Agafada al vol

Som les paraules que diem

13 de març de 2015
5 comentaris

Botana

L’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma. Potser la llengua, igual que l’energia, és una informe massa limitada.  I com una immensa bola de plastilina, a mesura que l’anem estenent amb un corró per obtenir una superfície més gran, es va tornant més i més prima.

La nostra llengua guanya parlants. Aquest fet és fabulós i imprescindible, sense cap mena de dubte. Però al mateix temps, resulta cada vegada més evident la pèrdua de riquesa i genuïnitat en les produccions dels parlants.

Probablement qualsevol altra llengua que incorpora parlants no nadius deu patir també les restriccions de no haver estat transmesa per via natural. Ara bé, en català tenim menys contexts comunicatius que expandeixin bons models lingüístics i, a més a més, encara arrosseguem fortes seqüeles d’una llarguíssima persecució.

Ser-ne plenament conscients i posar-hi imaginació i rigor, serà l’única via per combatre aquesta erosió que ens està desfigurant. En aquest sentit, podria ser útil posar en valor les varietats lingüístiques més allunyades de les grans ciutats que, malgrat tot, encara són bons exemples d’un model de llengua viu i ric.

Els parlants que tenim un peu en una remota zona rural i un altre al voltant de la metròpoli comprovem contínuament els estocs tan distants de llengua descontaminada que hi ha a una banda i altra. I els colors, la bellesa, els matisos i l’expressivitat són elements necessaris per guanyar adeptes fidels.

Aviat farà vint-i-cinc anys, vaig descobrir que hi ha un forat que no té nom per als parlants barcelonins. Tenim diferents opcions per referir-nos a una superfície buida: orifici, perforació, obertura, trau… Però com es diu quan d’una foguera balladora s’escapa una espurna i vola fins al faldó d’un vestit o al camal del pantaló? Per a aquest fenomen, no tenen cap etiqueta específica.

Ara bé, un tros de mapa més avall resulta que hi ha fins a tres maneres (1) d’anomenar aquesta marca rodona i socarrada que queda a la roba després d’aquest incident fortuït:

Botana, boligana, fusada / fuada

I d’això farem sopes?, direu. Doncs, sí. Perquè una llengua que té tants matisos, que pot anomenar tots i cadascun dels fenòmens de la vida social i de la vida salvatge, que té tantes sonoritats precioses i que és autènticament genuïna té un poder d’atracció infinitament més gran que una varietat híbrida i descuidada, que es mimetitza amb les llengües poderoses de l’entorn.

I això comença per aprofitar les espurnes de qualsevol correfoc i pregonar a tothom que, ves per on, se’ns ha fet una botana!

(1)  CONVERSES EN UN ESPAI DE FRONTERA DIALECTAL, d’Assumpció Rehues Estivill

Fotografia MorBCN

 

 

 

 

 

Maurar
26.12.2021 | 8.06
Pirahã
07.06.2013 | 9.26
Gallinassa
20.07.2017 | 6.58

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Hola, Teresa,
    Quant de temps, no?
    Així de sobte em ve al cap una paraula, però potser és només una aproximació. La paraula és “socarrimat”.
    Fins aviat,
    Andrés

  2. Hola Teresa,
    Jo també vaig quedar sorpresa quan vaig sentir per primer cop botana, però encara més quan al poble del costat, d’aquell forat fet per una espurna -que jo coneixia com a fuada- n’hi deien boligana. Quina riquesa el nostre llenguatge! Realment és fascinant!
    Et volia donar gràcies per la cita 😉

    Felicitats pel blog!

    Assumpció Rehues

  3. Retroenllaç: Botern

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.