Agafada al vol

Som les paraules que diem

20 de febrer de 2015
2 comentaris

Pollanc

Bufa un vent que erosiona paraules. I la constatació d’aquest fenomen suscita l’aparició d’una legió de taxidermistes de paraules que, solitaris o associats en petits cenacles, pretenem redimir de l’oblit el llegat lingüístic de la comunitat.

En un article d’Albert Chillón, El cultiu de les paraules, he trobat una bona síntesi d’una part dels motius que instintivament provoquen aquesta obstinació per preservar les nostres paraules. Parafrasejant-lo: amb un vocabulari anèmic no són possibles ni la complexitat de pensament, ni els matisos. Encara més; de la qualitat de les paraules, en depèn la qualitat de les idees i de les accions.

De fet, n’hi ha d’altres, de motius, igualment potents per promoure aquesta cacera encomanadissa de paraules; motius associats a la voluntat de conservació dels testimonis d’unes formes de vida encriptades en els repertoris de vocabulari més local. Però les raons del professor Chillón són prou significatives.

Ell fa referència als efectes de la fallida gramatical en el pensament i la reflexió en l’àmbit cultural i acadèmic, però crec que l’empobriment del llenguatge i l’erosió dialectal també afecten la qualitat de les nostres percepcions quotidianes.

Durant les últimes vacances al poble, un amic de la meva filla li va explicar que havia estat traient pollancs tot el dia. I ella em va enviar la paraula per WhatsApp per a la meva col·lecció.

Viure lluny dels horts de tarongers provoca que puguis fer-te gran sense saber què és un pollanc. Jo n’havia anat a tombar tants en terra que el dia que t’adones que els teus fills no tenen cap referència sobre aquest terme visualitzes la bretxa que hi ha entre els teus referents i els seus.

A part de ser sinònim de pollancre i de xop, un pollanc és un “rebrot vigorós que xucla la saba de la branca de la qual és nat”, segons el diccionari normatiu. Per tant, és un element que cal eliminar mentre és tendre perquè no perjudiqui la vitalitat de l’arbre i per estalviar feixugues feines posteriors de poda, de recollida de branques i de crema de residus arboris.

Quan estàs quotidianament lligat al camp, aquestes informacions t’arriben per osmosi. Ningú s’atura a alliçonar-te  sobre els objectius i la conveniència de certes praxis; simplement aprens les coses vivint-les. I les aprens també perquè tenen un nom.

Els pollancs s’han de traure.

Saber què és un pollanc vol dir també conèixer el cicle de la naturalesa, aprendre què és bo per als arbres i descobrir què cal fer per optimitzar-ne la producció. Denota connexió amb l’hàbitat.

Pollanc no és només una paraula. Conté una idea. I provoca una acció.

Imatge d’Eclèctica

 

Frega
03.04.2023 | 7.23
Petxina
16.03.2023 | 8.10
Esgolar-se
04.06.2016 | 10.45

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

    1. La idea de xuclar l’energia de l’arbre és molt gràfica! Veig que xuplar i xupló estan recollits al Diccionari Normatiu Valencià; però només el verb al de l’Institut d’Estudis Catalans.

      Gràcies per la contribució,

      Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.