Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Arxiu de la categoria: Gaià

Maria-Rosa Wennberg, un segle de vida per la cultura i el teatre

0
Publicat el 13 de maig de 2018

Avui, quan només li faltaven tres setmanes per fer 100 anys, s’ha mort la Maria-Rosa Wennberg. Escriptora, filòloga, directora de teatre, activista i impulsora d’iniciatives culturals, ha estat una persona imprescindible en la vida de Torredembarra en el darrer mig segle, al costat del seu home, Manuel Crehuet. Quan va fer 99 anys, al juny de l’any passat, amb el grup de teatre de la vila, vinculat a la coordinadora teatral El Nus Escènic, que ella havia fundat, li vam dedicar una lectura teatral a la Sala del Mar torrenca. En publico la presentació com a record i homenatge. El nostre sentiment et portarà al cor, Maria-Rosa.

La Maria-Rosa Wennberg fa 99 anys. Sabem que potser no li agraden gaire els homenatges, però sabem que li agrada molt el teatre, i per això volem celebrar-ho amb ella fent una de les coses que més li plauen, una lectura teatral. Fent, interpretant, teatre.

Una lectura que a més ha de servir de reconeixement a la tasca que tant ella com el Manuel Crehuet han fet per al teatre i la cultura de Torredembarra, però situant-la en un àmbit més ampli, el del teatre i la cultura catalanes del segle vint.

No és que aquesta tasca, la desenvolupada a la Torre, no s’hagi reconegut: la Maria-Rosa i el Manuel – el Nel, i ja veureu a través de la lectura perquè l’anomenem així – van ser nomenats fills adoptius del nostre poble, per exemple.

Però potser no som sempre prou conscients de com aquesta tasca és important dins del marc general del nostre país, i com se situa dins d’una història cultural. De com la Maria-Rosa i el Manuel ens han fet representar un paper privilegiat en més d’un segle de història del teatre català.

Per situar aquesta tasca en el seu just context, hem triat dues lectures: alguns fragments del llibre Una Barcelona de conte, una biografia del dramaturg Pompeu Crehuet, molt popular en el primer terç del segle vint, i pare del Manuel, escrita pel nebot del Manuel, Eladi Crehuet Serra. I una obra de teatre del mateix Pompeu, Mamà política.

Totes dues ens porten a conèixer la saga dels Crehuet, de dramaturgs i notaris, que continua fins a les generacions joves d’avui. I a ubicar-hi les generacions joves de fa uns anys, les que es movien per un Sant Feliu de Guíxols feliç, que ens fan pensar en la Torre feliç que ens van ajudar a construir la Maria-Rosa i el Manuel. Uns anys, i una Maria-Rosa i un Manuel d’aleshores, que descobrirem en els fragments triats del llibre de l’Eladi.

Amb Mamà política trobarem un teatre de 1929 de gran èxit a la Barcelona d’aquells anys, i que després la dictadura va estroncar. Un teatre àgil, fresc, de repertori, amb una qualitat lingüística excepcional i un talent per al gag i el joc de paraules riquíssim. Un teatre que de vegades recorda el cinema de l’època: Ernst Lubitsch, Billy Wilder… I amb algun diàleg que sembla escrit perquè l’interpretessin el Groucho Marx i la Margaret Dumont. Teatre de saló, elegant, que ens connectava amb el món abans que caigués la fosca nit del franquisme.

Aquesta obra, a més, ens permet entendre moltes de les tries d’obres que va fer el Manuel per representar aquí, perquè a estones ens pot recordar el Miguel Mihura de Tres barrets de copa o l’Adorable mentider, de J. M Synge. I també ens connecta amb el fi humor del Manuel.

El Grup d’Aficionats a l’Art de la Torre té més de 60 anys d’història. Però encara hi podem sumar més història i de saviesa teatral si hi comptem la connexió amb el gran teatre i amb la cultura catalana i universal, que ens han aportat el Manuel Crehuet i la Maria-Rosa Wennberg.

Gràcies, doncs, saga Crehuet per fer-nos part de la vostra família. i gràcies, sobretot, Maria-Rosa, per tot el que ens dónes amb tanta generositat.

 

Carles Marquès

 

 

 

ESTEVE CAÑELLAS MARGALLÓ

0

Carme Canyelles, neboda-néta d’Esteve Cañellas Margalló, ha llegit aquest text en la trobada d’ajuntaments de la Xarxa Mai Més, de memòria i prevenció del feixisme, a Torredembarra, el divendres 3 de novembre de 2017. La trobada l’ha convocada Amical de Mauthausen i els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Torredembarra.

 

L’oncle Esteve era pèl-roig. Aquesta és una de les coses que han quedat de la seva memòria en la família Cañellas. Això, i que durant el franquisme poques vegades se’n parlava, d’ell. Com a molt, en veu baixa et deien que “havia mort a la guerra”. Ara sabem que no va ser així, tot i que sí que va ser com a conseqüència de la guerra.

L’Esteve Cañellas Margalló havia nascut a Torredembarra el 27 de març del 1909. De família pescadora, que s’havia traslladat des del barri marítim, Baix a Mar, al carrer de les Creus, a dalt de tot de Dalt el Poble. A casa seva en deien, i encara en diuen, Cal Mosquit, un renom que ja venia de Baix a Mar. Som de Cal Mosquit. El pare era el Francesc Cañellas Ferriol, i la mare, la Carme Margalló Artero, de Barcelona. Va tenir set germans: la Francisca, el Daniel, el Pasqual, la Maria, la Jovita, la Rosalia i el Francesc. Al germà petit, l’únic que viu, ja no el va conèixer. La Carme Margalló havia mort, i el Francesc s’havia casat tornat a casar, amb la Mercè.

La Maria va morir molt jove, d’una mort molt trista: va patir una commoció, un gran “ensurt”, del qual no en sabem la causa, i es va anar consumint poc a poc, sense voler sortir de casa, del seu llit. Amb el seu germà Esteve estaven molt units, això també ho sabem.

Ell, l’Esteve, no sabem si va arribar a treballar a la mar, com el seu pare, o en algun altre lloc de la Torre, una fàbrica potser. Hi ha coses que sí que sabem del cert, perquè la directora de l’Arxiu Municipal de Torredembarra, Núria Canyelles Vilar, va publicar el juliol del 2011 a la revista La Sínia el resultat de la seva investigació. No, amb la Núria Canyelles no som pas parents, que sapiguem. Però li agraïm molt la seva feina, que ens ha fet conèixer tantes dades de la vida de l’oncle Esteve des que va deixar el nostre poble.

Ell, l’Esteve, que havia fet el servei militar en el reemplaçament del 1930, es va allistar a l’exèrcit republicà quan va esclatar la guerra civil. Tenia 27 anys. Quan el govern legítim va perdre, va travessar la frontera francesa per escapar-se de la repressió dels vencedors.

Entre els soldats derrotats, alguns, com molta població civil, van optar per l’exili. D’altres van decidir tornar a casa, tot i els perills. Ell va ser dels primers. Devia tenir poderoses raons per marxar, raons per creure que la repressió, al seu poble, seria dura amb ell. Raons segurament de convenciment polític o de caràcter personal.

No era casat, i la família que deixava enrere era els pares i germans que hem dit i una neboda, la Carme Solé Cañellas. Aviat vindrien d’altres nebots, a qui ja no coneixeria. Al primer nen li van posar el seu nom, Esteve, i va néixer el 1942. Just l’any que ell moria.

L’Esteve Cañellas Margalló va ingressar al camp d’extermini nazi de Gusen el 29 de març de 1941. Acabava de fer els 32 anys. Va caure malalt, i va morir encara no un any després, el 15 de gener de 1942. A aquest camp, annex a Mauthausen, hi anaven a parar els deportats que les autoritats nazis donaven ja per morts en vida.

Abans, la Núria Canyelles ho explica molt bé en el seu article, l’Esteve havia passat per l’stalag, o camp de presoners de guerra, de Fallingbostel, al nord d’Alemanya, i el 27 de gener del 1941 el van obligar a pujar a un tren de càrrega amb 1.500 presoners republicans més i va ser conduït al camp de concentració, tristament cèlebre, de Mauthausen. On, entre molts d’altres, anaven a parar els republicans espanyols a qui el govern de Franco considerava que ja no tenien aquesta nacionalitat. I que, per tant, el govern alemany en podia fer el que volgués.

Entre Fallingbostel i Gusen, tres números: 87812 – 5863 – 11203. Els números que li van assignar en els tres camps. Els buròcrates del nazisme deshumanitzaven i reduïen a xifres els seus presoners.

Nosaltres, la família Cañellas, tenim un gran dolor per la bàrbara desaparició de l’oncle Esteve. Però, dins d’aquest gran dolor, els actes que serveixin per recuperar-ne la memòria, i que deixi de ser un número més en un llistat de presos o de morts, ens fan sentir orgullosos. Orgullosos que la seva vila natal li hagi dedicat un memorial, orgullosos que representi en aquesta vila a tots aquells i aquelles exiliats republicans que van morir als camps nazis. I orgullosos que ell triés no deixar-se doblegar, i lluitar pels seus.

Lluitar per la seva família, i pels fills i filles del seu poble, de Torredembarra, que volien un futur lliure.

Sí, l’Esteve era pèl-roig, i avui ja el coneixem molt millor.

Moltes gràcies.

 

Publicat dins de Gaià | Deixa un comentari

“Carta” d’Esteve Cañellas Margalló des del camp d’extermini nazi de Gusen (Àustria)

0
Publicat el 15 de juny de 2017

Text de Carles Marquès, inspirat lliurement en els relats de Patricio Serrano, Santiago Raga i Ricardo Rico, presoners a Gusen, extrets del llibre ‘Triangle bleu. Les républicans espagnols a Mauthausen’, de Manuel Razola i Mariano Constante (París, 1969)

 

 

Gusen, 15 de gener del 1942

 

Estimada família, com esteu? Espero que bé. Fa tants anys que no ens vèiem, que no us puc abraçar… Us enyoro. Us escric una carta, qui sap si serà l’última. Dic que l’escric, però només la puc escriure dins del meu cap. No tinc paper ni llapis, ni els nazis em deixarien enviar res fora del camp.

No em coneixeríeu pas. Sóc tot pell i ossos. Em rapen els cabells i tot el cos cada dos per tres, pels polls, diuen. No us creuríeu que sóc aquell que de jovenet sortia cada dia en mar, allà a la Torre, cepat, ferreny.

 

N’hi ha tants, de polls, que cada dia ens inspeccionen aquests maleïts uniformes de ralladillo que portem. Es parla que un dia ens faran una desinfecció general, amb gas, per matar els polls. Però no ens canvien ni a mal de morir la palla dels matalassos, des del dia que van obrir el camp. I deuen ser tots plens de polls.

El gener de l’any passat, just arribar jo al camp de concentració d’abans, el de Mauthausen, començaven a portar els que es trobaven més fumuts a un altre camp, on deien que el règim era una mica menys inhumà, i ens ho vam creure… El nou camp és a 5 quilòmetres, es deia Gusen i és a la mateixa riba esquerra del Danubi, com l’altre. Era tot el que en sabíem aleshores. M’hi van enviar en un dels primers combois de republicans, el 29 de març.

 

Alguns, com el Santiago, es feien passar per coixos, o ferits, perquè els hi enviessin… No us diré pas si jo vaig ser dels “llestos” o no, ja no importa.

El primer que vaig veure va ser una gran esplanada, com una mena de plaçota quadrada, d’un mig quilòmetre per costat, i més endavant, a l’esquerra, molts barracots – són 32, ara m’ho sé de memòria – pintats de negre. De seguit allò em va fer molta por i ja me’n vaig adonar que no era pas l’hospital que ens havien dit. Vaig entendre només arribar que no ens tractarien pas com a invàlids. Gusen és el camp d’extermini de bo de bo, no el primer, i vaig comprendre perquè el comandant de Mauthausen ens enviava a aquell escorxador tots els que, segons ell, ja no servíem de res.

 

El camp es troba a la vora de la carretera general. Però no pas per això els SS canvien de manera de fer. Ni ells ni els nens que, cada matí, passen per anar a escola, i que veuen sovint els seus crims. Jo, que he treballat fent la paret del camp, no els he vistos mai aturar-se, ni fer semblant de veure els homes electrocutats que encara no han retirat dels filats de pues.

El primer dia ens van repartir entre els quefes dels blocks, tots ells presidiaris de feia molts anys. Van començar a ploure els primers cops de bastó. Em van ficar al barracot 19, un dels més terribles del camp. El quefe era un pres comú, molt sàdic. Ningú podia sortir del barracot sense el seu permís.

 

Una vegada vaig anar a veure uns presos del barracot del costat, i quan vaig tornar em va deixar la cara i el pit plens de sang. Encara hi tinc marques.

Els que moren a la nit se’ls compta com que són vius quan passen llista al matí, fins que no els porten al forn crematori. Per això, amb els companys diem que fins i tot els morts han de cridar “presents” quan es passa llista.

 

A Gusen, com passa a Mauthausen, la feina principal és la de la pedrera. És al nord del camp, en una muntanya, i es treu la roca amb cartutxos de dinamita. En acabat, els presos portem les pedres a coll. I ens fan construir un mur molt alt al voltant del filat que tanca el camp.

L’eliminació de vides a la pedrera comença ben d’hora al matí. Ningú vol anar al Kommando de treball, i ens hi obliguen a cop d’estaca.

Després de formar part dels que transportaven pedres, vaig tenir la sort, gràcies a alguns companys republicans, que m’incorporessin a les colles de paletes i de fusters, i això m’ha salvat la vida fins avui. Estem molt ben organitzats, la veritat, i ens ajudem molt entre nosaltres, encara bo.

 

Per eliminar-nos millor, els SS separen els homes que estan en pitjors condicions, després de fer-nos córrer per comprovar les nostres forces. El comandant, Milesky, ens tracta com si fóssim bestiar. A principi de l’any passat devíem ser uns 10.000 presoners. D’aquesta manera que us dic, n’han matat més de 3.000. Jo fins ara m’he salvat de ser sacrificat.

Els que separen, abans de matar-los, pateixen les pitjors tortures als barracots 31 i 32, coneguts com els dels “invàlids”. Ens redueixen el ranxo a la meitat, perquè a l’Alemanya nazi qui no treballa no té dret a menjar.

 

El mes passat van començar a construir el que deien que serien dutxes. Sí, dutxes! Van instal·lar unes vuitanta aixetes en una estructura, sense sotre ni parets, i els SS van començar fer servir les “dutxes” per a la matança. Al cap d’uns dies, a manera de provatura, van ficar un grup dels “invàlids” a les dutxes, i les van engegar a tota pressió, amb un fred insuportable, perquè era desembre. Els presoners es fregaven el cos per intentar escalfar-se.

Jo ho vaig veure des del barracot del costat, i  em desesperava. Els botxins repartien fuetades a tort i a dret, sobretot els més salvatges, com un a qui diem Dràcula. Només amb el nom us podeu imaginar com és. Arromangat, com els que van en mar, amb botes altes, portava un mànec de fusta amb el que picava al cap els que lluitaven per sobreviure, que queien agonitzants i ja no s’aixecaven mai més. El desguàs havia quedat tapat i l’aigua cobria els seus cossos.

 

Un altre mètode que fan servir sovint consisteix en enfonsar el cap en un cubell o als lavabos fins que moren. Per fer-ho, els SS troben homes degenerats i covards, en conec uns quants, per a qui l’única cosa que compta és menjar un plat més de ranxo i ser ben vistos pels alemanys. Cal dir que també hi ha alguns republicans espanyols que s’han venut.

 

Però som massa gent i amb el sistema de les dutxes no en tenen prou. N’han inventat un altre, encara més cruel. Cada nit d’aquest hivern, ens estant deixant a 150 homes a la intempèrie, davant del barracot 32, nuets i sense cap mena de menjar. El fred mossega i cada matí troben entre 60 i 70 morts. Els que sobreviuen, acaben morint l’endemà.

No hi podem intervenir perquè en aquest barracot, un parell de republicans com nosaltres, un que es diu Tomás i un perruquer, s’han fet assassins dels nostres.

 

Els barracots dels que us parlo estan aïllats dels altres del camp per filats elèctrics i molts dels nostres, desesperats, s’hi llencen per electrocutar-se. Són aquells que els nens fan veure que no veuen. L’endemà l’Estat Major dels SS fa fotografies que justifiquen els seus crims com a “suïcidis”. Són molt organitzats, els nazis, ho apunten tot. De mi tenen totes les dades, des del primer camp de presoners on em van portar, al nord d’Alemanya.

El comandant del camp, Milesky, i el seu ajudant, borratxos, entren amb el seu gos alguna nit al barracot dels invàlids, que com us dic és on em tenen ara, i com qui demana un entrepà, exigeixen matar cent homes. Milesky mateix hi intervé amb la seva pistola, fins que es queda satisfet.

 

Paro aquí, perquè ja no tinc forces, i perquè són tantes i tantes morts, i tan inhumanes, que no em creuríeu. No us creuríeu les barbaritats que he arribat a veure. No us n’he explicat ni el cèntim d’una pela. Jo encara sóc viu, però estic malalt, m’han acabat ficant fa pocs dies en el barracot 32, el del Tomás i el perruquer assassins, i no sé si passaré d’avui.

 

També m’aturo perquè no us vull fer passar pena. Només em consola pensar que vosaltres us trobeu bé, i que mai sabreu tot això que em passa.

No es podria, i ningú no podrà imaginar el que aquí es fa amb les persones. Ningú no podrà comprendre que existeixin éssers humans sense cor i sense ànima. Però existeixen, creieu-me. I cometen els seus crims amb una impassibilitat, un goig i amb un sadisme increïbles.

 

Quedem molt pocs invàlids en el barracot. Sento sorolls a prop, al barracot de la cuina, lladrucs d’un gos llop, la veu de Milesky… Tinc por, qui sap què passarà.

Per si de cas, aquesta tarda he fet venir el company Patricio, per explicar-li algunes coses del meu passat, i algunes idees que tinc per al futur. Que algú en pugui treure partit, com a mínim.

 

Us estimo, us trobo a faltar, i no sé si us podré veure mai més.

Però passi el que passi, penseu en mi, recordeu-me tal com era.

Esteve

Publicat dins de Gaià | Deixa un comentari

Cuba imaginària

0

Cuba

Els meus avis, que jo sàpiga, no van anar mai a Cuba. Jo tampoc hi he estat, físicament. Sí que hi va estar l’avi de casa meva, el que la va fer reformar, com van fer molts indians. I no tan sols hi va estar, el Venanci, o Venancio, Mercadé, sinó que hi va fer calers, i es va casar amb una altra descendent rica de catalans, doña María Bosch, germana del propietari de Rom Bacardí abans de la revolució. A casa, doncs, fa cinquanta anys jo sentia parlar de Cuba amb accent cubà, suau i senyorial: doña María, la meva veïna, hi va viure fins que se’n va anar amb els seus fills i néts a Miami, ja gran. Un d’aquests néts va venir a veure casa “seva”.
L’any passat, o potser era l’anterior –el temps passa volant– es va presentar a Torredembarra un nét del Venancio i de doña María. No cal que en digui el nom, no vull personalitzar, sinó parlar d’unes relacions entre Catalunya i Cuba que aquests dies, amb l’acord entre Raúl Castro i Obama, tornen a ser actuals. Si és que mai havien deixat de ser-ho, perquè en l’imaginari català Cuba i els indians sempre han estat especials. Això potser es nota més en un poble com el meu, però també en molts altres de la costa, sobretot. El nét de l’indià de casa meva va venir a la Torre –Torredembarra, pels nadius – a recuperar les seves arrels, les de la seva família. I aquí es van començar a produir desajustos entre aquestes arrels, tal com li havien explicat a ell, i la realitat actual tal com la percebem els que vivim aquí. Uns desajustos que potser són els mateixos que tenim els catalans amb aquella Cuba mitificada, la dels avis indians i de les havaneres.
Per començar, el nét de Venancio buscava unes arrels espanyoles, que són les que volen trobar molts cubans de Miami, que s’han anat desarrelant de l’illa dels seus pares, i que noten que són alguna cosa diferent dins de la immigració hispanoamericana als Estats Units. El meu nou amic, una persona simpàtica, oberta i que espero que torni algun dia a veure’ns, als de casa nostra, no havia parlat castellà, o espanyol, fins a ser adult, perquè la seva família havia preferit parlar-li, i que els parlés, en anglès. Moltes famílies “cubanes” de Florida ho fan, perquè creuen que això facilita la integració. Però el nét, per pròpia voluntat, havia anat aprenent la llengua dels seus pares i ara parla un castellà correctíssim, amb més accent caribeny que no anglosaxó. Ara, que del català dels besavis, ni parlar-ne. Pronuncia Bosch com la marca alemanya, o com el nostre “Boix”. Li intento explicar que es pronuncia Bosk, però no el convenço. Qui sap, potser al pròxim viatge, si n’hi ha. Ara encara està en plena espanyolització. Es va casar amb una noia, crec que de Madrid, i vol comercialitzar un producte típic espanyol als EUA. No dic quin és, per no aixafar-li la idea, ni el mercat, però se m’acuden idees millors.
Els Bosch, el seu oncle-avi Pepín i la resta de la família, es feien amb la família Castro, allà a Santiago, i rebien a casa a Fidel, com jo he fet amb el nét –l’anomenaré des d’ara N., tot i que no és pas la inicial del seu nom–. Però el pare de doña María i de Pepín, a qui N. admirava, ja li advertia: “Fidelito, vas por mal camino.” Els Bosch, que es van quedar sense la fàbrica Bacardí –un altre cognom català– i la resta de les propietats, són anticastristes. N. em comenta, sense preguntar-me per la meva afiliació política, que amb Batista es vivia millor i que, com a dictador, no es podia comparar amb Castro, era molt més light. Batista, vull dir. Sort que no ens hem trobat pel carrer el meu amic Ll., que és força castrista, la conversa hauria estat explosiva, de ben segur. També assegura que els millors cubans, els més preparats, han estat els que han anat marxant de l’illa, i han quedat els més acomodaticis. Una afirmació polèmica, si més no.
Però de política, més enllà d’aquestes declaracions, que molts cubans de Miami ja porten de sèrie, no en parlem gaire més. Ja tinc prou feina en argumentar-li que ell és un descendent de catalans. S’està un parell de dies a Torredembarra, i en aquests dies anem a veure alguns veïns de la seva àvia, i parents de la seva família torrenca. També vol visitar el cementiri, i trobar les tombes dels seus ancestres. Jo, com que he viscut tants anys fora, no sabia on eren, aquestes tombes, i ho he hagut de preguntar. A part, hi anem acompanyats d’algun altre amic de doña María. Però resulta que, mentre hi anem, en direcció als nínxols dels Mercadé, N. insisteix en fer fotografies a tots els molts nínxols que porten aquest cognom, i em costa molt d’explicar-li que no tots són família seva. Directa, almenys. A la Torre el cognom Mercadé és molt comú, i dir-se Mercadé aquí és com dir-se Pujol a Catalunya, o Bosch a Cuba, potser. Ho acaba entenent, abans de marxar, tan ràpidament com ha vingut, cap a l’aeroport del Prat. Adéu, N., fins aviat?
També hem d’entendre a N. Ell buscava un país diferent del que és ara, un país que li havien explicat l’àvia, i la seva mare, que és filla de doña María. Un país en blanc i negre, en ple franquisme, on molts fills de catalans que havien tornat de Cuba no eren massa conscients, ni conscienciats, de quines diferències substancials hi havia entre Catalunya i l’Espanya castellana. Però segur que sí que devien tingut consciència de les diferències entre Cuba i l’antiga metròpoli. Almenys alguns, que van lluitar del costat independentista el 1898. Altres potser no, però no per aquesta raó van renunciar a la nacionalitat cubana després de la independència. El propi Emilio Bacardí, amo de l’empresa d’aquest nom, avantpassat del meu visitant, i amb orígens a Sitges i la Secuita, va ser el primer alcalde de Santiago en la nova República. Després vindria la revolució dels barbuts, el desamor entre famílies de l’elit santiaguera, l’exili dels Bosch, els Mercadé, a Miami o una Espanya, conservadora, i potser al capdavall imaginària.
Potser aquesta mateixa Espanya imaginària és la que ara N. busca, i vol trobar a la que va ser la nova casa pairal de la seva àvia, després de la gran mansió de Santiago. S’enamora, per antics i exòtics per a un nord-americà com ho és ell, dels interruptors ceràmics de “palomilla”. En fa tot de fotos, entusiasmat, fins que, amb gran pena, em veig obligat a dir-li que no són dels temps dels seus avis, i que fa poc més d’un any que la meva dona i jo els vam fer instal•lar. Tampoc no veu, dalt del penjador del passadís, la gorra revolucionària, record d’un viatge. Per sort per a ell, suposo. N. cercava un país imaginari, l’Espanya dels avis, que no li devien parlar de Catalunya, suposo també. Què li expliques a ell que aquí hi ha un moviment independentista que ha agafat com a inspiració la bandera cubana per a la nostra estelada. Jo intento explicar-li, però suposo que és massa complex per a una primera visita a les arrels. I, potser nosaltres mateixos els catalans, amb la nostra baixa autoestima atàvica, en som una mica culpables, del desconeixement. Ens enorgullim dels indians, els “americans”, els catalans de Cuba, però estem segurs que tots, o si més no una majoria, enarboraven la bandera catalana?
Segur que alguns sí, en tenim constància. Però no sembla el cas dels parents del meu nou amic N. Què deu pensar, per cert, del acord entre Obama i Raúl Castro? Hi deu veure, com altres cubans de la Florida, una traïció als lluitadors anticastristes i una perpetuació del règim? O, com a persona més jove, hi veu una oportunitat democràtica? Entendria, entendrà, una independència de la terra dels seus avis respecte de la que a ell li havien dit que era la terra dels seus avis? Hi sabrà veure una translació del que va passar a Cuba fa més d’un segle? Li sabrem explicar els catalans, amb parents a Cuba? No ho sé, no li vaig preguntar en el seu moment, perquè aquesta nova relació Cuba-EUA era encara inimaginable. Com pot ser inimaginable, per molt que portis per cognom Bosch, Mercadé, Ferrer… i siguis cubà, la independència d’un país anomenat Catalunya. Com és inimaginable, impredictible, tot gran canvi de rumb de la història.
N., si un dia tornes a Torredembarra, no esperis trobar-t’hi un país imaginari. Intenta descobrir el país real, com real és la Cuba d’ara. Jo intentaré explicar-te’l.

Publicat dins de Gaià i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Castell del Catllar, talaia del Baix Gaià, la Toscana catalana

0
Publicat el 23 d'agost de 2014

EL CATLLAR

Si no m’erro, ho va dir el pintor Bartolozzi, que va ser alcalde de Vespella. El Baix Gaià, per paisatge, és la Toscana catalana. Un bon mirador d’aquest paisatge és el castell del Catllar, visitable, que acull el centre d’interpretació dels castells del Baix Gaià. Amb vint-i-vuit segles d’història.

1713, batalla de Torredembarra

0
Publicat el 1 de juny de 2014

La batalla de Torredembarra, derrota austriacista en la guerra de Successió, va tenir lloc el 16 de juliol de 1713. La festa anual que la recorda, ben consolidada ja, es fa al maig. Per a l’any vinent hi proposaria una obra teatral, com la d’Àngel Guimerà Mestre Olaguer, que està a punt d’editar-se.

Publicat dins de Gaià | Deixa un comentari

Un món amagat que era prop de casa: Sant Simplici

0

Us he de confessar que, tot i viure-hi al costat, en més de cinquanta anys de vida no n’havia sentit ni parlar. Però fa pocs dies buscava un espai on situar un poblet imaginari que em donés joc per ubicar-hi algun conte. Una mena de Macondo en petitet, o una Mequinensa real-fictícia com la de Jesús Moncada, si em perdoneu les comparacions tòpiques i immodestes. Volia que l’espai fos a prop de casa, entre els meus escenaris reals i viscuts de Torredembarra, Tarragona, Altafulla, la Riera de Gaià… I em vaig trobar un lloc que ni imaginat: Sant Simplici.

Sant Simplici, el real –ja veuré si hi ubico o no més endavant un indret fictici– és una muntanyeta de poc més de cent metres, 111 per ser exactes, que es troba darrere de la coneguda pedrera romana del Mèdol. Dins del municipi de Tarragona mateix, i això també és ben sorprenent. Al costat de l’autopista i de la platja de la Móra. Però alhora tan aïllada i feréstega com devia ser-ho quan els romans picaven pedra al costat. Un indret verge, almenys per a mi, per descobrir!

            Les referències i les fotografies que en vaig trobar, abans d’anar-hi, feien venir moltes ganes. És un dels miradors naturals més increïbles del Baix Gaià, i de tot el Tarragonès. Com podia ser que no hi haguéssim estat mai?! I un dia recent ja no vam poder resistir-ho més, i ens n’hi vam anar, a conquerir una terra ignota envoltada dels nostres paisatges més propis i familiars. Des de la rotonda de la Móra, a la nova carretera N-340, s’hi pot anar des de darrere de la pedrera del Médol, passant per un dels dos miradors nous que han fet. Almenys, és el que vam fer nosaltres. Et trobes després un camí més gran, de servitud del gasoducte que hi passa, i anant en direcció Tarragona, a la dreta, comença un camí costerut. Tot i no ser una muntanya gaire alta, el fet d’arrencar gairebé arran de mar fa que la pujada sigui forta, sobretot si no estàs gaire acostumat a caminar darrerament.

            Prometo que ens posarem en forma, l’any vinent, però ara és el que hi ha. Però la pujada a Sant Simplici, ni que mentre pujàvem el rebategéssim com a Sant Suplici, s’ho val. La vista és, com he dit abans, senzillament incomparable. No sembla possible que, al costat de tantes platges i carreteres infestades, hi hagi tant de paisatge verd per mirar, a molts quilòmetres a la rodona. S’hi veuen, en un dia tan clar com ho va ser el nostre, des de  la ciutat de Tarragona, fins a Altafulla, Torredembarra, Ferran, la Nou… per només dir els més pròxims. I la mar, aquí a la vora mateix! La Riera es podria veure, però queda al darrere de una altra muntanyeta, la de Santa Margarida. I allò d’allà que és: la Pobla, Vespella….

            A les faldes del turó hi ha alguns masos: Cosidor, Sorder… però la pròpia muntanya no ha estat mai habitada, pel que sembla. Tot i així, al capdamunt de tot hi ha el que queda d’una torre de guaita circular, feta de pedra i de morter. És d’origen medieval, i és un bé cultural d’interès nacional des de l’any 1993. No he sabut trobar una datació més exacta. Però no cal tenir gaire imaginació per situar-la en la línia fronterera de defenses entre el comtat de Barcelona i al-Andalus. Segles onze-dotze, doncs? I tampoc no cal tenir gaire fantasia per imaginar-s’hi un vigilant, a la nit d’un dia d’hivern, ventosa per fer-ho més cru i realista, passant fred. Ara en el seu lloc hi ha sempre una bandera catalana, o estelada, de guàrdia. Com s’ho feien per avisar les fortificacions properes s’hi hi havia algun perill? Amb foc, amb banderes també, o baixaven corrents? No devia ser fàcil, hi ha una bona estoneta, i un camí escarpat i pedregós, fins a Altafulla o Tamarit…

            Ara, que no sé perquè dono per descomptat que la torre de guaita era del bàndol catalano-cristià. Potser perquè, per ubicació, em sembla més lògic. No podia ser de l’andalusino-musulmà? Historiadors, i arqueòlegs, ajudeu-me! De tota manera, a part de descobrir, i “conquerir”, un mirador meravellós ben al costat de casa, per a les funcions que volia trobar un indret semblant, aquest és perfecte. Qui no diu, o qui no podria dir, que alhora que es van anar fundant els pobles del voltant, no hi podria haver aparegut aquí mateix, al voltant de la torre, un petit nucli habitat, a la imatge de Vespella, per exemple? Seria ben viable: ben comunicat, al costat dels camins de l’època, i les autopistes actuals. Al mateix temps, el gran pendent el podria haver fet un poble remot, tranquil. Ja me’l vaig imaginant… No patiu els que voleu conservar, com jo mateix, un pulmó tan verd, pròxim i tan poc tocat. No estic donant idees per a una operació d’especulació urbanística. No és la meva intenció. A mi m’està bé així. Només vull compartir una descoberta, i començar a crear un possible espai per a un possible escenari, d’un possible conte, o contes. Si em decideixo a escriure’l, ja us ho faré saber.

Publicat dins de Gaià | Deixa un comentari

Ferran: no llegiu aquest apunt, sisplau! No el llegiu!

2
Publicat el 28 d'abril de 2012

No sé si he d’escriure aquest apunt del bloc. No vull ser responsable que es perdi un paradís, petit i amagat. Si em decideixo a escriure’l és perquè ja ha petat com una gla la bombolla immobiliària. I perquè si, durant tants anys aquest poblet no ha crescut deu ser per alguna raó, de propietat o protecció dels terrenys del voltant, que desconec del tot. I perquè estic segur que els que no conegueu Ferran no us creureu que pugui existir.

Us imagineu un poble al costat mateix de la platja, d’una estació de tren i de l’entrada de l’autopista, a tocar de dos espais naturals protegits, dins del municipi d’una ciutat gran i que fa molt temps –segles– que no arriba als dos-cents habitants? Que, tot i estar al costat de càmpings i urbanitzacions, no ha estat tocat encara pel turisme? Que, tot i ser el barri d’una capital, s’hi viu com en un poble allunyat, dels que segurament ja no existeixen ni en les valls muntanyenques més aïllades? Us creieu que un poble així existeix? Si no us ho creieu, podeu deixar de llegir: era una broma, Ferran no existeix, deu ser un miratge que, a l’estil dels indrets creats per alguns autors, m’he inventat jo.

            Ara, si m’heu cregut i em prometeu guardar-ne el secret, continueu amb mi, però sense fer soroll, amb respecte i procurant no trencar res de l’harmonia del lloc. Ferran és una pedania, diu la poca informació que se’n pot trobar, del municipi de Tarragona, tot i que és més a prop de la vila d’Altafulla. Va ser el cap del municipi de Tamarit, agregat a Tarragona als anys 50 del segle vint. En el “món google” he trobat que l’agregació va ser el 1952, però no sé si és exacte. El geògraf de la URV Josep Oliveras us en podria donar més raó, o potser el llibre sobre la història moderna del Baix Gaià que acaba de publicar l’historiador Salvador J. Rovira. Si la memòria no em falla, Oliveras explica que el terme de Tamarit arribava fins l’inici de la platja Llarga, venint de Tarragona, prop després de l’actual Cala Romana. La benzinera del revolt sobre la Llarga, on hi ha el cartell que indica Costa Daurada, podria assenyalar-vos-en la fita. L’annexió s’hauria produït, segons recordo, per un problema d’accés dels veïns de Tamarit, un municipi molt gran i poc poblat, a l’aigua potable. Per poder construir un pou haurien perdut la independència, i Tarragona guanyat un gran territori, que incloïa la torre dels Escipions– la imatge del qual, a manera d’escut, presideix el castell de Ferran–, i que avui incorpora gairebé tots els barris de Llevant de la capital. Si aquesta informació no és del tot exacta no en doneu la culpa a les fonts, sinó a la meva mala memòria i a la manca de textos.

El cert és que costa trobar-ne documentació, tant de Ferran com del castell, que formava part de la marca del Gaià, territori fronterer del comtat de Barcelona durant dos segles. L’hi he demanat a Barbara Vastenabond, que va escriure l’article Els castells del Baix Gaià: els límits de la cristiandat, a la revista Sàpiens, fa dos anys, el text en què parla del castell de Ferran –no el confongueu amb els de Tamarit ni Altafulla, sisplau–: “Bastit probablement al segle XI com a simple torre de defensa dels territoris més avançats de la frontera, el castell de Ferran –de propietat privada i no visitable– és una acumulació d’actuacions i reformes al llarg dels segles, fins a la seva aparença actual. Des de la plaça a la que dóna nom, el castell presideix la confluència dels dos únics carrers d’aquest petit poble en forma de ‘U’ perfecta, ple d’encant quan, els dies de sol, els veïns treuen al carrer les seves cadires per xerrar una estona a la fresca.”

Gràcies, Barbara, per aquesta descripció tan exacta i que encara ara és així. Els habitants dels pobles de la comarca natural del Baix Gaià, que coneixem Ferran, podem donar-ne fe, dels dos carrers, i les dues places, de l’encant, i de la tranquil·litat. Els veïns de Ferran sempre han tingut una molt bona relació, corresposta, amb els dels pobles del voltant, de la Riera a Altafulla, la Torre (Torredembarra)… Per als nostres pares, la festa major de Ferran, per la Mare de Déu d’Agost, era una de les grans dates de l’estiu. I el ball, en aquesta mena de territori franc entre pobles més grans, lloc propici al festeig entre nois i noies de diferents pobles del voltant, un punt per al nostre petit mestissatge.

Avui dia, quan l’eixabuc de la gernació de l’estiu fa irrespirables els carrers i les platges de la rodalia, Ferran és encara un racó de pau on recuperar la calma. Sabem d’algun actor resident per aquí que fins i tot ve aquí a repassar mentalment els papers.

L’any passat, el 2011, va ser el primer en què un acte musical de la festa major tarragonina, la de Santa Tecla, es feia en els carrers de Ferran. Hi va tocar la xaranga La Capona, de l’Estudi de Música, de Tarragona. Potser vaig errat i ja hi havien tingut lloc abans altres actes de la festa major grossa tarragonina. Ho hauria de consultar als grans coneixedors del cicle festiu de Tarragona. Ja he dit que em podia equivocar, i que jo tenia poca documentació sobre Ferran i l’antic municipi de Tamarit a l’abast. I ja he dit també que no havia d’haver escrit aquest apunt de Ferran, que en pot trencar la màgia.

De tota manera, si no m’heu fet cas i heu llegit fins aquí, estic content d’haver-vos fet descobrir aquesta “ratlla tendra sobre el món”, com es deia –sobre el Paral·lel– en aquell musical de Dagoll Dagom titulat Flor de nit. Per a nosaltres, els del Baix Gaià, això són justament Ferran i la ratlla del Gaià, una ratlla tendra sobre el món, que ens porta uns records molt grans, inversament proporcionals a la menudesa del poble. Si vosaltres voleu que continuï sent com és, podeu anar-hi. Si no, oblideu aquest escrit.

 

Publicat dins de Gaià | Deixa un comentari

Baix Gaià: Tamarit i l’espai natural de la desembocadura del riu Gaià

3

No crec que mai seré famós com perquè em dediquin un programa de televisió d’aquells en què et pregunten quin és el teu paisatge preferit de Catalunya. Preferits en tinc molts, però el paisatge que considero meu, el paisatge vital, on no només he nascut, sinó que forma la banda visual contínua de la meva vida, és la comarca natural del Baix Gaià.

Els pobles del curs baix i la desembocadura del Gaià, entre Roda i Ferran, han crescut en els darrers anys en consciència comú i treball conjunt en turisme i natura. Les fortaleses medievals, de quan les terres del riu feien de frontera entre Al-Àndalus i el comtat de Barcelona, als segles X i XI, en són un dels valors. Un altre són els espais naturals, com els Muntanyans, a Torredembarra, o la desembocadura del riu, a Tamarit.

            Visitem l’entorn natural de Tamarit un dia plujós, més nòrdic que mediterrani. La llum, elegant i matisada, permet deixar volar la imaginació, i arribar a creure que estàs fora del temps. La platja turistitzada i l’agressiu eixabuc de l’estiu, semblen lluny. Sabem més tard que les visites guiades a aquest entorn perillen de desaparèixer per la crisi. Esperem que hi trobin una solució, perquè realment valen la pena. L’entorn de la desembocadura del Gaià forma part de la xarxa de zones humides de la Catalunya meridional, i la platja de Tamarit està gairebé tota catalogada dins d’aquest espai. Si el destí de tots els rius és, tòpicament, la mar o d’altres rius, el del Gaià és ben diferent. El curs baix ha estat sec des de la construcció de la presa, al Catllar, per abastir la indústria petroquímica, i fins que no s’ha arribat a un acord per alliberar-ne el cabal ecològic.

            Ara l’aigua arriba a la platja, no al mar, encara, i el camí que discorre paral·lel a l’últim tram és una autèntica delícia, habilitat perquè el gaudeixin persones invidents. Però ja hi arribarem després, a aquest sender. La visita, ara, comença al Club Marítim d’Altafulla, en direcció a la poderosa silueta del castell de Tamarit, hereu de la torre construïda al segle XI. El nostre guia és Joan Vives, responsable del centre d’educació ambiental Hort de la Sínia; passarem per aquest centre tan actiu durant la visita.

El primer que trobem són joncs i canyissars, entre dunes suaus. A més dels tamarius, que van donar nom al lloc, hi trobem plantes com el limoniastre, el jull de platja i d’altres que m’apunto per pal·liar la meva ignorància. El camí que deia, al marge dret, i que avui apareix britànic o normand – a l’evocació hi deu ajudar el paper d’un normand en la conquesta de Tarragona – s’hi poden observar, si teniu sort, com en vam tenir nosaltres, esquirols, i en el riu, tortugues de rierol, cabussets o ànecs coll verd.

El tènue encant del dia, els records que els elements del paisatge desperten, fan que passi pel cap una metàfora fàcil, massa sentimental, que em perdonareu: qui pogués tenir una vida sens fi, com aquest riu que no acaba a la mar, per viure sempre com avui.

Publicat dins de Gaià | Deixa un comentari