Corleone: el maxiprocés contra la Cosa Nostra (3)
Entrant al CIDMA, us trobareu amb centenars d’arxivadors que guarden els documents del conegut com a maxiprocés, o Maxiprocesso di Palermo, primer procés judicial important obert per l’estat italià contra la Màfia. El maxiprocés va investigar, entre 1986 i 1987, més de 400 persones i la major part de les proves les va proporcionar el mafiós penedit Tommaso Buscetta. Un altre dels condemnats va ser Michele Greco, “Il papa”.
Els documents que guarden els arxivadors, on podeu llegir els noms de Greco i Buscetta, entre un altíssim mur de processats, són reproduccions, els originals estan custodiats en un altre lloc. El maxiprocés va significar un abans i un després en la lluita de l’estat contra la Cosa Nostra, en les relacions d’aquest estat i els seus representants – alcaldes, polítics, jutges… – amb els mafiosos, i fins i tot en la cara visible de la Màfia. Fins molt pocs anys abans, tothom sabia que existia la Cosa Nostra, entre altres coses perquè moltes persones eren obligades a pagar els pizzi, o diners a canvi de “protecció”, una extorsió que, tot i els successius judicis i campanyes en contra, encara existeix avui. Però ningú en parlava; hi havia morts al carrer, i la gent passava pel costat i callava.
Els mateixos primers jutges implicats en els judicis antimafiosos no portaven protecció judicial, tenien sous molt modestos, i fins i tot no eren ben vistos per altres col·legues. El mateix maxiprocés va comportar l’hostilitat d’alguns membres de la judicatura contra els companys que l’havien promogut. Un dels més inclinats a desmuntar el procés era Corrado Carnevale, a qui es va donar el nom de “matasentències”, per l’obstinació en anul·lar-les per petits defectes de forma i aconseguir que els acusats sortissin al carrer. El mateix jutge Carnevale va ser encausat per col·laboració amb la Màfia, però en va ser absolt, també per qüestions formals.
Si d’una cosa va servir el macrojudici va ser per donar visibilitat al fenomen mafiós, fins aleshores omnipresent i totalment amagat. Fins aleshores, resultat de la soledat i el silenci, molts jutges havien acabat assassinats, com es veu en les fotografies del CIDMA, en la més absoluta desempara i gairebé anonimat. El procés va permetre que jutges de gran pes i importància pública, com Falcone i Borsellino, poguessin abordar la continuïtat de les apel·lacions a les sentències. Tot i que també van morir a mans de la Màfia, aquesta ja era vista aleshores com una organització amb activitats pròpies, i ja no es jutjava cadascun dels membres com a petits criminals individuals.
Tot plegat ha fet que la Màfia, més perseguida, anés buscant, a més d’una nova discreció, noves formes de “negoci”. Una és l’ecomàfia. En parlarem. (Continuarà)