Agafada al vol

Som les paraules que diem

6 de març de 2015
5 comentaris

Calcigar

Els mapes que apareixen als llibres escolars i als diaris no dibuixen les fronteres lingüístiques dels territoris. El contínuum que formen les paraules és invisible i no té cap mena de valor per a una part de la humanitat.

Quantes persones del nostre entorn més pròxim saben que a Europa es parlen unes 70 llengües i que n’hi ha algunes que desapareixeran aquest mateix any? Tinc la impressió que aquest tema no atrau gaire l’atenció fora de l’àmbit de la lingüística. I és una pena. De fet, més aviat és una calamitat.

Com podem caminar cap a un model de relacions socials que garanteixi la continuïtat de la riquesa lingüística del món si, per començar, no compartim el valor del que representa cadascuna de les 6.000 llengües que han arribat als nostres dies?

A la pràctica, un dels principals obstacles a la vitalitat i a la supervivència d’una llengua és que no tingui suport polític. Un altre element perniciós és que les fronteres administratives acabin construint rases entre els parlants d’una banda i l’altra d’una mateixa comunitat lingüística. I justament la nostra, ha patit i pateix tots dos mals.

Anit vaig acabar de llegir La cinquena planta de Manuel Baixauli. M’agrada molt com escriu aquest home; què diu i com ho diu. Amb els seus llibres, a més a més, m’he adonat d’algunes renúncies que hem anat fent els parlants del tortosí davant del model de llengua estàndard que hem rebut de l’escola i dels mitjans de comunicació durant les tres últimes dècades.

Les limitacions amb què hem hagut d’anar bregant, ja dins dels daurats anys de democràcia, expliquen que tinguem una comunitat lingüística escindida. Només fixant-nos en l’ensenyament de la llengua, observem com cada territori edita els seus propis llibres de text, dissenya els seus propis cursos de llengua per a estrangers o organitza exàmens oficials de llengua per separat. Les coses no són com voldríem, si no depèn només de la nostra voluntat. Però ens hi hem de resignar definitivament?

Sort que la literatura i la música traspassen fronteres. Per això, la prosa de Baixauli em fa somiar com seria el model de llengua estàndard si l’haguéssim anat modelant entre tots: del nord al sud i de l’est a l’oest.

A les pàgines de la seua última novel·la hi trobo: entropessar, rogle, torcar, xocolate, incomplit, espenta, òbric… Paraules que els parlants de la nostra varietat ens hem resignat a arraconar en llengua escrita perquè, malgrat que són reconegudes per la normativa, no surten als telenotícies, ni als debats televisius, ni a la ràdio, ni als llibres de l’escola, ni a les novel·les.

Són paraules que se senten en les converses de carrer i a les cases, però que troben el pas barrat a les aules. I sense presència en els àmbits formals, estem condemnant moltes paraules útils i boniques a desaparèixer.

Una amiga meua parvulista que treballa en una petita escola de la Terra Alta sempre m’explica les baixes en el vocabulari autòcton dels seus alumnes. Diu que un dels estendards del nostre dialecte, xiquet-xiqueta, comença a mostrar visibles símptomes de feblesa.

Al seu hort diumenge passat, ella mateixa li va pegar un crit a son fill per avisar-lo:

 No calciguies l’herba!

Aquesta relíquia desapareixerà. No ho podem salvar tot. Com a mínim conec tres maneres de dir el present de subjuntiu als pobles ebrencs: no calcigos, no calciguies, no calcigues.

No es tracta d’aferrar-nos als fòssils que la llengua ens ha permès conservar durant tant de temps. Es tracta, en canvi, de no renunciar a les formes genuïnes per ignorància o per complex d’inferioritat. I no em direu que calcigar (1) no és un verb preciós…

Orofila, una de les protagonistes de La cinquena planta, diu:

La llibertat creix del rigor

No hi puc estar més d’acord. També quan parlem de llengua.

(1) Segons El petit atles lingüístic del domini català, volum 1, calcigar era la forma més general en català antic, davant de les formes trepitjar i xafar.

Fotografia de Joanjo Aguar Matoses 

Alfàbiga
04.08.2015 | 10.35
De franc
28.06.2020 | 11.56
Barandat
06.09.2016 | 12.04

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. És molt lamentable, sobretot perquè aqueixes paraules uneixen el vostre parlar amb el meu de la Marina o amb un valencià de Guardamar del Segura, o amb els franjolins del Matarranya. És tan lamentable o més que la pèrdua de diversitat lingüística al sud del Sénia però en sentit contrari, atés que al nord hi ha llibertat per ser català. Hauríeu de comprar llibres valencians (com ací comprem i llegim els principatins) i reivindicar i reviscolar els llaços amb els parlants valencians de tortosí.

    1. Sí, justament la literatura és el més fàcil d’intercanviar i és un goig poder-ho fer.

      És cert que els de Vinaròs i els tortosins són del mateix club. De fet, a les escoles i als institut ebrencs hi ha valencians del nord i valencians de tot arreu. I gràcies a Internet també reviscolem els llaços!

      Gràcies pel comentari,

      Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.