Bloc de notes

Avui m’han arribat casualment dues fotos en què hi surto amb en J. Q. en el Pla dels Socs amb la meva mare (la seva no devia pas estar gaire lluny). Això em fa pensar que durant els primers anys de la meva vida adulta no vaig pas ser ben bé conscient de la meva condició de saltenc; no tenia incorporat el “xip Salt”, per dir-ho així. Tenia oblidats els meus anys d’infantesa i adolescència i encara ara els recordo al mig d’una boira espessa. El Pla dels Socs, per exemple, no el vaig descobrir de debò fins que vaig tornar del Vendrell per tornar a viure a la comarca, concretament a Sta Eugènia, i no en vaig gaudir fins que no vaig tornar a viure a Salt.

Acabo de descobrir una (altra!) pàgina web que mereix la pena de ser visitada. Potser és d’on va sortir la informació que vaig publicar fa uns dies en el post sobre les bosses de plàstic. Es tracta d’un sèrie de videos editats a can BBC i que ofereixen una perspectiva mediambiental del present i també del futur que ens espera. Ja sé que n’hi ha moltes, de pàgines d’aquestes, però els tres o quatre videos que he mirat pel damunt m’han semblat de qualitat i amb un plus afegit: podré fer-ne servir algun a les meves classes d’anglès.

Cal que me’ls miri bé abans de recomanar-los, però. Ja sabem que la BBC, com sol passar amb les grans corporacions de comunicació, no deu pas tenir cap interès especial a fomentar el pensament crític ni tampoc incentivar accions que tendeixin a canviar radicalment les vides de la gent (al menys des del punt de vista social).

Avui en Marc ens ha regalat unes quantes fotos esplèndides de les Deveses. Costa d’entendre que un poble tan maltractat per les administracions, per la indústria, per la premsa, pels partits… hagi estat capaç (o tingut la sort) de preservar aquest espai natural entre el nucli urbà i el riu.

Gràcies, Marc!

Es veu que avui s’ha fet pública una sentència en què el Tribunal Suprem assumeix oficialment la versió de les màfies de l’aigua i afirma que l’equip de govern municipal de Barcelona no pot continuar pel camí que segueix per recuperar el servei d’aigua.

La veritat és que jo no crec pas que “els comuns” tinguin cap interès real a posar traves de debò al poder econòmic i tornar al poble el que és del poble. No van pas néixer per donar suport a les alternatives al règim sinó per salvar-lo, de manera que el dubte que tinc, i crec que és raonable, és si el govern municipal ha gestionat com calia i de debò el procés per remunicipalitzar el servei o bé ho ha fet de tal manera que permetés que algun tribunal tingués a mà la manera de tombar la iniciativa.

Fa pocs anys, el govern Colau va ser molt més transparent i ja d’entrada es va negar a municipalitzar el servei de neteja tot i que s’havia demostrat que en aquest servei hi havia un frau enorme en què estava implicada l’empresa concessionària.

Hi ha lleis que des de 1950 permeten municipalitzar el servei d’aigua, però les empreses concessionàries hi guanyen molts (molts!) de diners, i s’entén que en facin servir uns quants per pagar serveis jurídics molt ben preparats que dificulten al màxim qualsevol estratègia per remunicipalitzar serveis. Tot sembla indicar que l’aigua de Barcelona continuarà en mans d’Agbar i la Caixa al menys fins que s’acabi l’actual concessió (any 2047), si no és que s’allarga encara més.

Com que aquest matí he hagut d’anar a treballar no he pogut participar a la “palanganada” que cada any organitzen Aigua és Vida i els Natus de Girona tant per protestar contra el transvassament d’aigua del Ter a Barcelona com per conscienciar de la importància de la gestió pública de l’aigua. L’aigua és font de vida però per desgràcia també és font d’interessos i conflictes. Avui l’accés universal a l’aigua està en qüestió perquè per a moltes empreses no és res més que un negoci. I perquè unes poques empreses, a la pràctica, en tenen el monopoli de la gestió i en treuen molts de beneficis.

A Catalunya no estem tan malament com a llocs on la gent mata o mor per accedir o per no poder accedir a l’aigua, però el 80% de la gestió està en mans privades, i el 70% d’aquesta gestió privada en mans d’una sola empresa. Si l’aigua és un bé comú, i crec que ho és, penso que cal que l’administració pública en gestioni l’accés i l’ús per garantir que sigui realment universal i cap empresa amb ànim de lucre en reguli l’accés tot seguint només criteris empresarials. Aigua és Vida ho explica molt bé aquí.

I com que l’aigua és de tothom i per tant cal garantir-hi l’accés lliure i universal, és de calaix que un dels objectius de qualsevol govern d’esquerres ha de ser remunicipalitzar el servei d’aigua. El neoliberalisme ha intentat inculcar-nos que la gestió dels serveis públics és més eficient si està en mans privades, però aquesta afirmació fa aigües si tenim en compte l’historial de corrupció i poca transparència associat a la gestió privada de l’aigua (per exemple: 1, 2 o 3).

Ara que es parla de la guerra comercial entre el govern d’EUA i Huawey és un bon moment per recordar que les opcions no es redueixen a capitalisme bèstia o capitalisme salvatge. Jo he triat Fairphone, un telèfon fabricat amb criteris d’ètica, sostenibilitat i justícia social.

Una altra batalla és la de l’aigua. L’accés a l’aigua i al sanejament són drets humans que nosaltres volem assolir amb la municipalització del servei, vist que la privatització ha resultat en la pèrdua d’aquest dret per a unes quantes famílies. Com que l’aigua del nostre poble està gestionada per la mateixa empresa que la de Girona i Sarrià, cal votar Guanyem Girona, Poble Actiu i IPS per guanyar una gestió pública i democràtica de l’aigua.

Una notícia magnífica per tornar al poble el que és del poble (si és que l’aigua és d’algú).

Bones intencions: l’AMAP i Aigua és Vida buscaran el compromís de les candidatures catalanes a les eleccions generals per eradicar les traves legals que dificulten les remunicipalitzacions.

Les pluges d’aquests dies han tornat a canviar la vora del riu, que ara baixa amb molta aigua. La piscineta que havíem fet amb les nenes a la zona del Pas d’en Prats ha quedat colgada per l’aigua; aviam què en quedarà quan les pluges se’n vagin.

Tota la riba ha quedat tocada i sobretot el Pas d’en Prats, que és el lloc que visitem més del riu. Aquests arbres són d’aigua i no pateixen amb les inundacions però em fa por que l’aigua no s’endugui terra i es desarrelin.

Arzúa. Aquesta població de sonoritat euskalduna és a prop de Sant Jaume i com que he de fer pocs quilòmetres fins a la capital de Galícia hi arribo molt aviat. Busco la pensió que m’havia recomanat la M però enlloc no saben on para, de manera que me’n busco una altra que resulta ser la Pensión Ramos, 26 euros la nit.

Plou tota la tarda i passo molta estona a la pensió, llegint i escrivint. Surto una estona a voltar sota la pluja però aviat acabo en un bar per llegir i escriure més. Ambient d’ensopiment general (o sóc jo que ho veig amb ulls poc acostumats a tanta aigua?). Un xim-xim persistent, constant, que quan em fico al llit encara mulla els carrers. Galícia.

Ahir, el Barça va treure un bon resultat del Bernabéu: empat a dos. El campió de la Supercopa d’Espanya se sabrà dimecres que ve, en el partit de tornada. Vés a saber on seré, jo.

Dia de relax a la capital d’Aragó. Primer, però, faig el canvi de la pensió a l’alberg. L’alberg es diu molt originalment Albergue de Zaragoza, al carrer Predicadores, 59. Estic en una habitació de sis llits però de moment sóc l’únic estadant. Em cobren 16’20 per dormir i esmorzar havent fet un descompte del 8% (una d’aquestes dues coses -l’esmorzar o el descompte- tenen preu especial pel fet de ser “pelegrí” però no em queda clar quina).

Aquest matí m’havia proposat d’esbrinar dues coses: una, el camí de sortida cap a Navarra; i dues, si podria carregar la bici en el tren en cas que calgués. En realitat m’hi dedico a la tarda, havent dinat. La primera, solucionada, inclús faig els primers tres o quatre quilòmetres cap a la sortida de la ciutat i després torno al centre per estar més segur que demà tot anirà bé. La segona, en canvi, malament: els treballadors de l’estació fan vaga i no hi ha servei d’informació; tot i això, trobo un horari de trens Logronyo-Saragossa que potser em serà útil (encara no sé quan se m’acabaran les ganes de pedalar per les espanyes).

Passo diverses vegades per la plaça del Pilar, però no pas per la basílica sinó per la font que hi ha a la plaça. La trobo fantàstica. Refresca només de mirar-la! Original i molt ben integrada al lloc que li han adjudicat.