Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Els misteris de París: crònica d’una veritat increïble

0
Publicat el 6 de maig de 2012

            No gosaria defensar la veracitat d’aquesta història davant dels amics (almenys, de facebook!) Aleix Renyé, Joan-Lluís Lluís i Joan-Daniel Beszonoff. O sí, perquè estic segur que ens va passar. Bé, gairebé segur, ni que em sembli increïble a mi mateix. És una història senzilla, breu, però pròpia del París misteriós del que us parlava un dia. El del llibre Rue dels maleficis, El carrer dels maleficis, de Jacques Yonnet. En el nostre cas, el carrer on passen les coses impossibles es diu Rue Faubourg de Montmartre. En aquest carrer, en la cantonada amb la Rue Cadet, he sentit gent que parla en català!

Us explicaré com va anar, ni que, pensant com ho he de fer, em recordi una mica un episodi de la sèrie La dimensió desconeguda, o un conte de Pere Calders. Era el 2008, el primer cop que anàvem tots dos junts a París. Quedeu-vos amb aquest detall, que podré fer servir com a justificació si creieu que desvariejo. És allò que diuen les meves nebodes, que París és la ciutat de l’amor i tal. La primera nit vam anar a un bar.

            Podria donar el nom de la cerveseria, que és en la cantonada dels carrers que he esmentat. De fet, l’he buscada al Google Maps. Però seria un detall innecessari que li trauria màgia a la narració, si hi anéssiu a preguntar a la gent del bar. Ella no recordo que va demanar, i a mi m’ha quedat per sempre enregistrat a la memòria que vaig demanar una cervesa blanca, que m’agrada molt. El cambrer em va preguntar si la volia de pressió, d’ampolla…; en francès, naturalment. Jo sabia què volia dir: sí, una ampolla gran, no un quinto, però com que feia poques hores que érem a París, encara no havia tret la pols al poc francès que sé. A més, l’atabalament de les circumstàncies no ajudava.

            Aleshores, me’n recordo com si fos ara, i és una de les coses menors de la meva vida que tinc més estranyament viva, el cambrer va dir, inequívocament, després de sentir l’embolic que m’estava fent amb la llengua per explicar-me: “una mitjana?”. Així, en català central perfecte, sense accent ni de la Catalunya Nord tampoc, ni accent a l’à final, que delataria un cambrer francès amb sensibilitat pels idiomes, i facilitat. Ella també ho va escoltar perfectament, i ens vam quedar al·lucinants. Després, ens va portar les begudes, parlant sempre en francès, vam pagar, ens va acomiadar, en francès… Què perquè no li vam preguntar res? La Carme sap que, si m’agafa, sóc de preguntar i de fer-la petar, en casos semblants; si no m’agafa, no. Però estàvem massa sorpresos, en un estrany núvol. Saber que el cambrer era de Roses, posem per cas, i que feia anys que treballava a París, no ens hauria fet més bonica la història. I el cert és que, tot i ser jove, no tenia pinta de ser un estudiant de la Sorbona que es paga els estudis servint cerveses.

            Per si la situació no fos prou inversemblant, l’endemà sopàvem en un restaurant de la cantonada de just al davant. També n’he esbrinat el nom, però no us el penso dir. Allà vam demanar carn, tots dos, la d’ella al punt, la meva poc feta, saignant, com se sent dir fins i tot a alguns cambrers de restaurants d’aquí a la Catalunya Sud per fer-se els conaisseurs, i com jo sé que se n’ha de dir per quedar bé, i que quedi clar, i no et portin una sola de sabata recremada. Però en aquell restaurant, no gaire sofisticat però correcte, i amb l’atabalamenta París Oh La La que encara em durava, no em sortien les paraules. Aleshores, la improbabilitat més improbable del món, del món que no parla català, s’entén, es va produir, i el garçon, o maître, o el que fos, va exclamar: “Poc feta?”. Claríssimament, sense possibilitats que jo l’hagués sentit malament, amb la pronúncia néta d’un fill de Vilafranca o de Tarragona. Ni un “saignant” que es pogués prendre, amb el soroll de la sala, per un “sagnant”. No: “poc feta?”. Inconfusible: DO Catalunya! O no: en aquest segon cas, la Carme no ho va sentir, amb el soroll de la sala.

            Jo, igualment atordit que el primer dia però una mica més en forma, més acostumat que ahir a aquestes “dimensions desconegudes” lingüístiques li vaig respondre tranquil·lament, en la meva –i seva?– llengua: “si, poc feta, sisplau”. No va fer cap cara estranya, va marxar, i la carn me la va portar en el punt exacte, poc feta, saignant, vaja. El ritual de després va ser exactament igual que el dia abans: tota la resta de preguntes, respostes i peticions: “l’addition, s’il vous plaît” en francès de Larousse. No volia jo que una explicació racional arruïnés la segona nit misteriosa de París.

            Espero que em cregueu, i que no perdi la poca credibilitat que tinc. Puc dir com deien els avis, coses més rares s’han vist, i a fe que en seguirem veient, en temes lingüístics i relatius al nostre país. I, per acabar, dir que aquesta història al·lucinant en dues parts, tot i tenir-la sempre en un calaix de la memòria, m’ha vingut avui al cap perquè l’hotel on ens estàvem és deia Hotel de Hollande. I les eleccions presidencials d’avui m’hi han fet pensar. Espero que la legislació francesa no prengui les meves al·lucinacions parisenques i el lloc on va passar com a una premonició per al dia d’avui. Que, com que escric aquest apunt abans que se sàpiguen oficialment els resultats, segur que incomplirien la legislació electoral francesa, per això d’esmentar el nom de l’hotel.

            Si algú no entén la darrera picada d’ullet, que escolti sisplau #RàdioLondres. Com el meu avi Isidre, que, en temps del franquisme, la primera cosa que feia, tornant del camp, era posar la BBC. Una ràdio britànica per conèixer les notícies d’aquí. M’ha quedat un apunt força estrany, ho sé. Són coses que passen de nit als carrers de París… 

Publicat dins de París | Deixa un comentari