Ferran: no llegiu aquest apunt, sisplau! No el llegiu!
No sé si he d’escriure aquest apunt del bloc. No vull ser responsable que es perdi un paradís, petit i amagat. Si em decideixo a escriure’l és perquè ja ha petat com una gla la bombolla immobiliària. I perquè si, durant tants anys aquest poblet no ha crescut deu ser per alguna raó, de propietat o protecció dels terrenys del voltant, que desconec del tot. I perquè estic segur que els que no conegueu Ferran no us creureu que pugui existir.
Us imagineu un poble al costat mateix de la platja, d’una estació de tren i de l’entrada de l’autopista, a tocar de dos espais naturals protegits, dins del municipi d’una ciutat gran i que fa molt temps –segles– que no arriba als dos-cents habitants? Que, tot i estar al costat de càmpings i urbanitzacions, no ha estat tocat encara pel turisme? Que, tot i ser el barri d’una capital, s’hi viu com en un poble allunyat, dels que segurament ja no existeixen ni en les valls muntanyenques més aïllades? Us creieu que un poble així existeix? Si no us ho creieu, podeu deixar de llegir: era una broma, Ferran no existeix, deu ser un miratge que, a l’estil dels indrets creats per alguns autors, m’he inventat jo.
Ara, si m’heu cregut i em prometeu guardar-ne el secret, continueu amb mi, però sense fer soroll, amb respecte i procurant no trencar res de l’harmonia del lloc. Ferran és una pedania, diu la poca informació que se’n pot trobar, del municipi de Tarragona, tot i que és més a prop de la vila d’Altafulla. Va ser el cap del municipi de Tamarit, agregat a Tarragona als anys 50 del segle vint. En el “món google” he trobat que l’agregació va ser el 1952, però no sé si és exacte. El geògraf de la URV Josep Oliveras us en podria donar més raó, o potser el llibre sobre la història moderna del Baix Gaià que acaba de publicar l’historiador Salvador J. Rovira. Si la memòria no em falla, Oliveras explica que el terme de Tamarit arribava fins l’inici de la platja Llarga, venint de Tarragona, prop després de l’actual Cala Romana. La benzinera del revolt sobre la Llarga, on hi ha el cartell que indica Costa Daurada, podria assenyalar-vos-en la fita. L’annexió s’hauria produït, segons recordo, per un problema d’accés dels veïns de Tamarit, un municipi molt gran i poc poblat, a l’aigua potable. Per poder construir un pou haurien perdut la independència, i Tarragona guanyat un gran territori, que incloïa la torre dels Escipions– la imatge del qual, a manera d’escut, presideix el castell de Ferran–, i que avui incorpora gairebé tots els barris de Llevant de la capital. Si aquesta informació no és del tot exacta no en doneu la culpa a les fonts, sinó a la meva mala memòria i a la manca de textos.
El cert és que costa trobar-ne documentació, tant de Ferran com del castell, que formava part de la marca del Gaià, territori fronterer del comtat de Barcelona durant dos segles. L’hi he demanat a Barbara Vastenabond, que va escriure l’article Els castells del Baix Gaià: els límits de la cristiandat, a la revista Sàpiens, fa dos anys, el text en què parla del castell de Ferran –no el confongueu amb els de Tamarit ni Altafulla, sisplau–: “Bastit probablement al segle XI com a simple torre de defensa dels territoris més avançats de la frontera, el castell de Ferran –de propietat privada i no visitable– és una acumulació d’actuacions i reformes al llarg dels segles, fins a la seva aparença actual. Des de la plaça a la que dóna nom, el castell presideix la confluència dels dos únics carrers d’aquest petit poble en forma de ‘U’ perfecta, ple d’encant quan, els dies de sol, els veïns treuen al carrer les seves cadires per xerrar una estona a la fresca.”
Gràcies, Barbara, per aquesta descripció tan exacta i que encara ara és així. Els habitants dels pobles de la comarca natural del Baix Gaià, que coneixem Ferran, podem donar-ne fe, dels dos carrers, i les dues places, de l’encant, i de la tranquil·litat. Els veïns de Ferran sempre han tingut una molt bona relació, corresposta, amb els dels pobles del voltant, de la Riera a Altafulla, la Torre (Torredembarra)… Per als nostres pares, la festa major de Ferran, per la Mare de Déu d’Agost, era una de les grans dates de l’estiu. I el ball, en aquesta mena de territori franc entre pobles més grans, lloc propici al festeig entre nois i noies de diferents pobles del voltant, un punt per al nostre petit mestissatge.
Avui dia, quan l’eixabuc de la gernació de l’estiu fa irrespirables els carrers i les platges de la rodalia, Ferran és encara un racó de pau on recuperar la calma. Sabem d’algun actor resident per aquí que fins i tot ve aquí a repassar mentalment els papers.
L’any passat, el 2011, va ser el primer en què un acte musical de la festa major tarragonina, la de Santa Tecla, es feia en els carrers de Ferran. Hi va tocar la xaranga La Capona, de l’Estudi de Música, de Tarragona. Potser vaig errat i ja hi havien tingut lloc abans altres actes de la festa major grossa tarragonina. Ho hauria de consultar als grans coneixedors del cicle festiu de Tarragona. Ja he dit que em podia equivocar, i que jo tenia poca documentació sobre Ferran i l’antic municipi de Tamarit a l’abast. I ja he dit també que no havia d’haver escrit aquest apunt de Ferran, que en pot trencar la màgia.
De tota manera, si no m’heu fet cas i heu llegit fins aquí, estic content d’haver-vos fet descobrir aquesta “ratlla tendra sobre el món”, com es deia –sobre el Paral·lel– en aquell musical de Dagoll Dagom titulat Flor de nit. Per a nosaltres, els del Baix Gaià, això són justament Ferran i la ratlla del Gaià, una ratlla tendra sobre el món, que ens porta uns records molt grans, inversament proporcionals a la menudesa del poble. Si vosaltres voleu que continuï sent com és, podeu anar-hi. Si no, oblideu aquest escrit.