ESTRIPSIPEDAÇOS

Arxiu de la categoria: Ressenyes

L’arbre dels Geníssers i La serp de pedra (amb el peu dret)

2 d'octubre de 2008
Ressenyes

L’arbre dels Geníssers

La serp de pedra

Autor Jason Goodwin

Ed. 1984

Durant els anys trenta del segle XIX Istambul està en ple procés de canvis. El Soldà vol modernitzar si vols per força l’Imperi Otomà. Aquest és el context en que es mou Yazhim. Un eunuc, educat entre la Sublim Porta i una de les grans famílies de comerciants grecs d’Istambul. Un eunuc que gaudeix de gran confiança en molts àmbits i això li facilita molt i molt la seva feina. Una feina que ell mateix s’ha creat, soluciona problemes delicats amb gran discreció. O dit d’altra manera és un detectiu privat. Al llarg dels dos llibres que ha publicat 1984 “L’arbre dels Geníssers” i “La serp de pedra” Yazhim s’enfronta a diversos assassinats. A “L’arbre dels geníssers” la mort de varios cadets del nou exèrcit del Soldà obliga a Yazhim a recordar els Geníssers, els antics soldats de l’Imperi Otomà, i a rememorar-ne la seva història i sobretot la seva fi. Pel que fa al segón llibre el fil que ha de seguir el mena a la independència de Grècia i a Lord Byron.
En les dues novel.les hi trobem la mateixa habilitat de l’autor per teixir trames denses i alhora donar-los vida. Una altra característica de les dues novel.les és la presència d’Istambul. La ciutat és omnipresent, i no sols com a decorat sinò quasi bé com un personatge més. L’autor sap transmetre la fascinació que sent per Istambul sense convertir les novel.les en postals. Una altra característica que cal destacar de les dues novel.les de Goodwin són els personatges que envolten Yazhim: una ambaixador polonés sense país. La Preen, un ballarí i Iorgos són fonamentals en ambdues novel.les. Com era inevitable a tot això cal sumar-hi els problemes existencials del mateix Yazhim, alhora que manté una mirada nostàlgica sobre els canvis que experimenta Istambul.

Ens trobem davant de dues novel.les històriques de caire policíac, que enganxen i que val la pena llegir si voleu submergir-vos en un Istambul en plena convulsió. Per cert si ho feu a estones és fàcil que us faci venir salivera.

Vida i destí (amb el peu dret)

10 d'agost de 2008
Ressenyes

Vida i destí

Vassili Grossman

Ed. Galaxia Gutenberg

Traductora Maria-Ingrid Rebó.

Vida i destí és una obra monumental. La vaig començar amb un punt d’escepticisme i l’he acabada totalment entregat. Al llarg de les seves planes l’autor ens fa un retrat extraordinari d’un fet cabdal de la història del segle XX. La batalla d’Stalingrad. Grossman ens retrata i descriu la batalla i alhora els seus participants, els seus familiars i els seus enemics… Agafant una família com nucli central Vassili Grossman ens mostra la vida d’un munt de persones. Tots vinculats entre ells d’una manera o altra però alhora tots amb personalitats perfectament definides.

El que més m’ha impressionat de “Vida i destí” és la capacitat de l’autor per explicar una història gegantina (el setge d’Stalingrad) a través de múltiples històries col.letives (per exemple la comunitat científica) que alhora es sostenen en més i més històries individuals. I que es veuen alimentades per biografies bén contrastades, contradiccions, pors, il.lusions, sentiments, defectes i qualitats. Les quals tenen com a motor profundes reflexions sobre la llibertat o bé sobre la pressència opressiva de l’estat.

Es aquesta arquitectura descomunal el que em té bocabadat. No hi ha ni una frase sobrera, ni un personatge pla. “Vida i destí” és un fresc enorme on sen’s mostra una gran batalla. Però el tractament que dóna al text és tant acurat i profund que és una novel.la tant èpica com intimista. Tant camina sobre els sentiments i les sensacions dels personatges, com ho fa gràcies a la gran lucidesa i profunditat dels temes que desplega Grossman. És per tot això que la considero una novel.la gegantina una novel.la que retrata una part del Segle XX. I escrita de tal forma que els personatges es van filtrant dins el lector fins que hom acaba en certa manera convivint amb ells. És en resum, una lectura tant apassionant com brutal, tant épica com descarnada, i alhora plena d’humanitat.

La mutació sentimental (amb el peu dret)

27 de juny de 2008
Ressenyes

La Mutació sentimental

Carme Torras

Ed. Pagés

X Premi de Narrativa de Ceiència-ficció Manuel de Pedrolo. 

Segle XXll. El món és un lloc claustrofòbic. La vida transcorre dins dels edificis amb un exterior contaminat. Robots fan d’assistents i criats en un ambient molt tecnificat.  Aquest és el món on desperta la Cèlia després de dècades d’estar hivernada. La raó d’aquest despertar és que ha estat adoptada per la Lu. Aquest és el punt de partida d’una molt bona novel.la.  Les peripècies de la Cèlia ens mostren un futur que ja ens és força plausible.

La mutació sentimental és una novel.la de ciència ficció on la parafernàlia tecnològica està la servei d’uns personatges, que al llarg dels capítols ens van mostrant la seva pròpia personalitat,  alhora que el contacte amb altri els va canviant.  Tota la novel.la és una gran reflexió sobre la importància dels sentiments, de com ells ens fan humans. De com el seu ús i la forma en que els vivim ens configuren.  En aquest cas el context de cienència-ficció és un instrument no una finalitat.

A banda d’aquest pes enorme que tenen els sentiments dels personatges. També hi trobem una reflexió final que defuig qualsevol maniqueisme: la tecnologia ens pot ajudar o anul.lar segons l’usem.

En resum, “La mutació sentimental” és una bona novel.la que reflexiona sobre l’ésser humà i la relació que té, tant amb els altres com amb la tecnologia. Ho fa però a través d’una trama i d’un joc de personatges que sovint tenen la qualitat de ser tant arquetípics com únics. Animo a llegir-lo tant als amants de la ciènica-ficció com sobretot als que no ho són.  Ja que descobrirán una excel.lent novel.la

Un pare possible (amb el peu dret)

26 de maig de 2008
Ressenyes

Un pare possible

LLuís Oliván

Ed. Columna

El primer que cal dir és que en Lluís Oliván està bastint una obra absolutament personal en en la nostra geografia novel.lesca. “Un pare possible” és una bona novel.la que ens explica de forma àgil i directa la davallada fins una realitat brutal d’una filla que cerca retrobar el seu pare. L’acció comença a Catalunya però transcorre a Mèxic. Aquest escriure a cavall de l’Amèrica llatina i Catalunya és un dels trets que defineix l’autor. Això i un cert gust pel cantó més macabre de l’existència humana. A la novel.la hi trobem pares absents, esforçats, possibles i brutalment reals. Però tots ells es mostren a través dels seus fills, i de l’empremta que hi han deixat.

Però ara recapitulem: és una bona novel.la, on l’acció i la posada en escena de personatges i situacions es fa amb claredat i força elegància. El principal defecte que li he trobat es que és un xic massa esquemàtica. Els personatges malden per explicar-se més i Mèxic DF. sols pot insinuar en algúm moment la força que hi té. Tot i això estem davant d’una bona novel.la, bén narrada i que tracta un tema tant universal com la figura del pare.

L’últim patriarca (amb el peu dret)

28 d'abril de 2008
Ressenyes

L’últim patriarca

Najat El Hachmi

Ed. Planeta

Estem davant d’una bona novela.   L’acció transcorre entre el Marroc i  Catalunya, i explica el naixement, el creixement i la fi d’aquest últim patriarca.  Més enllà del tema el que més m’ha agradat de “L’últim patriarca” ha estat l’habilitat que te l’autora en recrear tant situacions com ambients.  Amb poques pinzellades es capaç de filtrar-nos un fort ventall de sensacions. L’altre cosa que m’ha fet gaudir de valent és la forma com corre l’acció.  La novel.la és un veritable duel.  Un duel farcit d’èpica, d’humor i de tragèdia, però un duel tanmateix.  Cada capítol la Najat el Hachmi ens mostra un episodi del mateix, fins que a la fi el seu conjunt es suma en una derrota total d’un dels dos antagonistes. 

Per acabar vull repetir que estem davant d’una bona novel.la. I davant també d’una bona escriptora, que apunta maneres de gran escriptora. Però això darrer caldrà un xic més de temps per veure-ho.

Guerreros (amb el peu dret)

24 de març de 2008
Ressenyes

J. Glenn Gray; Guerreros; ed. Inedita

Traductora:Mónica Garrido Fernandez.

Guerreros és un llibre d’una espécie molt poc comú. Ens trobem davant d’una profunda reflexió sobre la guerra realitzada per a un filósof que va viure i veure la guerra des de primera línia.

J. Glenn Gray va ser oficial nord americà durant la segona guerra mundial. Va viure la guerra molt d’aporp i a més a causa del seu càrrec ho va poder fer amb molta llibertat.   Catorze anys més tard l’autor que ja és un professor de filosofia perfectament  assentat torna sobre els seus escrits (bàsicament diaris i cartes) de guerra per mirar d’encaixar aquell període en el continu de la seva vida.  El resultat d’aquesta tasca és “Guerreros”. En ell l’autor ens explica com va viure, conviure, sobreviure i observar la guerra.  Al llarg dels sis capítols de que consta el llibre:”Memorias de la guerra, Los eternos encantos de la guerra, El amor aliado y enemigo de la guerra, La relación del soldado y la muerte, Imagenes del enemigo, El dolor y la culpa” l’autor ens desgrana com es pot conviure amb la guerra i com hi conviu ell i els que té al seu voltant. Així per exemple hi trobem descrita i analitzada la camaraderia, la covardia, l’esteticisme hipnòtic d’una batalla, l’amor tant profund i sensual com fugisser. Ens explica també diverses formes d’afrontar la mort des d’ignorar-la fins a tenir-li una por constant.

En resum estem davant d’un text molt especial on l’autor ens mostra la guerra  a través de si mateix i d’altres com ell que la van protagonitzar combatent a primera línia.  Això fa que ens la mostri de forma molt propera i brutalment comprensible. Tanmateix alhora que ens ensenya  la guerra amb vivesa realitza un anàlisi de les seves sensacions i percepcions amb un grau de precisió i abstracció que difícilment ningú sense la preparació intel.lectual i acadèmica que tenia l’autor  ho hauria aconseguit.

Val a dir que el llibre acaba amb una crida a acabar amb la guerra i seguint Nietzsche assenyala com a responsables d’aquesta tasca  a les grabs  potències.  Tal i com van les coses sembla una idea utópica, però un bloc també ho era tot just fa vint anys així que ves a saber. . .  Tot i amb tot  estem  davant d’un magnífic text.

Pd.

Abans d’acabar vull  fer una advertiment sobre l’editorial “Inedita”.  Aquest llibre és una autèntica anomalia dins la seva línia editorial.  El gruix del seu catàleg és una tirallonga de llibres obertament bel.licistes la majoria dels quals em semblen del tot detestables.

La Clivella (amb el peu dret)

14 de gener de 2008
Ressenyes

La Clivella
Autora: Doris Lessing
Editorial: Edicions 62
Traductora: Marta Pera Cucurell
La Clivella és una senyora novel.la. La millor que he llegit en molt
de temps. L’autora ens porta a l’origen de la nostra espècie. A un
moment en que les dones donen a llum sense intervenció masculina.


L’ambient d’estabilitat atemporal en que vivien les dones es trenca quan comencen
a donar a llum mascles. És a partir d’aquí que comença tot. El xoc
inicial de les dones. Els seus intents per el.liminar el problema. La
supervivència dels mascles. Les primeres trobades, l’irrupció del sexe
i l’esclat dels primers conflictes. El convenciment que els dos
sexes es necessiten mútuament és el punt i final de la novel.la.

El narrador de la història triat per l’autora és un vell senador
romà. És a través d’ell, dels seus ulls, dels seus judicis que
veiem aquesta història. La figura del narrador és fonamental, ja
que funciona alhora com a narrador, traductor i repetidor. El fet que
ens sigui un personatge alhora proper i llunyà fa que entenguem el seu
punt de vista però ens impedeix identificar-nos amb ell. Alhora a
ell li passa en certa manera el mateix amb la història que ens narra.
La seva vida juga un paper fonamental en en el fet de convertir una
història mítica (l’origen de la humanitat) en quelcom mancat
d’èpica. És aquest doble distanciament el que marca el to de la novel.la.

Pel que fa al text en si en primer lloc puc dir sense embuts que la
Lessing es riu del mort i de qui el vetlla. Al llarg de tota la
novel.la
hi aflora per arreu una fina ironia alhora que hi trobem també un profund
coneixement de l’ésser humà. Ambdues coses van de bracet per
retratar els nostrres avantpassats (tant els més llunyans com els més
propers) amb una mirada entre desencisada i benevola. És com si
l’autora fes anar el cap dient que no hi ha res a fer.

Que més puc dir? doncs que tot i ser breu és un text farcit de lectures
possibles. Segons qui hi pot trobar una lectura antropològica,
mitològica, una reflexió sobre la força dels símbols, sobre la
religió o sobre la història…

En resum, estem davant d’una novel.la mítica mancada d’èpica. És una
novel.la plena d’ironia i alhora de comprensió, sense cap interés
en fer sang o triar bàndol. És un text tant obert que tothom hi
pot trobar quelcom. I fins hi tot si algú no vol anar més enllà del
text literal resulta ser una gran novel.la d’aventures. A més és
una novel.la magnificament bén construïda i escrita que es llegeix en
un sospir.
Simplement magnífica.