‘Charlie Hebdo’: set dies, set notes (més una nota final)
Fa una setmana, les morts dels periodistes de ‘Charlie Hebdo’, dels policies, els clients del supermercat jueu i els gihadistes, em van trobar a París. Ja he explicat en algun altre lloc que vaig voler anar, l’endemà de l’atac a ‘Charlie Hebdo’, a les portes de la redacció i al indret de la mort d’un dels policies. Durant uns dies, vam viure de prop els fets i la reacció dels mitjans i la gent. Avui, com tants, he buscat el setmanari, a Tarragona, sense sort. He reflexionat amb algunes persones sobre aquesta mostra de la barbàrie. No està mai tot, tot, dit sobre un acte de tanta repercussió, però set dies després de l’atemptat vull afegir-hi set petites notes:
1. Els periodistes podem ser una mica mal educats. Vaig viure escenes lamentables als llocs dels fets. Però som un tub pel qual passa, algun cop, l’emoció veritable.
2. Cada any que hi vaig trobo menys comerços jueus a la rue des Rosiers. No sé si és perquè ha augmentat l’emigració a Israel. Només ho constato, i em fa pena.
3. Em vaig comprar l’últim llibre d’Houellebecq, ‘Soumission’. Ara el llençaria, perquè sé que als de ‘Charlie Hebdo’ els feia fàstic. Però sé que ells defensaven la llibertat d’opinió. El llegiré i després el llençaré, si em fa fàstic a mi també.
4. Fa quinze anys vaig col•laborar en una revista d’humor políticament incòmode, ‘Angelitos negros’, que va durar poc. Si existís, no sé si el seu humor tindria res a veure amb el que fa ara ‘Charlie’. Només sé que alguns dels meus col•legues – Alfons, Xavi, Sebastià…– (jo m’hi descompto) no farien mal paper fent dibuixos i textos a les pàgines del setmanari francès. Va per vosaltres, Angelets tots!
5. Veient aquests dies Manuel Valls, he pensat malèvolament que ara com ara és el català amb més possibilitats de presidir a curt termini un estat independent. Si no esteu d’acord amb aquesta afirmació, us haureu d’espavilar perquè no sigui així!
6. Per a bé, i per a mal, a França sempre et sembla que van una pantalla per davant.
7. Encara xocat per l’extrema, i estranya, normalitat amb què es vivia als carrers de París, tot i la presència de policies i militars armats, confesso que no en sé la causa real: el fet de ser una ciutat; la diferència general de caràcter i educació pública amb les pròpies de clima mediterrani, més viscerals, com la nostra; que la processó va per dins; potser un desafiament cívic…? Jo m’inclinaria per la darrera, perquè em sembla la més adient amb l’esperit de ‘Charlie Hebdo’. Però la veritat és que no ho sé, perquè sóc un simple periodista, “Je suis Charlie’…
Deixo per al final una nota sobre el sentiment permanent que m’han deixat aquestes morts: la consciència de com som de fràgils, tots els humans.