Molts van plantar precisament per tenir menjar i ara no es permet anar-lo a cuidar i recollir; el menjar es farà malbé mentre la família passa gana? Deixen anar al súper però no pas a l’hort? No té pas gaire sentit.

Des que el govern i la por al virus ens tenen reclosos a casa que sortim més al pati i l’aprofitem més. Com que a l’estiu no hi solem ser gaire perquè ens agrada viatjar ja havíem decidit de no fer hortet enguany, però sembla que ens hi tornarem a posar mal que sigui per distreure’ns amb alguna activitat que ens ajudi a passar aquestes setmanes de reclusió.

De moment, hem tret una part de la terra del compostador per barrejar-la amb la del sòl que tenim al costat, en el pati. L’any passat vam recollir albergínies, carbassons i un bé de déu de tomates, per exemple, tot i que les pastanagues no van acabar de funcionar bé. Pel que fa a la fruita, si bé la pomera i la prunera es van portar més que dignament, el premi va ser pels dos kiwis, que ens van oferir una collita espectacular i encara n’estem menjant. La poda que va fer la Maria i les cures que els ha dedicat han anar molt bé!

Ja feia temps que volíem deixar de ser clients de la carca, casposa, cara i espanyolitzadora Telefónica, S.A. i avui ha estat el dia. Amb una rapidesa inesperada aquest matí han vingut per la nova instal·lació telefònica. Ens ha sorprès encara més pel fet d’estar en estat d’alarma, quan en teoria tothom que vol sortir al carrer s’ho ha de rumiar dues vegades. 

Volíem sortir de Telefónica o Movistar o com es digui ara per dues raons; una és el preu, i en això hem millorat perquè tindrem el mateix servei per vint euros menys al mes.

L’altra raó és ideològica i en això no hem millorat gaire, però és que tampoc no es pot. La xarxa telefònica espanyola és en realitat un monopoli en mans sobretot de Movistar (l’antiga Compañía Telefónica Nacional de España que ha canviat de nom però no pas de missió), i en menor mesura de Vodafone i Orange. Gairebé totes les altres empreses han de llogar la fibra que aquestes tres operadores tenen instal·lada. Parlem, per exemple, que és la que hem contractat, es presenta com una empresa catalana i per això molta gent que vol sortir del negoci de les empreses de l’IBEX35 l’ha contractada. En realitat, Parlem és avui per avui part de Xfera (MasMovil etc), que és una empresa amb seu social a Madrid, i la seva fibra (que hem contractat) no és tota seva sinó que on no arriba (a casa, per exemple) fa servir la de Movistar (i en segon lloc la de Vodafone).

Avui divendres s’han suspès les classes per no donar facilitats al coronavirus; en principi per quinze dies però ja es veurà segons com evolucioni la situació. El president del govern espanyol ha sortit a la tele per anunciar que a partir de demà dissabte s’implantarà l’estat d’alarma i la gent haurà de quedar-se confinada a casa i amb moltes restriccions per poder sortir (només es podrà sortir al carrer per comprar productes alimentaris o de primera necessitat).

Estem seguint les passes que ja ha fet Itàlia i que de moment no li han servit per gaire res.

Per cert, avui que s’han suspès classes jo m’he trobat que m’he emportat llibretes que m’havien donat per corregir. Això vol dir que tots els dies que estiguem sense tornar a l’institut aquest alumnat haurà de trobar alguna manera alternativa de repassar i fer deures a la llibreta. Esperem que la cosa no s’allargui gaire.

Amb tan poques hores de confinament ja m’ha arribat un extracte de les “Cròniques de Guerau del Ripoll” amb un dels temes recurrents a les converses telefòniques d’avui:

“Et a la llera del Ripoll, en lo temps de la plaga, les gens agafaren lo costum d’acumular paper de netejar los culs a lo rebost.

Et los mercats de la contrada entraren en carestia de tan preuada mercaderia, et les gens buscaren maneres de suplir la carestia. Los de mala vida, males gens de mal cor, traficaren amb lo paper com si fos or de les mines de lo Rei Salomó; les bones gens, de bon cor, lo compartiren bo i usat. Les gens del camp, tornaren a emprar les fuyes de la bleda borda; les gens de vila, molt menys espavilades, danyaren lo detràs amb bastons i paper d’estrassa.

Amb los dies, les gens, especialment a vila, perderen lo senderi et buscaren fonts, deus et doys per a netejar-se. Et les cues causaren gran disturbi, et los cronistes ho registraren com la “guerra dels cagadors”.

D’aquells dies, mos queda la dita de un frare anònim que exclamà: “Lo cervell estovat es la pitjor de les plagues”

Bravo per la creativitat i l’enginy de la gent.

Reciclar està bé, però si continuem consumint de la mateixa manera i tot el que fem és reciclar no anem pas gaire enlloc. Cada cop trobo més escandalosa la hipocresia d’EcoEmbes, que per una banda es presenta com una campiona de la sostenibilitat i per l’altra pressiona perquè no tirin endavant lleis realment beneficioses per al medi ambient, lleis que obligarien les empreses a reduir el volum i nombre d’envasos.

Avui llegeixo un altre article sobre els problemes ocasionats per la quantitat de residus que generem. Ja ho sabem, i també sabem que les grans plataformes comercials com ara supermercats i hipermercats són -al costat dels productors-  de les principals responsables tant de generar residus com del malbaratament alimentari. Per assolir el residu zero en la distribució d’aliments queda un gran camí per recórrer i en el reportatge hi ha algunes propostes.

Es veu que el Gremi de Comerciants de Bicicletes té moltes esperances posades en un acord amb els Mossos que diuen que dissuadirà de debò la gent que es dedica a guanyar-se la vida robant i venent bicicletes que no són seves.

Em diuen de bona font que ara sí, que ja s’han posat d’acord a impulsar de debò un Registre conjunt per fer possible la traçabilitat de totes les bicicletes comprades i venudes legalment a Catalunya. La mesura s’anunciarà a la Mesa de la Bicicleta del Dpt de Territori i Sostenibilitat i s’inclourà en el Pla Estratègic 2025.

La idea és vella i retorna cíclicament. Es tracta que totes les bicicletes que es venguin a Catalunya tinguin un número que formi part d’un registre policial que relacioni la bicicleta amb el seu propietari, per si hi ha un robatori. Diuen que aquest fet té una gran importància però no acabo d’entendre que això eviti robatoris. Quina diferència hi haurà amb el que es fa ara? Les botigues i tallers ja registren ara totes les bicis que tenen perquè (diuen que) totes tenen ja un número únic que figura en el contracte de compra-venda. Si el número ja existeix només es tractava que els Mossos el tinguessin controlat? Sí, quan compris una bici i facis papers sabràs d’on ve però quan un particular vengui a un altre particular no crec pas que canviï gaire el costum d’ara: res de papers, o ben pocs, i del número de sèrie ni rastre. Què canviarà, doncs?