Quan falta poc per al referèndum sobre la independència d’Escòcia, les enquestes discrepen sobre el resultat, i cert poder econòmic ha entrat en campanya pel No amb to amenaçador, vull portar algunes de les raons que s’estan exposant aquests dies en l’anomenat “gran debat”. Raons per al Yes, contraposades per les del No. Ho faig per entendre-les jo mateix, a partir d’un llibre escrit per dos periodistes escocesos de llarga trajectòria, un de favorable al Sí, George Kerevan, i un altre partidari del No, Alan Cochrane. I ho faig també per establir alguna comparació, quan s’escaigui, amb la situació a Catalunya, i aportar arguments al nostre debat.
D’entrada, el que cal dir, i Kerevan s’esforça en deixar-ho clar, és que no totes les raons per votar Yes són econòmiques, de butxaca, podríem dir. Cal aclarir-ho perquè és un dels tòpics que s’utilitza en el cas català. Hi pesa l’economia, en tots dos casos, però hi ha d’altres arguments que faran, al capdavall, decantar la balança. Quins són aquests arguments, o fets? Anem a pams, i seguim el que detalla Kerevan. Aquest periodista avança, en alguns moments, raons del No, per contraargumentar-les. Naturalment que s’han publicat altres llibres, amb arguments complementaris, sobre la independència escocesa, però vull centrar-me en aquest, que em sembla molt ben travat.
Segons Kerevan, que cal dir que també és un candidat del SNP, entre els grans grups argumentals per votar Sí, a part de l’econòmic (la independència significa un creixement més ràpid per a Escòcia), existeixen l’argument d’una millor governança (la Gran Bretanya no funciona), el moral (Escòcia necessita créixer), l’internacionalista (una Escòcia independent farà aportacions positives al món) i, finalment, el cultural (a Escòcia li cal expressar-se). Penseu vosaltres mateixos quin, o quins, ens podem aplicar.
Kerevan comença afirmant que l’autèntic cor del debat de la independència rau en el “profund desencantament amb l’antidemocràtic i hipercentralitzat estat britànic, i amb l’elitisme d’escoles Oxbridge (Oxford i Cambridge) de la classe governant.” En poques paraules, “Escòcia vol ser independent per governar-se millor i fer créixer la seva economia lliure del curt-terminisme i l’economia de casino que imposa la City.” Aquí podeu substituir els termes britànics per altres més pròxims i contrastar aquestes definicions amb les que donen experts catalans com Sala-i-Martín o Germà Bel.
Però ara estem parlant d’Escòcia, i possiblement no es pot resumir amb menys, i millors, paraules, la posició del Yes. Continua George Kerevan: “el nacionalisme escocès modern no va de banderes, ambaixades o sobre el concepte romàntic, propi del segle dinou, de sobirania nacional insular.” De què va, doncs, segons ell?: “el vot del 18 de setembre es refereix més a la reforma democràtica que no a la política identitària.” Resumeix la visió de Salmond, que els unionistes rebutgen, sobre una Escòcia lliure i la seva relació amb la resta del Regne Unit –“rUK”, un neologisme brillant que potser ens podríem adaptar–: “un Cap d’Estat comú, una moneda comuna, lliure comerç, i una estratègia de seguretat comuna dins de l’OTAN.” Una confederació de facto, vaja. Això el que voldríem, em pregunto, i l’estat espanyol ho veuria tan malament com el de rUK? A la primera pregunta no sé què heu contestat, però a la segona, segurament “sí”, o més.
L’autor s’avança a la proposta de “devo max” que ja veiem que està fent aquests darrers dies el govern de Londres. Un nom que sona a descompte last minute, i alguna cosa té d’això: una gran, màxima, “devo”, oferta de pacte econòmic per aturar el Yes. Segons repetides enquestes, afirma Kerevan, aquesta devo max aconseguiria una àmplia majoria per al No, però “els tres grans de Westminster” –els grans partits del parlament britànic– “s’estimen més disparar a la guineu política del SNP que no avançar en la seva (o en qualsevol) visió de reformar el Regne Unit tal com està actualment constituït”. Us sona familiar, això? Canvieu els “tres grans” pels “dos” (o potser no cal) i ho tindreu. Què vol dir això, que Madrid ens farà una devo max last minute, abans del 9-N? O no?
“Més que un referèndum, és una revolució”
Kerevan acaba el resum, abans d’entrar en el detall dels arguments, amb aquesta frase contundent: “Més que un referèndum, és una revolució” Ens la podem apropiar? Penseu-hi, mentre continuo amb l’argument de la millor governança: Escòcia és una comunitat diferenciada que és millor que es governi des d’Edimburg que de 400 milles lluny. Això explica una de les dues parts en relació, però i l’altra? Què falla en la seva governança? “La Gran Bretanya ha fallat a l’hora de forjar una nova identitat nacional per a l’era post-imperial, resistint-se a les reformes democràtiques fins al darrer minut” –el fatídic last minute, altre cop– “mentre cau en la nostàlgia cultural i de vegades en el racisme Little Englander.” He dubtat si aquest mot es pot traduir: “petitanglès”, potser?
El periodista pro-Sí ressegueix la història britànica i escocesa, passant per la desindustrialització d’Escòcia (fàbriques, mines…), i també del Nord d’Anglaterra, fomentada per –havia d’aparèixer!– Margaret Thatcher i encabat pel Nou Laborisme de Tony Blair, en favor dels “serveis financers” concentrats en el Sud-Est, en els bancs de la City. Es poden fer possibles comparacions amb la realitat del nostre país, no penseu? A Escòcia, què han acabat provocant aquesta desindustrialització i el trencament del teixit tradicional de petites factories? Diu Kerevan: “la classe treballadora escocesa i la intelligentsia local han perdut la fe en ser britànics del nord, i han tornat a abraçar el nacionalisme escocès com a projecte ‘modernitzador’”. La classe obrera sense feina del riu Clyde, a Glasgow, diuen que serà clau en el referèndum del 18 de setembre. I aquí?
Es podria fer l’objecció que aquest argument de millor governança, en el fons, és econòmic. Potser sí, però Kerevan s’avança, i la desmunta, a una altra objecció pro-No: “una nova britanitat és possible”, diuen els del No. Ell els contesta: l’SNP és l’únic que proposa una nova base cultural i institucional per a una moderna “britishness”, fonamentada en valors progressistes: la “unió social” entre Escòcia i Anglaterra. Una unió, com defensa Salmond, a nivell personal, entre les persones de totes les illes britàniques. En aquest sentit, i tot i que no toqui aquí, és molt interessant l’anàlisi que Kerevan fa sobre l’oblit i el menyspreu dels governs de Londres cap a Irlanda del Nord.
L’argument econòmic: independència vol dir creixement més ràpid per a Escòcia
Com que la meva tesi és que hi ha altres arguments a part de l’econòmic, no m’hi estendré gaire. Tant pel que fa a Escòcia com a Catalunya, ha estat explicat a bastament, pels favorables a ambdues independències, i pels contraris. Què diuen els del No? Que Escòcia és més rica formant part del Regne Unit. Què diu Kerevan, amb els del Sí? Que després de la independència hi haurà un “Big Bang econòmic”. Quins en seran els quatre símptomes: un sistema fiscal més eficient; un augment de la mobilitat social; la benvinguda a una immigració més gran; i un impuls a la inversió. Prenguem-ne nota. La conclusió de l’autor és aquest àmbit és que la independència comporta algun risc, certament, però que el risc és endèmic en un mercat global, sigui dins o fora del Regne Unit. I que la Escòcia actual, amb la desocupació juvenil, la decadència dels eixos comercials, les universitats reduïdes a empreses afiliades, i pobresa al bell mig de l’abundància, no és el que la majoria vol, i que més descentralització no guarirà les malalties del país ni proporcionarà un futur millor als joves. Més paral·lels a considerar.
Kerevan ens avança feina, i respon les possibles objeccions a la independència que es formulen en el camp de l’economia. Primera: què passa si la rUK diu no a una unió monetària? Objecció comparable a la que diu que Catalunya quedarà fora de l’euro. I que ha estat la principal àrea d’atac dels del No. Resposta: Escòcia continuarà fent servir la lliura perquè ja l’usa, i Westminster no té poder per prohibir que una nació sobirana l’utilitzi. A més, a rUK li convé una àrea econòmica comuna amb el segon país amb qui té més intercanvi econòmic, i per poder reduir el seu creixent dèficit comercial. Un avís a navegants sobre el cost que tenen els aranzels per al país prohibicionista.
Segona objecció: Escòcia podrà pagar el preu de la independència? Resposta del llibre: “el vot del Sí vol crear les circumstàncies idònies per reindustrialitzar l’economia escocesa i recuperar el nivell d’ingressos públics (no vinculats al petroli) generats a Escòcia abans de la bombolla financera de Londres.” Quatre milions de lliures més. Tercera objecció autocontestada: que passarà quan el petroli s’acabi? “Els beneficis de la independència no provenen del petroli sinó de la capacitat d’aconseguir productivitat, inversió i innovació a nivells europeus una vegada assolida l’autonomia econòmica.” Les tres característiques necessàries són les mateixes que cal aconseguir, opino jo, en el cas català, en el qual ja s’ha treballat molt en aspectes d’R+D, però no tinc clar quin és el nostre petroli, en risc d’esgotament. El turisme, potser, que hem estirat fins al límit?
Quarta objecció, molt interessant: què passarà si hi ha una altra crisi bancària? L’autor es respon, i la resposta és oportuna, després que alguns bancs escocesos han declarat que traslladaran la seu central a Londres si guanya el Sí: “el govern escocès ha de ser responsable de la protecció dels clients dels bancs aquí, fins i tot si es tracta de filials d’un banc anglès. I si un banc causa fallida a Anglaterra, el Tresor de la rUK haurà de responsabilitzar-se d’assegurar-ne els dipòsits, encara que es tracti d’un banc de propietat escocesa.” Pesaria més, doncs, el domicili del client que no el del banc. I Kerevan també avisa, al seu torn: “si els bancs traslladen les seus, la veritable amenaça prové de la possibilitat que una aliança de la dreta tory, la premsa sensacionalista de Londres i un UKIP populista tregui el Regne Unit de la Unió Europea.” Aquí l’amenaça és diferent. Penso que es mou més en una dimensió simbòlica: el trasllat pot satisfer a alguns dels clients dels bancs, i als sectors comparables als que indica Kerevan per a la Gran Bretanya, però causaria insatisfacció a la clientela que veu allunyar-se el seu banc. En qualsevol cas, és un tema delicat, i cal veure si a Escòcia compliran l’amenaça o no.
L’argument moral: Escòcia necessita créixer
El defensor del Sí rebla el gran argument que assenyalava al principi: si la major part del debat sobre el referèndum s’ha centrat fins ara en termes purament econòmics, per a l’autor el debat s’arrela realment en un profund argument moral, que al meu entendre és universal: “les persones que viuen en una cultura de la dependència no són lliures en ment, esperit o opció de vida, encara que gaudeixen de llibertats polítiques formals.”
Aquest és el gran salt que, per a una comunitat que es veu a si mateixa com a una nació, existeix entre una reivindicació econòmica i la voluntat d’independència. Un salt arrelat en l’argument universal expressat abans, però que en cada cas pren unes característiques pròpies. En el cas escocès, Kerevan diu que aquestes característiques particulars les hem de buscar en el període històric anomenat Scottish Enlightenment (Il·lustració escocesa) i en pensadors com Adam Smith o David Hume: “es tracta d’una filosofia moral que encoratja el compromís personal per sobre del paternalisme estatal, però que també fonamenta la moralitat privada sobre un context social.” Així, la independència buscaria recuperar, diu Kerevan, l’univers moral tradicional escocès. Un univers en què es basava la petita empresa i que el thatcherisme hauria destruït. Potser les paraules que utilitza l’autor són massa elevades pel cas, però en les conseqüències, i sobretot en la visió de la “gent normal” té de l’actual crisi social, hi podem coincidir.
Aquí també hi ha objeccions per part dels que donen suport al No. Número 1: la independència significaria més govern i més impostos i despesa en política. És una objecció moral de dretes. Hi oposa Kerevan: “qualsevol estat futur escocès ha d’estar basat en el principi de no dominació”, un principi basat en la moral tradicional que esmentàvem, més que en la versió thatcheriana del neoliberalisme: “l’estat també ha d’assegurar que cada ciutadà està emancipat de qualsevol dependència indeguda, sigui econòmica, cultural, o política.” En resum, pel que entenc jo: l’individu en primer lloc. Traduït grosso modo: no es farà neoliberalisme, però no per això hi haurà més impostos.
Objecció moral número 2, que sortiria de la resposta a l’anterior: “la reducció d’impostos en una Escòcia independent és l’inici d’una cursa en caiguda.” Aquesta seria l’objecció “d’esquerres”. L’autor reconeix que l’SNP vol oferir impostos variables per atraure capital estranger i estimular la inversió interior, però afirma que no comporta una cursa competitiva vers la fi, sinó que, contràriament, ajuda al creixement econòmic. No sé prou economia per enfrontar-me a aquest argument moral, però que al capdavall és econòmic. La moral compta, com diu Kerevan, però la tria d’un model econòmic és un dilema moral. Aquest apartat es clou amb l’afirmació que “la implosió de RBS” –un dels bancs, intervingut, que ara vol marxar d’Escòcia– “i HBOS va ser provocat pel fet que Escòcia va perdre la seva àncora moral. La solució és retrobar-la votant Sí.”
L’argument internacionalista: Escòcia independent té coses per aportar al món
La independència d’Escòcia és bona per al món, seria el resum del següent argument. Que de fet és una resposta a l’absurd argument de la importància de la mida dels estats, que ja hauríem de donar com a totalment superada. Escòcia estaria entre les vint economies més importants del món, al costat de Noruega, Dinamarca o Suècia. Com a proves de suport, el gran nombre de companyies amb èxit d’estats petits com els Països Baixos i Suïssa, que s’han convertit en poderoses empreses globals. Amb una referència –n’hi ha més al llarg del llibre– a Catalunya: “l’arribada dels estats bàltics, Eslovènia, Escòcia, Catalunya, i el País Basc té un impacte potencial, especialment a Europa. Això pot explicar l’entusiasme de l’empresari holandès Freddie Heineken per ‘Eurotòpia’, la visió de una xarxa de 75 petites, històriques, nacions i regions, com a futur econòmic.” Farien malament els autoanomenats “grans” estats –qui decideix a partir de quina mida un país és gran?– de menysprear aquesta realitat. Els dinosaures es van acabar extingint.
El No objecta, i és una de les “grans” objeccions a casa nostra: la Defensa. Una preocupació que podria semblar altruista: Una Escòcia Independent es podrà defensar? Aquí les diferències entre els Scots i el nostre país són, avui en dia, notables, com veureu per aquesta afirmació: “la idea que Escòcia, una nació rica amb una tradició marcial, no podrà –o no voldrà– defensar-se és ridícula.” Ridícula o no, és una qüestió rellevant, que cal si més no de plantejar-se. Escòcia sembla que ho ha fet, i per això Kerevan resol la qüestió en poques pàgines. Tanmateix, el seu optimisme sembla que no és compartit per alguns analistes militars dels Estats Units, que es refien poc que la rUK vulgui cedir cap dels regiments escocesos, per molt escocesos i tradicionals que siguin. En aquest aspecte, Catalunya haurà de fer, aviat, els deures, i no podem saber com ho farà, en relació a l’estat espanyol. En canvi, Kerevan assegura que sap perquè l’exèrcit britànic, tan “gran”, ha estat tan castigat d’ençà de la segona guerra mundial, tot i el valor individual dels soldats: “la resposta està en els deliris de grandesa imperial dels polítics de Westminster.” Fem els deures, doncs, però tinguem present aquesta frase.
La següent objecció sí que és compartida, i la podríem contraobjectar de cor: Escòcia haurà de renegociar la condició de membre de la Unió Europea? Fa mandra de tant com se n’ha escrit o parlat, però per dir-ho en paraules de l’autor del llibre analitzat: “si Escòcia no pot ser un membre de la Unió Europea, costa veure qui més podrà acomplir els criteris per ser-ne membre.” I aquí torna a aparèixer Catalunya: les raons adduïdes pels senyors Rajoy i Barroso de fer fora Escòcia de la UE no tenen res a veure amb els escocesos sinó amb fer “xantatge als demòcrates catalans perquè s’oblidin de fer el seu propi referèndum d’independència.” “El desesperat Mr Rajoy fa servir Escòcia com a un bastó per pegar els catalans, i Mr Barroso l’ajuda”. Segons l’autor, la probabilitat que realment Spain exerceixi el seu dret a veto a la permanència d’Escòcia a la UE és virtualment zero. No li dic jo que no, Mr Kerevan, però “remember Gibraltar”. El colofó de l’argumentació, que ens afecta, és aquest: “quan Escòcia sigui formalment independent (poseu-hi 2016) la qüestió catalana estarà resolta en un sentit o altre.”
I si us inquieta pensar quin pot ser “un sentit” o “l’altre”, escolteu aquesta última opinió: “lluny de balcanitzar Europa, els moviments independentistes d’Escòcia i Catalunya són el millor camí per superar el dèficit democràtic que té la Unió Europea.”
L’argument cultural: a Escòcia li cal expressar-se
Llegeixo aquest darrer argument amb l’enveja que provoca haver visitat Edimburg a l’agost, quan coexisteixen festivals com l’Internacional, el Fringe i el del llibre. Grans formes d’expressió cultural. En altres apunts tinc la intenció d’anar-ne parlant. Potser és a manifestacions com aquestes que Kerevan es refereix quan escriu: “les cultures nacionals més efectives atrauen i mobilitzen talent d’arreu del món, però proporcionen una identitat estable a individus i grups.” Una dicotomia que potser compartim aquí: “lluny de ser parroquial –crítica freqüent dels unionistes britànics a la independència d’Escòcia– les petites nacions industrials han estat paradisos per a artistes immigrants i per a l’experimentació cultural.” Més enllà de jeremiades i lamentacions que massa sovnit expressem sobre la situació cultural del nostre país, hi estic totalment d’acord.
George Kerevan fa, després, una llarga ruta històrica per la cultura escocesa, “una cultura única”, definint-la com a més oberta a l’exterior que l’anglesa –no li discutirem, si ell ho diu– que seria feixuc de resumir aquí, i acabant amb una frase del novel·lista Alasdair Gray que es pot llegir a les parets del nou parlament escocès: “Treballa com si visquessis en els primers dies d’una nació millor.” Jo ho vull fer, això.
I passem, com a cada apartat, a desmuntar objeccions. The first one: una Escòcia independent serà culturalment dominada pels Estats Units i Anglaterra. Objecció a l’objecció: “el perill real per a Escòcia de dominació cultural i parroquialisme és continuar al Regne Unit amb la seva cultura metropolitana dominant.” I una resposta que no podem fer nostra: “com Irlanda, Escòcia té accés a una àmplia diàspora com un mitjà de reforçar la seva imatge global i la seva posició després de la independència.”
Més objeccions del sector No: Escòcia independent no podrà sostenir l’educació universitària gratuïta. La universitat gratuïta, un dels orgulls distintius d’Escòcia, no té cap raó per no seguir sent gratuïta, assegura Kerevan. Si ara Escòcia treu del Tresor del Regne Unit els fons per a aquesta educació, de la part que li correspon, cada cop li és més difícil de fer-ho per culpa de la malmesa economia britànica. Justament, a Escòcia li cal independència financera per decidir on aplica els fons propis. Kerevan insisteix: “l’argument cultural per la independència no es refereix a l’economia. Es refereix a la creació d’un espai per a la lliure expressió i per experimentar en el regne de les idees.”
I finalitza el capítol reprenent la paraula “revolució”: “la independència serà una revolució cultural que farà que els escocesos redescobreixin l’autoconfiança, nacional i individual, traient-se de sobre la percepció de ser segona classe.” No goso subscriure una frase que encara ens podria atraure l’habitual acusació de victimisme. Potser ens tocaria ser més modestos en els objectius, i igual d’ambiciosos en el camí: revolució, sí.
Epíleg: un vot negatiu no és el final de res
En l’epíleg, l’autor reprèn algunes idees en forma més breu, començant per veure què passa si guanya el No. Jo intentaré resumir-les en punts breus, per a una reflexió pròpia:
– Si l’SNP perd el referèndum, serà joc, set i partit unionista pels 30 anys vinents?
– No. Rere el referèndum hi ha l’obsolescència de l’estat britànic, no el carisma d’Alex Salmond: l’atrotinat estat implotarà igualment tard o d’hora.
– Implotarà perquè cap dels tres grans partits té plans per reformar el Regne Unit.
– Segons xifres 2011, a Anglaterra el 60 % se sent “anglès” i el 19 % “britànic”.
– A Irlanda del Nord, creix el sentiment de demanda de més autonomia. En una generació, és factible una federació amb la República d’Irlanda.
– Posposar la independència d’Escòcia senzillament assegura que l’eventual dissolució del Regne Unit tingui lloc en circumstàncies més adverses.
Fins aquí el fil argumental que es desprèn de les pàgines escrites per George Kerevan. Com tots els arguments, se n’hi poden oposar d’altres igualment creïbles i rigorosos. Només la realitat els posa en el lloc exacte. Tot i que ja han aparegut aquí algunes raons per al No, un altre dia miraré d’analitzar les que dóna el company de llibre de Kerevan, Alan Cochrane. Si ja s’ha produït el referèndum i ha guanyat el No, almenys em/ens pot servir per veure què és el que falla en aquesta argumentació en favor del Sí. En un món globalitzat, tot ens afecta, i és bo aprendre d’altres experiències. Fins passat el dia 18!