L’oralitat és el refugi dels bords, dels mots il·legítims. Engendrats per forces predictibles però no ajustades a la normalitat, alguns encara van trampejant entre la pàtina de la marca DO i l’estigma de l’analfabetisme. I què n’haurem de fer a la llarga, d’aquestes peces singulars? Tenen les absoltes cantades, però les curiositats sempre fan bonic
La llei i les normes que regeixen la majoria dels nostres actes quotidians no estan escrites enlloc. Així i tot, tenim unes expectatives sobre la conducta dels altres. I constantment, tracem fronteres entre la normalitat i la anormalitat. En llengua, també. Els diccionaris certifiquen què és incontestablement admissible, però fora de les pàgines reals o
Res no lliga l’estètica de les paraules amb el seu significat. La bellesa dels mots pot ser exclusivament exterior, autònoma, formal. Els fonemes, de fet, constitueixen la música de la llengua. Per això, quan escoltem algú que no entenem, ens arriba només la sonoritat del seu missatge. Repassant les paraules preferides d’exalumnes d’un curs de
Passar d’una llengua a una altra no sempre és senzill. Cada idioma té una ànima poc o molt divergent de la de les llengües de la seua mateixa família. Els bons traductors ho dissimulen tant com poden, però podria ser que hi hagués idees intraduïbles. De fet, sense moure’ns de la nostra comunitat lingüística hi
Construir i projectar. Com construïm les nostres opinions i de quina substància estan fetes? I com les projectem enfora i per quina via les expandim per l’aire que ens envolta? Per als observadors de carrer, aquests fenòmens no ens resulten fàcils d’analitzar ni d’entendre. Però en un escenari de complexitat informativa com el que vivim
La por deu pesar més que l’esperança. Com es pot entendre, si no, que aquells que accionen els ressorts dels poders tradicionals hagin apostat unànimement per carregar tots els ous al cistell de les amenaces? Els adults de generacions diferents hem crescut amb més o menys intensitat a l’ombra d’una tradició cultural i política fonamentada
La varietat estàndard prestigia la nostra llengua i ens facilita la comunicació en els àmbits formals arreu de tot el territori. És, per tant, una necessitat i una inversió de futur. Sorprèn tanmateix l’interès de molts parlants, repetit ara i adés, per exhibir en fòrums i xarxes socials la singularitat de paraules locals, prescindibles per
La meteorologia omple moltes converses, ocupa espais informatius i demana un bon grapat de paraules. També trasllada damunt d’un mapa l’imaginari col·lectiu. Després d’un estiu en què hem tingut de protagonistes els termòmetres, ara -a punt de posar un peu en la tardor- tot sembla que es torna més normal i més previsible. Alguns dies
L’estiu és temps d’excessos. Calendari sense horaris i sense normes. El parèntesi dels remordiments. En fi, la vàlvula d’escapament del nostre sistema productiu i del nostre ordre social. A taula tot ens sembla més bo i tot ens ve més de gust. Durant el descans anual més prolongat, els pecats de gola s’acumulen; sobretot, si
Viatjar cura. S’ha posat de moda, aquesta màxima. La dissidència només s’explica si s’és un individu sedentari. Contràriament, les persones de món haurien de tendir a tenir una cosmovisió impregnada de la veritat majúscula. Viatjar no cura res, però fa pensar. Contrastar idees remou les veritats pròpies o les confirma: tant si t’allotges en un
Una part immensa del patrimoni immaterial de la humanitat és fungible. Un munt de records nostres desapareixeran per sempre, perquè no hauran tingut accés al relat ni a la iconografia ni a la representació artística. Són l’alè invisible de la nostra ànima mentre dura, i prou. I aquest patrimoni que s’esfuma en un silenci discret
No hi ha pensament sense paraules i, en canvi, sovint cauen xàfecs de paraules sense cap pensament consistent, que ho amaren tot i fan els camins intransitables: plens de bassals fangosos. Parlar per parlar. Parlar sense dir res. Parlar per omplir el silenci i prou. És un exercici que hem denunciat en una conversa de fa
Segles enrere, ser d’un gremi devia imposar un capteniment i una visió del món afins. Les ciutats distribuïen els artesans per carrers concrets i la toponímia en dóna fe encara ara. El carrer de l’Argenteria o el carrer dels Mercaders, a Barcelona; el carrer dels Corredors o el carrer dels Teixidors, a València. Tot ben
Al nord polar, a les esplanades desertes, a les gelades zones muntanyoses o sota l’assot implacable de l’escalfor dels estius mediterranis, els humans no engendren el mateix catàleg d’etiquetes per parlar del temps. A nosaltres ens agrada parlar-ne, a més. Les prediccions meteorològiques tenen un èxit especial entre l’audiència i les converses de carrer comencen o
Res ens fa més únics que la manera com hem fet nostra la llengua. Ni haver nascut el mateix any, al mateix carrer i al mateix poble és garantia de compartir al cent per cent el mateix repertori lèxic. No hi ha cap parlant idèntic a un altre en tota la comunitat. La producció lingüística