Agafada al vol

Som les paraules que diem

22 de maig de 2015
0 comentaris

Sorollam

La idea d’una divinitat amb el do de la ubiqüitat és inquietant. Algú que ho veu tot, que ho sap tot, que ho entén tot. És una imatge poderosa i terrorífica alhora, perquè vol dir que ningú seria mai en cap moment invisible.

Per sort, els humans no tenim aquesta capacitat. La nostra realitat és sempre parcial i incompleta. Vivim en la il·lusió permanent d’ocupar un món que coneixem. I encara que no sigui així, aquest sentiment ens salva.

Aquesta setmana ens han vingut a arreglar la reixa exterior del despatx. Hi han estat treballant tot un matí sencer dos operaris que, enfilats dalt d’un escala i amb eines estridents, ens han cridat l’atenció per dos motius. Un perquè, de tant en tant, feien un escàndol que ho emplenava tot i que m’ha fet exclamar:

Quin sorollam! Ens tornarem sords…

Un altre perquè es parlaven tota l’estona en català i això no passa desapercebut als que ens dediquem monogràficament a transmetre aquesta llengua.

Amb relació al sorollam, m’ha sorprès descobrir -una vegada més!- que aquesta paraula tan familiar per a mi no apareix a cap diccionari. Ni tan sols al web de Rodamots, tot i que he comprovat que és prou popular a Twitter.

Es tracta d’un nom derivat d’un nom gràcies a l’acció d’un sufix nominalitzador: soroll + -am, que li atorga el sentit de conjunt o munió de sorolls. De manera idèntica, aquest procés de sufixació ens ha produït: herbam, brancam, mamellam, moscam, cordam, pedregam, moblam… Totes elles, això sí, recollides al diccionari de l’IEC.

Amb relació als usos lingüístics dels operaris, cal dir que -en contrast amb altres zones, com les terres ebrenques, en què no hi ha patrons de conducta lingüística significativament diferents segons el nivell d’estudis, la professió o el sector de treball- a l’àrea del Garraf sí que observem usos del català diferents segons les variables anteriors.

Ens trobem en una zona intermèdia entre la gran àrea metropolitana barcelonina que ens abraça pel nord; la gran zona interior del Penedès i la zona sud que enllaça amb l’àrea metropolitana tarragonina. I, a la pràctica, això significa que som un espai amb una variació en els usos lingüístics força interessant d’observar.

Segons les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2013, hi ha una diferència mitjana de gairebé 30 punts entre el domini de català d’un professor (88,3) i un operari (59,2). I aquesta dada podria explicar la percepció d’una certa excepcionalitat en l’ús col·loquial del català entre serrallers de la segona anella metropolitana.

Fa unes hores, a més a més, he tingut ocasió d’entrar en contacte amb persones que no formen part del meu entorn habitual: alumnes d’un programa especial de formació ocupacional per a joves. Hi he anat a parlar de llengua i algunes de les idees força que m’han fet arribar són que el català és un dialecte, que el català no és útil i que el català no els agrada.

En tot grup humà hi ha una suma d’individualitats, però sempre n’hi ha que es fan notar més; perquè mostren de manera desinhibida els seus sentiments o perquè tenen un comportament desacomplexat. En tot cas, n’he sortit amb una forta impressió: hem d’aconseguir desvincular les actituds de supremacia lingüística de parlants habituals del castellà del risc de marginalitat. La combinació és demolidora.

La realitat és, alhora, el que veiem cada dia i el que no coneixem; el que volem reconèixer i el que hem decidit ignorar. El sorollam que ho tapa tot i el silenci que necessitem trobar per escoltar-nos mútuament.

Imatge de Kevin Dooley 

 

Espitller
17.01.2014 | 3.04
Alada
29.10.2017 | 5.11
Comboi
05.04.2013 | 5.46

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.