Veure’ns, sentir-nos i mirar-nos des dels altres ens descobreix una part de nosaltres que potser no percebem. És una via recíproca de coneixement i, segurament, difícil d’explorar sense prendre-hi mal. Pel que fa a la identitat lingüística, si practiquem una variant dialectal fora del seu àmbit territorial natural, aquesta descoberta no s’acaba mai per més
La idea d’una divinitat amb el do de la ubiqüitat és inquietant. Algú que ho veu tot, que ho sap tot, que ho entén tot. És una imatge poderosa i terrorífica alhora, perquè vol dir que ningú seria mai en cap moment invisible. Per sort, els humans no tenim aquesta capacitat. La nostra realitat és
Estudiar gramàtica et fa veure la llengua com el resultat de la lluita entre l’ordre i el desordre; entre les forces homogeneïtzadores i els instints salvatges. Entre la regulació i la desregulació. A l’aula treballem per centres d’interès i ara ens toquen els hàbits alimentaris. En un exercici de lèxic ens ha aparegut el verb
Diuen que els estereotips no són bons, ja que funcionen com una bena als ulls. Però si ens faciliten una realitat subtitulada, no cal que ens esforcem a desxifrar-ne els missatges complexos que ens envia. Aquest deu ser, doncs, un motiu prou potent perquè tinguin tant d’èxit. A les botigues del poble, els caps de
Monocàrpic és una paraula monosèmica. No genera malentesos, si sabem què significa. Té un referent exacte, únic, diàfan. Ens parla de les plantes que floreixen una sola vegada i moren després de fruitar. Però obrir un diccionari ens ajuda a comprendre fins a quin punt el nostre vocabulari tendeix a generar polisèmia. Una mateixa entrada conté
Quina distància hi ha de l’illa de Socotra a l’hort que teníem a casa? La distància que existeix entre el que diu un diccionari i el que ha quedat en un reducte de memòria col·lectiva. He estat furgant en el passat perquè havíem d’escriure l’autobiografia lúdica amb els alumnes i, fins i tot, ens havíem
En una aula es produeixen molts intercanvis. Sempre que propiciem una trobada regular de persones, en traiem un sac ple d’anècdotes, de rialles còmplices i, inevitablement, de silencis de reprovació. Tot ben barrejat i amb efectes a llarg termini. Fa un mes i mig que he estrenat alumnes. La majoria són persones que fa molt
Darrera de cada paraula hi ha infinits relats. No s’ha inventat encara cap núvol capaç d’encabir totes les historietes que estan lligades per un fil invisible a cadascuna de les boniques paraules del nostre diccionari col·lectiu. Dilluns de Pasqua és un moment especialment entranyable del nostre calendari, i encara més si coincideix amb l’esclat de
Les ampolles de vidre han perdut definitivament la funció de transportar a un destinatari desconegut un missatge transcendent. Ara tenim permanentment a la butxaca un sistema múltiplex que ens connecta amb una llista interminable de contactes i amb grups amb afiliacions dispars. Gràcies a aquesta tecnologia, la llengua escrita ha saltat de la vida laboral
Unes espardenyes, un matxo estirant un carro, una bicicleta desmanegada, una vella vespino, un pascuali o un 4L oferien una visió pausada de la història. Encara recordo quan anar al cent per hora era una expressió hiperbòlica per referir-se a algú que corria molt. Ara la gent es posa a mil. Tot és trepidant; diuen
L’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma. Potser la llengua, igual que l’energia, és una informe massa limitada. I com una immensa bola de plastilina, a mesura que l’anem estenent amb un corró per obtenir una superfície més gran, es va tornant més i més prima. La nostra llengua guanya parlants. Aquest
Els mapes que apareixen als llibres escolars i als diaris no dibuixen les fronteres lingüístiques dels territoris. El contínuum que formen les paraules és invisible i no té cap mena de valor per a una part de la humanitat. Quantes persones del nostre entorn més pròxim saben que a Europa es parlen unes 70 llengües
Un homínid llança un os enlaire que comença a giravoltar amunt i més amunt i, just quan retorna vençut per la força de gravetat, dos o tres milions d’anys més tard, algú crida: “Aparta’t, que et caurà al cap!”. No sé si us heu preguntat mai com va aparèixer la primera paraula, però si algun
Bufa un vent que erosiona paraules. I la constatació d’aquest fenomen suscita l’aparició d’una legió de taxidermistes de paraules que, solitaris o associats en petits cenacles, pretenem redimir de l’oblit el llegat lingüístic de la comunitat. En un article d’Albert Chillón, El cultiu de les paraules, he trobat una bona síntesi d’una part dels motius
Els anells d’un tronc informen dels anys que té tot l’arbre. Igualment, les persones també delaten la seva edat quan parlen. Hi ha molts indicis que ens farien endevinar l’antiguitat de l’interlocutor sense que calgués veure-li la cara. Però no sempre és així. Al voltant del 5 de febrer a molts pobles se celebra la Festa