Segurament, el que s’aprèn més tard d’una llengua o d’un dialecte particular són les frases fetes i els insults. Quant a les primeres, podem comprovar que en els manuals de llengua es dedica atenció a les expressions que no es poden interpretar de manera literal. Ara bé, pel que fa als insults, identificats amb un
La literatura és una construcció pensada per perdurar. Que encara ara ens endinsem en textos de fa cent, tres-cents o cinc-anys anys ho prova. A més a més, les pàgines dels llibres han de ser objecte d’un acte íntim i plaent, normalment sense intermediaris. Ara bé, assistir de tant en tant a la presentació pública
Les paraules protagonistes d’aquest blog em fan revifar conceptes soterrats en la memòria de les lliçons universitàries i donen nova utilitat als llibres d’assaig filològic endreçats durant tants anys en els prestatges. Encara ara, fora de l’àmbit acadèmic, no és estrany trobar discursos que polemitzen amb els límits entre llengua i dialecte. Una llengua és,
Quantes paraules sabem de la nostra llengua? De tot el repertori lèxic acumulat al llarg dels segles, quina part en coneixem i quina part ens serveix efectivament per relacionar-nos amb el món que ens envolta? Qualsevol llengua té els límits inestables. Arrossega un embalum de paraules en desús o en repòs; es desplega pel territori
En l’àmbit acadèmic trobem la idea àmpliament acceptada que una llengua representa una finestra única al món. Sembla, doncs, que el punt de vista des del qual contemplem la vida té particularitats pròpies gràcies al disseny concret de la llengua que parlem. En una comunitat amb moltes llengües en contacte o, bàsicament, amb dues llengües
Hi ha coses que costen d’explicar. Els significats particulars que comparteix una petita comunitat i que se circumscriuen exclusivament a l’ús oral ens poden arribar a resultar un pèl inenarrables. Quan parlem de persones censurables per la seva conducta verbal, tenim a l’abast un lot ben variat de qualificatius: mentider, xafarder, pesat, avorrit… Totes aquestes
Aficionats a guardar, a classificar i a recrear-se en l’acumulació de rareses, els col·leccionistes atresoren els seus objectes predilectes en un estoig especial, en una capsa bonica, en una vitrina ben il·luminada. Des de temps immemorials, el col·leccionisme surt al carrer, munta fires, paradetes en diumenges al matí, intercanvis entre desconeguts. I fins i tot
Expliquem la realitat a través de les paraules i n’hi ha que tenen un mandat vast i inacabable. A tot arreu del món hi ha cases; cases de palla, de fusta o de pedra. Cases antigues, petites, acollidores… Cases unifamiliars, modernes, caríssimes… Tenim una casa, una caseta, una casella, un casal, un casalici, un casalot.
Les paraules són accions. Totes soles no fan moure el món, és clar. Però la manera com ens adrecem als altres fa créixer o minvar l’ombra que projectem al nostre voltant. Bàsicament, les paraules tenen una forma i un significat i ens han de ser útils. Això a part, algunes prenen un valor social rellevant:
Una llengua és com un paisatge muntanyenc. Mostra falles, plegaments, estrats multicolors: vestigis dels contactes amb altres llengües amb què ha conviscut promíscuament durant llargs períodes. Les diferents llengües germanes, com les llengües romàniques, es construeixen sobre una base lingüística territorial diversa. Abans dels romans, a l’arc mediterrani on ara parlem català hi havien viscut
Hi ha algun sistema infal·lible per determinar la genuïnitat de les paraules? A quina autoritat li reconeixem unànimement la potestat de fixar els límits del que és normatiu? Arran de la publicació fa només uns mesos del Diccionari Normatiu Valencià, s’ha activat de nou la controvèrsia sobre quins són els criteris que, científicament, han de
Les llengües creixen. En terminologia tenim mots inequívocs per referir-nos a cadascun dels conceptes útils en una branca de la ciència o de la tècnica, en un àmbit d’especialitat qualsevol. De fet, la dinàmica de novetats, descobriments i avenços fa que anem incorporant paraules noves; a partir dels mecanismes propis de la nostra llengua o
La riquesa lèxica ens permet descriure el que veiem, el que pensem i el que sentim d’una manera més exacta. Ens comuniquem millor si tenim més repertori de paraules. I, d’uns mesos ençà, les paraules han pres un protagonisme insòlit. Estem molt pendents dels discursos, del que es diu i de com es diu. En
Jugar al carrer, voltar en grup a la nit, fer cabanyes per les muntanyes, tenir al mateix temps amics dos anys més grans i dos anys més petits… són activitats pròpies de l’estiu i de l’entorn rural. Però l’estiu s’acaba. Per això, és especialment singular la festa major de les petites comunitats que s’acomiaden de
Setembre ha arribat. I malgrat que aquest no serà un altre setembre més i prou, entre les vinyes avui hi havia els primers veremadors i els tractors circulaven per les carreteres estretes amb el càrrec de raïm madur al remolc. Previsiblement, tot al seu lloc. La verema no forma part dels meus records. Les vinyes