Agafada al vol

Som les paraules que diem

17 d'abril de 2015
0 comentaris

Xereca

En una aula es produeixen molts intercanvis. Sempre que propiciem una trobada regular de persones, en traiem un sac ple d’anècdotes, de rialles còmplices i, inevitablement, de silencis de reprovació. Tot ben barrejat i amb efectes a llarg termini.

Fa un mes i mig que he estrenat alumnes. La majoria són persones que fa molt de temps que no tenien contacte amb la formació lingüística; quaranta anys, en alguns casos. I com no podia ser d’una altra manera, cadascú porta una maleta nominal.

A tota hora ara parlem d’identitat, de sentiments i d’experiències personals. Avesats, doncs, a fer-ho tot més pròxim i creïble, hem après a mirar més enllà del que fan les persones que ens envolten i a capbussar-nos en les seves motivacions. També a l’aula.

Per això, una de les grans qüestions que ens plantegem és què fa que un aprenent de català acabi integrant aquesta llengua en la seva vida quotidiana. I a pesar que ens podríem empatxar amb tota la bibliografia sobre el tema, ens agafarem només a dues idees.

Una és la filiació lingüística de cada persona. Saber en quina llengua jugava de petita, en quina llengua s’enamora, en quina llengua s’enfada i en quina llengua pensa ens explica una bona part del que fa i de les actituds que mostra. Ara bé, els valors que cadascú ha adoptat al llarg dels anys són un altre eix fonamental per explicar la vinculació amb la llengua que es parla o que s’aprèn.

El discurs de Sor Lucía Caram en la nit del Català de l’Any és un exemple clar del pes que té el que ens importa en allò que fem. Que digués que una de les coses més bones que li van passar quan va arribar fa vint d’anys de l’Argentina fos que les monges de la seva comunitat la rebessin amb un exemplar del curs de català “Digui, digui…” a la cel·la ens fa entendre com és ella. I, alhora, ens evidencia que la complicitat entra només si troba la porta oberta.

En el meu curs de llengua escrita, un alumne mallorquí proactiu m’ha regalat una joia quan he fet broma demanant-los que s’aprenguessin de memòria un llarguíssim poema:

Va, no siguis xereca!

Aquest adjectiu de doble forma (xerec/xereca) significa, en aquest cas, dolenta. Però també s’usa en el sentit de magre o de malaltís. I, per si encara li calguessin més gràcies, direm que prové de l’àrab šarîḥa, derivat de šáraḥa ‘obrir, partir’, segons el GDLC.

Ho diuen els experts i és veritat: la complicitat eixampla el camí cap a l’èxit en l’aprenentatge i l’adopció d’una llengua. I també cap a l’enriquiment i la satisfacció de qui incita aquest procés a l’aula.

Fotografia de Jordi Nebot

Barral
27.02.2017 | 2.13
Muntar
27.08.2015 | 7.09
Gallinassa
20.07.2017 | 6.58

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.