ESTRIPSIPEDAÇOS

Arxiu de la categoria: Ressenyes

Economia para el 99% de la población (amb el peu dret)

5 de setembre de 2015
Ressenyes
9788499923642
ECONOMIA PARA EL 99% DE LA POBLACIÓN
HA – JOON CHANG
Ed. DEBATE.

Estem davant d’un llibre imprescindible per entendre  que passa i per que passa el que passa.  En un moment en que “tot” és econòmia.  En què l’economia sembla que s’ha menjat la política, i és evident  després de la crisi grega que el poder s’exerceix a través de l’economia.  Conèixer  l’instrument dels poderosos esdevé fonamental si volem entendre quelcom del que ens passa.

El llibre és un manual d’economia molt esquemàtic pensat per arribar al màxim de població.   Si no al 99% de la població si que arribarà a tothom que tingui una formació mitjana.

El llibre es divideix en dues parts, la primera és una història econòmica simple i divertida, així com una descripció, i anàlisi de les diverses escoles econòmiques, que tenen o han tingut influència.  La segona part és una descripció de com funciona ara mateix el nostre sistema econòmic.  Aquesta segona part és un xic més ferragosa que la primera.  Però malgrat això l’autor aconsegueix mantenir-ho molt esquemàtic i comprensible.

Jo diria que és un llibre bàsic per entendre que passa al nostre voltant, en que és fonamenten les decisions que prenen els mandataris econòmics, i que hi ha altres vies a part de la que ens estàn imposant ara mateix.  Ara bé, un dels punts forts ,a parer meu, del llibre de Ha-Joon Chang és que si bé descriu de forma intel.ligible no simplifica.  S’esforça sempre en assenyalar tant els pros com els contres de tot, i no confón siplicitat en l’exposicó amb simplificació dels arguments.  En resum és tracta d’un llibre que mostra l’economia despullant-la de dificultats afegides però sense reduir-la a doctrina o caricatura.

Jordi Riu

Memorias de un yakuza (amb el peu dret)

30 de setembre de 2014
Crim organitzat, Ressenyes

Memorias de un yakuza

Memorias de un Yakuza (amb el peu dret)

Junichi  Saga.

Ed. Altaïr

 

“Memorias de un Yakuza” són unes memòries dictades.  L’autor Junichi Saga recull el testimoni d’un vell Yakuza als anys vuitanta.  En ell el protagonista Eiji Ijichi ens relata la seva vida com a gangster des de la seva juventut fins a la seva mort.  El relat que fa el vell yakuza de la seva vida resulta colorista i realista.  És especialment interessant el retrat que fa de la vida en els baixos fons de Japó abans de la segona guerra mundial.  Retrata un submón on el joc és l’eix central del crim organitzat.  Explica també com es capten els nous membres  dels clans mafiosos. La relació amb la polícia, les presons i l’ambient que es respiraba a japó abans i durant la segona guerra mundial.  Com deia abans aquesta època és explicada de forma colorista  i amb forces detalls.   D’altra banda aquest relat es va desdibuixant a partir de la fi de la guerra mundial.  Conforme s’acosta al present Ijichi s’oblida de donar detalls i el seu relat es fa més i més imprecís i vague.  Fa tota la impressió que la modestia amb que es retrata és una forma de no explicar més del que li cal per tancar la història de la seva vida sense implicar ningú .  I sense desvelar massa dels negocis dels seus companys.

En resum es tracta d’un llibre interessant, que explica una faceta del Japó en part desconeguda i en part explotada cinematograficament (per exemple en les mans de Takeshi Kitano).  I que des del meu punt de vista té com a principal virtut retratar-nos de forma viva i sentida  el món de la deliqüencia del Japó dels anys vint fins al final de la guerra.

 

Zerozerozero (amb peu dret)

1 de setembre de 2014
Crim organitzat, General, Ressenyes

zerozerozero_9788497879293

Zerozerozero

Roberto Saviano

Ed.Empúries.

 Ja fa set anys des de la públicacióde Gomorra en català.  En ella Saviano ens va fer una radiografia de la Camorra napolitana.  Ara  l’autor aborda el tràfic de cocaïna.  Com he dit abans Gomorra era una radiografia,  ens mostrava l’esquelet, l’estructura interna  de la Camorra.  En canvi Zerozerozero és un retrat global del món de la cocaïna.

El que fa Saviano aquest cop és mostrar totes les facetes possibles d’aquest món.  Un món que, com ell descriu, ens és d’una quotidianitat total.  Si no en veiem fragmens en el nostre dia a dia és bén bé per que no volem, ja que la compravenda i consum de cocaïna està tan estesa i és tant usual que el mateix Saviano ho descriu a la perfecció “*Tira de coca la persona que seu al teu costat al tren i que n’ha pres per poder-se llevar aquest matí o el conductor de l’autobús que et torna a casa, perqè vol fer hores extres sense que se li enrampin les cervicals. Tiren de coca la gent que tens més aprop. Si no és el teu pare o la teva mare, si no és el teu germà, doncs aleshores el teu fill. Si no és el teu fill, el teu cap. O la secretària que només esnifa els dissabtes quan surt (…)”

ZeroZeroZero és un llibre estructurat com un diamant, on cada cara, cada faceta mira cap l’interior del mateix negoci.  Però des d’un lloc i des d’un àngle diferent.   Saviano ens explica la cocaïna des de tots els àngles que pot i a més tots ells els tracata amb el màxim rigor.  En el llibre hi trobem els productors, els pagesos que planten coca als altiplans andins.  Hi trobem el procés d’el.laboració . Els narcos colombians i la seva història (Pablo Escobar, Càrtel de Cali)fins avui. Hi trobem els actuals càrtels mexicans, inclosa la seva història iniciada als anys de la segona guerra mundial, així com la seva brutalitat.  Hi trobem els intermediaris, els “Brokers” de la coca, sense descuidar-nos tampoc de la seva història i dels seus pioners.  Hi trobem el paper de la N’dragheta i el fallit intent de la Cosa Nostra per entrar-hi.  Sense deixar de banda la mècanica de les transaccions, a partir de casos concrets.  Hi trobem el món dels petits venedors i hi trobem el món dels consumidors. Hi trobem els policies que ho combaten i hi trobem fins hi tot el paper que hi juguen els gossos. Hi trobem els especialistes que organitzen les trameses i preparen les vies, des de les més modestes d’uns grams que viatgen en l’estòmac d’una persona fins les que consisteixen en tones i tones que es transporten en contenidors i fins hi tot submarins.  Hi trobem el blanqueig del diner i hi trobem fins hi tot el paper dels penedits sense els quals és quasi impossible desarticular aquestes xarxes.  Tot això condensat en458 planes.

Zerozerozero sols es pot abordar globalment. Ens trobem davant d’un llibre alhora global i alhora obsesivament detallista.  Un llibre que descriu des del màxim de punts de vista el funcionament general d’un negoci que abasta tot el plàneta.  Però alhora està farcit d’exemples, d’històries concretes amb noms i cognoms que  donen humanitat al que d’altra manera sols seria una descripció general.  El gust, o més bén dit, l’obsesió de Saviano pel detall com a eina per entendre i dotar de perspectiva la situació global és el que converteix aquest llibre en quelcom únic.  Hi ha altres llibres sobre la criminalitat organitzada.  Però  Saviano és capaç de crear un text que retrata múltiples  facetes d’una realitat sense perdre la visió de conjunt.  I alhora sense oblidar mai el “factor humà” que hi ha en totes i cadascuna d’aquestes facetes.

Zerozerozero és un llibre que posa de manifest el món de la cocaïna.  Un món amb el qual convivim diariament, ja que el món de la cocaïna segons l’autor  és l’exemple més fidel i alhora més extrem del nostre mon diari.

*Pag. 11

Els Ambaixadors (Amb el peu dret)

7 d'abril de 2014
Ressenyes
Els Ambaixadors

Albert Villaró

Editorial Destino 

“Els Ambaixadors” comença amb un interrogant. Que hagués passat si la revolta de l’any 1934 hagués acabat amb la independència de Catalunya?  Tot seguit l’Albert Villaró ens crea amb quatre pinzellades un marc europeu diferent del real  que serveix  per situar la trama central del llibre.

El context dels ambaixadors és quelcom magistral ja per a ell mateix, l’Europa que ens descriu l’autor (més detalladament o més vagament segón li convé) és lògica i creïble.  Per exemple la col.laboració catalano-irlàndesa hauria estat d’allò més  normal als anys 30. Com lògica hauria estat també una invasió nazi d’una Catalunya independent.  D’altra bada l’Espanya de Sanjurjo és un reconcentrat de l’Espanya franquista que també resulta plausible.

Pel que fa a la trama pròpiament dita estem davant d’una novel.la d’espies de la guerra freda.  Ara bé  d’una guerra freda de segona divisió.  Els espies no són soviètics i nord-americans o britànics sinò que els oponents són catalans, espanyols. El que comença com una trama d’espionatge, que ocupa més o menys la primera meitat del llibre.  Llisca cap una novel.la d’aventures, on l’acció cada cop més desesperada i desenfrenada ens porta al final del llibre amb sorpresa inclosa.

Si el context on l’autor ens situa la trama és sòlid.  La trama en si  corre per una altra via. L’humor finet amb que comença l’aventura ràpidament agafa velocitat cap una seqüencia d’esdeveniments cadascún més espectacular, surrealista i divertit que l’anterior.  I aquí és on a parer meu rau el pal de paller de la novel.la.  És divertida, tota ella, les escenes que ens descriu l’autor, els personatges que posa en escena i les peripècies que viuen podrien formar part d’una pel.licula dels germans Marx (En un moment de la novel.la hi ha un rescat que encara ric només de recordar-lo).

Capítol a part mereix el protagonista Mossèn Esteve Farràs. Si la reina d’Anglaterra té en Bond, la república catalana té Mossén Esteve Farràs.  Acabada la novel.la em vaig quedar amb les ganes de llegir més aventures d’aquest agent tant domèstic.

Com a conclusió diré que estem davant d’una novel.la d’aventures i espies terriblement divertida i desenfadada, situada en un context polític  totalment fictici bastit molt sòlidament. Amb un protagonista tant potent que et fan venir ganes de saber més coses d’ell i envoltat per un succesió de personatges secundaris  també bén dibuixats.  Sòn ells els que aconsegueixen que funcioni una trama que sobretot a partir de la segona meitat del llibre s’accelera en una endimoniada cursa cada cop més surrealista. Vull apuntar també que “Els Ambaixadors” és una novel.la brillant. Una novel.la complexa, carregada de nivells cadascún d’ells superposat als altres  magníficament bé. I farcida  d’innombrables picades d’ullet i tocs d’humor negre. Tot això amb el mérit afegit, que el llibre es llegeix d’una tirada i  t’abdueix des de la primera a l’última ratlla. Si vau disfrutar del “Victus” de Sànchez Piñol i no us fa res fer un salt en el temps no us perdeu  “Els Ambaixadors” d’Albert Villaró.

Jordi Riu

Destruir España

17 de març de 2014
Ressenyes
Destruir España (Antes de que ella nos destruya a todos)

Javier Ríos

Los libros del  lince

“Destruir España” és el llibre periodístic que més m`ha agradat des que vaig llegir el “Factor humà” de John Carlin. Ambós llibres tenen en comú que fan un retrat extraordinari del lloc, la gent i el tema de que parlen. Si Carlin ens va situar a la Sud Àfrica de Mandela. En Javier Ríos ens situa a Espanya i Catalunya ara mateix.

 

El llibre és un ruta geogràfica, sentimental i generacional per Espanya. Jo diria que quasi bé ens trobem davant una biografia de tota una generació. Com deia al començar el llibre és una ruta que comença a Catalunya i acaba a Catalunya (amb el permís d’un exercici de futurologia tant hilarant com sarcàstic.) L’autor viatja per València, Castella, Madrid i el Nord d’Espanya. I mentre viatja recull observacions, experiències personals, anècdotes, sentiments, sensacions, i anàlisis, amb els quals destil.la un licor tant deliciós a la lectura com amargant en el contingut, i sobretot d’una graduació altíssima de tant reconcentrat com l’ha el.laborat

 

Després d’aquest viatge Javier Ríos arriba a dues conclusions: la primera és que Espanya ja no té regeneració possible, i per tant cal destruir-la i tornar-la a començar. I la segona, que en bona mesura es deriva de la primera, és que a ell personalment li convé la independència de Catalunya i per tant esdevé independentista (però no nacionalista).

 

L’enorme valor que té aquest llibre es deu, des del meu punt de vista, en primer lloc a la sinceritat que emana de  totes les seves planes. En segón lloc destacaria el fet que va al gra, sense gota de palla. En tercer lloc la claredat, no hi trobem recargolaments ni eufemismes, diu les coses pel seu nom. I en quart lloc a un sentit del humor sarcàstic i brutal que li permeten dir-ho tot. Cal destacar també que ens trobem a més a més davant del retrat de tota una generació. I que és tant sincer i inmisericorde en aquest retrat com ho és amb amb el totxo.

 

En resum: “Destruir España” és un llibre genantí de 188 planes que fa un retrat terriblement sincer d’un temps, una generació i un país. Tot ell escrit amb una grapa tant potent que t’abdueix des de la primera fins l’última paraula. Us recomano que no us el perdeu, encara que sigui per veure Barcelona convertida en una prostituta o el mètode “fallero” que l’autor s’inventa per “atemperar” el carácter espanyol.

Jordi Riu

August (amb el peu dret)

17 de juny de 2013
Ressenyes
August

John Williams

Edicions  62   

 

August és una novel.la històrica on l’autor fa una biografia de l’emperador Octavi August. Williams ens fa un retrat a partir de tres àrees i múltiples punts de vista.

El primer dels retrats és l’August jove, nebot de Cèsar, just en el moment que comença el seu assalt del poder. Williams es serveix per retratar el jove i ambiciós polític romà de Mecenes i Marc Agripa. Els seus amics més propers.

El segón retrat ens el fa de l’August adult en l’apogeu del seu poder. El mitjà que tria aquest cop són els seus íntims, Júlia la seva filla, Horaci i Virgili, els seus poetes preferits. Aquest August és un personatge familiar.

El tercer retrat, és de fet un autoretrat. August ens parla de si mateix amb l’excusa del seu epitafi.

És per tant la superposició d’aquest múltiples retrats, emmarcats en tres èpoques que ens donen una visió prou rica i complexa d’aquest personatge clau en la consolidació de l’Imperi Romà.

D’altra banda, a més la caracterització del personatge, i del retrat d’una època (val a dir que del tot assolits). Per a mi el més interessant és que el llibre és una reflexió sobre el poder i les seves fronteres. L’autor ens descriu l’ambició que cal per assolir-lo. Les accions que cal fer per conservar-lo i les repercussions del seu ús, tant públiques com privades. Alhora que el personatge i autor reflexionen sobre poder, ens el mostren i ens parlen de com aquest poder esdevé quelcom fluid i dens que impregna i modela totes les relacions que envolten l’emperador.

En resum, crec que estem davant una gran novel.la, que a més és una novel.la històrica. El seu nivell literari és equiparable a Jo Claudi de Robert Graves. L’autor és capaç de crear a través de moltes veus, totes elles bén definides i totes dotades de força i personalitat, un retrat alhora viu i profund d’August, del seu món interior, del seu àmbient i de les relacions que el van marcar i que ell va determinar.  

Simon Scarrow (amb el peu dret)

10 de febrer de 2013
Ressenyes
La sèrie de novel.les històriques escrita per Simon Scarrow ambientada a l’època de l’emperador romà Claudi és mereixen a parer meu una ressenya col.lectiva.

  En ella s’hi narra les aventures i desventures de dos soldats romans. Macro és un centurió ascendit a base d’experiència, resistència,duresa i tenacitat. És el que podríem anomenar un “xusquero” de l’època de l’Imperi romà. Cato té una biografia diferent. Nascut i criat al palau imperial a Roma com a esclau, se li ofereix la llibertat a canvi d’allistar-se. L’atzar el creua amb Macro i amdós esdevenen amics.   La sèrie de novel.les que venen a continuació tenen sempre com a pilar aquesta amistat.

 

Cato i Macro són a simple vista personatges antagònics. Cato és un tipus alt, esquifit, cultivat i lletrat que ha entrat en el món de les legions de rebot. Macro en canvi és un producte perfectament bén acabat de la vida militar, bast, rude, dur i resistent. Amb aquests dos personatges Scarrow flirteja amb diversos arquetipus. Holmes i Watson, Quixot i Sancho. Però aconsegueix no caure de ple en cap d’ells sinò un cop apuntats ell mateix es cuida de desdibuixar-los. Alhora que les peripècies que passen i el temps marquen una evolució en ells, cosa que evita l’estancament de la sèrie.   Ara bé, aquesta evolució no altera massa la finalitat de les novel.les . L’autor no busca unes reflexives i profundes “Memòries d’Adrià”, sinò més aviat unes novel.les d’aventures que enllaçan amb els Salgari, Stevenson, o Jack London. El que les fa diferents del que seria unes simples novel.les d’aventures i les converteixen en unes bones novel.les històriques és una ambientació i documentació acurades. La descripció de la vida a les legions, als seus campaments i ciutats esdevé més que creïble.

 

La serie però és pot dividir en vàrios blocs en funció de la zona geogràfica on es descabdellen les aventures. En un primer moment Cato i Macro es troben a la frontera germànica per participar  tot seguit en al conquesta de Britània. La conquesta de l’illa omple les     cinc primeres novel.les : “El aguila del Imperio”, “Roma Vincit”, “Las garras del Aguila”, “El aguila abandona Britania”. El següent llibre “La profecia del Aguila” és una aventura pont on els protagonistes entren en contacte amb el mar, en haver de lluitar contra uns pirates. Les dues següents novel.les “El aguila en el desierto” i “Centurión” esdevenen al proper orient. Concretament l’autor situa l’acció en un entorn desèrtic en la frontera amb l’imperi Part. Les dues següents novel.les “Gladiador” i “Legión” esdevenen a Xipre i Egipte. En la primera assistim a una revolta d’esclaus i la segona situada a Egipte comença com una persecució dels esclaus fugits, però tot seguit  hi apareixen conflictes fronterers amb les Nubis. Tanmateix   aquí l’autor canvia un xic el sistema narratiu en introduir un enemic personal dels dos protagonistes, que lidera primer la revolta d’esclaus i després els fugitius a Egipte. I alhora consolida la relació sentimental de Cato amb una noble romana encetada en l’etapa del proper orient. La darrera novel.la s’anomena “Pretoriano” situa l’acció a la mateixa Roma. I beu directament de l’ambient dibuixat per Robert Graves a “Jo Claudi”. Com podeu comprovar l’autor ens fa una panoràmica bén àmplia de la vida en ple imperi romà sota Claudi.

 

Tota la série té una homogeneïtat notable. Ens trobem amb un conjunt de novel.les que funcionen de forma eficaç. I a  més són  addictives i entretingudes. L’autor equilibra bé els canvis necessaris per evitar que siguin repetitives i els el.lements de continuïtat. Cal deixar clar que no ens trobem davant de peces literaries de primer nivell. Sinò d’una serie de novel.les que tenen com a vocació l’entreteniment. On els personatges evolucionen mica en mica entre batalles, lluites i enfrontaments en la variada geografia de les fronteres i ciutats romanes.

 

Si voleu diversió bén carregada d’acció sense massa subtileses (però tampoc plana i descerebrada)  de bén segur que disfrutareu aquesta sèrie.

 

Victus (amb el peu dret)

9 de desembre de 2012
Ressenyes
Victus

Albert Sanchez Piñol

Ed. La Campana

Victus és una extraordinària novel.la de la qual s’en poden fer vàries lectures. La primera d’elles és una lectura literal. Estem davant una novel.la històrica on es narra la guerra de Succesió de forma ràpida i el setge de Barcelona de l’any 1714 de forma molt detinguda. El protagonista és un vividor, un galtes que a pesar seu es troba embarrancat en el setge en el qual es deixa atrapar admirat per l’heroisme de la gent corrent. Com a novel.la històrica està molt bén contextualitzada. La trama és viva, l’acció i la descripció històrica s’equilibren perfectament i els personatges serveixen de plataforma per explicar el drama col.lectiu que va significar el setge, alhora que a través de les seves peripècies personals ens hi podem identificar quasi de bon començament. Així doncs estem davant d’una molt bona novel.la històrica.

 

Però, igual com passava a “la Pell freda” o “Pandora al Congo”, hi ha més nivells de lectura. La primera part de la novel.la, (per entendren’s la part dedicada a la instrucció i educació d’en Martí Zubiria) és una descripció meticulosa dels canvis que va viure la guerra a finals del segle XVII. El nivell de sofisticació de les fortificacions i el refinament de les tècniques de setge havien convertit aquestes accions bel.liques en quelcom calculable i predictible. És interessant també veure com tracta l’autor el tema de la “cavallerositat” entre oficials. Pel protagonista és del tot incomprensiblement i estrafolària. I el mateix autor no s’està de riure’s d’ella a la primera oportunitat. Però és evident que per l’aristocràcia militar de l’època era quelcom qüotidià, i val a dir que sumament pràctic. Ja que el seu mateix professionalime els feia enfrontar-se entre ells un i un altre cop. I més tard o d’hora era possible que els que un dia havien estat presos, un altre es convertissin en carcellers. Per tant aquesta cortesia no era gens desinteressada.

 

Una altre lectura clara que ens ofereix Sànchez Piñol és la critica ferotge a l’actitud de tots els exèrcits. I a totes les classes dirigents. De la crema sols salva alguns dirigents que individualment actuen amb el màxim rigor i heroïsme, i especialment Villarroel. Personatge pel qual tant el protagonista com l’autor senten una gran admiració. Contraposat a la crítica duríssima a la classe dirigent catalana, l’autor ens fa una apologia de les classes populars. La gent corrent va demostrar tenir una visió política més transparent que els polítics. Una determinació molt més gran que els seus caps. I un coratge molt superior a la majoria dels seus oficials. L’admiració que Sànchez Piñol mostra vers la gent de Barcelona durant el setge és ben clara.

 

Com a resum destacaria que Victus és una grandiosa novel.la que explica un fet fonamental de la nostra història des del punt de vista de la gent corrent, però sense oblidar ni l’èpica, ni el dramatisme del moment. Escrita de tal manera que enganxa quasi de bón començament. I que manté un bón equilibri entre els grans fets històrics , el dia a dia i les peripècies personals dels personatges protagonistes. La forma que tria l’autor per donar veu al personatge principal és el dictat de les seves memòries. Això ajuda a fer la narració més àgil i alhora introdueix una subtrama que és la relació de l’autor amb la seva biògrafa. Si voleu saber que va passar a Barcelona durant la Guerra de succesió no us perdeu “Victus”.

El silenci dels telers (amb el peu dret)

16 de novembre de 2012
Ressenyes
El silenci dels telers

Assumpta Montellà

Ed. Ara LLibres.

“El silenci dels telers” és una aproximació a una temàtica ja molt estudiada com són les colònies tèxtils. Ara bé, l’autora aborda el tema a partir d’un doble punt de vista que el converteix en un llibre diferent. En concret es centra en la vivència de les dones. I a través del seu metòde de treball, una sèrie d’entrevistes, de retruc fa una panoràmica temporal de la vida quotidiana a les colònies tèxtils des de finals del segle XIX fins la seva extinció als anys vuitanta.   Aquest doble enfocament, a més d’una remarcable traça alhora de triar i donar coherència als testimonis orals, converteixen el “Silenci dels telers” en una obra que pot interessar a un ventall àmpli de persones. Tant si busquen un llibre d’entreteniment basat en fets reals, com si el seu objectiu és conèixer o aprofundir en un món tant tancat en si mateix com són les colònies tèxtils .

 

La ley del silencio (amb el peu dret)

29 de novembre de 2011
Ressenyes

La ley del silencio.

 

Budd Schulberg

 

Ed. El Acantilado

 

Trad.Marcelo Cohen.

“La ley de silencio” és  una novel.la escrita pel mateix guionista del film.  A la novel.la l’autor s’explica més, matisa més, aprofundeix en els personatges i sobretot dona una panoràmica de la brutal vida als ports i molls de Nova York control.lats per les màfies italiana i irlandesa.  La novel.la és apassionant, fàcil de llegir i de visualitzar.  L’autor en cap moment renega de la seva vessant cinematogràfica sinò que la aprofita per mantenir la tensió. Alhora que enriqueix aquest esquelet cinematogràfic amb força matisos.  En primer lloc un ventall àmpli de personatges potents, magníficament bén retratats,  carregats de contradiccions, que evolucionen i canvien en el transcurs de la novel.la:Terry Malloy, mossèn Barry, Charlie el Cavaller, Katie, Runty Nollan.  I això sense contar els personatges secundaris dels quals no n’hi ha cap de pla.  En segón lloc el retrat dur i descarnat de la pobresa i misèria que assolava  els molls de Nova York .  I en tercer lloc la gran xarxa de corrupció que assegurava un funcionament barat i disciplinat dels molls .  

Deixant de banda els aspectes més literaris de la “Ley del silencio” vull destacar la seva vessant de denúncia d’unes màfies que control.laven els ports de NovaYork als anys 50.  Alhora que estem davant d’una descripció excel.lent del funcionament d’aquests grups.  L’autor denúncia concretament la màfia irlandesa però deixa clar que els métodes de la màfia italiana eren iguals.

 

El punt de partida del poder que tenen aquestes organitzacions són els sindicats.  Un cop infiltrats al seu interior els mafiosos estan en una posició única per negociar amb patronal i polítics un tracte basat en costos baixos , pau social i victòries electorals a canvi d’impunitat.  Els treballadors veuen llavors com les seves condicions empitjoren  i qualsevol intent de variar l’estatus quo és aturat en sec per part de la màfia sense miraments.  Alhora la impunitat que “compren” els mafiosos a base d’imposar les condicions laborals pactades  (i que és condició necessària per mantenir aquest sistema,ja que sense impunitat  els treballadors més tard o més d’hora trencarien la por) serveix  a les màfies per enriquir-se a traves de les seves pròpies activitats il.legals. L’autor descriu al llibre sobretot robatoris i extorsions.  Una part dels guanys que acumulen les màfies amb aquestes activitats es destina a suborns de diversa magnitud, des de petits funcionaris i policies fins a figures polítiques de primer ordre.  I  d’aquesta manera les màfies reforçen la seva impúnitat “comprant-la” un altre cop  alhora que  impliquen als que els haurien de combatre, tancant així un cercle viciós que encara avui funciona a la perfecció en molts indrets.

 

En resum, estem davant d’una bona novel.la on la denúncia social i  l’obra literària bén escrita, àgil i absorvent es conjuguen a la perfecció.

La carta Bellini (amb el peu dret)

22 de juliol de 2009
Ressenyes

La Carta Bellini

Jason Goodwin

Edicions del 1984

Traducció Maria Iniesta i Agulló

“La Carta Bellini” és
la tercera novel.la de Jason Goodwin, en ella continuen les aventures del
protagonista de les anteriors.  Yashim
Togalu.  El “lala” , l’eunuc
educat i entrenat al Palau per fer-se càrrec de tots afers que s’han de
resoldre discretament. Continuem en ple segle XIX.  L’Imperi otomà continua modernitzant-se i hi ha un nou
Soldà.  Aquest Soldà li encàrrega a en
Yashim una missió a Venècia.  Trobar el
retrat que Bellini va fer del Soldà otomà que va conquerir Istambul,
Mehmet.  Aquesta ordre però entra en
contradicció amb un nou, i també jove Visir. 
Yashim està en un dilema. Aquest és el punt de partida d’una novel.la
apassionant. La trama aquest cop es descabdella a Venècia.  Yashim, Palewsky i un bón grapat de
personatges més protagonitzen la trama.  El
fet que aquest cop l’aventura no passi a Istambul podia fer grinyolar la
història, ja que la ciutat éra un personatge més de les anteriors. Però això no
passa.  La riquesa de la trama i el
tremp que hi aporta l’acció no fan enyorar Istambul.

 

Goodwin, ha contruït una novel.la
farcida de personatges interessants, polièdrics. Que caminen al damunt d’una
trama complexa i intel.ligent que flueix amb naturalitat.  L’acció, les intrigues, la política i l’art
es trenen creant una novel.la que és una delícia. Molt bén escrita l’autor,demostra un gust bén especial pels detalls. I igual que amb les altres, un gust
per la cuina que amaneix un text ja de per si prou saborós.

 

En resum i ja per acabar una
“La Carta Bellini” és una bona novel.la històrica. 

Africanus i Las legiones malditas (amb el peu dret)

18 de maig de 2009
Ressenyes

Las legiones malditas

Africanus

Santiago Posteguillo

Ediciones B.

L’autor ens presenta una trilogia de la qual ja han
aparegut els dos primers volums. En
ella es novel.la la vida de Publi Corneli Escipió, Escipió l’africà. El general romà que va derrotar a Ànibal. Però que en canvi no ha obtingut la mateixa
fama que el seu oponent. Santiago Posteguillo ha creat dues novel.les potents
tot resseguint la vida d’aquest noble romà.
El text flueix amb molta agilitat i el seu seguiment tenaç de la vida
d’Escipió l’africà no fa en cap cas el text més feixuc.

Però anem per parts. El primer volum en aparèixer va ser “Las legiones
malditas”. En ell Escipió acaba de
conquerir “Cartago Nova” .
Hi veiem un Escipió cada cop més
segur de si mateix. Un Escipió que ja
ha provat la seva vàlua al cap de batalla i que cada cop li pesa menys la seva
joventut. El text es divideix en dos
grans blocs. Hispània on transcorre la lluita d’Escipió per derrotar els
cartaginesos. Cosa que a la fi
aconsegueix. I una segona part en que Escipió torna a Roma com a
general victoriós, i comença
negociar i prepara la invasió d’Àfrica.
Aquesta novel.la té una llarga i brillant conclusió amb l’invasió
d’Àfrica i la batalla de Zama on finalment Escipió derrota Aníbal.

El segón volum publicat “Africanus el hijo del
consul” es cronològicament anterior a les “Legiones
malditas” En ell es narra des del
naixement de Publi Corneli Escipió fins la conquesta de Cartagena. En aquesta novel.la la vessant més bel.lica
té menys paper. En canvi l’autor es
centra en la descripció del món romà.
Del món aristocràtic de les grans famílies, del senat, dels
magistrats. Però també del poble, i de
les classes mitjanes com per exemple els comerciants. “Africanus” és
doncs un text més descriptiu, un xic menys intens que “Las legiones
malditas”. Però que permet
matisar molt més els personatges i alhora entendre molt més les seves
motivacions. Tanmateix aquest ritme
narratiu més reflexiu manté la intensitat alternant entre la vida del jove
Publi Corneli Escipió i la lluita del seu pare i oncle a Hispània. I les aventures d’un autor teatral, que
acabarà triomfant.

Els dos volums formen una unitat. La vida d’Escipió l’Africà és l’eix
argumental. Però a través de la seva
vida l’autor ha construït dues novel.les vigoroses, ben escrites que es
llegeixen amb plaer. Absorbents, on
s’hi equilibra magníficament bé la complexitat psicològica dels protagonistes i
una trama farcida d’ambicions i de joc polític. Cal destacar a més el gran
paper que hi fan força personatges secundàris que mai esdevenen plans. L’acció és retratada amb molta vivesa
i intensitat. M’agradaria destacar la
picada d’ullet que ens fa l’autor introduint la biografia de Plaute. Si Escipió ens mostra la Roma patrícia,
Plaute li dona un contrapunt molt interessant mostrant-nos la Roma plebea. A més d’aquest fet l’autor ens descriu els
inicis del teatre a Roma, i les controvèrsies que provocava. Aquesta picada d’ullet és molt d’agraïr, ja
que permet al lector sortir del món aristocràtic i tastar la vida quotidiana.

En resum estem davant de dues bones novel.les
històriques. Personalment crec que si és possible la millor lectura és la
segueix la vida d’Escipió. Es a dir
primer “Africanus” i després “Las legiones malditas” ja que aquesta lectura permet evolucionar
alhora que Escipió. I aquesta evolució
és una de les gràcies de les novel.les.
Són dues novel.les que compleixen amb escreix la seva vessant
d’entreteniment . El text flueix amb
molta facilitat i la forma com l’autor l’ha organitzat en permet un seguiment
molt fàcil. Alhora l’autor aconsegueix
transportar amb molta facilitat el lector al mig de l’acció.

NARAYAMA (AMB EL PEU DRET)

1 de maig de 2009
Ressenyes

Narayama

Shichirô Fukazawa.

Ed. Proa

Narayama és una petita obra mestra
de la literatura.  En ella l’autor
Shichirô Fukazawa ens descriu de forma magistral la vida i la mort en un poblet
japonés de muntanya.  La porta d’entrada
que tria l’autor, és un suposat estudi de les cançons tradicionals cantades en
un poblet, situat als peus de la muntanya anomenada Narayama.  Partint d’aquest punt l’autor es centra en
el personatge d’O-rin.  Una avia que
frisa per fer el seu darrer pelegrinatge a la muntanya de Narayama.  A través dels seus ulls descobrim un poble
petit i miserable.  Treballador i
estalviador si vols per força, ja que la fam és quelcom habitual.  Però, el mestratge de Fukazawa depassa la
descripció d’aquell món. Sense adonar-nos l’autor ens presenta un ventall
increïble de personatges i les relacions que els lliga. 

 

A parer meu, el que fa
extraordinària aquesta petita novel.la és una doble dialèctica interna.  D’una banda ens mostra un món i els seus
habitants amb una absoluta economia de paraules.  Explica i descriu tant amb tant poc, que cada frase resulta
fascinant.  L’altre el.lement de tensió
intèrna es la contraposició entre un text d’una gran bellesa,  fregant la poesia en molts fragments. I una
realitat tant crua i salvatge que la principal preocupació de la gent que hi
surt és el menjar.

 

Sols afegiré que la lectura
de  “Narayama”  és un autèntic plaer.

El factor humà ( amb el peu dret)

6 d'abril de 2009
Ressenyes

El factor humà

Autor; John Carlin

Ed. La Campana

Traducció Pere Núñez.

El factor humà és sobretot un homenatge a l’esperança i una clatellada al conformisme i a l’escepticisme.  Si no sabéssim tots que el que el que explica en Carlin és real: L’apartheid, el racisme, la violència, la transició cap un sistema de govern democràtic. I a la fi, la reconciliació i una estabilitat que han convertit Sud-àfrica en la gran potènia de l’Àfrica sub-sahariana, hom pensaria que tot aplegat és l’argument d’un thriller polític.  Però el que ens ofereix Carlin és una exel.lent crònica que explica com va passar tot això.

Carlin organitza el seu llibre en tres parts.  En cadascuna d’elles Mandela ocupa el centre.   Mandela és l’impulsor, l’ideòeg, l’estrateg, l’home d’acció, la béstia política i sobretot un líder gegantí.

En la primera part Carlin ens explica com Mandela va idear i posar en marxa una estratègia pera alliberar el seu poble,  el poble negre de Sud-àfrica, no derrotant els blancs que l’havien empresonat, sinò guanyant-se’ls.  Ja des de la presó va, esforçar-se en estudiar els afrikaaners (el moll de l’os del racisme i de l’estat sud-africà), la seva història, la seva llengua; i va arribar una conclusió.  Els afrikaaners també eren africans, i no uns colonialistes més. Això volia dir que calia conviure-hi. El lloc on Mandela va desenvolupar les seves tesis i les va provar va ser la mateixa presó.

La segona part del llibre es centra en les negociacions que van portar a les eleccions de l’any 1994.  Si a la presó hi veiem un Mandela resistent, astut i sobretot,  un intel.lectual brillant i un ideòleg. A la que va començar a negociar de tu a tu amb el govern sud-africà veiem el polític que té alhora una extraordinària visió tàctica i estratègica.

Es quan Mandela guanya les les eleccions que Carlin ens mostra l’estadísta.  Un president que tan bon punt assoleix el poder dissenya una estràtegia per crear una nació.  Apareix també el tàctic pragmàtic que utilitza l’esport per assolir el seu objectiu.  Però sobretot el que ens mostra en Carlin és un Mandela que guia tota la seva gent (blancs i negres) cap un món millor.  Un món que ni de lluny és perfecte, però que si es de llarg millor del que era, i sobretot del que hagués pogut ser.

I en aquest punt cal tornar al principi.  Carlin no creu que sense Mandela hagués estat possible la transició sud-africana.  I segurament té raó, ja que Mandela és una d’aquelles personalitats tant fora de mida que deixen la seva empremta al món.  No sabria dir si Carlin exagera, però tal i com tenim el panorama nostre de cada dia trobo perfecte que de tant en tant ens recordin que les coses també poden sortir bé.  I que aquest èxit sigui degut a la tenacitat, la il.lusió, la intel.ligènia i el treball encara ho millora.

En resum, és un gran llibre que es llegeix molt millor que moltes novel.les. I que val la pena de llegir encara que sols sigui per impregnar-se  de l’optimisme, la il.lusió i la força que destil.len les seves planes.

Crónicas de la América profunda (amb el peu dret)

20 d'octubre de 2008
Ressenyes

Crónicas de la América profunda

Joe Bageant

Ed. Libros del Lince

Traductor Pablo Manzano Migliozzi

Després de cinquanta anys el periodista Joe Bageant torna a la seva ciutat natal, Winchester. El panorama que hi troba és tant desolador  que decideix descriure’l i penjar els seus textos a internet.  Això li va significar un éxit immediat a la xarxa i de retruc aquest llibre.   En ell Bageant ens descriu des de dins com viuen els nord americans del centre dels Estats Units.  Aquells que no retrata Woody Allen.  Els nord americans blancs, pobres, protestants, treballadors, nacionalistes  i ignorants que voten massivament al partit republicà.  Bageant ens els descriu,però també els dissecciona i es pregunta entre perplex i enfadat com han pogut arribar a aquest grau de misèria econòmica, social i intel.lectual.

L’autor analitza aquesta realitat a partir de set blocs que configuren els capítols del llibre.  En el primer ens parla de la feina. De com la feina mal pagada   anul.la aquesta gent per fer res més que treballar hores i hores tot just per mantenir una casa, un cotxe i una il.lusió de nivell de vida.  En segón lloc ens parla de la política, de com pot ser que aquesta gent voti massivament el partit republicà quan les seves polítiques encara empitjoren més la seva situació. Ens parla també del boom immobiliari, i del paper que juguen les armes en aquest món rural i de petites ciutats. Hi apareixen  també els integristes cristians i l’exèrcit. Hi i trobem per exemple la soldat England que es va fer famosa a la presó iraquiana d’Abú Graib. Per acaba l’autor ens fa cinc cèntims del desastre que és la manca d’un servei sanitari universal i gratuït

Bagenat acaba el llibre parlant-nos de “l’holograma americà”.  La  gran realitat virtual on viuen els seus veïns.  Les causes principals del qual són segons l’autor:una educaicó nefasta , el bombardeig constant de propaganda a que els sotmeten, elitisme d’una esquerra que mira aquesta gent com ximples, tossuts i intractables i el seu propi orgull i tancament mental.  És aquesta combinació de factors que manté els nord americans  vivint totalment centrats en ells mateixos i alhora vivint dins una ilusió fictícia.

Estem davant d’un llibre alhora interessant i terrorífic.  Interessant per que llegint-lo hom entén com és que gent com en Bush o la Palin puguin ser presidents del Govern de l’estat més poderós del món.  I terrorífic per que moltes de les actituds i dels factors que redueixen a la població nord americana a uns simples ninots tele-dirigits  són fàcilment identificables entre nosaltres.  Voleu exemples? el consum com a únic objectiu i forma de diversió. Una visió acrítica de tot el que passa al nostre voltant.  I si algú considera que estic exagerant li recomano la lectura del capítol que Bageant  dedica a la vivenda i després miri al seu voltant.