Sovint hi ha més d’una opció a la vida, tant per qüestions delicades com intranscendents. No sé si les fleques són dels assumptes amb què cal anar més amb compte o no, però la qüestió és que en tenim dues a prop de casa. Per una banda, ens agraden el pa d’espelta i els xuixos de can Parramon; per l’altra, el pa de xapata i els croissants de xocolata de can Currius. A can Parramon tenen una varietat rica i bona de pans, i a can Corrius la tenen de pastisseria.
Ara, abans de discutir amb algú que no estigui d’acord amb aquestes preferències, potser que primer decidim si això decanta el sentit de la vida cap al to be o cap al not to be. Si triar-ne una o altra s’acosta més a allò que és trivial més que no pas al que és fonamental, potser que ho deixem córrer i simplement gaudim de les menges que ens plaguin.
Una altra arbitrarietat de la colla de jutges autoanoments “Justícia espanyola” ha volgut matar la campanya Consum Estratègic de l’ANC al cap de sis mesos de néixer. Ja veurem com acaba perquè ara es presentaran recursos i tota la pesca, però aquesta sentència està dient que la campanya els fa mal.
Ens indiquen el camí a seguir: aquest, el d’atacar-los en tant que consumidors que som. Decidim amb coherència on gastem els nostres diners i ja tindrem mitja guerra guanyada.
Bosses de plàstic? “Vade retro, Satanàs!”, ens diu la consciència ecologista que hem anat desenvolupant. Tanmateix, es veu que l’inventor de les bosses de plàstic, un senyor suec que es deia Thulin, estava molt preocupat per qüestions ambientals i en realitat va concebre-les per salvar les vides de molts arbres.
Per entendre bé aquesta aparent contradicció, ens hem de situar a finals dels anys 1950. Com es comprava llavors? Per comptes de bosses de plàstic, la majoria de la gent (al menys a Suècia) feia servir bosses de paper, per la qual cosa s’havien de tallar molts arbres i fer-ne paper. El senyor Thulin va pensar que si creava un tipus de bossa tan lleugera com el paper però molt més resistent i que pogués durar temps encara que es fes servir molt, la gent les faria servir i no caldria tallar més arbres per fabricar bosses de paper.
El problema amb què no va comptar el senyor Thulin va ser que la gent faria servir les bosses de plàstic de la mateixa manera que les de paper, és a dir, les llençava un cop les havia utilitzades un cop. L’enginyer suec sempre anava a comprar amb la seva bossa de plàstic doblegada a la butxaca i la feia servir una i altra vegada, però els seus coetanis van trobar que era més fàcil tirar les bosses de plàstic després de cada ús i per mala sort s’hi van acostumar.
I encara estem mirant de corregir aquest desgavell.
Avui hem parlat amb un dels membres de Saltioli, l’encarregat de “nous socis” (més ben dit, de “noves unitats familiars”) i finalment hem formalitzat la nostra entrada al grup de consum. Ja era hora; ho teníem al cap de feia molt de temps, sobretot jo, i no acabàvem de fer el pas. La Maria és una mica escèptica amb aquestes coses i no s’ho acaba de creure; pensa que és un grupet de pijillos que paguen massa per uns productes que tampoc no faran gaire diferència amb els que troba al súper. Jo sí que estic convençut que va en la bona direcció tot i que sigui avançar poquet. És un passet de formigueta, si vols, un granet de sorra en el camí cap a una societat amb consum responsable i de proximitat, per una banda, i la llarga marxa cap a la independència econòmica del país, per l’altra.
Tant de bo a cada barri hi hagués un grup de consum com aquest.
Es veu que avui s’ha fet pública una sentència en què el Tribunal Suprem assumeix oficialment la versió de les màfies de l’aigua i afirma que l’equip de govern municipal de Barcelona no pot continuar pel camí que segueix per recuperar el servei d’aigua.
La veritat és que jo no crec pas que “els comuns” tinguin cap interès real a posar traves de debò al poder econòmic i tornar al poble el que és del poble. No van pas néixer per donar suport a les alternatives al règim sinó per salvar-lo, de manera que el dubte que tinc, i crec que és raonable, és si el govern municipal ha gestionat com calia i de debò el procés per remunicipalitzar el servei o bé ho ha fet de tal manera que permetés que algun tribunal tingués a mà la manera de tombar la iniciativa.
Fa pocs anys, el govern Colau va ser molt més transparent i ja d’entrada es va negar a municipalitzar el servei de neteja tot i que s’havia demostrat que en aquest servei hi havia un frau enorme en què estava implicada l’empresa concessionària.
Hi ha lleis que des de 1950 permeten municipalitzar el servei d’aigua, però les empreses concessionàries hi guanyen molts (molts!) de diners, i s’entén que en facin servir uns quants per pagar serveis jurídics molt ben preparats que dificulten al màxim qualsevol estratègia per remunicipalitzar serveis. Tot sembla indicar que l’aigua de Barcelona continuarà en mans d’Agbar i la Caixa al menys fins que s’acabi l’actual concessió (any 2047), si no és que s’allarga encara més.
Viure a prop de l’aeroport comporta avantatges i inconvenients. Un dels avantatges és que estàs a prop d’un lloc on s’hi lloguen cotxes a preu més baix que no pas a ciutat. A més, anar a recollir o deixar un automòbil no deixa de ser una bona excusa per poder fer una bona passejada en bici.
Un altre dia parlarem de fins a quin punt surt a compte llogar un cotxe a l’aeroport però aquest divendres passat en vaig anar a buscar un, de cotxe, i ahir dilluns vaig anar a tornar-lo:
Hi ha moltes rutes entre casa i l’aeroport i en un altre post ja en vaig descriure una. N’hi ha moltes més que potser un altre dia explicaré però la qüestió és que això de no estar lligat a la possessió d’un cotxe te avantatges en què potser no penses quan et planteges de prescindir de l’automòbil privat (o de la seva possessió, més exactament). Per exemple, poder fer uns quants quilòmetres de passeig en bici cada cop que has de menester un cotxe.
No sé si els amos d’Espai Gironès menystenen la gent que va en bici o simplement no s’han aturat a pensar que també consumim i gastem diners. Si ens tractéssin més bé, no aniríem més sovint i amb més bona predisposició a comprar-hi? Tampoc no és el que costaria posar un cobert o unes quantes places d’aparcament més, i protegir-les de les motos.
Un altre article d’en Marc Belzunces que trobo interessant: “Autoconsum elèctric: com instal·lar plaques solars a casa nostra”. Segons diu, amb els canvis legislatius recents és possible i més fàcil que no sembla. En aquest article ens explica quins passos cal seguir.
Llegit a Nació Digital. Cooperativisme d’habitatge: el millor de la compra i el millor del lloguer. La Borda a Sants, Vidàlia al Berguedà i Walden XXI a Sant Feliu de Guíxols, tres exemples d’un model a l’alça: habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús.
Precisament fa uns dies em van arribar notícies del projecte de St Feliu, que està enfocat a gent gran (ja dec ser part d’això que en diuen “gent gran” perquè ja fa anys que van començar a tractar-me de vostè).
M’ha arribat informació interessant d’una colla de gent d’entre 55 i 70 anys que han engegat un projecte, el Walden XXI, a Sant Feliu de Guíxols. Es tracta de dur a terme una reforma integral de l’edifici d’un antic hotel per construir una trentena d’apartaments d’uns 50 m2 amb habitació, una petita cuina, sala-menjador i bany ampli i adaptat. El projecte comptarà també amb amplis espais comunitaris com sales polivalents, cuina, menjador, biblioteca-ordinadors, bugaderia, pàrquing, trasters, etc.
El mateix grup d’avis i àvies és responsable del desenvolupament del projecte i s’organitzen per tirar-lo endavant amb el suport tècnic d’una cooperativa d’habitatges no especulatius que es diu Sostre Cívic. Ja ho deia: panteres grises!
Deiem amb uns companys que una cosa que caldria fer el dia que hi hagi sentència és anar al caixer automàtic i treure tots els diners que puguem del banc. Qui en pugui treure 300, doncs 300. Qui en pugui treure 3000, que els tregui. Les alarmes que sonarien ens farien creure d’una vegada en nosaltres mateixos i en el poder que tenim.
Després, pensant-hi més fredament, crec que aquesta iniciativa no tindria pas gaire recorregut. Per començar, quina banca té oficines “només” a Catalunya? Aquest “només” és important perquè n’hi hauria prou que agafessin una part del capital que tenen escampat per altres territoris per neutralitzar la possible manca de líquid que es produís a Catalunya, de manera que només una retirada realment massiva per part catalana podria arribar a tenir una mica d’influència en els bancs afectats. Caldrà pensar alguna altra cosa.
Per altra banda, a qui perjudicaria aquesta manca de liquiditat dels caixers? A més a més, cada cop es treballa menys amb diners reals i tot va a base de moviments online, de manera que no seria pas gaire complicat de continuar fent anar l’economia sense gaires diners en efectiu.
Sí, aviat veurem els euros que a vegades portem a la cartera com les monedes gregues que trobem en alguns museus d’història.
Acabo de llegir un article a ElNacional.cat sobre la Setmana de l’Energia. Fa una mica de ràbia veure com compren la idea que el lobby de l’automòbil intenta vendre’ns de fa temps: el millor que podem fer pel planeta és comprar-nos un cotxe elèctric.
Un company de Mou-te en Bici tan apassionat com exaltat em deia l’altre dia que pensava com els cowboys respecte els indis: el millor cotxe és el cotxe desballestat. La veritat és que l’aspecte energètic és molt important entre les raons que fan del cotxe una màquina detestable, però no és pas l’únic. Per mi, potser és encara pitjor l’apropiació de l’espai que ha resultat de la política de promoció de l’automòbil: les ciutats han acabat pensant-se per a la comoditat dels conductors i no pas per a viure-hi.
Avui és un bon dia per recordar el poder que tenim pel fet de ser consumidors perquè l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya Consum Estratègic. No hi té pas relació directa, però aquesta campanya em fa pensar en un llibre que la Naomi Klein va publicar fa cinc o sis anys.
Segons explicava Naomi Klein a “This Changes Everything“, que ja es va traduir al català al 2015, la crisi planetària que planteja el canvi climàtic arriba en un moment en què el neoliberalisme s’ha imposat a totes les altres maneres d’entendre l’economia (i les relacions humanes!). Els estats no són prou forts per contrarestar el poder de les grans multinacionals, que són (elles i els seus interessos) responsables en gran part del canvi climàtic. Aquestes grans empreses són molt fortes i a més a més només poden sobreviure a base de créixer, créixer i créixer. És justament la necessitat de créixer que tenen aquestes grans empreses que ja són tan poderoses el que fa que no es pugui aturar l’espiral climàtica que sembla que ens porta cap al desastre, perquè com més potents són les multinacionals, més febles són comparativament els governs.
De mesures per evitar aquest desastre n’hi ha però passen per posar límits a la primera premissa del capitalisme, la llibertat de mercat, la qual cosa limitaria el poder de les grans corporacions. Avui, cinc anys després del llibre, el més calent continua a l’aigüera i els governs encara fan l’orni davant l’evidència que la vida a la Terra ho va tenint cada cop més magre mentre les grans transnacionals que ens han empès fins aquí es fan cada cop més grans i poderoses.
Per tant, com que els governs no es mouen haurà de ser la ciutadania que haurem de fer-hi alguna cosa, i els hàbits de consum han de jugar un paper molt important en aquesta lluita: tenim molt de poder, i és a la nostra butxaca. Les empreses, totes, produeixen perquè els consumidors comprem el que produeixen, de manera que si nosaltres deixem de comprar determinats productes -els que considerem, per exemple, que influeixen negativament en el canvi climàtic- segurament aquestes empreses deixaran de produir-los.
Per això avui és un bon dia per recordar que totes les persones que consumim alguna cosa, és a dir, tothom, tenim un poder que podem fer servir per forçar empreses i governs a canviar per bé. En el cas dels catalans es pot afegir que no és pas que el nostre govern no hi faci gaire res: és que no hi pot fer res perquè no te cap competència real! Quan tinguem un Estat propi i per tant un govern que governi, caldrà apretar-lo. Mentrestant, l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya de consum perquè la ciutadania actuï. En aquest cas, l’estratègia del consum passa per deixar de consumir (donar diners) a empreses que no aporten res a Catalunya i passar a gastar diners en empreses i productes d’aquí i que, a més, idealment, tinguin en compte aspectes com el respecte al medi ambient, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0, o el respecte/promoció de la llengua catalana com a part indestriable de la realitat del nostre país.
La Naomi Klein deia fa cinc anys que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen mal pronòstic perquè el que en realitat tenim al davant és una guerra entre el sistema econòmic capitalista i la vida al planeta Terra. El capitalisme és un adversari temible per a la Humanitat i per a tot el planeta, és cert. Tant com l’Estat espanyol ho és per als catalans, com un monstre que escup foc. Si en som conscients, la manera de consumir ens pot salvar de tots dos.
… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.
Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.
L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.
Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.
