Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

En taxi pel ‘front’ de Belfast, de Shankill a Falls Road (i 2)

0

El taxi negre ens porta per la ruta, amb un cost d’unes deu lliures esterlines, pels barris protestants i catòlics de Belfast, plens de grans murals polítics. El taxista no ens ha dit a quina de les dues confessions pertany, però en el barri lleialista de Shankill Road s’hi atura una bona estona, en una plaça amb gespa, i hi veiem les parets laterals pintades de les cases, i la gent. Mentre que en la via principal catòlica, The Falls Road, ens deturem, jo diria que una estona més curta, en la vorera d’aquest carrer, i veiem el llarg mur, amb murals republicans, i també defensors de causes de diversos llocs del món. No sé si amb aquesta descripció en teniu prou per deduir-ho. A mi em va semblar un indici prou clar.

Primer, vam visitar les cases del barri protestant, l’artèria principal del qual és Shankill Road, una carretera de més de dos quilòmetres que parteix del centre de la ciutat. El barri és predominantment obrer, amb cases baixes o de pocs pisos. Les parets laterals de les cases, que han donat fama i imatge mundial als conflictes nord-irlandesos, són decorades, en aquest barri, amb les banderes de la creu vermella i la mà d’Irlanda del Nord, i noms i cares de persones lleialistes mortes en les dècades de violència.

            Davant de les cases, moltes amb la bandera nord-irlandesa, escocesa o l’Union Jack, hi juguen nens, aliens a la nostra presència, per molt que hi fem fotografies. Què deuen pensar, que deuen sentir aquests nens? Qui som per a ells aquests estrangers que visiten i fotografien aquestes cases on ells viuen? Saben que en els barris catòlics i nacionalistes de Béal Feirste hi ha d’altres nens que juguen sota banderes d’Irlanda?

            Això darrer, així com el fet que els murals dels barris catòlics articulats per The Falls Road, deuen ser plens dels rostres dels herois de la causa republicana, ho deduïm per lògica. I, en tornar a casa, perquè molts d’aquests murals es poden veure a internet. Però allí, in situ, ens porten només a The Falls Road, on la majoria de murals són més internacionals, tot i que, naturalment, n’hi ha de favorables a l’unificació de l’illa. I de neutres, pacifistes i amb obres d’art al·lusives, com el que reprodueix el Guernica de Picasso. N’hi ha un de curiós, que anuncia una empresa dels  propis “taxis negres”. Però no hi veiem ni les cases, ni els nens, ni els murals de les cases de l’altra banda del mur.

            Crec recordar que vam visitar un tercer mur, una de les anomenades “línies de pau”, començades a construir l’any 1969, quan els disturbis van esclatar amb més força. Separen, suposo que encara ara, els barris lleialistes dels republicans. Ens explica el taxista que en les fàbriques i llocs de treball treballen junts catòlics i republicans. En els llocs de residència és molt clar que no és així. En ser a la “línia de pau” ens dóna retoladors, per si volem deixar un missatge de pau escrit. Jo no sé que dir, francament. Altres, com la noia catòlica franco-iraniana, sí que n’escriu un, sentit i una mica ingenu.

            En un lloc com aquest, antic escenari de conflictes, que tant de bo no es tornin a reobrir, i que han deixat morts a banda i banda, m’he quedat ple de contradiccions personals. D’una banda, la morbositat de voler veure els barris de Belfast et deixa un cert mal gust personal de boca, tot i que penses que qui l’haurien de tenir, aquest mal gust, són els que l’exploten, l’antiga violència, com a ruta turística. D’altra banda, penses que potser és sa, i més útil, voler explicar la història recent obertament, i que un “taxi negre” seria impossible en escenaris semblants, del món o de la mateixa Europa.

Publicat dins de Irlanda | Deixa un comentari

Béal Feirste: turisme postviolència amb un ‘taxi negre’ (1)

0

“Turisme, a Belfast?!” els va preguntar, sincerament sorpresa, una persona de la capital d’Irlanda del Nord a una parella, ella catalana i ell de la República d’Irlanda, quan li van dir les seves raons per ser de visita a la ciutat. Era a finals dels anys 80; avui, després de l’acord de pau de divendres sant del 1998, ja no és estrany anar de turisme a Belfast. Acabada la part més gruixuda del conflicte entre catòlics i protestants, es fan fins i tot visites turístiques entre els murs i les cases, amb murals polítics, d’un i altre bàndol. És, com diu la publicitat de les agències, el “mundialment famós” Tour dels Taxis Negres.

Era el 2008 i estava de vacances a Dublin. Diverses agències ofereixen viatges en autocar d’un dia, o de 2, 3, 4, 6, 10 dies, per l’illa. En vaig agafar un parell. Un va ser a Drogheda, Monasterboice i Belfast, Béal Feirste en gàelic irlandès. De la resta del viatge potser en parlaré un altre dia, però l’autèntica raó de fer-lo era veure els escenaris del període de violència que en anglès coneixen com The Troubles i que van començar als 60. M’havien parlat dels taxis negres i m’interessava veure-ho in situ. Les meves raons, les de qualsevol, periodista o no: curiositat, documentació, certa morbositat…?

            En l’autocar vaig conèixer unes quantes persones, amb qui després vam formar el grup necessari per omplir un taxi: una parella de Barcelona, viatjada i amb parents al meu poble, i dues noies, una d’elles francesa d’origen iranià i amb fortes conviccions catòliques. Quan l’autocar va travessar la frontera entre la República d’Irlanda i Irlanda del Nord – no digueu Ulster, que és una província que no tota pertany al Regne Unit; allà parlen senzillament del “Nord” – el conductor, molt simpàtic, ens ho va comunicar. Si no, ni ho hauríem vist: cap duana, cap barrera, cap indicador destacat. Ens va explicar que només ho notaríem en el fet que en els cartells viaris de la República els noms apareixien en anglès i gaèlic, i en els del Nord només en anglès. No sé si encara és així.

            Ens va advertir també que, si agafàvem un “taxi negre” –es pagava a part, en lliures– sobretot no li preguntéssim al conductor si era protestant o catòlic. A aquestes alçades del viatge, tot i que els taxis de Londres, per exemple, solien ser negres, el fet que als de Belfast, quan fan la ruta per les restes del conflicte, els anomenin així em semblava una cosa força inquietant. Fins i tot una mostra d’humor, mai millor dit, negre. Després vaig veure que, com passa també a Londres, no tots són de color negre.

            Els del “meu” grup vam agafar taxi. D’altres no. Quan hi vam pujar, la primera cosa que va fer la noia franco-iraniana va ser preguntar-li al conductor de quina confessió era. No va semblar enfadar-se, però li va contestar: “endevini-ho”. Crec, per la ruta que ens va fer, que ho vaig poder endevinar. Us ho explicaré en el següent apunt.

Publicat dins de Irlanda | Deixa un comentari

Cardona: la vida normal en una vila de llibre

0

Fins fa pocs dies la meva relació amb Cardona era a través dels llibres. També hagués pogut ser de pel·lícula. Perquè la imatge que potser tenim d’aquesta vila deu molt al pes de la història, que genera mitologia, narrativa i ciutats històriques, on de vegades viure es fa difícil. No direm noms ara, però moltes viles i ciutats s’han convertit en parcs temàtics per a turistes on es fa impossible d’estar-hi com una persona normal. No és el cas – i ara us vull sorprendre – de Venècia, si surts de les rutes marcades amb fletxes grogues. Ni de Tarragona, en alguns carrers de la Part Alta. Ni de Cardona, per sort.

Els carrers de Cardona són vius, amb roba estesa, botigues de tota la vida i poc cartró pedra, tot i la mola imposant del castell, amb la col·legiata, i de la no menys mola ni menys imposant Muntanya de Sal. De tres tipus de sal i tres èpoques d’explotació molt diferents: romana-medieval, industrial de potassa i actual a cel obert. Potser la mineria de la sal, i els miners, han donat un toc més de normalitat a la vila dels Ducs.

            Com deia, la meva relació amb Cardona era fins ara llibresca, i prou. A través de tres llibres, sobretot: La vida normal, de Màrius Serra, on la vila hi apareix prou, en fragments com aquest: “El Jotajota també hi havia treballat, a la mina. Com tants altres andalusos de Cardona a la llarga s’havia acostumat als sous alts i a les dures jornades de l’extracció de la sal.” En la visita que hi fem amb els del meu poble ens expliquen documentadament tot el que fa referència a la mina i el treball que s’hi feia.

            El fragment del llibre del Màrius, com ara faig, el vaig citar també en un llibre meu, publicat el 2009 per Triangle Postals, sobre diferents ciutats i llocs de les terres de parla catalana, Terres escrites. Allí hi parlava de Cardona, a través de dades extretes d’altres llibres, enciclopèdies… Que descolorit que queda qualsevol text descriptiu, per molt ben documentat que estigui, davant dels detalls infinits de la vida normal de qualsevol ciutat, poble o paisatge. No hi deia res que no fos cert, i al meu propi llibre em remeto, però no arribava a l’alçada d’una visita real a Cardona. Amb guia, si pot ser.

            El tercer llibre fa referència a una altra de les tradicions per la qual Cardona és coneguda, i de la qual jo no parlava en l’esmentat segon llibre: el Corre de Bou. Fa dos anys, el jurat del premi Joan Amades, del qual formo part, va premiar el llibre de Jofre Padullés Festes amb bous. Recorregut pel nostre patrimoni cultural a través del Corre de Bou de Cardona. En la visita que us deia que vam fer amb el nostre grup de teatre, vam passar per la plaça – la Fira – on es fa el Corre de Bou. Arribats aquí, m’adono que intentar resumir la complexitat i riquesa d’una vila com aquesta, i moltes d’altres – totes? –, no hi cap en un article, llibre, ni en una festa, ni castell, ni en una col·legiata.

Qualsevol d’aquestes coses, per meravelloses que siguin, són blanques com la sal comparades amb viure una vida normal, ni que sigui d’un dia, en qualsevol vila o ciutat. Una vida normal, on els castells, les mines, i les col·legiates podeu imaginar-les altre cop plens de vida, de guerra – com la de 1714, que aquí va acabar no l’11 sinó el 18 de setembre – , de mort, de comerç, de suor… Aneu a Cardona, i ja m’entendreu. 

Tarragona: sentint la veu de les campanes més altes #FandeTGN

1
Publicat el 3 de març de 2012

Ens hi va portar un Corpus el Jesús Martínez Casanelles, un dels campaners de la catedral de Tarragona. Ara seguiré com a guia el seu completíssim llibre Les veus de la catedral de Tarragona (El Mèdol, 2008) per no equivocar-me. A més, el pròleg del llibre és de Cristóbal Conesa, història viva de la ciutat, nascut al propi Pla de la Seu, campaner des de jove, i un dels responsables de recuperar el so de les campanes, als anys noranta. Conesa diu que no se li esborra el primer cop que va pujar de petit dalt del campanar de la seu.  A mi tampoc se m’esborrarà, ni dels ulls, ni de les orelles! Per a qualsevol que hagi nascut sentint el so de les campanes de la catedral, hauria de ser obligat pujar-hi almenys un cop a la vida.

A Londres diuen que només és autèntic londinenc cockney qui hagi nascut sentint les campanes de l’església de Saint Mary-le-Bow, al cor de la City. Cosa difícil, ara que a la City hi dominen els bancs i hi viu poca gent. A Tarragona no som tan exigents: és autèntic tarragoní el que sent plaer de trepitjar-ne els carrers. Tot i això, és millor fer-ho sabent quines campanes sonen mentre hi passeges. Algunes de les campanes de la catedral ho fan des del segle catorze. És el cas de la més antiga, la Fructuosa, del 1313, i la seva germana Maria Assumpta, del 1314. I amb aquests noms ens trobem amb un primer conflicte o polèmica, de les que animen una ciutat viva com la nostra: alguns historiadors els canvien el nom, i anomenen Fructuosa la Maria Assumpta, i Maria Assumpta la Fructuosa. Si no hi acabeu d’entendre, no patiu, aquestes coses són la sal de la història i la ciutat, i per aclarir-ho, el que deia: visiteu la catedral o llegiu el llibre del Jesús. Al pis inferior de la sala de campanes hi ha una tercera campana, la Tecla, més joveneta, del 1777. L’Assumpta (segons el nom tradicional dels campaners, com hem dit) és impressionant de veure tocar: se la fa ventar, és a dir, donar la volta fins que la boca queda cap amunt, primer en un sentit, i després en l’altre. És la forma pròpia de fer-ho a les seus catalanes. I calen dos campaners per dur-la a seure, és a dir, deixar-la aturada uns instants de cap per amunt. Ventar i dur a seure comporten un cert perill per al cap dels campaners i, a més, tot i que hi val l’experiència, i molt, no hi ha simuladors de pràctiques que valguin: quan un jove campaner toca l’Assumpta per primer cop ja ho ha se saber fer amb seguretat. Ara com ara, la Fructuosa es fa sonar fent picar amb cordes el batall. No pot ventar perquè, des de la reforma del campanar fa una desena d’anys, no pot donar la volta perquè topa amb l’estructura de fusta que la suporta. Qui sap si algun dia la podrem sentir donant voltes, com la seva germana petita? Estaria bé. El dia de Corpus que vam tenir la sort de poder pujar al campanar, és dels que toquen alhora les campanes litúrgiques. No totes ho són, després ho veurem. El Jesús, en persona i en llibre, ho explica molt bé. Quan la custòdia surt de la catedral, totes les campanes repiquen i les dues “grans” (Assumpta i Fructuosa, que ho són d’edat i de mides) sonen més lentament. Quan la custòdia (o el braç, en el cas de la processó de santa Tecla) es perd de vista, s’atura el repic i només toquen de tant en tant les nostres dues grans i elegants amigues. Quan la persona encarregada, que mira des de la finestra de la sala de campanes, torna a veure el referent simbòlic de la processó, allò ja és tot el metall del món sonant junt! El Jesús ens havia portat uns taps per les orelles, per poder-ho resistir. No sé si per fer-me el mec o per no perdre’m res de l’experiència, el cas és que jo – nascut, com hi posa el carnet d’identitat, a Tarragona, a pocs centenars de metres d’aquí – li vaig dir que no. No sé si els meus timpans se n’han penedit, jo no. Al cap d’una estona de sentir totes les campanes igual, comences de mica en mica a distingir-les: aquesta és l’Assumpta, l’altra la Tecla… cap sona igual. No sé si als campaners els passa: a mi em van fer més mal a les orelles les campanes picades amb el batall que no les ventades: el cop és enorme, però molt més net i “suau”, si se’n pot dir així. Ei, és una opinió, no encetarem ara una polèmica per tan poca cosa! Quan paren totes les campanes, i si no us ha sobrevingut una sordesa total, el silenci, que no ho és, és fa ple de totes les qualitats i matisos: les grans veus de les campanes us ensenyen a sentir millor les petites veus humanes, quotidianes. Per a la resta de campanes litúrgiques, i les seves funcions, insisteixo: feu-vos amb el llibre de Jesús Martínez. I és que a dalt de tot del campanar de la seu hi ha una campana, potser la més popular, que és la més gran de totes, i és una campana cívica, la Capona. Si no en coneixíeu el nom, no sou de Tarragona, no llegiu llibres, o no en compreu a les llibreries. La seva funció principal avui dia, diuen els llibres, entre ells el del Jesús, és de fer de campana d’hores, és a dir, saber en quina hora vivim, sobretot quan no hi havia rellotges ni mòbils. Però la seva funció real, i aquí lamento encetar una possible polèmica amb l’amic Jesús, és saber, quan la sentim, a quina ciutat vivim, treballem o acabem tornant: Tarragona. Només és de Tarragona qui sent la Capona, en tots els sentits de la paraula sentir.
Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari