Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Arxiu de la categoria: París

París torna a ser una ciutat ocupada

0

París2

París té la pell dura. O més que la pell, el que hi ha a sota. Sota la ciutat llum dels grans bulevards, hi ha un dia a dia de gran metròpoli difícil, plena de matisos i contradiccions. El París que vaig visitar l’últim cop, que vivia l’atemptat de ‘Charlie Hebdo’, la seva gent, va reaccionar amb una estranya enteresa. Una enteresa republicana, de tornar-se a aixecar després de l’adversitat. Els mitjans posaven el focus en la situació d’excepció, però les persones seguien el dia a dia amb certa normalitat. Això sí, amb rostres apagats, enganxines de ‘Je suis Charlie’ a la roba i manifestant-se a la Place de la République.

Ho dic perquè em va sorprendre i perquè ara, en la distància, ignoro fins a quin punt el seguit d’atemptats del 13 de novembre, el caos, l’estat de setge dels ciutadans i el pànic han afectat París diferentment a l’atemptat de gener. Des de la intuïció, estic segur que sí, que difícilment hi podrà haver enteresa, solidesa i una reacció serena. Si les morts de ‘Charlie Hebdo’ van ser un atemptat terrorista selectiu, dolorosíssim, però més clàssic, una acció d’avançada contra objectius concrets, entre els quals la llibertat d’expressió, els d’ahir signifiquen que una guerra, la de Síria, ha arribat al cor d’Europa. I hi ha arribat de forma total, afectant tota la població, en una acció plenament militar.

És un acte terrorista, cert. Però, abans i tot de saber amb seguretat quin grup hi ha al darrere, es pot veure que no és una escaramussa de comandos solitaris dedicats a ferir col·lectius sensibles, com uns dibuixants, i amb ells la llibertat d’expressió i sàtira, uns policies, i la seguretat, o uns comerciants jueus, amb una càrrega d’antisemitisme. La del divendres 13 sembla una campanya bèl·lica, planificada per fer el màxim mal possible entre la població civil. Ja no és un avís. Indica una voluntat de quedar-s’hi.

El mateix es podria dir d’anteriors atemptats, com el de les Torres Bessones o el de Madrid, segur. I és cert, però cada cop eren prou diferents els “exèrcits” invasors i també era diferent la guerra que es volia exportar a Occident. I també és cert que cada una d’aquestes accions bèl·liques van tocar una mica més de mort la llibertat civil.

No voldria caure en el mateix error que vaig retreure llavors de l’atemptat de gener a París a persones que es fiaven massa del focus tancat, natural d’altra banda, dels mitjans de comunicació. Però el que he vist aquesta nit m’ha fet pensar en una ciutat ocupada, com a la segona guerra mundial per les tropes nazis. I doblement ocupada, potser. Per un exèrcit cec de terroristes, que maten i prenen ostatges i que, quan escric això, no tenen nom, i per la reacció d’un govern que tanca fronteres i té una lògica por.

Les morts de ‘Charlie Hebdo’, tan precises, van permetre algunes frivolitats. El sociòleg jacobí Emmanuel Todd, en el seu llibre ‘Qui est Charlie?’ assenyalava que els manifestants del diumenge 11 de gener eren, per regla general, persones conservadores, de classe mitjana i el que anomena ‘catòlics zombis’, provinents de regions profundes de França abans de religió catòlica al 100 %, i que, després d’abandonar el catolicisme, busquen una nova religió, que troben per exemple en el partit socialista francès. Uns manifestants que són l’ou d’una serp contrària als principis igualitaris de la República, els dels ‘autèntics’ parisencs. També, de pas, deixa de volta i mitja el primer ministre Manuel Valls, i amb ell als catalans en general, però d’això ja en parlaré un altre dia.

Segurament, si hi ha manifestació contrària als atemptats del 13-N, s’hi trobaran alguns eslògans reduccionistes, clixés antimusulmans i estranys companys de pancarta. I s’hi oblidaran les víctimes d’altres guerres que encara no han arribat a Europa. Però els que estem en contra d’unes i altres violències hem de saber trobar un lloc per protestar, per les altres morts, però també per les d’ahir. Que han tocat una ciutat que més que la capital d’un estat que ens pot resultar més o menys simpàtic, com d’altres estats, ha significat durant molts anys una mica d’aire de llibertat per a d’altres societats menys alliberades. Ara hem de contribuir a alliberar París un cop més.

 

Publicat dins de París i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

‘Charlie Hebdo’: set dies, set notes (més una nota final)

0

Charlie Hebdo

Fa una setmana, les morts dels periodistes de ‘Charlie Hebdo’, dels policies, els clients del supermercat jueu i els gihadistes, em van trobar a París. Ja he explicat en algun altre lloc que vaig voler anar, l’endemà de l’atac a ‘Charlie Hebdo’, a les portes de la redacció i al indret de la mort d’un dels policies. Durant uns dies, vam viure de prop els fets i la reacció dels mitjans i la gent. Avui, com tants, he buscat el setmanari, a Tarragona, sense sort. He reflexionat amb algunes persones sobre aquesta mostra de la barbàrie. No està mai tot, tot, dit sobre un acte de tanta repercussió, però set dies després de l’atemptat vull afegir-hi set petites notes:
1. Els periodistes podem ser una mica mal educats. Vaig viure escenes lamentables als llocs dels fets. Però som un tub pel qual passa, algun cop, l’emoció veritable.
2. Cada any que hi vaig trobo menys comerços jueus a la rue des Rosiers. No sé si és perquè ha augmentat l’emigració a Israel. Només ho constato, i em fa pena.
3. Em vaig comprar l’últim llibre d’Houellebecq, ‘Soumission’. Ara el llençaria, perquè sé que als de ‘Charlie Hebdo’ els feia fàstic. Però sé que ells defensaven la llibertat d’opinió. El llegiré i després el llençaré, si em fa fàstic a mi també.
4. Fa quinze anys vaig col•laborar en una revista d’humor políticament incòmode, ‘Angelitos negros’, que va durar poc. Si existís, no sé si el seu humor tindria res a veure amb el que fa ara ‘Charlie’. Només sé que alguns dels meus col•legues – Alfons, Xavi, Sebastià…– (jo m’hi descompto) no farien mal paper fent dibuixos i textos a les pàgines del setmanari francès. Va per vosaltres, Angelets tots!
5. Veient aquests dies Manuel Valls, he pensat malèvolament que ara com ara és el català amb més possibilitats de presidir a curt termini un estat independent. Si no esteu d’acord amb aquesta afirmació, us haureu d’espavilar perquè no sigui així!
6. Per a bé, i per a mal, a França sempre et sembla que van una pantalla per davant.
7. Encara xocat per l’extrema, i estranya, normalitat amb què es vivia als carrers de París, tot i la presència de policies i militars armats, confesso que no en sé la causa real: el fet de ser una ciutat; la diferència general de caràcter i educació pública amb les pròpies de clima mediterrani, més viscerals, com la nostra; que la processó va per dins; potser un desafiament cívic…? Jo m’inclinaria per la darrera, perquè em sembla la més adient amb l’esperit de ‘Charlie Hebdo’. Però la veritat és que no ho sé, perquè sóc un simple periodista, “Je suis Charlie’…

Deixo per al final una nota sobre el sentiment permanent que m’han deixat aquestes morts: la consciència de com som de fràgils, tots els humans.

Publicat dins de París i etiquetada amb , , | Deixa un comentari