Bloc de notes

Aquest matí hem sortit a passejar cap al riu i ens hem trobat que l’aigua ha anat modelant tot un altre paisatge a resultes del Glòria. El Ter conserva tot el seu encant però no és pas el mateix riu.

Ens ha sorprès agradablement veure-hi tants ocells; es nota que la primavera va fent la seva feina malgrat vents i tempestes. Això sí: el Glòria va arrossegar tot d’andròmines i galindaines i trastos poc desitjables que s’haurien d’anar a retirar. Nosaltres n’hem arreplegat uns quants i els hem deixat al costat del camí perquè se’ls endugui la brigada municipal quan faci la ronda.

Aquests temps foscos de confinament, recentralització i mals averanys econòmics i per a la llibertat també tenen llumenetes, com recull aquesta notícia tan bona per a la biodiversitat, pel Ter i per Salt, fruit (entre altres) dels treballs iniciats a la passada legislatura per la nostra súper-regidora d’Entorn Natural (gràcies, Marta!).

Sabem que fa dos anys hi havia unes 500 famílies ocupes a Salt, és a dir, famílies que vivien on vivien sense cap contracte legal. El nombre no deu ser pas gaire diferent del que hi ha ara perquè la situació econòmica no ha canviat pas gaire i les polítiques socials tampoc.

Amb la crisi del coronavirus, a aquestes famílies se’ls afegeix un altre problema perquè des que hi ha confinament és més difícil sortir al carrer a buscar aigua. Sí, aigua. Si no tens contracte de lloguer o propietat tampoc no pots tenir contracte d’abastiment d’aigua potable, de manera que o bé punxes l’aigua d’algú altre o bé vas a la font pública més propera i n’agafes. Segons diuen les autoritats sanitàries, mantenir bones condicions de salubritat i higiene és important per superar aquesta crisi; com es pot fer això sense aigua?

Hi ha ajuntaments que estan instal·lant “comptadors solidaris” per pal·liar aquesta situació però a Salt encara no es fa res, que jo sàpiga. Sí que sé que el regidor encarregat de policia municipal ha assegurat que no es multarà ningú per sortir de casa a la font, però només això i encara de paraula, res per escrit.

Per altra banda, l’estat d’alarma actual només permet sortir de casa per anar a comprar aliments, però què passa amb la gent que té un hortet precisament per treure’n una mica de menjar? No parlem pas simplement d’hortet com entreteniment, sinó font d’abastiment per a famílies que no tenen assegurat cobrar res a final de mes. Molts van plantar precisament per tenir menjar i ara no es permet anar-lo a cuidar i recollir; el menjar es farà malbé mentre la família passa gana? Deixen anar al súper però no pas a l’hort? No té pas gaire sentit.

D’acord, no és ben bé nova, però avui hem sortit a fer un passeig per l’illa de la Pilastra i ens ha costat de reconèixer-la. El riu és viu, ja ho sabem, i al llarg de la seva vida el Ter les ha vistes i pintades de tots colors, ha canviat molt i també ha fet canviar el seu entorn, tant el paisatge natural com l’humà. L’evolució i progrés de Salt, per exemple, com molts altres pobles de la riba, han anat lligats a l’aigua del riu.

Ja fa anys que el riu no crea illes noves, ni nous aiguamolls o meandres (si no se n’anés l’aigua que se’n va a Barcelona potser se’n tornarien a formar) però sigui com sigui avui hem anat a conèixer un espai nou, doncs, que té el nom de l’illa que ocupava el mateix espai però que no és ben bé la mateixa cosa. Al costat del bosc d’àlbers, freixes i verns que hi coneixíem i que a molts indrets tocava el riu hem trobat una platja farcida de rierencs, branques i troncs. I residus, també s’ha de dir.

Com que estan fent obres a la sèquia i han tallat l’aigua del bracet de riu que l’alimenta, aquestes setmanes és relativament fàcil saltar a l’illa i admirar un paisatge nou. A més dels canvis diem-ne naturals encara hi ha moltes restes de l’enginy que els humans hem fet servir per intentar superar, o al menys conviure, amb el riu. Aquest canaló gegant és un dels que aguantaven el passallís situat fins al mes passat al costat de la granja de l’entrada de Bescanó. N’hem vist quatre més llera amunt o llera avall.

És curiós de veure que mentre en alguns llocs l’aigua s’ha endut tot el que ha trobat, en altres llocs de la riba ha afegit material al que ja hi havia i el perfil de la ribera s’ha enlairat.

I és que la quantitat d’aigua que va baixar és difícil de concebre. A l’última foto que penjo es pot comparar el nivell actual de l’aigua amb el de fa un mes: s’hi veuen algunes de les fulles i branquetes que encara queden penjades als arbres i van ser arrossegades per l’aigua .

Aquesta tarda m’he trobat amb un parell d’hores lliures que he aprofitat per resseguir les dues ribes del Ter entre Fontajau i Bonmatí, els dos ponts més propers a Salt que el temporal Glòria d’aquest gener ha deixat dempeus.

He fet la ruta en el sentit contrari al de les agulles del rellotge -suposo que algú dels que llegeixin aquest post recordarà què eren les broques dels rellotges. És a dir, he anat des de les hortes i deveses de Salt cap a Girona per les hortes de Sta Eugènia fins al pont de Fontajau, on he travessat el Ter i per la riba esquerra he tirat riu amunt per Domeny fins al final de tot del polígon; aquí he passat per sota l’autopista. Després ve el veïnat de les Cases Noves, St Gregori i cap a l’Argilaguet fins a una cruïlla que ens indica Constantins cap a l’esquerra. A partir d’aquí he seguit la carretera que porta pel costat del Ter fins a Constantins, després per davant de can Casademont i finalment a Bonmatí per travessar el pont del riu i cap a Salt falta gent tot seguint la via verda.

Res de l’altre món però voldria deixar dues fotos. Una, i ja sé que em faig pesat, del pas de la riuada del mes passat. Ho sento, és que fa unes setmanes que tenim un riu nou i no em canso de fer fotos dels espais que vaig descobrint, encara que de moment hi hagi sobretot arbres caiguts, rierencs amuntegats i sorrals nous.

I l’altra, una en què m’enlluerna la brillantor de la resclosa d’en Joga i a més a més es veuen, és clar, arbres a terra, platges noves, etc. La foto és fosca però m’agrada, què voleu que us digui.

El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.

Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.

I ja per acabar de moment aquest episodi del Glòria, unes fotos de la convocatòria que el CDR Salt ha fet per intentar endreçar una mica la llera i la riba del riu i netejar tota la porqueria que el temporal ha arrencat riu amunt i ha escampat riu avall.

Ens hi hem aplegat força gent i s’han recollit moltes deixalles, sobretot plàstics, goma, porexpan i derivats diversos del petroli.

Un parell d’observacions: bona part del plàstic recollit prové de vivers situats a prop del riu. Gent que treballa amb plantes fa servir moltíssim de plàstic per testos, jardineres, safates de planter, etc. Moltíssim. Crec que haurien de fer examen de consciència i pensar si realment cal tant de plàstic (sobretot en una feina que està tan a prop de la natura).

Una altra reflexió d’un tema ben diferent. Aquesta acció del CDR ha estat un èxit tant per la participació ciutadana com pel resultat aconseguit. Cada dimarts al vespre ens trobem en una concentració de suport als presos polítics i som quatre gats que si comparem amb les potser quatre-centes persones que han vingut avui ens haurien de fer pensar de canviar el caire de les nostres activitats. Defensar la terra no és només lluitar al carrer ni llançar proclames.

Realment, el paisatge era desolador i hem recollit moltíssima brossa, i a més en un ambient alegre. Que poc que costen les coses quan s’és colla!

Aquests dies he estat fent fotos al riu. La gent que hi vivim a prop ja estem acostumats a veure’l canviar cada any, cada estació, cada mes, però aquesta vegada el canvi que ha experimentat en només una setmana ha estat brutal. A la zona de la Pilastra, per exemple, ha desaparegut el Parc d’Aigües Braves:

Tot i això, el que m’ha impactat més potser ha estat la manera com ha quedat la illa que hi ha just després de la resclosa d’en Joga:

Doncs potser sí que aquest temporal farà mal. De moment, no havia vist mai que el Ter baixés tan ple com avui. Així és com baixa el riu a l’alçada del Pla dels Socs:

I el Pas d’en Prats està irreconeixible:

S’han suspès les classes del dia. Aquesta decisió deu ser difícil de prendre perquè el temps, malgrat totes les previsions que la meteorologia pugui fer, encara és una bèstia bastant misteriosa, obscura, de moment incomprensible, indesxifrable. Avui mateix, la cap d’estudis ha sortit per dir que se suspenien les classes perquè no hi havia llum a l’institut i la previsió era que continués plovent; encara no feia dos minuts que ho havia dit que la llum ha tornat i tot seguit ha deixat de ploure.

No sé si la gent del temps s’han posat d’acord a espantar-nos o és que va de debò i s’acosta un temporal dels que fan època. Aquests dies tothom parla de la Glòria, una borrasca que sembla que serà més que una de les llevantades que de tant en tant passen per aquí i ens deixarà més que regirats i molls de cap a peus. Hi ha unes quantes fotos que fan mitja por.

Avui m’han arribat casualment dues fotos en què hi surto amb en J. Q. en el Pla dels Socs amb la meva mare (la seva no devia pas estar gaire lluny). Això em fa pensar que durant els primers anys de la meva vida adulta no vaig pas ser ben bé conscient de la meva condició de saltenc; no tenia incorporat el “xip Salt”, per dir-ho així. Tenia oblidats els meus anys d’infantesa i adolescència i encara ara els recordo al mig d’una boira espessa. El Pla dels Socs, per exemple, no el vaig descobrir de debò fins que vaig tornar del Vendrell per tornar a viure a la comarca, concretament a Sta Eugènia, i no en vaig gaudir fins que no vaig tornar a viure a Salt.

Acabo de descobrir una (altra!) pàgina web que mereix la pena de ser visitada. Potser és d’on va sortir la informació que vaig publicar fa uns dies en el post sobre les bosses de plàstic. Es tracta d’un sèrie de videos editats a can BBC i que ofereixen una perspectiva mediambiental del present i també del futur que ens espera. Ja sé que n’hi ha moltes, de pàgines d’aquestes, però els tres o quatre videos que he mirat pel damunt m’han semblat de qualitat i amb un plus afegit: podré fer-ne servir algun a les meves classes d’anglès.

Cal que me’ls miri bé abans de recomanar-los, però. Ja sabem que la BBC, com sol passar amb les grans corporacions de comunicació, no deu pas tenir cap interès especial a fomentar el pensament crític ni tampoc incentivar accions que tendeixin a canviar radicalment les vides de la gent (al menys des del punt de vista social).

Avui en Marc ens ha regalat unes quantes fotos esplèndides de les Deveses. Costa d’entendre que un poble tan maltractat per les administracions, per la indústria, per la premsa, pels partits… hagi estat capaç (o tingut la sort) de preservar aquest espai natural entre el nucli urbà i el riu.

Gràcies, Marc!

Es veu que avui s’ha fet pública una sentència en què el Tribunal Suprem assumeix oficialment la versió de les màfies de l’aigua i afirma que l’equip de govern municipal de Barcelona no pot continuar pel camí que segueix per recuperar el servei d’aigua.

La veritat és que jo no crec pas que “els comuns” tinguin cap interès real a posar traves de debò al poder econòmic i tornar al poble el que és del poble. No van pas néixer per donar suport a les alternatives al règim sinó per salvar-lo, de manera que el dubte que tinc, i crec que és raonable, és si el govern municipal ha gestionat com calia i de debò el procés per remunicipalitzar el servei o bé ho ha fet de tal manera que permetés que algun tribunal tingués a mà la manera de tombar la iniciativa.

Fa pocs anys, el govern Colau va ser molt més transparent i ja d’entrada es va negar a municipalitzar el servei de neteja tot i que s’havia demostrat que en aquest servei hi havia un frau enorme en què estava implicada l’empresa concessionària.

Hi ha lleis que des de 1950 permeten municipalitzar el servei d’aigua, però les empreses concessionàries hi guanyen molts (molts!) de diners, i s’entén que en facin servir uns quants per pagar serveis jurídics molt ben preparats que dificulten al màxim qualsevol estratègia per remunicipalitzar serveis. Tot sembla indicar que l’aigua de Barcelona continuarà en mans d’Agbar i la Caixa al menys fins que s’acabi l’actual concessió (any 2047), si no és que s’allarga encara més.

Com que aquest matí he hagut d’anar a treballar no he pogut participar a la “palanganada” que cada any organitzen Aigua és Vida i els Natus de Girona tant per protestar contra el transvassament d’aigua del Ter a Barcelona com per conscienciar de la importància de la gestió pública de l’aigua. L’aigua és font de vida però per desgràcia també és font d’interessos i conflictes. Avui l’accés universal a l’aigua està en qüestió perquè per a moltes empreses no és res més que un negoci. I perquè unes poques empreses, a la pràctica, en tenen el monopoli de la gestió i en treuen molts de beneficis.

A Catalunya no estem tan malament com a llocs on la gent mata o mor per accedir o per no poder accedir a l’aigua, però el 80% de la gestió està en mans privades, i el 70% d’aquesta gestió privada en mans d’una sola empresa. Si l’aigua és un bé comú, i crec que ho és, penso que cal que l’administració pública en gestioni l’accés i l’ús per garantir que sigui realment universal i cap empresa amb ànim de lucre en reguli l’accés tot seguint només criteris empresarials. Aigua és Vida ho explica molt bé aquí.

I com que l’aigua és de tothom i per tant cal garantir-hi l’accés lliure i universal, és de calaix que un dels objectius de qualsevol govern d’esquerres ha de ser remunicipalitzar el servei d’aigua. El neoliberalisme ha intentat inculcar-nos que la gestió dels serveis públics és més eficient si està en mans privades, però aquesta afirmació fa aigües si tenim en compte l’historial de corrupció i poca transparència associat a la gestió privada de l’aigua (per exemple: 1, 2 o 3).