Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Trobant poemes d’un català a la mar de los Cancajos

0

Aquest estiu hem estat a l’illa de La Palma, a les Canàries. No Las Palmas. Ni tampoc Palma, que és a Mallorca, a les Balears. No. A La Palma, Benahoare pels indígenes preconquesta, San Miguel de la Palma… Allà on fan la Transvulcània, l’illa de la Caldera de Taburiente i de l’observatori astronòmic del Roque de los Muchachos… Ara sí? Doncs allà, a La Palma. I a la platja de conadells negres de Los Cancajos –que justament significa això: còdols, conadells, pedres de platja de pedres– vam trobar-hi els poemes d’un autor català, vinculat, a més, amb el nostre poble, Torredembarra, i amb el nostre món del teatre. I no tan sols això: vam conèixer l’autor, i vam prendre-hi un cafè, i… Però vaig massa de pressa. Tot va ser més lent, amb la mètrica calmada que demana una illa com La Palma.

El relat comença quan arribem a La Palma, on jo hi havia estat durant gairebé un any, en fa més de vint-i-cinc. Aquesta és una altra història, però, que potser explicaré un altre dia. En aquesta ocasió, ens estem en uns apartaments davant de la platja de Los Cancajos, al municipi de Breña Baja. El vent, l’alisi característic d’aquesta illa, hi bufa fort aquests dies d’agost, i els núvols volen baixos, tapant el sol. No fa fred, però no sembla estiu, ni la tòpica imatge que molts tenen de les Canàries. L’Atlàntic pica amb força les torturades costes palmeres. Estem entre platanars i sargantanes. Podria ser el tròpic, per la vegetació, però també pot semblar que ets a la costa nord de la península.

No porto cap llibre per llegir, i això per a un lectodepenent com jo és un risc. Que assumeixo en la majoria de viatges. M’agrada comprar títols desconeguts, d’autors locals o sobre temes propis dels llocs on anem. O diccionaris de llengües, però suposo que aquest no serà el cas. De la llengua indígena, la dels anomenats guanxes, en queden molt poques paraules. Van desaparèixer a partir del 1492, i només en queden rastres a la toponímia. La Palma, com sabeu, va ser conquerida alhora que el continent americà, i per moltes raons: els accents, les cases… pots arribar a creure que et trobes al Carib.

Los Cancajos és un minúscul destí turístic, on encara no han arribat les masses. Res a veure amb Salou, o la Playa del Inglés, o Lloret. Mitja dotzena de restaurants, uns pocs hotels i apartaments, algunes botigues. Aquí no serà fàcil trobar-hi un lloc on venguin llibres. No és que ho pensi, en tinc la certesa, o almenys l’experiència de fa 26 anys. Santa Cruz, la capital de l’illa, ha millorat força en aquest aspecte. I Los Llanos. Però a Los Cancajos només vénen algun llibre en un basar turístic, pel que veiem. Provem sort en el supermercat de l’hotel que hi ha al davant dels nostres apartaments. I l’encertem. Tenen algunes de novel·les de gran venda, però res que m’interessi gaire. Si no hi ha més remei, llegiré això, què hi vols fer, però seguim buscant en els prestatges.

I hi trobem un llibre de poesia, titulat Cuaderno de Los Cancajos. Jo sóc més de prosa i de teatre que de poesia, ho confesso. Però em miro les tapes del llibre, i el fullejo, i comencen les sorpreses. L’autor és un català, primera sorpresa, o almenys pel nom i cognom sembla que ho sigui: Eladi Crehuet. Segona sorpresa: als que som de Torredembarra aquest cognom no ens és gens estrany, i menys en un entorn llibresc. Per a nosaltres, Crehuet significa teatre, i bon teatre, i accés a la cultura. El director del grup teatral local durant anys va ser el notari Manuel Crehuet, malauradament desaparegut, que va dirigir muntatges molt recordats. Als torrencs ens va “malacostumar”, per dir-ho així, a veure produccions d’un nivell alt, sense sortir de casa. Un mal, o bon, costum que va continuar quan va ser directora de l’elenc la seva dona, la Maria-Rosa Wennberg. Ja seria molta casualitat que aquest Eladi Crehuet fos familiar del nostre enyorat Manuel.

Em miro bé el llibre per buscar-ne pistes. Es va editar el 2003, el disseny gràfic és de Pere Cañellas, un cognom que ens és encara més propi, i la impremta, Salvadó. Els poemes són en castellà, però el primer text introductori és en català. I poc després vénen les primeres certeses, que confirmen les suposicions: un dels poemes parla de “Don Pompeyo, un catalán, un romano” i el primer poema són unes glosses a un quartet del “meu pare”, P. Crehuet. El pare del Manuel, Pompeu Crehuet i Pardas, va ser un periodista i dramaturg, amb alguns èxits teatrals a principis de segle. Així doncs, aquest ignot autor del poemari pot ser un fill, un nét, o almenys un familiar, d’aquell Pompeu.

Decideixo comprar el llibre, pels poemes, i per l’enigma. I és aleshores quan es produeix la gran sorpresa. La caixera del supermercat –Nieves, em sembla– ens diu que aquell llibre té una història, que ens vol explicar. L’autor és un notari de Barcelona, que va viure a La Palma fa anys, perquè el seu pare va treballar-hi, també com a notari. El senyor Eladi –diu el seu nom en català– s’estima molt l’illa, hi torna cada estiu, i li ha volgut dedicar un llibre de poesia. Just aquests dies és allotjat aquí, a l’hotel, però aquell dia, un dijous, és fora. Tornarà demà divendres, ens diu. Quedem que hi tornarem.

Un Crehuet notari. Fill d’un Crehuet notari. No falla: un i altre deuen ser parents de l’altre Crehuet notari, que coneixíem. Tradició familiar, suposo. Com la d’estar tocar per la feridura de les lletres: una de les filles del Manuel, l’Elisa, per exemple, a més de ser actriu escriu obres de teatre. El mestre Google acaba de posar les coses a lloc: pinta que l’Eladi deu ser nebot del nostre Manuel. L’endemà divendres, expectants, tornem a passar pel supermercat de l’hotel. Nieves: El senyor Eladi encara no ha tornat del petit viatge. Li deixem una nota amb el número de mòbil, dient-li de quin poble som i quina coneixença tenim del Manuel i la Maria-Rosa. Una coneixença que passa pel teatre.

Si, tot i les presumptes evidències, ens equivoquem i l’Eladi no té res a veure amb el Manuel i la saga Crehuet de Torredembarra, no ens trucarà, suposem. Passa el divendres. Un dia més per llegir els poemes del llibre, uns textos molt interessants, personals i viscuts, amb un llenguatge potent i sentit. I amb La Palma, i la mar, i la platja de Los Cancajos, la nostra casa, el nostre poble aquests dies, sempre de teló de fons. O protagonista i tot. La Palma que va viure als anys seixanta un català, un godo. Com la de Canción goda: “Llegué de niño a La Palma; / soy godo de nacimiento; / tengo por parte de padres / peninsular el acento. // Con los amigos yo soy / palmero de nacimiento, / y si me da por ahí, / isleño con mucho cuento. // No tengo ningún pariente / por parte de tierra adentro; / por parte de mar sí tengo: todos los godos palmeros.”

            Arriba dissabte. Rebem una trucada de l’Eladi. Aquell dia som fora nosaltres, a Los Llanos, però quedem a la tarda, per fer un cafè al seu hotel. I sí, en efecte, i amb afecte: l’Eladi és nebot del Manuel i la Maria-Rosa. I pare d’un director teatral, Marc Crehuet, que també fa molt de temps que em sona, i de qui volia saber el parentiu amb els “nostres” Crehuets. Encara més coincidències agradables. Amb l’Eladi ens uneixen moltes afinitats electives, i altres coneguts, pel que veiem en una llarga conversa. Una conversa, anunciadora d’altres que potser vindran en el futur, i que, per ser privada, em permetreu que quedi sota el secret notarial. Sí que vull compartir per acabar, a part del consell que llegiu el llibre, alguns altres dels poemes de Cuaderno de Los Cancajos. Aconsellable de llegir, si es pot, en una platja negra, amb fort vent i onades poderoses. I, com diu l’Arte Poética que enceta el llibre, “com si la lectura fos l’única asignatura.”

            Poema ‘Viriato’ –un dels meus preferits del llibre– d’Eladi Crehuet: “Fui pobre, fui marinero, / y bebiendo fui un puntero, / que el beber sirve de amparo / cuando el pescado está caro. // Fui pobre, fui desdichado; / los hombres me convirtieron / en payaso callejero. / Algunos me atormentaron. // Fui el guardián de Los Cancajos, / un pobre guardián lisiado. / Me colocó Don Pompeyo, // un catalán, un romano. / Cuando morí derriscado / iba a ver al Mensajero.” O aquest, breu i precís: ‘La Palma.’ “¿Isla o Palabra? / ¡Qué más da! Las dos afortunadas.” Com nosaltres, de tanta coincidència.