Carme Canyelles, neboda-néta d’Esteve Cañellas Margalló, ha llegit aquest text en la trobada d’ajuntaments de la Xarxa Mai Més, de memòria i prevenció del feixisme, a Torredembarra, el divendres 3 de novembre de 2017. La trobada l’ha convocada Amical de Mauthausen i els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Torredembarra.
L’oncle Esteve era pèl-roig. Aquesta és una de les coses que han quedat de la seva memòria en la família Cañellas. Això, i que durant el franquisme poques vegades se’n parlava, d’ell. Com a molt, en veu baixa et deien que “havia mort a la guerra”. Ara sabem que no va ser així, tot i que sí que va ser com a conseqüència de la guerra.
L’Esteve Cañellas Margalló havia nascut a Torredembarra el 27 de març del 1909. De família pescadora, que s’havia traslladat des del barri marítim, Baix a Mar, al carrer de les Creus, a dalt de tot de Dalt el Poble. A casa seva en deien, i encara en diuen, Cal Mosquit, un renom que ja venia de Baix a Mar. Som de Cal Mosquit. El pare era el Francesc Cañellas Ferriol, i la mare, la Carme Margalló Artero, de Barcelona. Va tenir set germans: la Francisca, el Daniel, el Pasqual, la Maria, la Jovita, la Rosalia i el Francesc. Al germà petit, l’únic que viu, ja no el va conèixer. La Carme Margalló havia mort, i el Francesc s’havia casat tornat a casar, amb la Mercè.
La Maria va morir molt jove, d’una mort molt trista: va patir una commoció, un gran “ensurt”, del qual no en sabem la causa, i es va anar consumint poc a poc, sense voler sortir de casa, del seu llit. Amb el seu germà Esteve estaven molt units, això també ho sabem.
Ell, l’Esteve, no sabem si va arribar a treballar a la mar, com el seu pare, o en algun altre lloc de la Torre, una fàbrica potser. Hi ha coses que sí que sabem del cert, perquè la directora de l’Arxiu Municipal de Torredembarra, Núria Canyelles Vilar, va publicar el juliol del 2011 a la revista La Sínia el resultat de la seva investigació. No, amb la Núria Canyelles no som pas parents, que sapiguem. Però li agraïm molt la seva feina, que ens ha fet conèixer tantes dades de la vida de l’oncle Esteve des que va deixar el nostre poble.
Ell, l’Esteve, que havia fet el servei militar en el reemplaçament del 1930, es va allistar a l’exèrcit republicà quan va esclatar la guerra civil. Tenia 27 anys. Quan el govern legítim va perdre, va travessar la frontera francesa per escapar-se de la repressió dels vencedors.
Entre els soldats derrotats, alguns, com molta població civil, van optar per l’exili. D’altres van decidir tornar a casa, tot i els perills. Ell va ser dels primers. Devia tenir poderoses raons per marxar, raons per creure que la repressió, al seu poble, seria dura amb ell. Raons segurament de convenciment polític o de caràcter personal.
No era casat, i la família que deixava enrere era els pares i germans que hem dit i una neboda, la Carme Solé Cañellas. Aviat vindrien d’altres nebots, a qui ja no coneixeria. Al primer nen li van posar el seu nom, Esteve, i va néixer el 1942. Just l’any que ell moria.
L’Esteve Cañellas Margalló va ingressar al camp d’extermini nazi de Gusen el 29 de març de 1941. Acabava de fer els 32 anys. Va caure malalt, i va morir encara no un any després, el 15 de gener de 1942. A aquest camp, annex a Mauthausen, hi anaven a parar els deportats que les autoritats nazis donaven ja per morts en vida.
Abans, la Núria Canyelles ho explica molt bé en el seu article, l’Esteve havia passat per l’stalag, o camp de presoners de guerra, de Fallingbostel, al nord d’Alemanya, i el 27 de gener del 1941 el van obligar a pujar a un tren de càrrega amb 1.500 presoners republicans més i va ser conduït al camp de concentració, tristament cèlebre, de Mauthausen. On, entre molts d’altres, anaven a parar els republicans espanyols a qui el govern de Franco considerava que ja no tenien aquesta nacionalitat. I que, per tant, el govern alemany en podia fer el que volgués.
Entre Fallingbostel i Gusen, tres números: 87812 – 5863 – 11203. Els números que li van assignar en els tres camps. Els buròcrates del nazisme deshumanitzaven i reduïen a xifres els seus presoners.
Nosaltres, la família Cañellas, tenim un gran dolor per la bàrbara desaparició de l’oncle Esteve. Però, dins d’aquest gran dolor, els actes que serveixin per recuperar-ne la memòria, i que deixi de ser un número més en un llistat de presos o de morts, ens fan sentir orgullosos. Orgullosos que la seva vila natal li hagi dedicat un memorial, orgullosos que representi en aquesta vila a tots aquells i aquelles exiliats republicans que van morir als camps nazis. I orgullosos que ell triés no deixar-se doblegar, i lluitar pels seus.
Lluitar per la seva família, i pels fills i filles del seu poble, de Torredembarra, que volien un futur lliure.
Sí, l’Esteve era pèl-roig, i avui ja el coneixem molt millor.
Moltes gràcies.