Agafada al vol

Som les paraules que diem

5 d'abril de 2015
0 comentaris

Guai!

Les ampolles de vidre han perdut definitivament la funció de transportar a un destinatari desconegut un missatge transcendent. Ara tenim permanentment a la butxaca un sistema múltiplex que ens connecta amb una llista interminable de contactes i amb grups amb afiliacions dispars.

Gràcies a aquesta tecnologia, la llengua escrita ha saltat de la vida laboral a la vida quotidiana amb un vigor sorprenent. I malgrat la laxitud imperant a l’hora de jutjar els textos de la missatgeria instantània, molts usuaris se senten sovint assaltats per dubtes ortogràfics.

Probablement, mai abans havíem estat tan conscients de la distància que separa la llengua escrita de la llengua oral, perquè davant del minúscul teclat mòbil no és estrany que ens plantegem com hem d’escriure alguna expressió o alguna paraula que només havíem usat oralment fins aquell moment.

En aquest sentit, les interjeccions són un bon exemple de peces pròpies de l’oralitat que han entrat amb força en el terreny de la transcripció simultània. Au! Apa! Ai! Buf! Upa! Oi? i d’altres de semblant categoria trauen el nas ara i adés en els intercanvis en aquesta prou recent modalitat lingüística.

Aquests dies de Setmana Santa hem gastat moltes hores a la cuina. Ma mare ha dirigit àpats suculents i tradicionals, entre els quals no hi han faltat els cócs de mel, els cócs de confitura i les mones. I l’he sentit parlar molt. I si una cosa no sortia bé del tot a la primera, tenia a mà una utilíssima interjecció que no he trobat enlloc:

Buei, encara està cru!

Ja ho té això, la transmissió oral. Les paraules, de vegades, agafen una aparença diferent perquè els parlants les assimilen a una altra paraula propera, posem per cas. Els motius que poden provocar un canvi són diversos i desconec què ha fet que els ebrencs del meu voltant usin aquesta interjecció d’una manera visiblement allunyada de l’original Guai! recollit pel DCVB amb els dos sentits següents:

1. interj. de sorpresa (Tortosa). Guai, maneta!: expressió amb què es saluden les dones tortosines en trobar-se inesperadament.

2. interj. de dolor, de por, d’amenaça (unida per la preposició de amb el mot indicador de la persona o cosa amenaçada) Guay de tu, mesquí de emperador Cèsar!, Serra Gèn. 266.

De fet, al poble buei  [bwέј] expressa clarament contrarietat i s’articula sovint amb un allargament desacomplexat de la e oberta que ajuda a compensar el contratemps sofert.

Aquest sentit particular ha quedat transcrit casualment en un dels molts xats que hem intercanviat amb les amigues mentre fèiem plans per a aquests dies. Per tant, la fugacitat d’aquestes converses serveix també per testimoniar les coses estranyes que diem. Per bé i per mal, tot el que no s’escriu, s’ho endu el vent.

No podem tancar, però, aquest apunt sense referir-nos a una entrada que conté el DNVuei [wéj], que és igualment una interjecció i que “s’usa per a expressar admiració, sorpresa, desil·lusió o contrarietat”. Així, doncs, la interjecció del meu poble s’acosta més a la variant valenciana que a la tortosina, tot i que som parlants del tortosí.

Això sí, cap de totes tres (guai, buei, uei) estan recollides en el diccionari normatiu de l’IEC, que no admet tampoc el guai més popular de tots, manllevat del castellà.

La simple observació sobre el terreny d’aquesta llengua nostra és un pou de sorpreses. Un espectacle fascinant.

Fotografia de Sabàtica Sabata

 

Arítjol
23.05.2017 | 6.27
Justejar
15.05.2020 | 7.52
Carlota
25.11.2014 | 12.44

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.