Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

En la setmana de l’estrena de ‘Sartine, “rei” de París’

1
Publicat el 16 de maig de 2016

Assaig Sartine

El divendres 20 de maig estrenarem al Teatre Tarragona l’espectacle de teatre i música Sartine, “rei” de París, un text meu, amb música de compositors del segle divuit, com Rameau, Pergolesi, Mozart, Gluck, Haydn… L’endemà, dissabte 21, el representarem a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, i el diumenge 22 al Teatre Bartrina de Reus.

Els intèrprets són l’actor Raimon Molins, que hi fa de Sartine, la soprano Alba Rosa Forasté i els músics de Camerata XXI, en formació de cambra, amb Daniel Espasa al clavicèmbal. La direcció musical és de Xavier Blanc i l’escènica de Marc Chornet.

Sartine, “rei” de París se centra en un personatge històric, Antoine-Gabriel de Sartine, poderós polític francès que, per circumstàncies de la vida, va néixer a Barcelona el 1729 i va morir a Tarragona el 1801. Aquesta doble circumstància, que nasqués i morís com a Anton, i el fet que sigui un desconegut al nostre país, em va fer fixar-m’hi.

Cap de la policia parisenca en temps de Lluís XIV, quan aquest càrrec, que es comprava amb diners, era molt més que allò que el títol indica, i significava tenir el poder absolut sobre tot el que passava a la ciutat. Aleshores se’l considerava “l’home més ben informat de França”. Amb Lluís XVI va ser un fracassat i malgastador ministre de Marina, que va donar suport econòmic a la independència nord-americana.

Tots aquests fets, i l’ambivalència del personatge, me’l feien atractiu per bastir-ne al voltant un text teatral, més que no, suposo, per conèixer-lo en persona. Amb les seves llums i ombres, ens el podem imaginar com un Richelieu, hàbil i intrigant. Com el famosíssim cardenal dels Tres mosqueters, Sartine apareix en una novel·la d’Alexandre Dumas. O com un Fouché, que també va ser cap de la policia francesa, però sense la capacitat d’adaptació d’aquest: Sartine va néixer i morir monàrquic, ultrapassat per la Revolució. O com un personatge de ficció, el també policia Javert d’Els miserables.

Pel seu naixement a Barcelona i la trajectòria ministerial, una comparació més actual, que han fet alguns articles de premsa que s’han interessat pel text, seria amb el primer ministre Manuel Valls. Algú també l’ha anomenat, amb ironia, “el Maquiavel de Tarragona”.  I és que aquest és per a mi, com a autor i tarragoní, el fet curiós, que ha desencadenat l’escriptura de l’obra: per què Sartine va anar a viure i morir a Tarragona?

El text no vol ser pas una defensa, ni una reivindicació, del personatge. Això em costaria molt, si tenim en compte que va néixer a Catalunya perquè era fill del primer intendent general del Principat amb l’odiat Felip V. Senzillament, els personatges tèrbols en teatre, o en narrativa, tenen un gran atractiu escènic, literari. Cal que us torni a recordar Richelieu? A més, els temps revolucionaris en política de Sartine ho van ser també, més aviat i tot, en el camp de la música, presagiant una Revolució a tots nivells.

Anton de Sartine, el de la meva obra, és un personatge, amb diferents capes i una personalitat polièdrica, que es presenta davant dels espectadors, en els últims moments de la seva vida, per tal que aquests el jutgin. I per destapar – o no… –  l’últim enigma: per què aquest personatge tan poderós a França va triar justament Tarragona per morir.