ESTEVE CAÑELLAS MARGALLÓ

Carme Canyelles, neboda-néta d’Esteve Cañellas Margalló, ha llegit aquest text en la trobada d’ajuntaments de la Xarxa Mai Més, de memòria i prevenció del feixisme, a Torredembarra, el divendres 3 de novembre de 2017. La trobada l’ha convocada Amical de Mauthausen i els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Torredembarra.

 

L’oncle Esteve era pèl-roig. Aquesta és una de les coses que han quedat de la seva memòria en la família Cañellas. Això, i que durant el franquisme poques vegades se’n parlava, d’ell. Com a molt, en veu baixa et deien que “havia mort a la guerra”. Ara sabem que no va ser així, tot i que sí que va ser com a conseqüència de la guerra.

L’Esteve Cañellas Margalló havia nascut a Torredembarra el 27 de març del 1909. De família pescadora, que s’havia traslladat des del barri marítim, Baix a Mar, al carrer de les Creus, a dalt de tot de Dalt el Poble. A casa seva en deien, i encara en diuen, Cal Mosquit, un renom que ja venia de Baix a Mar. Som de Cal Mosquit. El pare era el Francesc Cañellas Ferriol, i la mare, la Carme Margalló Artero, de Barcelona. Va tenir set germans: la Francisca, el Daniel, el Pasqual, la Maria, la Jovita, la Rosalia i el Francesc. Al germà petit, l’únic que viu, ja no el va conèixer. La Carme Margalló havia mort, i el Francesc s’havia casat tornat a casar, amb la Mercè.

La Maria va morir molt jove, d’una mort molt trista: va patir una commoció, un gran “ensurt”, del qual no en sabem la causa, i es va anar consumint poc a poc, sense voler sortir de casa, del seu llit. Amb el seu germà Esteve estaven molt units, això també ho sabem.

Ell, l’Esteve, no sabem si va arribar a treballar a la mar, com el seu pare, o en algun altre lloc de la Torre, una fàbrica potser. Hi ha coses que sí que sabem del cert, perquè la directora de l’Arxiu Municipal de Torredembarra, Núria Canyelles Vilar, va publicar el juliol del 2011 a la revista La Sínia el resultat de la seva investigació. No, amb la Núria Canyelles no som pas parents, que sapiguem. Però li agraïm molt la seva feina, que ens ha fet conèixer tantes dades de la vida de l’oncle Esteve des que va deixar el nostre poble.

Ell, l’Esteve, que havia fet el servei militar en el reemplaçament del 1930, es va allistar a l’exèrcit republicà quan va esclatar la guerra civil. Tenia 27 anys. Quan el govern legítim va perdre, va travessar la frontera francesa per escapar-se de la repressió dels vencedors.

Entre els soldats derrotats, alguns, com molta població civil, van optar per l’exili. D’altres van decidir tornar a casa, tot i els perills. Ell va ser dels primers. Devia tenir poderoses raons per marxar, raons per creure que la repressió, al seu poble, seria dura amb ell. Raons segurament de convenciment polític o de caràcter personal.

No era casat, i la família que deixava enrere era els pares i germans que hem dit i una neboda, la Carme Solé Cañellas. Aviat vindrien d’altres nebots, a qui ja no coneixeria. Al primer nen li van posar el seu nom, Esteve, i va néixer el 1942. Just l’any que ell moria.

L’Esteve Cañellas Margalló va ingressar al camp d’extermini nazi de Gusen el 29 de març de 1941. Acabava de fer els 32 anys. Va caure malalt, i va morir encara no un any després, el 15 de gener de 1942. A aquest camp, annex a Mauthausen, hi anaven a parar els deportats que les autoritats nazis donaven ja per morts en vida.

Abans, la Núria Canyelles ho explica molt bé en el seu article, l’Esteve havia passat per l’stalag, o camp de presoners de guerra, de Fallingbostel, al nord d’Alemanya, i el 27 de gener del 1941 el van obligar a pujar a un tren de càrrega amb 1.500 presoners republicans més i va ser conduït al camp de concentració, tristament cèlebre, de Mauthausen. On, entre molts d’altres, anaven a parar els republicans espanyols a qui el govern de Franco considerava que ja no tenien aquesta nacionalitat. I que, per tant, el govern alemany en podia fer el que volgués.

Entre Fallingbostel i Gusen, tres números: 87812 – 5863 – 11203. Els números que li van assignar en els tres camps. Els buròcrates del nazisme deshumanitzaven i reduïen a xifres els seus presoners.

Nosaltres, la família Cañellas, tenim un gran dolor per la bàrbara desaparició de l’oncle Esteve. Però, dins d’aquest gran dolor, els actes que serveixin per recuperar-ne la memòria, i que deixi de ser un número més en un llistat de presos o de morts, ens fan sentir orgullosos. Orgullosos que la seva vila natal li hagi dedicat un memorial, orgullosos que representi en aquesta vila a tots aquells i aquelles exiliats republicans que van morir als camps nazis. I orgullosos que ell triés no deixar-se doblegar, i lluitar pels seus.

Lluitar per la seva família, i pels fills i filles del seu poble, de Torredembarra, que volien un futur lliure.

Sí, l’Esteve era pèl-roig, i avui ja el coneixem molt millor.

Moltes gràcies.

 

“Carta” d’Esteve Cañellas Margalló des del camp d’extermini nazi de Gusen (Àustria)

Text de Carles Marquès, inspirat lliurement en els relats de Patricio Serrano, Santiago Raga i Ricardo Rico, presoners a Gusen, extrets del llibre ‘Triangle bleu. Les républicans espagnols a Mauthausen’, de Manuel Razola i Mariano Constante (París, 1969)

 

 

Gusen, 15 de gener del 1942

 

Estimada família, com esteu? Espero que bé. Fa tants anys que no ens vèiem, que no us puc abraçar… Us enyoro. Us escric una carta, qui sap si serà l’última. Dic que l’escric, però només la puc escriure dins del meu cap. No tinc paper ni llapis, ni els nazis em deixarien enviar res fora del camp.

No em coneixeríeu pas. Sóc tot pell i ossos. Em rapen els cabells i tot el cos cada dos per tres, pels polls, diuen. No us creuríeu que sóc aquell que de jovenet sortia cada dia en mar, allà a la Torre, cepat, ferreny.

 

N’hi ha tants, de polls, que cada dia ens inspeccionen aquests maleïts uniformes de ralladillo que portem. Es parla que un dia ens faran una desinfecció general, amb gas, per matar els polls. Però no ens canvien ni a mal de morir la palla dels matalassos, des del dia que van obrir el camp. I deuen ser tots plens de polls.

El gener de l’any passat, just arribar jo al camp de concentració d’abans, el de Mauthausen, començaven a portar els que es trobaven més fumuts a un altre camp, on deien que el règim era una mica menys inhumà, i ens ho vam creure… El nou camp és a 5 quilòmetres, es deia Gusen i és a la mateixa riba esquerra del Danubi, com l’altre. Era tot el que en sabíem aleshores. M’hi van enviar en un dels primers combois de republicans, el 29 de març.

 

Alguns, com el Santiago, es feien passar per coixos, o ferits, perquè els hi enviessin… No us diré pas si jo vaig ser dels “llestos” o no, ja no importa.

El primer que vaig veure va ser una gran esplanada, com una mena de plaçota quadrada, d’un mig quilòmetre per costat, i més endavant, a l’esquerra, molts barracots – són 32, ara m’ho sé de memòria – pintats de negre. De seguit allò em va fer molta por i ja me’n vaig adonar que no era pas l’hospital que ens havien dit. Vaig entendre només arribar que no ens tractarien pas com a invàlids. Gusen és el camp d’extermini de bo de bo, no el primer, i vaig comprendre perquè el comandant de Mauthausen ens enviava a aquell escorxador tots els que, segons ell, ja no servíem de res.

 

El camp es troba a la vora de la carretera general. Però no pas per això els SS canvien de manera de fer. Ni ells ni els nens que, cada matí, passen per anar a escola, i que veuen sovint els seus crims. Jo, que he treballat fent la paret del camp, no els he vistos mai aturar-se, ni fer semblant de veure els homes electrocutats que encara no han retirat dels filats de pues.

El primer dia ens van repartir entre els quefes dels blocks, tots ells presidiaris de feia molts anys. Van començar a ploure els primers cops de bastó. Em van ficar al barracot 19, un dels més terribles del camp. El quefe era un pres comú, molt sàdic. Ningú podia sortir del barracot sense el seu permís.

 

Una vegada vaig anar a veure uns presos del barracot del costat, i quan vaig tornar em va deixar la cara i el pit plens de sang. Encara hi tinc marques.

Els que moren a la nit se’ls compta com que són vius quan passen llista al matí, fins que no els porten al forn crematori. Per això, amb els companys diem que fins i tot els morts han de cridar “presents” quan es passa llista.

 

A Gusen, com passa a Mauthausen, la feina principal és la de la pedrera. És al nord del camp, en una muntanya, i es treu la roca amb cartutxos de dinamita. En acabat, els presos portem les pedres a coll. I ens fan construir un mur molt alt al voltant del filat que tanca el camp.

L’eliminació de vides a la pedrera comença ben d’hora al matí. Ningú vol anar al Kommando de treball, i ens hi obliguen a cop d’estaca.

Després de formar part dels que transportaven pedres, vaig tenir la sort, gràcies a alguns companys republicans, que m’incorporessin a les colles de paletes i de fusters, i això m’ha salvat la vida fins avui. Estem molt ben organitzats, la veritat, i ens ajudem molt entre nosaltres, encara bo.

 

Per eliminar-nos millor, els SS separen els homes que estan en pitjors condicions, després de fer-nos córrer per comprovar les nostres forces. El comandant, Milesky, ens tracta com si fóssim bestiar. A principi de l’any passat devíem ser uns 10.000 presoners. D’aquesta manera que us dic, n’han matat més de 3.000. Jo fins ara m’he salvat de ser sacrificat.

Els que separen, abans de matar-los, pateixen les pitjors tortures als barracots 31 i 32, coneguts com els dels “invàlids”. Ens redueixen el ranxo a la meitat, perquè a l’Alemanya nazi qui no treballa no té dret a menjar.

 

El mes passat van començar a construir el que deien que serien dutxes. Sí, dutxes! Van instal·lar unes vuitanta aixetes en una estructura, sense sotre ni parets, i els SS van començar fer servir les “dutxes” per a la matança. Al cap d’uns dies, a manera de provatura, van ficar un grup dels “invàlids” a les dutxes, i les van engegar a tota pressió, amb un fred insuportable, perquè era desembre. Els presoners es fregaven el cos per intentar escalfar-se.

Jo ho vaig veure des del barracot del costat, i  em desesperava. Els botxins repartien fuetades a tort i a dret, sobretot els més salvatges, com un a qui diem Dràcula. Només amb el nom us podeu imaginar com és. Arromangat, com els que van en mar, amb botes altes, portava un mànec de fusta amb el que picava al cap els que lluitaven per sobreviure, que queien agonitzants i ja no s’aixecaven mai més. El desguàs havia quedat tapat i l’aigua cobria els seus cossos.

 

Un altre mètode que fan servir sovint consisteix en enfonsar el cap en un cubell o als lavabos fins que moren. Per fer-ho, els SS troben homes degenerats i covards, en conec uns quants, per a qui l’única cosa que compta és menjar un plat més de ranxo i ser ben vistos pels alemanys. Cal dir que també hi ha alguns republicans espanyols que s’han venut.

 

Però som massa gent i amb el sistema de les dutxes no en tenen prou. N’han inventat un altre, encara més cruel. Cada nit d’aquest hivern, ens estant deixant a 150 homes a la intempèrie, davant del barracot 32, nuets i sense cap mena de menjar. El fred mossega i cada matí troben entre 60 i 70 morts. Els que sobreviuen, acaben morint l’endemà.

No hi podem intervenir perquè en aquest barracot, un parell de republicans com nosaltres, un que es diu Tomás i un perruquer, s’han fet assassins dels nostres.

 

Els barracots dels que us parlo estan aïllats dels altres del camp per filats elèctrics i molts dels nostres, desesperats, s’hi llencen per electrocutar-se. Són aquells que els nens fan veure que no veuen. L’endemà l’Estat Major dels SS fa fotografies que justifiquen els seus crims com a “suïcidis”. Són molt organitzats, els nazis, ho apunten tot. De mi tenen totes les dades, des del primer camp de presoners on em van portar, al nord d’Alemanya.

El comandant del camp, Milesky, i el seu ajudant, borratxos, entren amb el seu gos alguna nit al barracot dels invàlids, que com us dic és on em tenen ara, i com qui demana un entrepà, exigeixen matar cent homes. Milesky mateix hi intervé amb la seva pistola, fins que es queda satisfet.

 

Paro aquí, perquè ja no tinc forces, i perquè són tantes i tantes morts, i tan inhumanes, que no em creuríeu. No us creuríeu les barbaritats que he arribat a veure. No us n’he explicat ni el cèntim d’una pela. Jo encara sóc viu, però estic malalt, m’han acabat ficant fa pocs dies en el barracot 32, el del Tomás i el perruquer assassins, i no sé si passaré d’avui.

 

També m’aturo perquè no us vull fer passar pena. Només em consola pensar que vosaltres us trobeu bé, i que mai sabreu tot això que em passa.

No es podria, i ningú no podrà imaginar el que aquí es fa amb les persones. Ningú no podrà comprendre que existeixin éssers humans sense cor i sense ànima. Però existeixen, creieu-me. I cometen els seus crims amb una impassibilitat, un goig i amb un sadisme increïbles.

 

Quedem molt pocs invàlids en el barracot. Sento sorolls a prop, al barracot de la cuina, lladrucs d’un gos llop, la veu de Milesky… Tinc por, qui sap què passarà.

Per si de cas, aquesta tarda he fet venir el company Patricio, per explicar-li algunes coses del meu passat, i algunes idees que tinc per al futur. Que algú en pugui treure partit, com a mínim.

 

Us estimo, us trobo a faltar, i no sé si us podré veure mai més.

Però passi el que passi, penseu en mi, recordeu-me tal com era.

Esteve

Bonavista, textos a partir de fotografies de David Mocha

TAC12, Programa Auditori 2.1, mínut 21.23

Dins del Festival SCAN de Tarragona

<iframe id=”iframe_chapter” src=”http://tac12.xiptv.cat/embed/284395?width=778&amp;iframe_width=800&amp;share=&amp;height=438&amp;iframe_height=484″ name=”iframe_chapter” width=”800″ height=”484″ frameborder=”0″ scrolling=”no”></iframe>

 

4 de juliol, presentació a Tarragona del número 294 de la ‘Revista de Catalunya’

20160628_162339

Dilluns 4 de juliol, a les set del vespre, es presenta als Serveis Territorials a Tarragona del Departament de Cultura de la Generalitat (carrer Major, 14) el número 294 de la ‘Revista de Catalunya’, en la qual he col·laborat amb l’article ‘El Camp de Tarragona, la frontera de l’èxit’. A més del director de la Revista, Quim Torra, i del director territorial de Cultura, Jordi Agràs, hi participarem alguna de les persones que vaig entrevistar per a l’article, com Montserrat Duch, Jordi Jaria, Cèlia del Diego…, i jo mateix. Ricard Lahoz, director de la la revista ‘Fet a Tarragona’ moderarà el col·loqui.

Us ofereixo un tastet, el començament, de l’article. El que hi falta ho podreu llegir al número que presentarem. Gent del Camp, us hi espero!

El Camp de Tarragona, la frontera de l’èxit

Catalanisme, cosmopolitisme, mediterraneïtat i modernitat a la segona àrea metropolitana de Catalunya

 

Carles Marquès

 

Territori invisible, mal conegut per la resta de Catalunya, el Camp de Tarragona torna a ser l’espai de creixement necessari per assolir l’èxit, la pedra de toc del futur, polític i econòmic, del país. Com afirma contundent Jordi Jaria, professor de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili, “si aquest territori no se’n surt, Catalunya no se’n sortirà. El Nord, els antics comtats feudals, miren al passat, a la identitat romàntica del primere catalanisme cultural. Nosaltres, el Sud, miren al futur, a la construcció progressiva i oberta de la identitat.” De l’únic futur possible, de la lluminositat mediterrània, de què és, sociològicament, políticament, culturalment, el Camp de Tarragona, n’hem parlat amb algunes persones, sense pretensió exhaustiva ni demoscòpica. Només per destriar què signifiquen conceptes com catalanisme, cosmopolitisme i modernitat, ara i aquí. Per començar, hem de definir què entenem per “aquí”, i no confondre’l amb altres espais superposats amb què se sol confondre: tot i que la paraula “Sud” hi apareixerà sovint –és inevitable– el subjecte d’estudi no és la caduca ‘provincia’ de Tarragona. Les Terres de l’Ebre, com a realitat diferenciada, mereixen tot un article a part. Ni ho és la dialèctica limitadora Reus – Tarragona, que hem intentat evitar, i que, omnipresent com una pesant llosa, acaba traient sempre el cap. Ni la regió històrica de les tres comarques. No, tractarem de l’àmbit territorial ‘Camp de Tarragona’, que defineix el Pla territorial general de Catalunya (Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat i Tarragonès, amb la comarca-ròtula del Baix Penedès, que el 2010 va ser adscrita a l’àmbit funcional del Penedès), terra de frontera, menystinguda, que s’estima poc, però que, més que mai, és una peça imprescindible, la mesura de l’èxit.

Catalanisme polític i espanyolisme sociològic

La catalanitat d’això que la mandra terminològica anomena “Tarragona” i la distància mental que manté amb “Barcelona” i “Girona” ha estat objecte de broma en algun programa televisiu recent, com el ‘Polònia’ de TV3. Peròcom es viu avui el catalanisme al Camp de Tarragona, més enllà dels tòpics? El del dia a dia, de reconeixement de la majoria de la població en un conjunt de país català – és a dir. De sentir-se molt, o poc, catalans – , però també en el discurs polític, reivindicatiu del territori? El citat Jordi Jaria, en un article a la revista Fet a Tarragona, detalla tres factors interns, propis, que comprometen la projecció exterior del Camp: “la manca d’un relat metropolità, els esforços mútuament anul·ladors que provoca aquesta mancança, i la perspectiva gallinàcia de les nostres elits, no només polítiques, sinó en la majoria d’àmbits de la societat, entre els que cal destacar el món empresarial i el món de la comunicació.”

 

En la setmana de l’estrena de ‘Sartine, “rei” de París’

Assaig Sartine

El divendres 20 de maig estrenarem al Teatre Tarragona l’espectacle de teatre i música Sartine, “rei” de París, un text meu, amb música de compositors del segle divuit, com Rameau, Pergolesi, Mozart, Gluck, Haydn… L’endemà, dissabte 21, el representarem a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, i el diumenge 22 al Teatre Bartrina de Reus.

Els intèrprets són l’actor Raimon Molins, que hi fa de Sartine, la soprano Alba Rosa Forasté i els músics de Camerata XXI, en formació de cambra, amb Daniel Espasa al clavicèmbal. La direcció musical és de Xavier Blanc i l’escènica de Marc Chornet.

Sartine, “rei” de París se centra en un personatge històric, Antoine-Gabriel de Sartine, poderós polític francès que, per circumstàncies de la vida, va néixer a Barcelona el 1729 i va morir a Tarragona el 1801. Aquesta doble circumstància, que nasqués i morís com a Anton, i el fet que sigui un desconegut al nostre país, em va fer fixar-m’hi.

Cap de la policia parisenca en temps de Lluís XIV, quan aquest càrrec, que es comprava amb diners, era molt més que allò que el títol indica, i significava tenir el poder absolut sobre tot el que passava a la ciutat. Aleshores se’l considerava “l’home més ben informat de França”. Amb Lluís XVI va ser un fracassat i malgastador ministre de Marina, que va donar suport econòmic a la independència nord-americana.

Tots aquests fets, i l’ambivalència del personatge, me’l feien atractiu per bastir-ne al voltant un text teatral, més que no, suposo, per conèixer-lo en persona. Amb les seves llums i ombres, ens el podem imaginar com un Richelieu, hàbil i intrigant. Com el famosíssim cardenal dels Tres mosqueters, Sartine apareix en una novel·la d’Alexandre Dumas. O com un Fouché, que també va ser cap de la policia francesa, però sense la capacitat d’adaptació d’aquest: Sartine va néixer i morir monàrquic, ultrapassat per la Revolució. O com un personatge de ficció, el també policia Javert d’Els miserables.

Pel seu naixement a Barcelona i la trajectòria ministerial, una comparació més actual, que han fet alguns articles de premsa que s’han interessat pel text, seria amb el primer ministre Manuel Valls. Algú també l’ha anomenat, amb ironia, “el Maquiavel de Tarragona”.  I és que aquest és per a mi, com a autor i tarragoní, el fet curiós, que ha desencadenat l’escriptura de l’obra: per què Sartine va anar a viure i morir a Tarragona?

El text no vol ser pas una defensa, ni una reivindicació, del personatge. Això em costaria molt, si tenim en compte que va néixer a Catalunya perquè era fill del primer intendent general del Principat amb l’odiat Felip V. Senzillament, els personatges tèrbols en teatre, o en narrativa, tenen un gran atractiu escènic, literari. Cal que us torni a recordar Richelieu? A més, els temps revolucionaris en política de Sartine ho van ser també, més aviat i tot, en el camp de la música, presagiant una Revolució a tots nivells.

Anton de Sartine, el de la meva obra, és un personatge, amb diferents capes i una personalitat polièdrica, que es presenta davant dels espectadors, en els últims moments de la seva vida, per tal que aquests el jutgin. I per destapar – o no… –  l’últim enigma: per què aquest personatge tan poderós a França va triar justament Tarragona per morir.

París torna a ser una ciutat ocupada

París2

París té la pell dura. O més que la pell, el que hi ha a sota. Sota la ciutat llum dels grans bulevards, hi ha un dia a dia de gran metròpoli difícil, plena de matisos i contradiccions. El París que vaig visitar l’últim cop, que vivia l’atemptat de ‘Charlie Hebdo’, la seva gent, va reaccionar amb una estranya enteresa. Una enteresa republicana, de tornar-se a aixecar després de l’adversitat. Els mitjans posaven el focus en la situació d’excepció, però les persones seguien el dia a dia amb certa normalitat. Això sí, amb rostres apagats, enganxines de ‘Je suis Charlie’ a la roba i manifestant-se a la Place de la République.

Ho dic perquè em va sorprendre i perquè ara, en la distància, ignoro fins a quin punt el seguit d’atemptats del 13 de novembre, el caos, l’estat de setge dels ciutadans i el pànic han afectat París diferentment a l’atemptat de gener. Des de la intuïció, estic segur que sí, que difícilment hi podrà haver enteresa, solidesa i una reacció serena. Si les morts de ‘Charlie Hebdo’ van ser un atemptat terrorista selectiu, dolorosíssim, però més clàssic, una acció d’avançada contra objectius concrets, entre els quals la llibertat d’expressió, els d’ahir signifiquen que una guerra, la de Síria, ha arribat al cor d’Europa. I hi ha arribat de forma total, afectant tota la població, en una acció plenament militar.

És un acte terrorista, cert. Però, abans i tot de saber amb seguretat quin grup hi ha al darrere, es pot veure que no és una escaramussa de comandos solitaris dedicats a ferir col·lectius sensibles, com uns dibuixants, i amb ells la llibertat d’expressió i sàtira, uns policies, i la seguretat, o uns comerciants jueus, amb una càrrega d’antisemitisme. La del divendres 13 sembla una campanya bèl·lica, planificada per fer el màxim mal possible entre la població civil. Ja no és un avís. Indica una voluntat de quedar-s’hi.

El mateix es podria dir d’anteriors atemptats, com el de les Torres Bessones o el de Madrid, segur. I és cert, però cada cop eren prou diferents els “exèrcits” invasors i també era diferent la guerra que es volia exportar a Occident. I també és cert que cada una d’aquestes accions bèl·liques van tocar una mica més de mort la llibertat civil.

No voldria caure en el mateix error que vaig retreure llavors de l’atemptat de gener a París a persones que es fiaven massa del focus tancat, natural d’altra banda, dels mitjans de comunicació. Però el que he vist aquesta nit m’ha fet pensar en una ciutat ocupada, com a la segona guerra mundial per les tropes nazis. I doblement ocupada, potser. Per un exèrcit cec de terroristes, que maten i prenen ostatges i que, quan escric això, no tenen nom, i per la reacció d’un govern que tanca fronteres i té una lògica por.

Les morts de ‘Charlie Hebdo’, tan precises, van permetre algunes frivolitats. El sociòleg jacobí Emmanuel Todd, en el seu llibre ‘Qui est Charlie?’ assenyalava que els manifestants del diumenge 11 de gener eren, per regla general, persones conservadores, de classe mitjana i el que anomena ‘catòlics zombis’, provinents de regions profundes de França abans de religió catòlica al 100 %, i que, després d’abandonar el catolicisme, busquen una nova religió, que troben per exemple en el partit socialista francès. Uns manifestants que són l’ou d’una serp contrària als principis igualitaris de la República, els dels ‘autèntics’ parisencs. També, de pas, deixa de volta i mitja el primer ministre Manuel Valls, i amb ell als catalans en general, però d’això ja en parlaré un altre dia.

Segurament, si hi ha manifestació contrària als atemptats del 13-N, s’hi trobaran alguns eslògans reduccionistes, clixés antimusulmans i estranys companys de pancarta. I s’hi oblidaran les víctimes d’altres guerres que encara no han arribat a Europa. Però els que estem en contra d’unes i altres violències hem de saber trobar un lloc per protestar, per les altres morts, però també per les d’ahir. Que han tocat una ciutat que més que la capital d’un estat que ens pot resultar més o menys simpàtic, com d’altres estats, ha significat durant molts anys una mica d’aire de llibertat per a d’altres societats menys alliberades. Ara hem de contribuir a alliberar París un cop més.

 

#BlogosferaTGN: Enllaç amb el bloc de Tarragona Cultura: http://tblog.tarragona.cat/escenaris-de-realitat-i-de-ficcio/5580

Escenaris de realitat i de ficció

Records, literatura i música en les localitzacions que recomana Carles Marquès

U9xPz7_qFgcu74uLuBhzOi8Sp3VIt2oARDq5WMNQaa8

Enllaç amb el bloc de Tarragona Cultura: http://tblog.tarragona.cat/escenaris-de-realitat-i-de-ficcio/5580

#BlogosferaTGN #3: Sant Simplici es mira #Tarragona des de dalt

Presentació al blog de Tarragona Cultura: http://tblog.tarragona.cat/escenaris-de-realitat-i-de-ficcio/5580

P1060088

La vaig descobrir fa poc. I em va encantar. La muntanyeta de Sant Simplici, a llevant de Tarragona, a l’alçada de la Móra, es mira la ciutat des de molt amunt. Per això aquí hi havia una torre de vigilància, de la qual en queden les restes de la base, i ara és el millor balcó per veure tota la silueta tarragonina en la seva grandesa. I sense demèrit del popular Balcó del Mediterrani, que guaita el mar, però no contempla la ciutat sencera.

Aquesta vista privilegiada, la descoberta tardana, i el fet que estigui en un punt gairebé central d’alguns dels meus paisatges vitals: Tarragona, Altafulla, la Riera de Gaià, Torredembarra… em va donar una idea boja: per què no construir en aquest punt un poble imaginari per a l’ús i abús de la meva, poca o molta, creativitat literària? Ja sabeu que si un escriptor no crea un poble, o ciutat, imaginaris, no és escriptor ni és res. M’ha sortit un poblet modest, una mica ingenu i naïf, com demana el propi nom. Res a veure amb la exuberància tropical de Macondo, per posar un exemple que no m’ha estat exemple en aquest cas. El nom simple, abocat a explicar petites històries de gent petita, sense riquesa ni fama, badoca i estupefacta davant les coses modernes i estranyes que veu quan s’atreveix a viatjar fora del poblet, em portava alguna altra referència.

A mi, Simplici em va remetre de seguida a una sèrie de televisió que feien quan la tele era en blanc i negre, basada en un personatge de la novel·la picaresca alemanya del disset, un aventurer panxacontent de nom Simplicius Simplicissimus. Una mica de referència culta –ho dic per la novel·la, no pas per la sèrie de televisió– sempre és bona per a un projecte literari, un projecte que de quan en quan apareix al meu bloc ‘Seré breu’. Així doncs, enarborant la bandera del simple de Simplicissimus, i la seva crítica del món corrupte (del segle disset!) us convido a venir al meu poble imaginari de Sant Simplici, situat, sense cap mena de respecte a cap pla urbanístic, a la gens imaginària muntanyeta del mateix nom. Si més no, gaudireu d’una bona, i sorprenent, vista.

 

#BlogosferaTGN #2: Carrer Reial, la #Tarragona elèctrica i (galeria) silvestre

Presentació al blog de Tarragona Cultura: http://tblog.tarragona.cat/escenaris-de-realitat-i-de-ficcio/5580

Silvestre

 

Hi ha moltes Tarragones dins de Tarragona. Una de la que més tinc fixada en el cap és la meva segona, o tercera, ciutat en la nostra relació home-ciutat, una llarga carretera plena de camions, garatges i magatzems de material elèctric. Magatzems que són, o solien ser a la part baixa de la ciutat, i on em portava de petit, o de jovenet, el meu pare, d’ofici electricista. Una part baixa sorollosa, allunyada de l’acròpoli, però amb edificis d’interès, com la Chartreuse o les empreses vitivinícoles. Una ciutat ortogonal, hereva directa de la zona portuària de la ciutat romana, amb llargs eixos com els carrers Smith, del Mar, o el carrer Reial, que és del que estic parlant, o ho intento, des de fa estona.

El carrer Reial és poc aristocràtic, contradient el seu títol majestàtic, però la seva vitalitat ens pot portar a barris o ciutats del món que tampoc no ho són, però que potser per això són creatives o innovadores. Si a Tarragona hi ha cap lloc que s’assembli a alguns barris ‘in’ de Berlín o de Nova York, antics pols industrials, o, més a prop, al Paral·lel o al Poblenou barcelonins, aquest deu ser el carrer Reial. Passeu-me sisplau la grandiloqüència de la comparació: era només per fer més sòlid l’argument. El carrer Reial és urbà, és radial, contaminat de fum i soroll per la circulació rodada, però alhora té alguna cosa d’incontaminat, de lloc on fer coses noves.

És, per dir-ho així, un lloc per conquerir per a la cultura, un lloc silvestre. Ho crec així, però m’ho he fet venir bé per descobrir-vos la galeria d’art silvestre –amb minúscula–, un dels locals amb més ebullició artística de la ciutat, que va arrencar el 26 de setembre del 2014, i que ens porta artistes joves i internacionals. Un antic magatzem de material elèctric, justament, i gens casualment, penso jo. Els dos directors són Vanessa H. Sánchez i Pep Anton Clua, que tenen una altra galeria germana, amb el mateix nom silvestre, a Madrid. En el moment d’escriure aquestes ratlles, que es diu habitualment, els dos artistes exposats a la galeria silvestre tarragonina són la jove promesa sevillana Gloria Martín, i Germán Portal, premi producció Barcelona 2015.

Benvinguts, doncs, a la frontera silvestre de la ciutat. Un espai amb finestres obertes als mons, el de l’art, i l’internacional, i on es molt fàcil establir sinèrgies noves, diferents. I aquesta paraula, que detesto, en aquest cas és exacta perquè, com m’haureu sentit dir infinitat de vegades, en grec actual, “sinèrgies” vol dir justament “garatges, tallers mecànics”, com els que hi ha al carrer Reial. En resum, llocs on es treballa.

#BlogosferaTGN #1: Carrer de la Mercè, on #Tarragona em donava el ‘bon dia’

Presentació al blog de Tarragona Cultura: http://tblog.tarragona.cat/escenaris-de-realitat-i-de-ficcio/5580

Mercè 01

El carrer de la Mare de Déu de la Mercè és retorçat com un arbre vell, amb nusos que formen petites placetes. Aquest carrer és una de les primeres imatges, si no la primera, que tinc de Tarragona, quan de petits, a finals dels anys 60 i principis dels 70, veníem amb els pares a la ciutat per anar a visitar els meus oncles avis. Ben cert que jo havia nascut, com tants i tants tarragonins, al cèntric carrer de López Peláez, però d’això, ja ho entendreu, en guardo poca memòria visual. En canvi, dels primers viatges conscients a Tarragona, sí, i és una memòria que tinc molt ben gravada. Enregistrada. Hi entràvem pel portal de Sant Antoni, i seguíem fins arribar al de Sant Llorenç, on vivien l’oncle Jaume i la tia Carme. A ca l’Amagat, més precisament, on ara hi ha el Cafè Museum.

Tot i que aquest carrer en realitat era com els del meu poble, un carrer de cases petites, cases de pagesos, per a un nen d’un poble com la Torredembarra d’aleshores, els carrers de la part alta, amb la seva fama pecaminosa, suposaven un cop fort per als ulls, els nas i les orelles. Recordo uns carrers –Mercè, Sant Llorenç, la plaça de l’Oli, la del Fòrum amb les parades de verdures…– intensos de sensacions, amb olor de pixum de gat (de què em sona aquesta frase? Ah, sí, esclar!) i d’aigua de Carabaña, llums vermells que amagaven bars plens de fum, i de fums, i persones que passaven amagades per la fosca. Ara mateix em ve al cap un home sense braços, a la primera placeta després del portal de Sant Antoni. Un univers intrigant, un punt amenaçador i tot. Ja us he dit que jo venia del poble. El recordo, aquest carrer, aquest microunivers, sempre fosc, tot i que molts cops devíem venir-hi al matí. No sé si la visió que n’estic donant és prou justa amb el carrer que, al capdavall, em va donar un dels primers ‘bon dia’ a aquesta ciutat.

Després van venir molts més anys a Tarragona, més visites als oncles, els estudis de BUP…, i tots els darrers vuit anys que hi he tornat per treballar. El carrer de la Mercè, i el de Sant Llorenç, han deixat de ser els escenaris de la imaginació, o de la fantasia, infantils, i s’han tornat més reals, menys escenaris. O no, perquè aquest carrer, i els del voltant, a part d’excitar la meva inventiva, també, ho he descobert passats els anys, han estat una de les fonts d’inspiració (no l’única, hi ha alguna altra plaça i algun altre poble…) d’una cançó que en retrata l’ambient, el d’ara i el d’abans, a la perfecció.

Parlo, ja ho haureu esbrinat, del clàssic ‘Bon dia’ d’Els Pets. L’univers amable, de veïns i veïnes, que per experiència pròpia narren Lluís Gavaldà i els seus companys, es ben bé el del carrer de la Mercè i el d’aquesta part alta. Un univers aparentment amable, perquè sempre queda un petit fons inquietant, com en tota història humana. Un imaginari, el de la Tarragona dels setanta, o els vuitanta, que també recull una altra cançó d’Els Pets, també mítica, ‘Tarragona m’esborrona’. I sí, Tarragona ens esborrona, té coses amables i altres amagades en el fons, que la fan densa, i interessant, i intrigant.

D’aquesta Tarragona, la que et dóna un lluminós bon dia, però que t’esborrona, la ciutat que Els Pets han dibuixat en les seves cançons, n’ha sortit ara un musical, que s’ha d’estrenar al Teatre Metropol el dissabte 13 de juny, amb les cançons d’Els Pets, i amb un text meu, que senzillament les uneix, com el carrer de la Mercè uneix el món de fora amb el de dins de les muralles de Tarragona, un món alhora viu i fixat en pedra. Això he intentat, portar un escenari compartit, uns sons, unes olors, a un escenari teatral.