Bloc de notes

Deiem amb uns companys que una cosa que caldria fer el dia que hi hagi sentència és anar al caixer automàtic i treure tots els diners que puguem del banc. Qui en pugui treure 300, doncs 300. Qui en pugui treure 3000, que els tregui. Les alarmes que sonarien ens farien creure d’una vegada en nosaltres mateixos i en el poder que tenim.

Després, pensant-hi més fredament, crec que aquesta iniciativa no tindria pas gaire recorregut. Per començar, quina banca té oficines “només” a Catalunya? Aquest “només” és important perquè n’hi hauria prou que agafessin una part del capital que tenen escampat per altres territoris per neutralitzar la possible manca de líquid que es produís a Catalunya, de manera que només una retirada realment massiva per part catalana podria arribar a tenir una mica d’influència en els bancs afectats. Caldrà pensar alguna altra cosa.

Per altra banda, a qui perjudicaria aquesta manca de liquiditat dels caixers? A més a més, cada cop es treballa menys amb diners reals i tot va a base de moviments online, de manera que no seria pas gaire complicat de continuar fent anar l’economia sense gaires diners en efectiu.

Sí, aviat veurem els euros que a vegades portem a la cartera com les monedes gregues que trobem en alguns museus d’història.

Acabo de llegir un article a ElNacional.cat sobre la Setmana de l’Energia. Fa una mica de ràbia veure com compren la idea que el lobby de l’automòbil intenta vendre’ns de fa temps: el millor que podem fer pel planeta és comprar-nos un cotxe elèctric.

Un company de Mou-te en Bici tan apassionat com exaltat em deia l’altre dia que pensava com els cowboys respecte els indis: el millor cotxe és el cotxe desballestat. La veritat és que l’aspecte energètic és molt important entre les raons que fan del cotxe una màquina detestable, però no és pas l’únic. Per mi, potser és encara pitjor l’apropiació de l’espai que ha resultat de la política de promoció de l’automòbil: les ciutats han acabat pensant-se per a la comoditat dels conductors i no pas per a viure-hi.

Avui és un bon dia per recordar el poder que tenim pel fet de ser consumidors perquè l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya Consum Estratègic. No hi té pas relació directa, però aquesta campanya em fa pensar en un llibre que la Naomi Klein va publicar fa cinc o sis anys.

Segons explicava Naomi Klein a “This Changes Everything“, que ja es va traduir al català al 2015, la crisi planetària que planteja el canvi climàtic arriba en un moment en què el neoliberalisme s’ha imposat a totes les altres maneres d’entendre l’economia (i les relacions humanes!). Els estats no són prou forts per contrarestar el poder de les grans multinacionals, que són (elles i els seus interessos) responsables en gran part del canvi climàtic. Aquestes grans empreses són molt fortes i a més a més només poden sobreviure a base de créixer, créixer i créixer. És justament la necessitat de créixer que tenen aquestes grans empreses que ja són tan poderoses el que fa que no es pugui aturar l’espiral climàtica que sembla que ens porta cap al desastre, perquè com més potents són les multinacionals, més febles són comparativament els governs.

De mesures per evitar aquest desastre n’hi ha però passen per posar límits a la primera premissa del capitalisme, la llibertat de mercat, la qual cosa limitaria el poder de les grans corporacions. Avui, cinc anys després del llibre, el més calent continua a l’aigüera i els governs encara fan l’orni davant l’evidència que la vida a la Terra ho va tenint cada cop més magre mentre les grans transnacionals que ens han empès fins aquí es fan cada cop més grans i poderoses.

Per tant, com que els governs no es mouen haurà de ser la ciutadania que haurem de fer-hi alguna cosa, i els hàbits de consum han de jugar un paper molt important en aquesta lluita: tenim molt de poder, i és a la nostra butxaca. Les empreses, totes, produeixen perquè els consumidors comprem el que produeixen, de manera que si nosaltres deixem de comprar determinats productes -els que considerem, per exemple, que influeixen negativament en el canvi climàtic- segurament aquestes empreses deixaran de produir-los.

Per això avui és un bon dia per recordar que totes les persones que consumim alguna cosa, és a dir, tothom, tenim un poder que podem fer servir per forçar empreses i governs a canviar per bé. En el cas dels catalans es pot afegir que no és pas que el nostre govern no hi faci gaire res: és que no hi pot fer res perquè no te cap competència real! Quan tinguem un Estat propi i per tant un govern que governi, caldrà apretar-lo. Mentrestant, l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya de consum perquè la ciutadania actuï. En aquest cas, l’estratègia del consum passa per deixar de consumir (donar diners) a empreses que no aporten res a Catalunya i passar a gastar diners en empreses i productes d’aquí i que, a més, idealment, tinguin en compte aspectes com el respecte al medi ambient, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0, o el respecte/promoció de la llengua catalana com a part indestriable de la realitat del nostre país.

La Naomi Klein deia fa cinc anys que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen mal pronòstic perquè el que en realitat tenim al davant és una guerra entre el sistema econòmic capitalista i la vida al planeta Terra. El capitalisme és un adversari temible per a la Humanitat i per a tot el planeta, és cert. Tant com l’Estat espanyol ho és per als catalans, com un monstre que escup foc. Si en som conscients, la manera de consumir ens pot salvar de tots dos.

… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

Com que aquest matí he hagut d’anar a treballar no he pogut participar a la “palanganada” que cada any organitzen Aigua és Vida i els Natus de Girona tant per protestar contra el transvassament d’aigua del Ter a Barcelona com per conscienciar de la importància de la gestió pública de l’aigua. L’aigua és font de vida però per desgràcia també és font d’interessos i conflictes. Avui l’accés universal a l’aigua està en qüestió perquè per a moltes empreses no és res més que un negoci. I perquè unes poques empreses, a la pràctica, en tenen el monopoli de la gestió i en treuen molts de beneficis.

A Catalunya no estem tan malament com a llocs on la gent mata o mor per accedir o per no poder accedir a l’aigua, però el 80% de la gestió està en mans privades, i el 70% d’aquesta gestió privada en mans d’una sola empresa. Si l’aigua és un bé comú, i crec que ho és, penso que cal que l’administració pública en gestioni l’accés i l’ús per garantir que sigui realment universal i cap empresa amb ànim de lucre en reguli l’accés tot seguint només criteris empresarials. Aigua és Vida ho explica molt bé aquí.

I com que l’aigua és de tothom i per tant cal garantir-hi l’accés lliure i universal, és de calaix que un dels objectius de qualsevol govern d’esquerres ha de ser remunicipalitzar el servei d’aigua. El neoliberalisme ha intentat inculcar-nos que la gestió dels serveis públics és més eficient si està en mans privades, però aquesta afirmació fa aigües si tenim en compte l’historial de corrupció i poca transparència associat a la gestió privada de l’aigua (per exemple: 1, 2 o 3).

La poca cervesa que consumim a casa ve de can Navarra, “un col·lectiu  que té per finalitat l’autoproducció de cervesa artesana, de caràcter privat i restringit exclusivament a les persones associades” segons es diu al bloc.

En aquests temps de lluita i compromís -com tots els temps, per cert- trobar productes de comerç just, producció que respecti tant el medi ambient com els drets laborals i fets a prop de casa és una de les opcions que tenim per ajudar a canviar el món.

Per cert, per fi ens hem decidit a demanar d’entrar al grup local de consum però hi ha llista d’espera; aquí també deu haver-hi cervesa artesana… Si a més a més de consumir un producte amb la consciència tranquil·la respecte el seu origen el gaudim amb plaer, com és el cas, què més podem demanar?

Sembla que algú encara pensa que la gent que anem en bici no gastem prou o directament no comprem. Estaria bé que hi hagués més places per a ciclistes a Espai Gironès. I si fossin cobertes encara millor, no?

Per altra banda, cal felicitar SomEnergia per haver crescut ja fins als 13.700 socis i comercialitzat un 53% més d’electricitat respecte l’any passat.

Ara que es parla de la guerra comercial entre el govern d’EUA i Huawey és un bon moment per recordar que les opcions no es redueixen a capitalisme bèstia o capitalisme salvatge. Jo he triat Fairphone, un telèfon fabricat amb criteris d’ètica, sostenibilitat i justícia social.

Una altra batalla és la de l’aigua. L’accés a l’aigua i al sanejament són drets humans que nosaltres volem assolir amb la municipalització del servei, vist que la privatització ha resultat en la pèrdua d’aquest dret per a unes quantes famílies. Com que l’aigua del nostre poble està gestionada per la mateixa empresa que la de Girona i Sarrià, cal votar Guanyem Girona, Poble Actiu i IPS per guanyar una gestió pública i democràtica de l’aigua.

Tan important o més que reciclar és reduir el volum de residus que generem: avui, Green Drinks sobre els residus que generem. El millor residu no és pas el més ben reciclat sinó el no generat.

L’ANC demana a les candidatures i als futurs governs locals quatre coses que em semblen elementals i que no caldria ni comentar, però està bé que ho faci perquè tenim tendència a despistar-nos en un dia a dia que pot marejar. L’Assemblea demana que despleguin quatre “eines de país”:

La primera: Impulsar la sobirania fiscal; pagar els impostos, les taxes i altres tributs directament a l’Agència Tributària Catalana.

La segona, essencial (ja ho vam viure l’1 d’octubre i ho seguim patint cada dia): Exigir que la xarxa de fibra òptica sigui pública i no depengui com ara de les empreses de l’IBEX35.

Una tercera lligada amb l’anterior: Apostar per empreses deslligades del poder polític i econòmic de l’Estat espanyol, seguint el camí ja iniciat per la ciutadania.

I quarta: Afavorir el consum de proximitat, per tal de crear riquesa per a les empreses locals i beneficiar el medi ambient.

Alhora, l’ANC demana als partits que no pactin cap govern municipal amb els partits del 155, sinó que facin pactes de govern entre ells i des dels ajuntaments comencin a fer República catalana, i pressionar el Parlament i el Govern de la Generalitat perquè la implementin.

L’Andreu Barnils és un dels meus opinaires de referència. Avui he llegit aquest article seu d’ahir.

……………

Hi ha moltes maneres de definir el somni americà. La millor manera que he trobat jo és aquesta: des de 1820 el salari real dels treballadors als EUA no ha parat de créixer fins a finals dels anys setanta del segle XX. Durant un segle i mig els nord-americans han vist com el seu salari era millor que el de l’any passat, i pitjor que el del següent. Aquest cas espectacular (únic al món?) es va complir fins i tot durant la crisi de 1929. Per què si bé és cert que durant la crisi el sou dels treballadors va baixar, els preus de les coses (la roba, el menjar, les cases, etcètera) encara va baixar més amb la qual cosa el que en diem ‘salari real’ era millor. La definició de ‘salari real’ és aquesta: la quantitat de coses que pots comprar amb el sou. Doncs en aquest país durant un segle i mig la gent cada any podia comprar més coses: un segon cotxe, una casa més gran, estudis pels fills. Tenir millor salari any rere any els ha marcat el caràcter: l’esperit americà, l’optimisme americà, el somni americà, tot ve d’aquí. La cultura, evidentment, se’n ha vist impregnada i tots podríem anomenar pel·lícules, llibres, cançons i estereotips que marquen aquesta idea central dels EUA: guanyar.

I així estàvem a finals dels anys setanta quan de sobte, pam!, d’un any per l’altre, el sou s’estanca. Per primera vegada després de segle i mig, el sou real no puja. No hi ha millora. S’esfuma. Els nord-americans no s’ho podien ni creure perquè era una cosa mai vista, gairebé diríem que anti-americana. Suposo que hi ha moltes maneres de definir el malson americà. Una de les que impressiona més és aquesta: fa trenta anys que als EUA el salari real està estancat. Per increïble que sembli, el salari real del 2013 es troba al mateix nivell que a finals dels anys setanta.

És molt curiós de veure com van reaccionar els nord-americans davant un canvi tant extraordinari. Els americans, gent de recursos, van trobar una primera solució: si no cobrem més, treballarem més. I sí sí, es van posar a treballar més hores. Caps de setmana? Caps de setmana. No tenir vacances? No tenir vacances. Una segona feina? Una segona feina. Porten trenta anys així i quan jo he arribat aquí, tres dècades després, la veritat és que me’ls he trobat esllomats. Literalment esllomats. Una de les imatges que trasbalsa més de Nova York és entrar a vagons del metro de Brooklyn on el 90% de la gent dorm, rebentada després d’una llarga jornada laboral. No són ni les nou del vespre i cauen esllomats. Hi ha d’altres senyals dins el vagó que indiquen la mateixa idea: el programa de ràdio dels matins, “El matí dels EUA” diguem, aquí engega a les 4.30 am. Una mica massa aviat per començar a treballar, no creieu animals?! En fi, segur que ho heu llegit abans en alguna banda: els americans treballen tant que no tenen temps ni per parar a dinar. Per això als EUA triomfa el fastfood.

Els americans, gent de recursos, van trobar una segona solució. Si el salari del pare no millorava, doncs que també treballi la mare. A finals dels anys setanta el 40% de les dones als EUA treballaven. Avui són el 80%. I no només la dona es va posar a treballar per ajudar la família. Resulta que els vells també s’han posat a ajudar. A mi veure gent de 80 anys fent de cambrer als EUA primer em va xocar. És ara que ho entenc. Si amb el sou de cap de família no n’hi ha prou, que la resta de membres de la família també treballin !

Per últim, els americans van trobar una tercera solució al problema de tenir el sou estancat. Demanar diners al banc. Cotxe nou? A crèdit, que amb el sou no hi arribo. Estudis pels fills? A crèdit, que ni amb el sou d’ella podem pagar la matrícula de la nena. I no és casualitat que fos als anys setanta que s’inventessin les targetes de crèdit: és justament aleshores quan el sou es va estancar i el fenomen de viure a crèdit es va convertir en massiu i necessari. Trenta anys després tots coneixem persones que tenen quatre, cinc, sis targetes de crèdit.

Com diu l’economista nord-americà Richard Wolff, font d’aquest article juntament amb Donald Barlett i James Steele, autors del contundent llibre ‘The Betrayal of the American dream’ hi ha signes que ens mostren aquest canvi cultural que estem vivint des de fa dècades. Per exemple, l’èxit televisiu de les sèries sobre zombis. Wolff diu que això no és cap casualitat. Avui el futur es veu molt negre, no s’entén res del que passa i sembla com si hi hagués forces obscures que ens barren el pas i no ens permeten millorar. Tot és confús i la por que portem dins des de fa trenta anys la traiem a través de la cultura de masses. Tant de zombi amunt i avall és una manera d’expressar por i confusió. Leonard Cohen ja va avisar l’any 1988 de l’estancament amb la cançó Everybody Knows (‘The poor stay poor, the rich get rich, that’s how it goes, everybody knows’). I a dia d’avui sèries de TV com Breaking Bad i Weeds són exemples de ficcions on el protagonista, de classe mitjana, fa de camell, ven droga, perquè amb el sou no n’hi ha prou. Tenen audiències milionàries i molta gent s’hi veu reflectida.

La pregunta, és clar, és la següent: per què es van estancar els sous a finals dels anys setanta als EUA? La resposta, sabuda fa anys, la detallarem la setmana vinent, en la segona part d’aquest article sobre el malson americà. Però jo ja avanço que no diré res de nou. Tot és sabut. De fet, la resposta la tens davant del nas i és molt probable que l’estiguis tocant amb els dits: parlo de l’ordinador.