Agafada al vol

Som les paraules que diem

15 de maig de 2015
4 comentaris

Empapussar

Estudiar gramàtica et fa veure la llengua com el resultat de la lluita entre l’ordre i el desordre; entre les forces homogeneïtzadores i els instints salvatges. Entre la regulació i la desregulació.

A l’aula treballem per centres d’interès i ara ens toquen els hàbits alimentaris. En un exercici de lèxic ens ha aparegut el verb péixer, que pràcticament tots els alumnes desconeixien malgrat que n’hi ha molts que han parlat català sempre. El DIEC ens diu que significa “Fornir d’aliment (un ocell, un infant, una persona gran, etc.), ficant-l’hi a la boca”. I, de la mateixa família, tenim també peixarapeixar o apeixir i l’expressió donar peixet. Tot plegat, producte d’un cert desordre.

Al meu rebost lingüístic, jo hi tenia guardat el verb empapussar, que és desconegut amb aquest sentit a l’àrea del català oriental però que apareix com a sinònim de péixer al DIEC.

Si disseccionem aquesta forma verbal amb un bisturí filològic, obtindrem els tres segments que componen aquesta construcció:  el prefix em- [en-], que significa “posar dins”; el nom pap, amb el sentit d’estómac o bé part compresa entre la barba i el coll i, finalment, el sufix valoratiu -ussar.

De fet, segons el GDLC, empapussar deriva d’un anterior empapar, com a equivalent d’omplir el pap. Això voldria dir que, pel mètode de la derivació, s’aconsegueix una forma anàloga a aquestes: menjar ~ menjussar / apanyar ~ apanyussar / mamar ~ mamussar. Totes amb una connotació més aviat negativa. En definitiva, una bona mostra d’ordre.

Fora de les pàgines de gramàtica, però, si trobem una cadernera abandonada per sa mare i la rescatem, l’haurem de nodrir pacientment fins que sigui autònoma. Si un xiquet petit forma part en algun moment de la nostra vida familiar, l’haurem d’empapussar quan estigui malmirrós o quan li surtin els queixals. Si el cicle de la vida ens posa a les mans una persona gran per cuidar, l’haurem de péixer quan no es pugui valdre.

Tantes maneres per expressar aquesta acció de solidaritat i tan desconegudes en massa ocasions. Ho haurem d’ensenyar tot de nou, si cal. I ho farem com ho vam aprendre:

Una cullerada per al pare, una per a la mare, una per a…

 

Fotografia d’Alan Levine

Per cert, no us perdeu l’apunt sobre donar peixet a “Etimologies paremiològiques”.

 

 

Acampar
24.04.2016 | 11.03
Gambalatxo
16.01.2018 | 6.32
Enxaneta
08.06.2014 | 5.55

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. A Bétera (Camp de Túria), empapussem els pardalets, les criatures, i les persones grans. És un verb molt viu, i jo l’he emprat en els meus escrits.

    L’enhorabona pel teu bloc. M’agrada molt.

    Raquel Ricart

    1. Conec poques localitats valencianes físicament, però alguns ambaixadors ens fan propers alguns pobles en què no hem estat mai; com Vicent Partal amb Bétera, Raimon amb Xàtiva, Baixauli amb Sueca, Ovidi Montllor amb Alcoi…

      Moltes gràcies per la localització del verb al sud i pel teu comentari tan amable.

      I molta sort amb els teus llibres!

      Teresa

  2. A Pego i en general a terres valencianes es desconeix péixer (trobe q ni a Morella ni a Benicarló ni a Canet lo Roig d’on tenim membres al grup Rescatem paraules de l’oblit) però tots emprem empapussar. La gran majoria de les paraules q hi poses al bloc les diem a terres valencianes, les menys escampades es concentren al tortosí meridional i la resta q referencies per bibliografia són a sovint les opcions valencianes més esteses o les úniques conegudes per molts. L’altre dia vaig penjar l’enllaç d’aquest bloc al grup aquest, per a molts fou un descobriment. Gràcies per escriure’l! Ni la temàtica ni la perspectiva àmplia sovintegen al Principat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.