Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Arxiu de la categoria: Catalunya del Nord

Ceret: hem estat a casa de Charles Trenet, o no?

1

Ahir vaig sentir en una ràdio la cançó de Charles Trenet La jolie sardane. El presentador del programa va dir que Trenet l’havia escrita recordant la seva adolescència a Perpinyà, i que també havia cantat cançons en català, com Volem pa amb oli. Tot i que, com després he comprovat, n’escrivia el títol amb una peculiar ortografia afrancesada: Boulem pam bouli. Pam bouli boulem! En aquell moment vaig pensar, contestant mentalment al locutor, que Trenet havia tingut més relació amb la Catalunya Nord que no la de l’adolescència. Ho pensava perquè fa dos anys vam estar en un hotel de Ceret, a dalt d’un turó, que asseguren que era el mas on havia viscut molt de temps Charles Trenet. Però és així, o no?

La veritat és que enlloc més, a part del material de difusió que parla de l’hotel, La Terrasse au Soleil, he pogut certificar que sigui cert que aquesta antiga masia fos propietat del cantant, el Boig cantant, o el Cantant boig, com se’l coneixia. Llàstima, perquè jo des d’aleshores sempre ho he explicat així. Però les biografies que he pogut anar consultant, no parlen en cap moment de Ceret dins de l’agitada vida de Trenet. De debò que m’agradaria que algú em pogués dir que és cert que hi va viure, perquè l’hotel, molt agradable, amb vistes al Canigó, a Ceret i als camps de cirerers, s’ho val realment.

Hi ha una segona relació de Trenet i Catalunya que, com he anat descobrint, és controvertida. Segons algunes fonts, el cantant, nascut a Narbona el 1913, i fill d’un notari perpinyanès, va compondre La mer, una de les seves cançons més famoses, o la més famosa, el 1942, en vint minuts, durant un viatge en tren entre Narbona i Perpinyà. Veient la mar a Port-la-Nouvelle, Leucata, El Barcarès o Canet. D’altres versions diuen que la va escriure entre Seta i Montpeller, trajecte en el quals també es veu la mar, “des reflets d’argent”. N’hi ha que diuen que va ser entre Narbona i Carcassona, però és una ruta sense mar. O mullant-se els peus al port de La Novèla (Port-la-Nouvelle). Fins i tot, fa anys vaig llegir, en un article del diari El País, que l’hauria escrita mirant una platja, El Barcarès o Argelers, un parell d’anys després que fos un camp per a refugiats republicans. Cosa que ens faria sentir la coneguda cançó d’una manera molt diferent.

La relació que sí que és rigorosament certa entre Trenet i la Catalunya del Nord és la que fa referència a la revista Le Coq Catalan, i el poeta de Castres Albert Bausil. Le Coq Catalan, un setmanari perpinyanès literari, satíric i esportiu, destacat a l’època, té un nom que significa el que sembla, El Gall Català. Però també conté un joc de paraules que serà del gust, confio, de Màrius Serra: Le Coq à talent, El Gall amb talent.

La trobada amb Bausil, el 1926, serà escandalosa per als cànons de l’època. Però canviarà la vida del noi que, als tretze anys, es presentava ja com a poeta i pintor. Com detalla el periodista Bernard Revel en el llibre La folle jeunesse de Charles Trenet, la joventut boja de Trenet el porta a presentar-se a Bausil amb els títols indicats i demanar-li de col·laborar a la revista. On col·laboraven noms il·lustres com Jean Cocteau, Saint-Exupery, Max Jacob i el nordcatalà (i col·laborador amb els nazis) Robert Brasillach. Trenet, que anys a venir, durant la segona guerra mundial, seria pres per jueu i tirotejat per la Gestapo, i tot i amb això acusat, i absolt, de col·laboracionisme,  i que anys encara més tard, reconeixeria la seva homosexualitat, va trobar en Bausil l’iniciador en molts aspectes. De la vida i de l’art. I ràpidament, va volar més alt que el seu mentor, que era conegut, qui sap si força irònicament, com a “rei de Perpinyà i príncep dels poetes”.

El vell Albert, de 45 anys, descobreix en Charles un humor devastador que aquest cultivarà tota la vida. El noi es revela al seu costat poeta, actor, intel·lectual… Signa amb pseudònim perquè la família no en sàpiga res. I aprèn a escandalitzar la bona societat de Perpinyà, amb qui Bausil viu sempre en conflicte. Buiden de mobles la casa d’un metge, i els deixen enmig del carrer. Inauguren amb tota la pompa, i assistents innocents, un monument dedicat al “duc d’Andorra, i primer importador de l’albergínia al Rosselló”, que inaugura un també presumpte cap de gabinet d’un ministre. O, vestits de trabucaires, assalten un ministre, aquest autèntic, que per sort tenia sentit de l’humor.

El 1928, Charles és expulsat de l’institut, per haver insultat un vigilant, que havia estat injust amb ell. Viatja aleshores a Berlín, on viu sa mare, separada del seu pare. Però acaba tornant a Perpinyà, i al 1930 protagonitza un gran escàndol nocturn, amb tots dos despullats per l’hotel i els carrers, a l’estació termal de Vernet, amb Bausil, que l’acaba separant per sempre d’aquest. El 27 d’octubre deixa Perpinyà. Té 17 anys, i com cantarà el 1938, sent que la ciutat li diu adéu. S’acomiada de l’estació –la mateixa que Dalí va considerar el centre del món– i el tren de nit el porta a París. Qui sap si un altre tren, de dia i mar, el va tornar a Perpinyà, dotze anys després. I qui sap si el jove escandalitzador de la nit de Vernet va deixar pas al reposat habitant d’un mas a Ceret.

La fortalesa de Salses: de Salvaterra a Guardamar…

0

Em recorda la fortalesa que m’imagino en llegir El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. O la del pare de La marquesa d’O, d’Heinrich von Kleist. La fortalesa actual de Salses no és un castell, perquè va ser construïda com a edifici de defensa militar, i no pas per ser habitada per cap senyor o castellà. Habitualment ha estat considerada, la fortalesa i la població de Salses, com la referència geogràfica més al nord de la llengua catalana, quan el cert és que ho és el poble d’Òpol, que també té un castell-fortalesa: al 1246 el va fer reformar el rei Jaume I, que li va donar el nom, segurament ben gràfic, de Salvaterra.

Ho diu el tríptic que et donen –el tenen en català– quan visites la fortalesa de Salses. La construcció actual va ser feta a principi del segle setze com a “una tanca entre Espanya i França” i l’encàrrec va ser de Ferran el Catòlic, després que el 1496 l’exèrcit francès “va saquejar i calar foc al poble i al castell de Salses”. Respiro, puc tornar-li a dir “castell”; de fet ocupa el lloc d’un bastit al segle onze, que va pertànyer als comtes del Rosselló. No sé com us imagineu els forts: segurament encimbellats dalt d’un turó elevat, amenaçadors. El de Salses no es veu fins que hi ets ben bé a sobre: és enfonsat en un clot, i la capacitat defensiva venia augmentada, diuen, per la pràctica invisibilitat.

            Quan comprem les entrades, una senyora, de les dues que ocupen el mostrador, ens demana, en francès, d’on som, per apuntar-ho a les estadístiques. Quan li diem que “de l’autre Catalogne”, contesta, mig enfadada: “Monsieur, il n’y à qu’une Catalogne!”, i es gira a la companya per alliçonar-la, en francès: és així, per als catalans només hi ha una Catalunya. I ens desitja una bona visita, sempre en francès. El castell –li diré així, ni que sigui donar-li en part la raó al topònim oficial, Salses-le-Château, que té un sentit turístic i és dels 80 del segle vint– és imposant, i la visita, en francès, documentada. En perdre aviat, el 1659, amb el tractat dels Pirineus, la funció fronterera, es va conservar sols perquè era massa car d’enderrocar. Quan hi ets dins, et costa no veure’t-hi com un sentinella isolat en una fortalesa com la de Buzzati. Però, qui serien els tàrtars avui dia?

            A la sortida, la senyora d’abans és tota sola, i, en preguntar-li per un lloc, que no recordo, ens respon, aleshores en català, tot i que li hem parlat en francès. I afegeix, en la nostra llengua: “com que vostès parlen francès, no tindran problemes per preguntar i trobar-ho”. Em resisteixo a fer cap anàlisi lingüística o sociològica d’un fet aïllat, de què significa i si vol dir res o no que ens parlin en català quan no hi ha gent al voltant –ens ha passat altres cops. Massa sovint els catalans del Principat jutgem quan anem al Nord. Altres veus més autoritzades ho podrien descodificar, jo em limito a documentar-ho.