De vegades et cau a les mans el llibre que s’adiu més amb el moment. És el que m’ha passat amb ‘Nota sobre la supresión general de los partidos políticos’ de la pensadora francesa Simone Weil, morta el 1943. En aquest llibre, que crec que no s’ha traduït al català, Weil, que va morir sense veure’l publicat, demana la supressió dels partits polítics, perquè hi veu el “mal en estat pur, o gairebé”. La filosofa francesa, combatent en les Brigades Internacionals a la guerra civil, es va anar acostant a la religió catòlica al llarg de la seva vida, i aquesta visió religiosa impregna profundament l’anàlisi que fa al llibre. Sigui com sigui, la proposta de suprimir, totalment, els partits aporta molts arguments que val la pena tenir en compte en el moment present de la realitat catalana, a l’hora de valorar la petició del president Mas que els partits facin un pas enrere, en aquest cas temporalment.
El llibre de Simone Weil l’ha publicat en castellà l’editor José J. De Olañeta, i el precedeix un text de l’André Breton, en què l’escriptor surrealista exigeix “desterrar” els partits polítics, encara dolgut per la seva mala experiència amb el partit comunista. I tot seguit s’inicia la lúcida obra de Weil, en realitat un llibret de curta extensió, publicat en forma de comunicació el febrer del 1950 a la revista La Table Ronde. Curt, però ple d’intuïcions contundents. Com la que afirma que el totalitarisme és el pecat original dels partits, des del primer en el continent, el club dels Jacobins, i la lluita de les faccions durant el període de la revolució francesa conegut com el Terror. L’autora distingeix entre partits en els països anglosaxons, d’origen aristocràtic, i que tenen un element de joc, d’esport, i en el continent europeu, on són una institució plebea on “tot és seriós”.
L’autora diu que el simple fet que existeixin, els partits, no és prou motiu per conservar-los. Per a ella, només el bé és un motiu legítim de conservació. I què és el bé, quin és el criteri del bé? La veritat i la justícia i, en segon lloc, la utilitat pública. Segons la pensadora, la democràcia i el poder del més gran nombre no són béns, sinó mitjans. I basa aquesta afirmació, potser polèmica, en la noció de voluntat general de Rousseau. Una noció que diu que, la major part de vegades, la voluntat comuna de tot un poble és conforme a la justícia, perquè s’hi neutralitzen les passions particulars. Weil ho compara a una massa d’aigua en equilibri i repòs, tot i que la componen partícules que es mouen.
Així, si hi ha individus apassionats, propensos al crim i la mentida, és bo que el poble sigui sobirà. Una constitució democràtica és bona si realitza en el poble, en primer lloc, l’esmentat estat d’equilibri. I si, només després, procura que les voluntats del poble s’executin. Però hi ha diverses condicions indispensables per aplicar la voluntat general:
1. Quan el poble expressa les seves voluntats, no hi ha d’haver passió col•lectiva. Afirma Weil: “Si una sola passió col•lectiva s’apodera de tot un país, el país sencer és unànime en el crim.” És una aigua moguda per un corrent violent.
2. El poble ha d’expressar la seva voluntat respecte a problemes de la vida pública, i no tan sols una elecció de persones. Per tant, segons Weil, quan hi ha certa expressió de la voluntat general és que hi ha una cosa diferent de les eleccions. Això va passar a França el 1789: els representants populars, elegits en votació perquè no s’havia pogut imaginar un altre sistema, s’havien donat a conèixer en el transcurs d’una cooperació col•lectiva de pensament, i van ser durant algun temps, poc, simples, i autèntics, òrgans d’expressió del pensament públic.
Aquí faig una primera, i potser tan agosarada com les de l’autora, hipòtesi: no és justament això el que està passant, o almenys podria passar en el nostre país? Weil continua l’argumentació, dient que, tret d’aquell moment, no s’ha produït mai a França una democràcia real: “en el que anomenem amb aquest nom, el poble no té mai l’ocasió ni el mitjà d’expressar una opinió sobre cap problema de la vida pública.” Una visió pessimista, tot i que al final del llibre intenta suggerir algunes solucions, com veurem. Solucions que haurien d’abordar dos problemes:
1. Com donar a les persones la possibilitat d’expressar de vegades un judici per als problemes de la vida pública?
2. Com impedir, quan el poble és interrogat, que circuli a través seu cap mena de passió col•lectiva? Passió que, per a Rousseau i per a Weil, són el diable.
I solucions que passen, d’entrada, i com avançàvem, per la supressió dels partits. Per què? L’autora ho examina sota els criteris de veritat, justícia i bé públic, i conclou:
1. Un partit polític és una màquina de fabricar passió col•lectiva.
2. És una organització construïda per exercir una pressió col•lectiva sobre el pensament de cadascun dels seus membres.
3. La primera, i única, finalitat, de tot partit és el seu propi creixement sense límits.
Per aquest triple caràcter, tot partit és totalitari, diu l’autora, en germen i aspiració. I la tercera de les característiques citades només és el cas particular d’un fenomen que es produeix arreu on allò col•lectiu domina sobre els éssers pensants: diners, poder, estat, grandesa nacional, producció econòmica…, i que és la inversió entre finalitat i mitjans. Per a Weil, l’única finalitat autèntica és el bé. La resta són mitjans: “però el pensament col•lectiu és incapaç d’elevar-se per damunt de l’esfera dels fets. És un pensament animal.” I els partits, instruments per servir una determinada concepció del bé públic.
Una concepció, a més a més, vaga. Així, cap home seria capaç de donar una explicació precisa i clara de la doctrina de cap partit, inclòs el seu propi. I segueix: un home, ni que es passi la vida estudiant problemes d’idees, només rarament posseeix una doctrina: “una col•lectivitat no la té mai. No és una mercaderia col•lectiva.” Per tant, la finalitat d’un partit polític és una cosa vaga i irreal. I com que la existència mateixa del partit és palpable, i no exigeix cap esforç per ser reconeguda, és inevitable que el partit sigui la seva pròpia finalitat, per a ell mateix. I aquí Simone Weil fa una afirmació basada en la seva influència religiosa que he indicat abans: “a partir d’aquest moment hi ha idolatria, doncs només Déu és legítimament una finalitat per a ell mateix.”
Però sí aquesta afirmació pot semblar una finta, en un context com aquest, costa estar en desacord amb la següent, que podem constatar en el nostre entorn: “el partit es troba de fet, per efecte de l’absència de pensament, en un estat continu d’impotència que atribueix sempre a la insuficiència del poder de què disposa.” Així, la tendència dels partits és totalitària, no només respecte d’una nació, sinó respecte del globus terraqui. Moltes persones no pensen en un poder total. Els faria por. Però mai concebran que el seu partit tingui massa membres, masses electors, o massa diners. I si aquest creixement és un criteri del bé, això produeix de manera inevitable una pressió del partit sobre els pensaments de les persones, i aquí rebla l’autora: “els partits són organisme públicament i oficialment constituïts per matar en les ànimes el sentit de la veritat i la justícia.”
Una opinió molt forta, que potser es podria entendre per l’època convulsa, la de la segona guerra mundial, en què escriu Simone Weil, però que segur que continua vigent en gran mesura. No sé si ara és més o menys xocant, o seria més factible, el que posa l’escriptora en boca d’un membre d’un partit, que afirmés en públic el compromís de preocupar-se exclusivament per discernir el bé públic i la justícia cada cop que examini un problema polític i social, oblidant que és membre de tal o tal grup. Weil assegura que aquest llenguatge seria mal rebut. I avui, és possible, els polítics ho fan?
En canvi, segur que molts polítics continuen encapçalant les declaracions amb una frase que l’autora detesta: “com a conservador… o com a socialista, penso que…” Weil, que creu que existeix la veritat en ella mateixa, afirma que frases així revelen que, per als partits, la veritat és relativa, com si una persona fos com és pel color del seu cabell. I com s’arriba a la veritat? I aquí torna a treure el cap la religiositat: “la llum interior atorga sempre a qui la consulta una resposta manifesta.” Si algú no segueix la seva llum interior, només li queda, diu, la possibilitat dels “punts de vista” de partit: “jo, com a socialista, comunista, radical…” I d’abstenir-se, és clar, de qualsevol esforç de discernir la justícia i la veritat. Si realitzem aquest esforç, correm el perill –súmmum de l’horror– d’expressar un “punt de vista personal”! Un punt de vista personal, pecaminós des de la perspectiva dels partits, i que segons l’autora, és l’única resposta a la pregunta què és la veritat? “la veritat són els pensaments que sorgeixen en l’esperit d’una criatura pensant, única, total i exclusivament desitjosa de la veritat.” Un camí personal i únic.
I pel qual no cal patir, si no el trobem. Al que abandona la justícia i la veritat no li espera cap sofriment: “en canvi el sistema de partits infligeix les penalitzacions més doloroses per la indocilitat. Penalitzacions que afecten a gairebé tot –la carrera, els sentiments, l’amistat, la reputació, la vida familiar…–.” No passa encara ara, això? I que proposa Weil per fugir dels partits? No caure en les seves mans. Cosa impossible per qui vol intervenir en els afers públics sense entrar en el joc dels partits: “si es confiés al diable l’organització de la vida pública, no podria imaginar res més enginyós.”
Tanmateix, tot i que influïda per la religió, Simone Weil no és dogmàtica: el mecanisme d’opressió espiritual i mental propi dels partits va ser introduït per l’església catòlica en la seva lluita contra l’heretgia. Però, al capdavall de tots aquests arguments, quines solucions proposa l’autora? Doncs les revistes d’idees. Al voltant de les quals es crearien de forma natural uns medis, que s’haurien de mantenir en estat de fluïdesa. Penso que l’autora utilitza la paraula “medis” en el sentit de medi natural, d’hàbitat. En aquest sentit de formar-ne part, de tenir-hi una afinitat fluïda, però no de ser-hi submís, de patir-ne la influència negativa, Weil considera els beneficis de la seva proposta:
• Qui freqüenta als qui escriuen en la revista, sap que està en contacte amb el medi, però no sap si en forma part. No hi ha distinció entre interior i exterior.
• A ningú se li acut dir: “en tant que vinculat a aquesta revista, penso que…”
• Quan els col•laboradors d’una revista es presentessin a les eleccions, haurien de tenir prohibit apel•lar a la revista.
• La revista no podria ajudar directament o directament a cap candidatura.
• Tot grup “d’amics” de la revista hauria d’estar prohibit.
• Si la revista impedís als col•laboradors, sota pena de trencament, de col•laborar amb altres publicacions, s’hauria de suprimir la revista quan el fet es demostrés.
• Quan un medi s’intentés cristal•litzar donant un caràcter definit a la qualitat de membre, hi hauria repressió penal quan el fet quedés establert.
Hi hauria, per descomptat, partits clandestins (en un altre lloc del llibre fa una comparació amb els consumidors de cocaïna). Però els seus membres tindrien mala consciència, i ja no podrien fer professió pública de servilisme d’esperit. El partit, conclou l’autora, ja no els podria mantenir en una xarxa sense sortida d’interessos, sentiments i obligacions. Que, per cert, és justament el que cada dia apareix als mitjans de comunicació actuals. Vol dir això que s’acosta un cert final d’aquesta xarxa sense fi?
Utòpic, tot plegat? Amb aquesta estranya, i potser contradictòria, apel•lació a unes lleis i repressions penals? Potser sí, però no ingenu. La mateixa autora confessa que les mesures que no presenten inconvenients, com les que suggereix, són les que tenen ments probabilitats de ser adoptades: “la gent es diu: si fos tan senzill, per què no s’hauria fet des de fa molt temps? Tanmateix, per regla general, les grans coses són fàcils i simples.” Una frase com aquesta, tal vegada utòpica, no es pot subscriure ara?
Simone Weil acaba el breu i intens text amb la reflexió sobre el fet que el partidisme s’ha estès a tots els àmbits: “gairebé arreu –i fins i tot sovint per a problemes purament tècnics– l’operació de prendre partit, de prendre posició a favor i en contra, ha substituït a l’operació del pensament.” És una lepra, que afecta gairebé la totalitat del pensament, a la qual no es pot posar remei sense començar per la supressió dels partits polítics.
Més de mig segle després, poques coses, en aparença, semblen haver canviat. Els partits han desenvolupat immunitats contra les vacunes. Les revistes de pensament que demanava Simone Weil també podrien participar d’una contradicció: si la lepra ha afectat gairebé a la totalitat del pensament, què ens fa pensar que estarien per sobre de la lluita partidista? En l’època de Weil, de Breton, i de Camus això ja succeïa, i existia la premsa de partit. Com avui existeix, tot i que no porti aquest nom. Però siguem utòpics com ho era en bona part Weil, perquè segur que les coses anirien pitjor si no haguessin existit en el passat persones com ella. I si les revistes no existeixen, què són ara aquelles revistes fluïdes, no partidistes, medis naturals en què pensar per un mateix? Internet, les xarxes socials, els blocs? Potser sí: si més no, és un gran medi que ho permet tot.
I els partits, si donem per bona l’anàlisi que fa Weil, es poden reformar per fer-los menys ensinistradors? És això possible? Els nous partits, que estan apareixent i que se’ns diu que han de substituir els anteriors, no poden ser encara pitjors, amb menys garanties? I si és el moment, extraordinari com els pocs que s’han donat al llarg de la història, que es manifesti la voluntat general respecte dels problemes de la vida pública, els partits de sempre acceptaran fer una passa enrere? Tindran altre remei? Hi ha, al nostre voltant, rastres de la passió col•lectiva contra la qual adverteixen Rousseau i Weil? O és només una il•lusió tranquil•la, confiada, una onada estranya de cooperació col•lectiva de pensament? Els representants electes s’avindran a ser només simples òrgans d’expressió del pensament públic, si tal cosa existeix ara, i no és un miratge?
Sembla que m’estigui fent preguntes complicades. Però com també va escriure Weil, les grans coses són fàcils i simples, i es poden condensar en preguntes senzilles: és el moment que els partits polítics desapareguin, temporalment si voleu i si no sabem inventar res més, per deixar pas a altres formes de l’expressió del pensament públic? Hi haurà “una cosa diferent de les eleccions”? Una única cosa és certa: aviat ho sabrem.