París torna a ser una ciutat ocupada
París té la pell dura. O més que la pell, el que hi ha a sota. Sota la ciutat llum dels grans bulevards, hi ha un dia a dia de gran metròpoli difícil, plena de matisos i contradiccions. El París que vaig visitar l’últim cop, que vivia l’atemptat de ‘Charlie Hebdo’, la seva gent, va reaccionar amb una estranya enteresa. Una enteresa republicana, de tornar-se a aixecar després de l’adversitat. Els mitjans posaven el focus en la situació d’excepció, però les persones seguien el dia a dia amb certa normalitat. Això sí, amb rostres apagats, enganxines de ‘Je suis Charlie’ a la roba i manifestant-se a la Place de la République.
Ho dic perquè em va sorprendre i perquè ara, en la distància, ignoro fins a quin punt el seguit d’atemptats del 13 de novembre, el caos, l’estat de setge dels ciutadans i el pànic han afectat París diferentment a l’atemptat de gener. Des de la intuïció, estic segur que sí, que difícilment hi podrà haver enteresa, solidesa i una reacció serena. Si les morts de ‘Charlie Hebdo’ van ser un atemptat terrorista selectiu, dolorosíssim, però més clàssic, una acció d’avançada contra objectius concrets, entre els quals la llibertat d’expressió, els d’ahir signifiquen que una guerra, la de Síria, ha arribat al cor d’Europa. I hi ha arribat de forma total, afectant tota la població, en una acció plenament militar.
És un acte terrorista, cert. Però, abans i tot de saber amb seguretat quin grup hi ha al darrere, es pot veure que no és una escaramussa de comandos solitaris dedicats a ferir col·lectius sensibles, com uns dibuixants, i amb ells la llibertat d’expressió i sàtira, uns policies, i la seguretat, o uns comerciants jueus, amb una càrrega d’antisemitisme. La del divendres 13 sembla una campanya bèl·lica, planificada per fer el màxim mal possible entre la població civil. Ja no és un avís. Indica una voluntat de quedar-s’hi.
El mateix es podria dir d’anteriors atemptats, com el de les Torres Bessones o el de Madrid, segur. I és cert, però cada cop eren prou diferents els “exèrcits” invasors i també era diferent la guerra que es volia exportar a Occident. I també és cert que cada una d’aquestes accions bèl·liques van tocar una mica més de mort la llibertat civil.
No voldria caure en el mateix error que vaig retreure llavors de l’atemptat de gener a París a persones que es fiaven massa del focus tancat, natural d’altra banda, dels mitjans de comunicació. Però el que he vist aquesta nit m’ha fet pensar en una ciutat ocupada, com a la segona guerra mundial per les tropes nazis. I doblement ocupada, potser. Per un exèrcit cec de terroristes, que maten i prenen ostatges i que, quan escric això, no tenen nom, i per la reacció d’un govern que tanca fronteres i té una lògica por.
Les morts de ‘Charlie Hebdo’, tan precises, van permetre algunes frivolitats. El sociòleg jacobí Emmanuel Todd, en el seu llibre ‘Qui est Charlie?’ assenyalava que els manifestants del diumenge 11 de gener eren, per regla general, persones conservadores, de classe mitjana i el que anomena ‘catòlics zombis’, provinents de regions profundes de França abans de religió catòlica al 100 %, i que, després d’abandonar el catolicisme, busquen una nova religió, que troben per exemple en el partit socialista francès. Uns manifestants que són l’ou d’una serp contrària als principis igualitaris de la República, els dels ‘autèntics’ parisencs. També, de pas, deixa de volta i mitja el primer ministre Manuel Valls, i amb ell als catalans en general, però d’això ja en parlaré un altre dia.
Segurament, si hi ha manifestació contrària als atemptats del 13-N, s’hi trobaran alguns eslògans reduccionistes, clixés antimusulmans i estranys companys de pancarta. I s’hi oblidaran les víctimes d’altres guerres que encara no han arribat a Europa. Però els que estem en contra d’unes i altres violències hem de saber trobar un lloc per protestar, per les altres morts, però també per les d’ahir. Que han tocat una ciutat que més que la capital d’un estat que ens pot resultar més o menys simpàtic, com d’altres estats, ha significat durant molts anys una mica d’aire de llibertat per a d’altres societats menys alliberades. Ara hem de contribuir a alliberar París un cop més.