Veure la marea baixa a Cancale, a la Bretanya, és una experiència difícil d’explicar. Als que no han vist mai, aquí o on sigui, la mar com s’allunya quilòmetres enllà de la costa, perquè no els sabràs transmetre l’engany de la percepció que produeix veure com el que fa poca estona era aigua, amb barques surant, esdevé un camp de conreu, amb tractors! I als que sí que ja ho han experimentat, perquè al cap de no res el fet de caminar per la sorra, on hi havia la mar, et sembla la cosa més normal del món. I ben mirat, ho és o no?

Si aneu a Palerm, no deixeu d’anar al Palau dels Normands o Palau Reial, avui seu de l’Assemblea Regional Siciliana, el Parlament de Sicília. En teniu una visita virtual molt completa al web http://www.ars.sicilia.it/tour/tour360/index.html. Les joies de l’edifici són la Capella Palatina, feta bastir el 1132 pel rei normand Roger II, sobre una església preexistent, i la Sala del Rei Roger, amb mosaics del segle dotze. La sala d’Hèrcules és on es reuneix el Parlament, i un guia, més conserge ben documentat que no educador pedagògic, us farà una bona visita al Palau. Una visita on “desapareixen” alguns segles.

L’estiu passat vam anar a un petit hotel de Sicília enmig de vinyes. Un paradís tranquil a uns vint quilòmetres de Palerm, però amb una carretera espantosa, plena de forats. En l’habitació teníem mitja dotzena llarga de llibres, alguns molt notables, reveladors d’un cert bon gust literari. En italià, com el Danubio, de Claudio Magris, que ja havia llegit, o Dove finisce il blu, de Carme Riera! Altres en anglès i en francès. Un era Il sorriso de l’ignoto marinaio, de Vincenzo Consolo, que no coneixia. Em vaig disposar a llegir-lo, i quan vam marxar d’allà me l’havia acabat. Tot i que abans de viatjar havia llegit força Sciascia, trobaríeu pocs llibres millors per fer una estada a Sicília que el de Consolo. A nosaltres ens va acompanyar per alguns pobles de mar, com Aspra o Porticello, amb pescadors i mariners que podrien ser descendents del que dóna nom a la novel·la.

Dimarts de Carnaval a Londres. Una mica abans del migdia, un grup de gent vestida de forma vistosa, amb llargues capes de colors, com de doctorats universitaris, s’aplega davant del Guildhall, l’edifici de l’Ajuntament. Tot i que semblen contents i xerren alegrement mentre esmorzen – o dinen? – a peu dret, els uniformes, alguns amb estoles de pell de dalt a baix, donen a l’acte un aspecte solemne. Però la forma de vestir d’algun dels presents permet intuir que passa alguna cosa estranya. Què hi fa un senyor amb ulleres i cara tan seriosa amb un ós de peluix al cap i un altre a l’esquena? És a punt de començar una tradició anual molt anglesa, la cursa de pancakes de Dimarts de Carnaval!

Avui és 8 d’agost del 2011, un dels dies més calorosos de l’any, a la calorosa Sicília, i anem al teatre. A un teatre de fa més de 2.200 anys, el teatre grec de Segesta, amb el decorat natural més increïble que haureu vist mai, al capdamunt d’un promontori, amb una vall als peus, muntanyes al fons i la mar a la llunyania. Encara s’hi fan concerts i actuacions teatrals, i l’acústica, naturalment sense microfonia, és molt millor que la de molts teatres actuals. Som dins de l’orella de Dionís, però la del deu del vi i del teatre.

Paüls, al Baix Ebre, sobretot si el veus en dates nadalenques i des de l’altre vessant de la vall, és un poble de pessebre. Les cases semblen ordenades per la imaginació d’un nen, en un paisatge ideal de pins i muntanyes. La ziga-zaga que tracen de dalt a baix, des de l’església de Santa Maria, la podria haver fet una mà enèrgica i gegantina. Dies abans de Reis, amb l’estel a dalt, Paüls seria també un dibuix, senzill i genial, d’aquells arbres de Nadal que es completen d’un sol traç, des de l’estel al tronc. No és una imatge tan irreal, la de comparar aquest poble situat en el Parc Natural dels Ports amb el dibuix d’un camí sinuós o d’una estrella, perquè Paüls és una de les puntes de la travessa Estels del Sud.

Em recorda la fortalesa que m’imagino en llegir El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. O la del pare de La marquesa d’O, d’Heinrich von Kleist. La fortalesa actual de Salses no és un castell, perquè va ser construïda com a edifici de defensa militar, i no pas per ser habitada per cap senyor o castellà. Habitualment ha estat considerada, la fortalesa i la població de Salses, com la referència geogràfica més al nord de la llengua catalana, quan el cert és que ho és el poble d’Òpol, que també té un castell-fortalesa: al 1246 el va fer reformar el rei Jaume I, que li va donar el nom, segurament ben gràfic, de Salvaterra.

El tòpic vol que París sigui la ciutat llum. Però és plena de secrets foscos. No parlem de política ni de temes socials ni nacionals, que també n’hi deu haver, de coses a amagar. Parlem dels secrets, terrorífics, fantasmagòrics, que oculten els pocs carrers misteriosos que hi va deixar, a París, el baró de Haussmann. Carrers com l’antic dels Maleficis, que dóna títol al llibre Rue des Maléfices, Chronique secrète d’une ville, de Jacques Yonnet.

Charing Cross es considera el centre de Londres des de meitat del segle divuit. Aquesta cruïlla entre l’Strand i el carrer Whitehall, al costat de Trafalgar Square, agafa el nom d’un antic llogarret als afores del Londres medieval, Charing, i de la creu erigida en memòria de la reina Elionor de Castella, pel seu marit, el rei Eduard I, a finals del segle tretze. Al seu torn, és el nom d’una important estació de tren i d’una estació de metro. En una de les entrades del metro hi trobem un dibuix en rajoles on apareix una bandera que, si no és la catalana, és exactament igual. Què significava per als puritans del segle disset aquesta bandera? La veritat és que no ho sé i demano si algú en té l’explicació.

Hi vam arribar per casualitat, o potser hauríem de dir per sort. Molta sort. Buscàvem un lloc per fer vacances a la Provença, per descansar, un lloc que tingués allò que en diuen qualitat de vida. Que vol dir tranquil·litat i bons aliments. Molt bons aliments, i garantia de qualitat i encert, en aquest cas. Buscàvem potser el mateix que hi va buscar i hi va trobar Albert Camus, el que va ser la seva última casa. No ho sabíem, quan hi vam anar, però potser ho intuïem. El premi Nobel de literatura, mort molt, massa prematurament, va anar a viure a Lormarin (en francès Lourmarin) el 1958, només dos anys abans de morir.

No crec que mai seré famós com perquè em dediquin un programa de televisió d’aquells en què et pregunten quin és el teu paisatge preferit de Catalunya. Preferits en tinc molts, però el paisatge que considero meu, el paisatge vital, on no només he nascut, sinó que forma la banda visual contínua de la meva vida, és la comarca natural del Baix Gaià.

La persecució judicial, el trencament del silenci per part dels sicilians i la competència d’altres màfies internacionals en els seus terrenys tradicionals, entre altres factors, fan que la Cosa Nostra visqui hores baixes o moments d’enorme discreció. Tanmateix, com expliquen al CIDMA de Corleone, la màfia de sempre no ha desaparegut del tot; s’ha adaptat als temps i ha buscat nous “negocis” on subsistir. Com l’anomenada ecomàfia.